30 de SETEMBRE
El 30 de septiembre de 1883 finaliza con resultado positivo la primera huelga de la que se tiene constancia en la ciudad de Elche protagonizada por los trabajadores del cáñamo y seguida por los alpargateros, que se soluciona con un acuerdo entre fabricantes y obreros, y que sería el punto de inflexión en el movimiento obrero local. Los obreros, haciendo frente a la reducción de beneficios que imponían los fabricantes en tiempo de cosecha, declararon la huelga que estuvo alentada por unas proclamas que circularon por la ciudad escritas por dos obreros, Antonio Galiano y Tomás Rubí, y fue secundada por los alpargateros, provocando gran inquietud entre la burguesía local por su lenguaje colectivista. De Antonio y Tomás, nada se ha documentado, quizás fueran integrantes de la sección de la Internacional de Elche de la que se habla en la correspondencia de la FRE-AIT en años anteriores. Sin embargo, un alpargatero ilicitano Juan Navarro González, había sido detenido y procesado en abril de 1882 en Ardales, provincia de Málaga, donde presidía la sociedad obrera local, con 700 miembros, disuelta en el marco de las detenciones y juicios por la causa de La Mano Negra, por la que compareció como testigo en Arcos en junio de 1883. De nuevo se le procesaría en la primavera de 1897, esta vez en Hostalrich, Girona, acusado de los altercados con motivo de la salida de tropas para Cuba; y completando el ciclo, sus hermanos, José y Francisco, son dos de los colaboradores habituales de la prensa obrera y anarquista provincial, ya en los años 10 del siglo XX. En cualquier caso, aquella huelga de 1883 suponemos tiene relación con la famosa sociedad de la calle Empedrada, y daría pie a las primeras organizaciones cooperativas, la Unión de Labradores, La Ilicitana, a la declaración de otra huelga en los primeros meses de 1885 y a la constitución del renombrado Círculo Obrero, que cuajaría a mediados de ese año.
El 30 de setembre de 1918 Manuel Esquembre Torrent, carreter radical i després boter confederal a Alacant, va asistir al XIII congrés de la UGT a Madrid, celebrat fins al 10 d’octubre de 1918, on va representar als obrers de fabriques i magatzems alacantins. Manuel Esquembre havia estat membre, entre el 1901 i el 1905, de la societat de oficis varis El segle XX, de caire anarquista i el març de 1908 es detingut per protagonitzar un aldarull al Cine Sport d’Alacant. Tot i que apareix en 1908 als entorns radicals, s’implicá a fons al llevament sindicalista a la ciutat en la segona década del segle, i consta com a membre de l’Ateneu Sindicalista o com a president provisional de La Organizadora, societat de oficis varis, el 1912 i poc desprès vocal de la societat de fusters, ebanistes i similars. També pren part als diferents comissions de vaga d’aquells mesos de reorganització. Com a dada curiosa, podem considerarlo com a un dels difussors del futbol a Alacant, i feia de jutge de linea. Casat el 1915 amb l’Amparito Fuentes, el seu activisme, però, anava creixent, com a membre ara de La Defensa i participant a mitins importants al larg del 1916. El 1917 el detindrán pels fets de la vaga general d’agost, on era delegat del treballadors del Port, i va ser condemnat a 4 mesos de presó. Desprès del congrès socialista del 1918, l’estiu del 1919, presideix el Sindicat Unificat de Transports de la CNT i fou dessignat president de l’assemblea de la Casa del Poble d’Alacant, El gener del 1920 va aconseguir fugir a la redada policial al SUT i aleshores li perdem la pista.
El 30 de setembre de 1937 va apareixer a Elda el periòdic anarquista Al Margen, titul d’una publicació quintzenal editada avans a Barcelona [núm. 1-4] i desprès a Elda [núm. 5 i 6]. Al Margen fou òrgan de l’associació anarquista individualista, que no dubtava en criticar comunistes, anarquistes, socialistes i sindicalistes que no estaven a la alçada de les necessitats de la guerra i la revolució. Ramón Calpena, d’Elda i mort al front d’Aragó va ser un dels impulsors i va sert administrada per Vicente Galindo. Duia col·laboracions de Juan Guerrero, Antonio Agraz, Manuel Vicedo, Ryner, Ramón Duval, Morales Guzmán, Armand, Lacaze, Costa, Lacerda, Gonzalo Vidal, Mariano Gallardo, Giménez Igualada i altres. L’ultim nùmero fou del 6 de març de 1938.
El 30 de setembre de 1939 morí a la presó de Monòver Tomás Soto Navarro, jornaler i militant confederal a Monòver durant els anys republicans i la Revolució. Tomás fou membre destacat del proces col·lectivitzador als camps de Monòver i representà sovint a la col·lectivitat de treballadors camperols. L’1 de març del 1938 havia estat condemnat per l’acaparament d’aliments. Detingut al seu poble al final de la guerra, morí a consequència de les tortures al camp de concentració de la plaça de Bous de Monòver.
El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista, que es va realitzar a Venècia entre el 26 de setembre i l’1 d’octubre, s’aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L’IS va ser una organització d’intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l’IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l’IS és una associació de caire internacional, on participen individus d’una desena de nacionalitats i on s’havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d’organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.
————————————————————————————
29 de SETEMBRE
El 29 de septiembre de 1868, se constituye la Junta Revolucionaria de Alicante, encabezada por T. España, Aniceto Rodriguez, Mario Ausó, Juan Más Val, Sabas Pinillos, Jose Marcili y Oliver, José Rizo, Rafael Chamarro, Vicente Galiana, J. Vicent, Jose Mª Solbes, Francisco García López, Joaquín Guardiola y Eleuterio Maissonave. Constituida la junta, abandonan las tropas isabelinas la población con algunas deserciones entre la guardia civil que se ponen del lado de los revolucionarios. La ciudad, hasta ese momento plaza de armas, vio desmontadas sus infraestructuras de defensa, entre ellas el llamado baluarte de San Carlos, así como la mayor parte de los cañones llevados a Cartagena o Mahón, pasando el castillo a funcionar únicamente como prisión militar.
El 29 de setembre de 1973 mor a Agen l’anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Havia nascut el 16 de febrer de 1902 a Navarrés. Ingressà en la CNT quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona, on va fer d’obrer a l’empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s’afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d’un temps internat al camp de concentració d’Argelers, s’establí d’antuvi a Bordeus i més tard visqué pel departament d’Òlt i Garona, on durant l’ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s’afilià a la Federació Local de la CNT d’Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida.
El 29 de septiembre de 1936 se constituye, tras algunas reticencias a integrar al representante de Unión Republicana, el Consejo Municipal de Alicante, organismo revolucionario que integraba a las principales fuerzas sindicales y políticas de la ciudad. La mesa presidencial se hallaba vacante, solo ocupada por el secretario y el contador, nadie hizo de moderador en el debate, pese a lo cual los debates fueron respetuosos, como cuando se rechazo la propuesta innovadora de los miembros de la CNT y FAI sobre la rotación en la presidencia de las sesiones y que se redujera a un secretariado gestor con dos o tres representantes, pero sobre todo, nadie ocupó los bancos que estaban a la derecha del salón de plenos. Los elegidos tras el debate fueron como presidente Rafael Millá, de la UGT, primer teniente de alcalde Emilio Baeza, de CNT, y como síndico Tomás Cano Ruiz, de FAI. Como vocales fueron elegidos Santiago Martí, de UGT, Rafael Poveda Torregrosa, por el PSOE, Pascual Orts, por IR, Pascual García Guillamón, por el PS, José Morales Tebar y Antonio Linares por CNT, y Antonio Guardiola, por el PCE.
————————————————————————————
28 de SETEMBRE
El 28 de setembre de 1842 neix a Villatobas Francisco Mora Méndez, polític i sindicalista espanyol, membre del nucli inicial de l’AIT a Madrid. Era sabaterd’ofici i germà d’Ángel Mora; ambdós tingueren una trajectòria inicial comuna. A Madrid des del 1852, estudiant al Foment de les arts i va ser alumne de Morago al Orfeó artístic matritense. Apareix al núeli fundacional de l’AlT madrilenya: a la comissió de propaganda organitzada pel Fanelli a Madrid. Assistí al congrés obrer de Barcelona de 1870, on fou elegit vocal del Consell Federal de la FRE de l’AIT. Participà en la Conferència de València (10-18 de setembre de 1871) on fou elegit Secretari del Consell Federal. Essent perseguida la Internacional hagué d’exiliar-se a Lisboa, juntament amb Anselmo Lorenzo i Tomás González Morago. Participà en el congrés de Saragossa de 1872. Expulsat de la FRE de l’AIT pel sector bakuninista, fou membre fundador de La Nueva Federación Madrileña i delegat, per Madrid, en la comissió organitzadora del Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol a Barcelona el 1882. Assistí al congrés fundacional de la UGT el 1888. Durant la setmana trágica va ser detingut a Madrid. En el 6è congrés del PSOE fou elegit secretari del comitè executiu i reelegit l’any 1912. Va morir a Madrid el 1924.
El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin’s Hall de Londres convocada pel London Trade Council, es funda l’AIT amb la intenció d’establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l’associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa –o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos–, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes..). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d’octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l’acció política era entesa com a mitjà d’emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s’havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.
El 28 de septiembre de 1939 un grupo de cuatro policías se presentaron en el n°21 de la calle de Garrido de Granada para detener a Rogelio Almansa Martínez, anarquista y confederal almeriense o alicantino, según las fuentes, que desde tiempo atrás vivía allí bajo el nombre falso de Diego Martínez Castilla. Se le buscaba por rojo y por haber formado parte del grupo miliciano Los Niños de la Noche, que estuvo especializado en la evasión de los perseguidos en Granada durante la guerra. Acorralado y sin posibilidad de huir, se defendió y mató al agente José Pérez Fajardo antes de ser abatido.
El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen l’anarquista Pere Tort Fernández. Havia nascut el 7 de juny de 1901 a Barcelona. Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s’exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s’enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.
————————————————————————————
27 de SETEMBRE
El 27 de septiembre de 1873, a las seis y media de la mañana, tras negarse las autoridades republicanas de la ciudad a secundar a los cantonalistas, comenzó el bombardeo desde las fragatas Numancia y Méndez Núñez sobre Alicante por los partidarios de la libre federación de cantones se habían alzado en Cartagena el 12 de julio de 1873, con el diputado Antoñete Gálvez al frente de los sublevados. La urbe había sido evacuada de niños, mujeres y ancianos. Replicaron las baterías, pero al final se frustró la intentona. Se contabilizaron unos 4 muertos del cuerpo de carabineros y numerosos heridos civiles, sobre todo derivado del impacto de los proyectiles en la cantina del puerto, en las inmediaciones de la hoy plaza de Canalejas y en el inmueble de la calle Marsella, que llevaba el nº 7.
El 27 de septiembre de 1887 la llamada Sociedad Cooperativa de Obreros, responsable de la edificación de las primeras calles del popular barrio de Las Carolinas, que por entonces aún se denominaba con el nombre genérico del Pla del Bon Repós, celebraba una de sus primeras subastas públicas de viviendas en los locales del teatro Español de Alicante. Este barrio de la periferia urbana, que iría cogiendo forma urbana en las siguientes décadas, fue construido de forma autónoma y cooperativa por sus primeros vecinos, dando lugar al primer y más genuino núcleo proletario de la capital alicantina. [+].
Entre el 27 de setembre i el 2 d’octubre de 1913 té lloc a Londres un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d’altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile…), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la CGT francesa, que patia una època «revisionista», ni els wobblies nord-americans dels IWW. Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l’Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d’organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d’indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s’uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d’alliberar-se completament de l’opressió exercida per l’Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d’una oficina d’informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l’abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l’obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.
El 27 de septiembre de 1936 se crea en Villena, con acuerdo entre anarquistas y socialistas, la Comisión local de Incautaciones y Administración, encargada de la ordenación de los impulsos revolucionarios enfocados a la incautación, socialización y colectivización de talleres, campos y fábricas de la población que se habían iniciado a principios de agosto. Como vicepresidente encontramos a Francisco Blanqued García, de 36 años, pronto afiliado a la CNT como otros de sus hermanos, jornalero y militante ya en los años republicanos, cuando colabora en el rotativo valenciano Solidaridad Obrera, 1931. Francisco permaneció en el cargo durante la guerra a causa de una minusvalía en una pierna, ocupando la secretaría de la CNT local y fue además miembro del Consejo Regulador de la Economía Socializada (CRES). Exiliado en 1939 a Orán, allí murió. También encontramos en esta comisión a Antonio Gómez Poveda, zapatero de 40 años y uno de los impulsores de la CNT en la localidad en los años 1923-24, cuando era miembro del grupo anarquista Humanidad Libre. En 1928, huyendo de la represión, Antonio se había asentado en Barcelona al lado de Camarasa y Sirvent, colaborando en la lucha clandestina y ganándose la vida con un taller de reparación de calzado. Como era de esperar, en julio de 1936 volvió para oponerse a los sublevados y, además del cargo en esta comisión, colaboró sin destacar en la colectivización del ramo del calzado. Acabada la contienda, y tras sufrir represión, a partir de 1940 su lucha no pasó de mantener contactos con algunos compañeros, ya que la tuberculosis lo debilitó. Murió a mediados de los 50 en Barcelona. Otro de los miembros confederales de esta comisión, con el cargo de secretario, reconocemos a Ginés Valdés Sánchez, culto campesino y también zapatero, hijo de un reconocido socialista de la localidad, se afiló tempranamente a la CNT en el ramo del calzado y se mostró activo en los años republicanos. Fue también miembro del CRES hasta que fue movilizado en los estertores de la guerra y destinado a fortificaciones en Valencia. En marzo de 1939 fue de los agraciados con un hueco en el Stambrook. También él, murió en el exilio argelino.
El 27 de septiembre de 1975, el genocida régimen franquista asesinó mediante ilegal fusilamiento a los resistentes antifranquistas José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo y Ramón García Sanz, militantes del FRAP, y a Juan Paredes Manot (Txiki) y Ángel Otaegui, militantes de ETA político-militar. 37 años después, Franco ha muerto pero muchos de sus jueces, policías, ejecutores, funcionarios, panegiristas, partidarios, esbirros, sicarios, ejecutores y secuaces siguen vivos y campando por sus respetos, libres pero culpables de complicidad en la comisión de imprescriptibles delitos de lesa Humanidad, que en franca ilegalidad no son perseguidos por las pertinentes instancias judiciales y policiales de nuestra inmoral Democracia.
————————————————————————————
26 de SETEMBRE
El 26 de setembre de 1936 a Barcelona destacats dirigents de l’anarcosindicalista CNT passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s’integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d’Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d’Assistència Social. Per part de la CNT, l’acord d’integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d’aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d’aprovació. Tanmateix, el novembre d’aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l’17 de desembre de 1936. [+]
El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn de Copenhaguen. Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un «experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l’entrada principal de Christiania es pot llegir: «You’re now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l’exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d’ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d’artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l’Estat danès va deixar fer, però quan l’okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l’estatus lliure d’aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d’imposts, Christiania només ha de pagar a l’Estat pel subministrament d’aigua i d’electricitat, i a canvi accepta l’estatus polític d’«experiment social» com ho defineix l’Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l’Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l’autoritat màxima i l’encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d’ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l’Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari «legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l’Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L’oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L’1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l’Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.
————————————————————————————
25 de SETEMBRE
El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra per Mikhail Bakunin l’organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l’AIT o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l’Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l’herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l’Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l’Aliança s’inscrigués en l’AIT, però va ser rebutjada amb l’argument que només s’admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l’Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l’ala llibertària d’aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l’ala marxista. A moltes seccions obreres de l’AIT els programes de la Internacional i de l’Aliança es van confondre o identificar totalment. [+]
El 25 de septiembre de 1919 estalla una bomba en el cuartel general comunista en Moscú, en protesta por las persecuciones comunistas hacia simpatizantes del ámbito libertario, que había supuesto el encarcelamiento de 500 militantes anarquistas, y el asesinato a más de 40 en un sólo día [+].
El 25 de septiembre de 1936 muere en combate en el frente cordobés Juán Ruescas Ángel, tejedor y militante confederal alcoyano, enrolado en la Columna alcoyana al comenzar la guerra. En su honor y en el de Tainos, un batallón de la Columna Alcoyana pasó a llamarse Ruesca-Tainos. La Columna de Milicias Alcoyana de la Confederación Nacional del Trabajo se había creado en Alcoy el 3 de agosto de 1936, luchó en la misma ciudad de Alcoy contra los militares sublevados y el 9 de agosto marchó al frente de Córdoba con un millar de combatientes, entre soldados y milicianos anarquistas como vemos en la foto. El mando se estableció en Pedro Abad y se dividió en dos grupos, uno que se dirigió hacia Espejo y Córdoba, encabezada por el teniente Roberto García, y el otro hacia Cerro Muriano, comandado por el alférez Melquíades Álvarez y Enrique Vañó. La lucha en estos campos de batalla fue brava, disidentes de la Columna de Hierro se añadieron y con la militarización pasó a ser la 82 Brigada. Además de los citados, combatieron Enrique Barberá y Mario Brotons, entre muchos otros.
————————————————————————————
24 de SETEMBRE
Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, convocat per la Comissió Federal de l’FTRE, i amb l’assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s’havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d’Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d’Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d’Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d’organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L’estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l’FTRE només feia un any que s’havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l’abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l’Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l’organització pública legal i els partidaris de l’organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d’anys, basat en com havia d’interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l’anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l’anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d’acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d’aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l’FTRE. [+]
El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona, el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l’anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d’un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d’aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d’octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc; les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l’«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d’aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l’execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.
El 24 de septiembre de 1908, tras ser despedido por ..mala conducta, el obrero tejedor, operario selfactinero y anarquista de Alcoy de 19 años, Francisco Ivars Aznar, es acusado de dar muerte al capataz de la fábrica de Eduardo Plá, Camilo Pascual, tras lanzarle unos hierros encima. Durante el juicio se admite que era una época en que los encargados de las fábricas textiles de Alcoy trataban con desconsideración y dureza á los trabajadores, pero no se tiene en cuenta como eximente. Fue juzgado en abril de 1910, siendo condenado a 14 años de prisión, la cual sería conmutada por destierro en 1915. De regreso en Alcoy en 1922, se le acoge entre sus iguales convertido en símbolo de la clase obrera local.
El 24 de septiembre de 1909 es detenido en Alicante el cantero anarquista Francisco Asensi Gozalbez, junto a su primo Juan Llopis Gozalbez, por una supuesta agresión y robo a un escritor ingles aficionado al sol alicantino y que gustaba de acercarse a las canteras de las afueras, para dar limosnas a los menesterosos. Estuvieron encarcelados sin juicio hasta bien entrado el año 1911, por los continuos retrasos a la hora de iniciarse la causa judicial. Francisco era del barrio alicantino de Benalúa, y era hijo de un confitero local, agraciado en el sorteo de viviendas construidas en aquel barrio por la sociedad Los Diez Amigos, 1887. Rebelde e inquieto, en 1905 ya había sido detenido por escandalizar en el Teatro de Verano, portando en el bolsillo un cartucho de dinamita, para pesca. Volvemos a saber de él en noviembre de 1914, cuando huye de la policía que amenazaba con detenerlo por promover escándalo en la vía pública. Por esta época figura como secretario de la sociedad de Canteros y coge peso, más bien por su postura reticente, en los acercamientos entre confederales, sindicalistas y socialistas en el llamado Pacto de Unión, y en un mitin de aquellos días, sería denunciado por injurias a la autoridad, al amenazar con declarar la huelga en el oficio si no se solucionaba el conflicto de los metalúrgicos de la casa Aznar. Miembro por entonces de la redacción de Alicante Obrero, colabora en otros rotativos locales como El Luchador y Un Periódico para Todos. En contacto con los ácratas ilicitanos y eldenses, se declara anarquista individualista. En junio de 1915, denuncia en la prensa que se había secuestrado a uno de sus hijos para bautizarlo a la fuerza, aprovechando su ausencia y la de su compañera, a la que estaba unido sin vinculo legal. De nuevo volvemos damos con él a mediados de los años 20, cuando parece que trabaja en la industria textil local, y a principios de 1930 figura como miembro destacado de Alianza Republicana, poco antes de ser denunciado por insultos y amenazas, que seguramente no llegó a cumplir por la llegada de la República; momento en que retomaría su trabajo como cantero ya que en 1933, trabaja en las artes funerarias del Cementerio municipal.
————————————————————————————
23 de SETEMBRE
El 23 de septiembre 1893 – algunas fuentes citan 1891 o 1892 – nace en Chera la militante anarcosindicalista y anarcofeminista Libertad Ródenas Domínguez – en algunos lugares aparece como Rodríguez. Su padre, Custodio Ródenas, después de vivir en París y conocer los escritos de Voltaire, se hizo librepensador, abandonando el cristianismo y el tradicionalismo los que era adepto, al volver a Valencia se unió libremente con emitir Domínguez y tuvo tres hijos: Volney, Progreso y Libertad, y permaneció durante toda su vida un firme propagandista de las ideas liberales, republicanas federalistas y blasquistas. Libertad ingresó con cinco años en una escuela laica, pero pudo asistir por poco tiempo, aunque luego estudiaría fotografía y leería muchísimo. Cuidó de una niña enferma e hizo prácticas de modista. Aquella época estaba caracterizada por una gran agitación político-contra el régimen monárquico y contra el primer ministro Cánovas del Castillo. Ya más grande, comenzó a frecuentar los mítines y las reuniones políticas y pronto participó en las controversias con los socialistas que se suscitaban adquiriendo una gran capacidad expositiva y de oratoria, decantándose por las ideas anarquistas. En 1918 se instaló con su familia a Barcelona, donde como miembro del Sindicato del Textil intervino en el Congreso de la Confederación Regional de la CNT de Sants. Posteriormente participó en giras de propaganda organizadas para exponer y explicar los importantes acuerdos de ese congreso y también para ayudar a la constitución de sindicatos en las localidades donde no existieran. Durante una de estas giras, en Valls en 1920, conoció que luego será su compañero, el anarcosindicalista José Viadiu. Su domicilio barcelonés se convirtió en centro de reunión y de refugio de los perseguidos por parte de las autoridades, también sirvió de escondite de armas que deberían servir como defensa frente a los ataques de las guerrillas de pistoleros del Sindicato Libre, pagado por la patronal y en confabulación con los aparatos represivos del Estado. Volney y un primo, Armando, fueron detenidos y una noche se les aplicó la «ley de fugas»: Armando murió días después a causa de las heridas y Volney pudo huir sano y salvo y esconderse, en Otro tiroteo su hermano Progreso también resultó herido. El 13 de diciembre de 1920, a raíz del atentado y muerte del inspector de policía Espejo, fue detenida y llevada en presencia de Arlegui a comisaría, donde rechazó las insinuaciones de soborno para que abandonara su militancia, lo que le costó tres meses de prisión. Una vez liberada, y en unión de Rosario Dulcet, viajó a Madrid para dar una charla en el Ateneo denunciando el terror gubernamental que asolaba Barcelona y toda Cataluña. El 11 de noviembre de 1921 realizó otra conferencia en el Ateneo de Madrid titulada «La situación actual de la mujer». Continuó haciendo giras propagandísticas partes la península, lo que implicó detenciones, como la vez que fue detenida con Joan Peiró para unas charlas en Guadalajara. Actuó en el grupo «Brisas Libertarias” de Sants, con Rosario Segarra, y luego, con Rosario Dulcet, Miralles, García y otros. También participó en los comités pro presos barceloneses. Tomó parte en el mitin de afirmación sindicalista-revolucionario celebrado en el Palacio de Artes Modernas de Montjuïc de 1922. Unido con Viadiu a partir de este, tuvo tres hijos y su militancia se suspendió por un tiempo. El 24 de agosto de 1930 hizo un mitin en Barcelona. En julio de 1936 salió con la Columna Durruti hacia Aragón, y al frente participó como una miliciana más en la conquista de Pina de Ebro. Se ocupó de la marcha hacia Barcelona de los niños aragoneses evacuados de los frentes de guerra, por encargo de Durruti. Colaboró también en las actividades de “Mujeres Libres” y en su órgano de propaganda. Al terminar la guerra pudo cruzar la frontera francesa, instalándose en Burdeos. Marchó a Santo Domingo, donde formó parte con Viadiu y José Peirats de una colectividad, y La Habana. Finalmente se estableció en México, donde sólo pudo retornar uno de sus tres hijos de la URSS donde habían sido evacuados. Fue una de las mujeres más famosas del anarquismo hispano, destacando sobre todo por su oratoria – Samblancat la denominó «la pálida vestal del sindicalismo rojo». Libertad Ródenas murió el 19 de enero de 1970 en México.
El 23 de septiembre de 1936, fruto de la atmósfera de camaradería que se respiraba en la ciudad de Alicante, y prácticamente en el resto de la provincia, lanzada a las acciones revolucionarias y colectivizadoras, se organiza un mitin del Frente Popular Antifascista en el que toman parte representantes republicanos, marxistas, socialistas y libertarios en solidaridad con los compañeros asturianos que, por entonces, estaban a las puertas de Oviedo. El acto, emitido por Radio Alicante, lo presidía el cenetista alcoyano Ramón Llopis Agulló, [Alcoy, 1894 / Avellaneda, 1961], probablemente el mismo que ya en 1922 estaba al frente del Sindicato Único de Metalúrgicos de Alcoy, y envuelto en giras de propaganda confederal, y de seguro, quién durante los años de la Revolución reside en Alicante, como presidente del Comité provincial de Orden Público, siendo él quien rubrica como R. Llopis en la orden de entrega de José Antonio Primo de Rivera a las autoridades antifascistas de Alicante, y uno de los que toma parte en el juicio. Ramón se mostró muy activo en la evacuación de los republicanos atrapados en Alicante al final de la guerra.
El 23 de septiembre de 1939 fue asesinado por los franquistas en dependencias policiales de Villena el militante antifascista desconocido Domitilio Sanz Jiménez, oficialmente quedó escrito en el registro de Villena,… “falleció en la Delegación de Orden Público de esta plaza instalada en la Comandancia en la madrugada del 23 de septiembre de 1939 al arrojarse por una ventana“. Se han documentado otros casos similares, por ejemplo en Elche a través de testimonios orales, o en la misma Villena con un comisario del ejercito republicano original de la vecina Almansa, detenido y acusado de recaudar dinero para los familiares de los presos. El caso es que fue visto en la comisaría introduciéndose algo en la boca y supusieron que era una lista de donantes. Fue torturado de tal manera que murió esa misma noche y para disimular los hechos lanzaron su cadáver por uno de los balcones que daban al patio interior. La Ley de Responsabilidades Políticas afectó en Villena a 146 personas y serían fusilados 20 vecinos a consecuencia de la actuación del Tribunal militar de la localidad.
————————————————————————————
22 de SETEMBRE
El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l’anarquisme japonès. Fill d’un apotecari, va estudiar medicina. D’antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l’anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L’imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L’essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l’ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l’anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l’anarcosindicalista Industrial Workers of the World i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l’acció directa i contrari al parlamentarisme i a l’emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l’agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d’un complot per assassinar l’emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l’estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l’endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d’aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d’exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l’anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.
El 22 de setembre de 1889 va apareixer a Alcoi el primer nùmero de El Jornalero, publicació anarquista que eixía els disabtes, subtitulat setmanari defensor dels interessos de l’obrer. De tendencia anarco-comunista sembla que fou de periodicitat irregular i que va estar segrestat entre els mesos de maig i juliol de 1890 per les manifestacions del primer de maig. Va treure veintitrés números, l’ultim del 2 de maig de 1890 i posiblement va reapareixer més tard. Duia col·laboracions en valència, amb una secció titulada Chusticia Seca.
El 22 de setembre de 1939 fue fusilado por los franquistas en Girona Juan Riera Torregrosa, nacido en Sant Joan, 1898 y ladrillero afecto a la CNT de Barcelona. El mismo día en Alicante sería fusilado el estudiante antifascista de Finestrat Pedro Pascual Llorca con 23 años.
————————————————————————————
21 de SETEMBRE
El 21 de setembre de 1890 va eixir a Alacant el primer nùmero de El Grito del Pueblo, capçelera d’un conegut setmanari socialista alacantí que anava subtitulat defensor de la clase treballadora, i la seua estreta vinculació amb la societat tipográfica alacantina i activistes com Rafael Carratalá l’acostà amb frequència al lliurepensament. Duia polèmiques freqüents amb El Alicantino i El Nuevo Alicantino, rotatius ultrareaccionaris. Va patir suspensións, judicis i canvis de director força constants. Un dels seus directors va ser Federico Valero Arrach. Col·laboraven Miguel Pujalte, Justo Más, José Roca i José Moscat. Va ser denunciat i tancat definitivament desprès del nùmero del 21 d’agost, arrán les denuncies que va fer contra el fets de La Serreta de Novelda. Casi be no hi han exemplars.
El 21 de septiembre de 1906 fueron detenidos en Manresa tres anarquistas, entre ellos el veterano Francisco Cardenal Ugarte, por haber presentado una instancia al gobernador para dar un mitin de afirmación anarquista. Nacido en Soria en 1858, aunque algunas fuentes lo consideran de Barcelona, amigo de Anselmo Lorenzo y admirador de Fermín Salvochea, su actividad sindical se desarrolla en Cataluña, favorecida por la amistad con conocidos militantes de la zona. Era de familia pudiente, y un hermano suyo era magistrado del tribunal supremo, así como de una cultura poco común en la época, estudios superiores, pero trabajo como delineante para estar cerca de los obreros. Detenido tras los sucesos de Canvis Nous de 1896. Allá por 1903 había dirigido la escuela laica Luz de Palamós, auténtico vivero de anarquistas, tarea interrumpida para animar multiples protestas y persecuciones policiales. Con Castellote, Bisbe, Román, Magín y otros formó parte del grupo 4 de Mayo de Barcelona, responsable de la inauguración del Centro de Estudios Sociales de la calle Jupí. En aquellos meses se movía también por París y Marsella , posiblemente en tareas de agitación antimiitarista, y fue detenido de nuevo a principios de 1905. Rechazó los ofrecimientos de la familia para liberarlo y afianzó sus convicciones, entendiendo que el anarquismo no podía ser objetado mientras otro ideal no se mostrara superior, predicando con el ejemplo. A partir de este momento comenzó una serie de detenciones que se prolongaron durante el resto de la década, implicado en sucesivos complots policiales para desactivar el anarquismo barcelonés al alza, una auténtica caza del anarquista que le lleva a un continuo entrar y salir de prisión, muchas veces sin siquiera haber instruido cargos contra él, por lo que debió aprovechar estos periodos en la cárcel para convertirla en escuela de revolucionarios. Entre 1908 y 1909 fue director de Acracia. El 26 de julio de 1909 de nuevo era detenido cuando arengaba a un grupo en Barcelona a lanzarse a la huelga general, no siendo excarcelado hasta septiembre de 1910, unas semanas antes de volviera a caer detenido tras los sucesos de Montjuich el día del homenaje al carbonero Clemente García, 13 de octubre -en la imagen-. Exiliado a Lyon en diciembre de ese mismo año, pronto volvería a la península, donde en septiembre de 1911 sería detenido en Madrid, vinculado a la estructura confederal desarticulada por golpe policial tras el I congreso de la CNT, abandonando la primera linea tras salir de la cárcel a mediados de 1912, posiblemente por problemas de salud. Formó hogar, pero no se libró de la prisión gubernativa que le impuso la dictadura de Primo de Rivera, de septiembre a diciembre de 1923, y que minaría su salud de forma irreversible. Falleció en Barcelona en 1925.
El 21 de setembre de 1939 foren afusellats pels franquistes a Alacant un grup d’antifeixistes alacantins amb Lorenzo Guardiola Herrero, fuster de El Pinòs amb 52 anys, del mateix lloc on era original l’alpargater Agustín Ribera Segura, de 43 anys, i l’alacantina Francisca Sarrió Elisa, mare de familia amb 42 anys.
————————————————————————————
20 de SETEMBRE
El 20 de septiembre de 1847 nace Sergei Nechaev, revolucionario ruso, que fue el autor de un “Programa de actividades revolucionarias”, y un “Catecismo del revolucionario” (1868), cuya difusión le harán popular por sus ideas para un movimiento altamente disciplinado y profesionalmente organizado. Huyó al exilio y fue deportado de nuevo a Rusia, para acabar muriendo en la cárcel (1882). Nechaev afirma en su Catecismo del revolucionario que, así como las monarquías europeas utilizan las ideas de Maquiavelo, o los jesuitas católicos practican la absoluta inmoralidad para lograr sus propósitos, así también puede hacerse eso mismo pero a favor de la revolución popular. Nechaev fundó un pequeño grupo revolucionario conocido como Narodnaya rasprava(La retribución del pueblo), que pasó a la ilegalidad en Rusia luego del asesinato de uno de sus propios miembros en 1869. Nechaev fue a prisión en 1872. Y murió ahí diez años más tarde. “El Catecismo refleja una parte significativa del pensamiento revolucionario ruso. V.I. Lenin admiraba el Catecismo (y fundamentó en él gran parte de su Lo que debe hacerse); Dostoevsky creó el personaje de Verkhovensky, en Los poseídos, basado en Nechaev. “Después de la revolución bolchevique, Nechaev aparecía como un héroe épico ruso en muchos libros y poemas. En los 1960’s el Catecismo fue revivido por los Panteras Negras, el grupo revolucionario afroamericano; y Eldridge Cleaver escribió en su favor en Soul on Ice. “Lo importante en el pensamiento de Nechaev es su radical transmutación de los valores, en abierto desafío a la moralidad prevaleciente. A primera vista las palabras de Nechaev pueden parecer repulsivas y amenazantes, pero hay un sentido más profundo capaz de inspirar la lucha revolucionaria. Hay en él un coraje místico y una pasión religiosa por cambiar la realidad, algo no tan lejano a aquellos místicos medievales que se oponían a las religiones organizadas y leyes sociales. Su aparente inmoralidad (más que amoralidad) proviene de la comprensión de que tanto Iglesia como Estado son cruelmente inmorales en su búsqueda del control total. La lucha contra esos poderes debe realizarse, pues, utilizando todos los medios que sean necesarios”. El Catecismo de Nechaev, en un nivel más profundo, puede leerse como una denuncia de ese Sistema de Control que sólo puede cambiarse a través de la lucha incondicional y desgastante. Y aunque fue escrito en el siglo XIX, es todavía relevante. El Sistema de Control está aún en su lugar, sólo han cambiado sus formas. Se requiere, pues, un Centro secreto e invisible para la Nueva Resistencia, no organizado mediante estructuras rígidas, sino mediante vínculos sutiles y contactos ocultos. El Sistema utiliza conspiraciones, intrigas, desinformación y manipulación con el propósito de someter a los pueblos. [+]
El 20 de septiembre de 1904 llegaba a Alicante con su barraca de cine de feria, procedente de Cartagena y de camino a Valladolid, un conocido pionero del primer cinematógrafo, el alicantino Adolfo Fó Julià mas conocido como el Diablo Fó. Nacido en Alicante fue hijo de uno de los principales propietarios locales y concejal liberal-conservador, Pedro Fó Oliver; su hermano mayor y primogénito Ricardo Fo Juliá, un prohombre local que figura en las más influyentes instituciones locales del final del siglo XIX. La primera noticia sobre las actividades artísticas de Adolfo en un espectáculo de ilusionismo y entretenimiento en Alicante en 1880, y en el cual tomaba el nombre artístico de Mefistófeles que le acompañará a lo largo de su carrera. Su actividad artística comenzó a combinarse en la década de los noventa con su faceta como emprendedor cultural. Ejemplo de esta fusión entre los mundos de la empresa y de los espectáculos populares, fue su trabajo voluntario como mecánico bombero a principios de siglo XX en el que aprovechaba los conocimiento adquiridos en el uso de artefactos pirotécnicos y malabarismos con fuego. Atento a los cambios de su época, experimentó con el fonografó y se dejó seducir por el primer celuloide, siendo uno de los primeros en instalar una barraca de madera dónde presentó su cinematógrafo Mágico. Consiguió un relativo éxito en este periodo de los primeros años del siglo XX, que le lleva a desplazarse por buena parte del territorio peninsular, e incluso se aprecia que toma parte por la causa popular y republicana; a medio camino entre el espectáculo de variedades, la agitación social y la divulgación cultural. Allá por 1905 se establece en Valencia, donde venía trabajando desde 1903, y dónde permanece hasta 1909 al frente del Cine de la Paz, compaginando su maestría como operador cinematográfico con la de pintor de carteleras, que se iba convirtiendo en una ocupación cada vez más demandada. Finalizada la Exposición valenciana en 1910, fue contratado por un empresario del gremio para marchar a Játiva, dónde se le llegó a considerar una institución viva del cine en el Levante, pudiendo considerarle el decano de los operadores levantinos. Así era reclamado para tirar de sus viejos números en 1913, con algún espectáculo de ilusionismo en el teatro de verano de Mahón, y en 1919 enmarcado como excéntrico en una compañía de circo que paraba por Vigo. Luego se establece en Valencia donde seguía vinculado al cine y reclamado como pionero del 8º arte a finales de los años 20 [+].
El 20 de setembre de 1910 moría en Alacant el dirigent sindical del gremi de boters Lorenzo Aragones Botella, que ja asistí en nom dels noranta boters federats de la secció d’Álacant al Xè congrés nacional de la Federació d’Oficials Boters celebrat a Tarragona, entre el 6 i el 12 de novembre de 1882, on parla entre d’altres coses de les dificultats que la seva secció tindria si s’adoptes l’idioma castella com oficial per a la Federació, aixis com va integrar la sub-comissió pericial que es va establir a Alacant. El gener de 1897 seria triat vicepresident de la secció de boters d’Alacant i encapçalaria el comité de vaga de l’ofici en la primavera del 1900.
————————————————————————————
19 de SETEMBRE
El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda com Pepita. De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d’aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d’alfabetització d’adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició –primera de la seva promoció– una plaça de professora d’Educació General Bàsica en l’ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l’Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d’aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d’educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l’Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l’ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l’Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d’un petit col·lectiu de persones i d’una cooperativa i després d’uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d’alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d’Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L’octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria. A partir de 2002 creà l’anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d’escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d’unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d’arreu del món. És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d’altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d’un càncer, l’1 de juliol de 2009 a l’Hospital Universitari de Salamanca.
————————————————————————————
18 de SETEMBRE
El 18 de setembre de 1911 a Cullera, d’acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l’anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera –adherida a la feia poc creada CNT i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera– declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l’Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s’hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d’uns 200 vaguistes es manifestaren a l’estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d’un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l’algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l’habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d’aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l’actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d’aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l’Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l’alcalde Joaquim Fenollar i l’advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l’edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l’habilitat, mentre, a la sortida del poble, l’algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l’escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d’amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L’endemà, Cullera fou ocupada per l’exèrcit i s’engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l’Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d’octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s’havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l’obertura d’un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s’obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants –a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l’arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s’hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d’intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l’evident propòsit d’apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l’abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l’obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d’emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.
El 18 de setembre de 1931 apareix a Elda el periòdic socialista Rebelión. Fou editat en tres époques, en la primera, 1931-1932, se subtitulava òrgan de les Juventuts Socialistes, en la segona, 1935-1936, Setmanari Socialista i a la tercera, 1937-39, órgan de la Casa del Poble. Al consell de redacció hi eren Pascual Sánchez, Antonio Saez, Indalecio Deltell, Francisco Rico, Enrique Crespo i Antonio Escrivano. Un bon exemple de la evolució ideológica de socialisme alacantí als anys trenta i dels enfrontaments amb els cenetistes locals. Tenía bona aceptació en altres poblacions de la comarca com Pinós. L’últim nùmero fou del 14 de gener de 1939.
————————————————————————————
17 de SETEMBRE
Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres, davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l’AIT per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l’anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l’AIT. L’únic objectiu d’aquesta conferència, a part de tractar de problemes d’organització i d’administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l’Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l’AIT; el Congrés de l’Haia de l’any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l’organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l’estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.
El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l’escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona i a l’Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d’Estat feixista de 1936 s’enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d’Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l’escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d’armes instal·lada a l’antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l’època franquista va fer d’enllaç entre els comitès de la CNT clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s’allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l’11 de gener de 2006 a Barcelona. Son company, Alfonso Cruzado Sánchez –que fou internat al camp de concentració d’Albatera i que després d’alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda–, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.
El 17 de septiembre de 1949 un grupo de la Agrupación de Guerrilleros de Levante llegó al campamento de Cerro Moreno, en Santa Cruz de Moya, entre los cuales estaba el oriolano Francisco Bas Aguado, militante comunista y guerrillero antifranquista, conocido como Pedro. Nacido en 1916, fue peluquero de oficio y su padre tenía un salón de peluquería en Orihuela. Durante la guerra civil, fue piloto de la aviación republicana. Exiliado al final de la guerra en el Mediodía francés, partió hacia la URSS para incorporarse a los cursos de la academia militar en Moscú, y regresar luego a la Francia ocupada para incorporarse a la resistencia frente a la ocupación nazi. Jefe de información de la Agrupación de Guerrilleros de Francia, el 4 de octubre de 1947, pasó a España con un grupo de 10 guerrilleros -Doroteo Ibáñez Alconchel Maño, Pedro Lozano Aparicio Vias, Mateo Oliver Juan y Agarria- portando un abundante armamento y material de propaganda. Pasando por Aragón, el grupo ganaría el campamento de Germán Amorrortu Martínez, Manso, en la zona de Linares de Mora. Los repetidos viajes de “Pedro” a Francia, condición síne qua non de supervivencia, le hizo ser muy conocido a un lado y a otro del Pirineo. Nombrado delegado político de la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón en 1948, preside la reunión de mandos guerrilleros convocada en 1948 en el Cerro Moreno, para organizar “la ofensiva de primavera”. Cuando la AGL fue trasformada en Comité Regional de Levante, fue nombrado secretario de propaganda y agitación. En marzo de 1949, el estado mayor de la AGL, le envió a Francia acompañado de otros mandos guerrilleros – Mateo Martínez Martínez, Mateo, Manuel Pérez Cubero, Rubio, y Doroteo Ibañez Alconchel, Ibañez- `para exponer al Buró político del PCE en París la situación de la guerrilla, obterner nuevas instrucciones y por supuesto ayuda material. De camino a Francia, el grupo había sido interceptado el 7 de marzo por la guardia civil en Mosqueruela, y uno de los guías, Mateo Martínez Martínez, Mateo, fue abatido, aunque el grupo logró pasar. Retornó a España el 18 de junio de 1949 con Doroteo Ibañez Alconchel, Ibañez, como guía, con el dinero, los refuerzos – Ramón Escriba Furio, José El Alicantino, Vicente Martínez Galindo Aniceto, León García García Ramiro, Manuel García Martín, Lorenzo y el nuevo jefe de la AGL, Miguel Soriano Muñoz, Andrés – así como las ordenes encaminadas a transformar las guerrillas en Consejos de la resistencia en el interior mismo de los pueblos. El grupo llegó al campamento de Cerro Moreno el 17 de septiembre. El 7 de noviembre de 1949 fue el único superviviente -junto a Francisco Serrano Corredor, Pepito- del asalto que realizaron efectivos de tres comandancias de la Guardia Civil, al campamento del Comité Regional de Levante y Aragón en Cerro Moreno (Santa Cruz de Moya) en el que murieron 12 guerrilleros, entre ellos Miguel Soriano Muñoz Andrés, León García García Ramiro et Manuel Gracia Jarque Lorenzo que habían llegado de Francia con él. En el asalto participaron entre 500 y 1000 guardias civiles de las comandancias de Cuenca, Teruel y Valencia, no sufriendo ninguna baja. Este hecho supuso el principio del fin de la guerrilla antifranquista. Después de este ataque, Francisco Bas retornó a Francia, donde, según apuntan algunas fuentes, fue ejecutado por orden del Partido Comunista en octubre de 1950.
————————————————————————————
16 de SETEMBRE
El 16 de setembre de 1942 és afusellat a Alacant l’anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Havia nascut l’11 d’abril de 1908 a Alcoi. Després de fer els estudis primaris a Agres, on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s’afilià a la CNT, arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d’una petita biblioteca i on s’organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l’esport, exercint de professor d’educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d’una carrasca, d’aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l’animador del Sindicat d’Oficis Diversos de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d’Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d’agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d’Avituallament de l’Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l’Acadèmia Militar de Bètera, va ser nomenat tinent de l’Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d’una detenció, l’animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l’únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d’uns dies a València a casa d’un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l’atac de la caserna d’Alcoi, simulacre d’execució d’una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l’execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d’un nou judici d’apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l’exculparen –com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d’Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l’angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant i enterrat al cementeri d’aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d’Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l’amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l’interès de l’escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l’editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).
El 16 de setembre de 1942, el mateix día que El Carrasca, foren afusellats pels fascistes a Alacant el jornaler i militant confederal alcoià Miguel Llopis Pascual amb 30 anys, el jornaler antifeixista d’Elx de 19 anys Manuel Morell Castaño i el veí d’Oriola Antonio Navarrete Segura.
————————————————————————————
15 de SETEMBRE
La matinada del 15 de setembre de 1904 va ser capturat l’anarquista Ceferino Gil mentrés dormía a casa del mateix Antonio Apolo a Madrid i que era també la redacció del periòdic El Rebelde, on Ceferino, es a dir Cesar Flores, era col·laborador. Convençut i decidit, formava part d’un intent d’atemptat organitzat per matar a Antonio Maura, oferint-se a transportar la dinamita des de França fins a Madrid, passant per Barcelona. A la seua arrivada a Madrid i mentres retrobava forçes, va ser trait. Arrán d’aquesta detenció va ser condemnat inicialment a 12 anys, i començà un periple de empressonaments que finalitzaría el 1915. Hi ha dades poc clares dels seus origens, sembla que era de Logroño, però d’altres fonts el fan de Villena. En qualsevol cas, naixcut el 1876, i compatible amb el seu carácter nòmada i llibertari, després d’una estada a Madrid el 1895, es probable que Ceferino Gil, més conegut com Cesar Flores, visquès Villena als anys del canvi de segle i participès en la constitució de les primeres societats obreres d’aquella població alacantina; però sempre avans de la segona mitat de 1902, quan es troba a Bilbao treballant i propagant l’anarquisme. Pot ser que hagués de deixar aquesta darrera ciutat després d’un atemptat contra un dirigent patronal. Els dos anys següents (1903-1904) es va desplaçar a Catalunya on va treballar de manobre. Contactà amb els grups anarquistes barcelonins i parava pel Centre d’Estudis Socials. Va escriure a la premsa local [El Productor]; aixís com també va fer varis mititns pel sud de Girona [Palamós i Figueres]; fins i tot a Perpignan, on va ser un dels organitzadors d’un mitin pro-pressos d’Alcala del Valle, campanya on es va implicar a fons i que va marcar la seua vida. Al periode d’empresonament, va coneixer els maltractaments i tortures utilitzades per reformar anarquistes i rebels de bona part dels presidis del moment, pero sembla que no ho van aconseguir. Hi ha noticies que expliquen com va continuar la seua agitació anarquista tot i els permanents trasllats de pressó, organitzant als pressos, encapçalant motins, intents de fuga i formant una mena de front ácrata des de dins de les pressons especialment actiu el 1907. Arran d’aixo, va patir noves deportacions, maltractaments i intents d’assesinat. S’obriren subscripcions en Tierra y Libertad per donar-li suport. Hi ha noticies que apunten a que amb el seu alliberament, va ser-li prohibida la intervenció en uns actes organitzats per una part de la classe obrera del seu poble [Villena] per …la perillositat de la seua ideología anarquista. Canvìa a Alacant, on els companys llibertaris sempre li havìen donat suport durant els anys de pressó, però els seguiments parapolicials no s’aturaven. Aviat decideix emigrar a Barcelona, on va militar al sindicat de la Construcció, i el seu pretigi com anarcosindicalista el va portar a asistir com a delegat dels fonedors de ferro al Congrès de Sants el 1918. Poc després apareix a Manresa, 1919, també al sindicat de la construcció. Va estar detingut de nou amb Filo al març-abril del 1923 i va passar unes setmanes tancat a Manresa. Després va retornar a Barcelona. Al febrer de 1932 hi era a Zaragoza i es va opossar al moviment revolucionari per manca de preparació. El periode republicá era conserje del sindicat de la construcció barceloní amb nombroses visites a la pressó, tasca que va continuar durant la guerra i a la pertany la fotografía adjunta. S’assenyala la seua presencia al plé regional de la CNT al juny de 1937, on va formar part d’una ponència que proposaba retornar a la Generalitat i constitutir al CR Catalá un consell politic de CNT-FAI-JJLL-Camperols. També va ser comissari de la 121 brigada a la 26 divisió. El 1938 visitava frecuentment a Barriobero a la pressó, a quí tenía molta estima. Hi ha alguna font que parla que va morir a un bombardeig al 1938 i d’altres que afirmen que es va exiliar a França on va morir.
El 15 de septiembre de 1928 ve la luz el primer número de La Voz del Pueblo, periódico editado en Elda dirigido por Eduardo Busquier y después por Fontaura, estaba administrado por Díaz Jover. Sacaron solo seis números. Colaboraciones de Manuel Bellot, José Pérez Silvestre, Miguel Carpio, Ventura Pastor, Elias Jover, Farré, Alba, Domingo. Muchos de ellos con matiz apolítico, humanista, racionalista y pro-cultural, entre el socialismo y el anarquismo, no por nada muchos de sus redactores colaborarían después en Rebelión o Proa en la misma ciudad. Eduardo Busquier Verdú había nacido en 1900 en Villena, 1900, pero se traslada en su juventud a Elda, cerca de 1923, ejerciendo como zapatero. Militó en la CNT y FAI ya en dictadura de Primo de Rivera. Compaginó su labor como director de La Voz del Pueblo de Elda, con su integración en la comisión pro-presos de Elda en 1929. En agosto de 1932 representa a la Federación local de Elda en un mitin confederal en Alicante. Fue condenado con Manuel Bellot a 4 años tras la huelga de mayo de 1933 y encerrado en Alicante durante 2 años. Iniciada la guerra, formó en el comité de incautación de las industrias del calzado y decretada la movilización marchó al frente. Terminada la contienda, se camufló en una masía del Cabañal, Valencia; pero ante el riesgo de ser detenido, y con la ayuda de Ginés Camarasa pasa a Francia en 1948. Vivía en Toulusse en 1960. Colaboraciones también en La Verdad de Villajoyosa, 1932-33.
————————————————————————————
14 de SETEMBRE
El 14 de septiembre de 1936 Radio Alcoy, por boca del anarquista Cándido Morales Cots, emitió un comunicado a la población local en nombre de la CNT-AIT local, trasmitiendo a la población la situación en la que quedaba la industria textil local colectivizada, formada por 129 fábricas y talleres, y determinando las nuevas orientaciones tomadas por el Control Obrero del Ramo. Cándido Morales había sido guardia de parques y jardines de la ciudad desde 1928, y ya en 1930 formaba parte del Centro de Estudios Sociales. Además, representó a los obreros alcoyanos en la Conferencia Regional Levantina de agosto de ese año, cuando también era habitual en los mítines confederales en la localidad. En 1931 había sido delegado del ramo del textil en el congreso confederal y mitineó en la ciudad con Barberá, Monllor, Mira y otros. En las jornadas de finales de julio de 1936 fue la cabeza visible del comité revolucionario alcoyano. Avanzada la guerra, sería vicepresidente, por CNT-AIT, del Consejo Económico Político y Social, y luego, designado presidente del Consejo Municipal de Alcoy, el 19 de marzo de 1937.
El 14 de setembre de 1936, envoltada pels fascistes, la miliciana Lina Odena se suicida al front de Granada. Paulina Odena García, havia nascut el 22 de gener de 1911 a Barcelona. Els seus pares Josep i Dolors, regentaven una sastreria al barri barceloní de Gràcia. Va assistir a l’escola fins als onze o dotze anys i des de petita va ajudar al taller familiar, on va aprendre l’ofici que més tard exerciria. Quan el 14 d’abril de 1931, es proclama la II República s’afilia a la UGT, on fa contactes amb membres del Partit Comunista a què es afiliar el maig d’aquell mateix any, una decisió que provoca conflictes en el si de la seva família que la portarà a independitzar-se. El 1931 va formar part d’una delegació de joves catalans que van anar a la Unió Soviètica i van estar allà una mica més d’un any estudiant a l’Escola Marxista-Leninista de Moscou i obtenint la formació necessària per formar part dels quadres dirigents del Partit Comunista, allà va coincidir amb Jesús Hernández, Enrique Lister i Modesto. En tornar a Espanya, va passar a formar part de les Joventuts Comunistes de Catalunya de la que el febrer del 1933 serà Secretaria General per la seva gran capacitat de treball i la seva intel ligència. Aquest mateix any va ser candidata al Parlament de la República. El 29 juny 1933 publica a “Catalunya vermella” un article titulat “A les dones obreres” en el qual fa un repàs de les diferents posicions que mantenen els diferents partits polítics respecte al dret al vot de les dones. Afirma que “la Lliga treballa febrilment per mitjà de les seves organitzacions en les sagristies convertides aquestes en oficines electorals i principalment entre les famílies obreres que reben algun socors de les organitzacions cristianes”. Respecte a la Ezquerra el seu discurs que les dones no estan preparades i que la seva participació electoral pot ser perjudicial per a la República, “es basa en els moviments i maniobres que es veuen per part de l’Església”. Segons ella el Partit Comunista de Catalunya “ha lluitat sempre pels drets polítics i socials de la dona, ja que reconeix que només amb la participació activa en la lluita, la dona adquirirà una educació política i plena consciència dels seus actes i si bé pot ser que al principi les dretes obtinguin alguns vots de les dones obreres a causa de les influències que exerceixen sobre ella, en canvi aquesta es donarà compte ràpidament de quin és el veritable partit de classe que defensa els obrers, el Partit Comunista i posant-se al costat del mateix, lluitarà per la seva emancipació total, contra el capitalisme que l’explota i l’esclavitza, i per la instauració d’un règim comunista d’igualtat completa”.En produir a Catalunya la revolta d’octubre de 1934, Lina Odena va ser una de les poques dones que va empunyar el fusell, participant activament en alguns combats que van tenir lloc a la carretera de la Rabassada o a Sant Cugat. Al fracàs del moviment, Lina va passar a la clandestinitat formant part del també clandestí Socors Roig Internacional, sent detinguda i fitxada a Barcelona per la policia l’agost de 1935. Es llavors que s’uneix a la delegació espanyola que viatja a Dinamarca per participaré en Copenhaguen al IV Congrés de la Internacional Juvenil Comunista. Aquest Congrés va tenir gran importància ja que s’hi va decidir que les joventuts comunistes havien unificar amb les d’altres partits per ser forts. Per a aquesta tasca Lina va ser requerida pel PCE i es va instal.lar a Madrid. En convocar-se les eleccions generals de febrer de 1936, Lina va ser encarregada d’acompanyar a Dolores Ibárruri, la Pasionaria, en els mítings que aquesta va haver de donar a per tota la geografia espanyola. Triomfarà del Front Popular gràcies a la mobilització, per primera vegada, de tota l’esquerra, unida en un front comú contra els sectors reaccionaris i eclesials. En iniciar la Guerra Civil Espanyola el juliol de 1936 Lina estava a Almeria on tenia lloc el Congrés Provincial d’Unificació. Va prendre les armes participant en els combats que van tenir lloc i on van jugar un important paper a favor de la República l’arribada de dues companyies d’aviació fugides de Granada, que uns dies més tard la nomenarien delegada i representant de la unitat en el Comitè Local. Com a símbol del seu càrrec, Lina va lluir amb orgull, sobre la seva granota de miliciana, les ales de l’aviació des d’aquell dia i fins a la seva mort, tal com testimonien les seves últimes fotografies. La columna a la pertanyia Lina estava formada per milicians, antics soldats d’aviació i marins procedents d’Almeria, va rebre instruccions de prendre Guadix. Llavors Lina fer amistat amb Antonio Pretel, diputat comunista i cap d’una altra columna que tenia els mateixos objectius. Curiosament Pretel Fernández, era natural de la veïna localitat de Gor, va ser elegit diputat el maig de 1936. Així és com Lina arriba a Guadix. De seguida posa’t en contacte amb les joventuts d’UGT i atès que ella és una dona que desplega gran optimisme i és capaç de seduir amb les seves idees revolucionàries de justícia social, s’embarca amb quatre joves ugetistes al mes d’agost de 1936, a la fundació del diari local “La Veu de Guadix”. Treballava com a corresponsal de “Mundo Obrero” pel que estava en continu moviment per tota la província. En el fatídic dia 14 de setembre, al costat del Pantà de Cubillas, el xofer que conduïa el cotxe es va equivocar en una cruïlla i va anar a donar directament a un control dels falangistes. Veient-se envoltada, Lina sense dubtar-ho dues vegades va treure el seu revòlver i es va suïcidar.
————————————————————————————
13 de SETEMBRE
El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas –altres fonts citen Jaén– el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l’ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d’Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d’Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona. Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d’aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l’escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d’hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d’aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l’Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d’explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s’establí fins al maig a Castro del Río, on va fer de mestre a l’Escola Racionalista del Centre Instructiu d’Obrers del Sindicat d’Oficis Diversos d’aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l’escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l’Assemblea de València d’aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la CNT catalana després d’uns anys en la clandestinitat. El 24 d’agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d’octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la UGT celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l’abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l’organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l’autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d’aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l’acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán va ser ferit de mort a trets per sicaris del Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona i morí a primeres hores de l’endemà 1 de juliol al Clínic.
El 13 de septiembre de 1923, comienza la Dictadura de Primo de Rivera, a 1a que CNT trata de oponerse con una huelga general que fracasa tras el no seguimiento por UGT. La CNT de hecho queda al margen de la legalidad (definitivamente en mayo de 1924) en la comarca de Barcelona (para algunos se trataría casi de una auto-disolución, la última rebelión catalana es de 4 de abril de 1924), pero en otras zonas se mantiene (Galicia, Asturias, Gerona) aunque fuertemente perseguida. El rnantenimiento en la Legalidad de la CNT gallega explica que de allí partiesen los intentos de reconstrucción desde L914 (fundamentalmente a través de su periódico Solidaridad Obrera). La represión de 1924 envía a gran número de militantes a la cárcel, y al exilio, y son suprimidos y clausurados muchos sindicatos y el diario Solidaridad Obrera; parte de la prensa y las revistas afines se mantienen, al tiempo que el Comité Nacional saje de Cataluña. La última reunión nacional es de 4 de mayo de 1924 y su último comité nacional legal el de Paulino Díez en 1923. Serán años de alianzas y contactos con nacionalistas y republicanos, de comités revolucionarios, etc. dirigidos a desplazar al dictador y a la monarquía (Atarazanas y Vera de Bidasoa en noviembre de 1924, Sanjuanada de 24 de junio de 1926, Puente de ValIecas noviembre de 1926, rebelión de Sánchez Guerra en 1929, Galán a fines de 1930). En 1929 comenzaría su lanzamiento a través de famosas polémicas como la de Peiró-Pestaña sobre el sindicalismo y los comités paritarios.
————————————————————————————
12 de SETEMBRE
El 12 de Septiembre de 1868, el militar Juan Prim salía de Londres en el vapor Buenaventura, capitaneado por el ilicitano Ramón Lagier. Era el primer capítulo de la confabulación democrática de la Septembrina, cuyo pronunciamiento se efectuaría en Cádiz el día 19 de septiembre de 1868. Curiosos los datos de este marinero republicano, librepensador en la ciudad de Elche hasta su muerte a principios de siglo XX, pero sobre todo, según sus propias afirmaciones, el que trajo a la península el primer libro de Allan Kardec, gurú del espiritismo, que tanto arraigo obtuvo en Alicante y del que él mismo fue defensor.
El 12 de Septiembre de 1920, Inocencio Facet 1anzó a cuenta del Sindicato libre una bomba en el Pompeyo de Barcelona, sala frecuentada por obreros, con el resultado de seis muertos. También como Inocencio Feced y Foced, fue un estudiante anarquista que militó en CNT, colaborando incluso en la prensa, hasta que sospechoso de ser confidente de la policía en la época de Martínez Anido tuvo que huir, para luego aparecer entre los sicarios del Sindicato libre e intervenir en el asesinato de Salvador Seguí. Parece que se vendió por necesitar medicinas para su tuberculosis, tras haber roto con su padre (jefe del ejército). Durante la Dictadura de Primo lo abandonaron sus protectores, vagó pobre y enfermo y confesó sus crímenes a David Rey, que los dio a conocer. Autor de: Por qué no maté al general Martínez Anido (Barcelona s. f.)
————————————————————————————
11 de SETEMBRE
L’11 de setembre de 1913 neix a Granada Angustias Lara, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l’Argentina, on son pare va militar en l’anarcosindicalista FORA. El gener de 1932 va retornar a Granada, on va militar en el Sindicat de Minyones de la CNT, del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. El setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la Columna Maroto. A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d’Infermeres, treballant a l’Hospital número 1, a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera en Mujeres Libres i va tractar nombroses militants, però especialment va fer-se molt amiga d’Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l’homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d’allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d’Alacant i d’allà al camp de concentració d’Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. Llevat d’uns mesos a Palma i a França l’any 1960, sempre ha viscut a València. En 1996 la CNT valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa.
L’11 de setembre de 1917 neix a Eivissa l’anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador, Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l’escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l’Associació Professional d’Estudiants Eivissencs, que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s’afilià a la CNT i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d’Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d’Eivissa i pel d’Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d’organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l’illa pocs dies abans de l’aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s’engegà, d’antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d’Eivissa. Alliberat arran de l’ocupació republicana de l’illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l’edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d’agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l’obtenció de provisions i la incorporació d’Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l’expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s’allistà en l’Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya –fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista «Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l’ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s’afilià al PSUC, adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l’Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s’embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d’agost d’aquell any. Ocupà càrrecs en les JSU, com ara el de membre de la delegació d’Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes. Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà. En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l’antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista –blasmà contra l’afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l’estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d’Unió Nacional–, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l’assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l’antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. En 1952 s’instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l’Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d’investigació d’història i d’antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics.
El 11 de setembre de 1978 mor a París l’anarcosindicalista Juoan Ferrer Farriol. Naixcut a Igualada, el 1896, va ser dirigent del Sindical del metall de la CNT d’Igualada. El gener de 1918 era Secretari del Comitè de la Federació Obrera local d’Igualada. Assistí al Congrés de Sants (1918) i al Ple de Delegats de la CRTC (Barcelona, agost de 1931). També va assistir a la Conferència de la CRTC celebrada a Barcelona del 25 al 28 de gener de 1936. Fou redactor del periòdic igualadí “El Sembrador” i col·laborà a “Solidaridad Obrera” de Barcelona. El 1936 formà part de l’Ajuntament Igualadí en nom de la CNT. El mes de febrer de 1937 s’incorporà a la redacció del periòdic “Catalunya” que dirigia Joan Peiró. El maig de 1938 va deixar el periòdic i s’incorporà al front, on dirigí “El Frente”, periòdic de la XXVI divisió (columna Durruti). Exiliat a París dirigí la revista “Umbral” (1962-70). És autor de Vida Sindicalista. Editorial Solidaridad Obrera. París, 1957. De l’Anoia al Sena sense pressa. (1966). Interpretació llibertària del moviment obrer català. Ediciones Tierra y Libertad. Tolosa de Llenguadoc, 1946, escrit sota el pseudònim de Joan del Pi.
————————————————————————————
10 de SETEMBRE
Entre el 8 i el 10 de setembre de 1911 te lloc el I Congres de la CNT al Palau de les Belles Arts de Barcelona on es reafirma la confederació a nivell estatal i es defineixen les grans línies d’actuació: el sindicalisme revolucionari basat en l’acció directa. Desprès dela fundació un any abans, l’organitzacio havia creixcut, i els 121 delegats assistents representaven a 99 societats obreres i 6 federacions locals. Fou elegit secretari de la CNT en Josep Negre, que tambè ho havia estat de Solidaritat Obrera [1907-1910]. La CNT tenia aleshores 26.590 afiliats agrupats en 139 societats obreres i el seu creixement fou una de les causes fonamentals per a la seua suspensió arran de l’esclat revolucionari que va tenir lloc aquell mateix mes de setembre. Va estar il·legalitzada fins al 1915, pero aixo no va evitar que lLa CNT esdevenís el major sindicat obrer a Espanya al final de la década i actualment resta la principal organització anarquista del país, i l’única anarcosindicalista adherida a l’Associació Internacional de Treballadors. L’historiador Xavier Diez afegeix que, abans de la democràcia, també va ser un espai de sociabilitat que conferia la carta de ciutadania als treballadors menys qualificats, un mitjà de coneixement, un espai cultural d’autoaprenentatge, una manera d’obtenir informació i formació, un lloc que organitzava lleure on cada militant n’era alhora espectador i protagonista, una escola, una seguretat social, un àmbit on es desenvoluparen amistats i enemistats que perduraren tota la vida.
El 10 de septiembre de 1935 fue enterrada en Barcelona Cayetana Griño, que según Federica Montseny fue la última de las tres vestales del ideal (con Claramunt y Saperas) y la más desconocida. Morena, recia, enérgica, de mirada viva y ardiente; desde la sombra ayudó a Claramunt (y por eso fue encarcelada) y a los presos en la tenebrosa época de Montjuich. Solidaria hasta la muerte.
El 10 de setembre de 1944 es crea a França sota la presidència del coronel Antonio Herrera, i davant uns 300 militars republicans reunits, l’Agrupació Militar de la República Española. Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol en l’exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.
————————————————————————————
9 de SETEMBRE
El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d’Avray. Era fill de l’arquitecte Charles Henri Jean i de Julliette Dédillière. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l’anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l’oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l’ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80 «cançons roges» de denúncia contra l’Estat, la religió, el militarisme, les presons… i per exaltar la societat llibertària. Les seves «conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat «destruir el passat»; aquelles que estaven dirigides contra la III República ; i les que exaltaven la societat llibertària del futur. Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d’estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d’infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d’Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades… Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine… És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). Charles d’Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a París, sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.
El 9 de septiembre de 1923 se organiza un mitin monstruo en la Casa del Pueblo de Alicante organizado por los confederales locales para protestar contra la guerra de Marruecos, en la que protestaban contra la censura que el gobernador civil había hecho de los carteles que anunciaban el mitin, exigieron el fin de la contienda y el abandono de España del magreb colonial, bajo amenaza de declarar la huelga general. Al día siguiente estaba previsto un mitin comunista con el mismo objetivo en Elche, con la presencia de Rafael Millá, y estaba previsto para los días siguientes, otro que organizaba el Ateneo Racionalista Cultural en la misma Alicante. Estos dos últimos no se llevarían a cabo, la dictadura de Primo de Rivera borraría toda disidencia antimilitarista con la represión e legalización del movimiento obrero y sindical.
El 9 de septiembre de 1928 es la fecha más probable de la aparición en Elda del primer número de La Voz del Pueblo, periódico con un aire apolítico, humanista, racionalista y procultural, entre el socialismo y el anarquismo, muchos de cuyos colaboradores en sus 6 números, el último del 27 de octubre, lo harían después en los rotativos locales Rebelión o Proa. Estos eran Manuel Bellot, José Pérez Silvestre, Miguel Carpio, Ventura Pastor, Elias Jover, Farré, Alba, Domingo. El periódico estuvo administrado por Díaz Jover y dirigido por Fontaura y antes por el militante anarcosindicalista local Eduardo Busquier Verdú, alias Mina. Nacido en Villena en 1900, Eduardo se trasladó en su juventud a Elda, cerca de 1923, ejerciendo como zapatero y militando en la CNT y FAI ya en dictadura de Primo de Rivera, en cuyos años finales se dedica a tareas periodísticas y destaca en la ayuda a los presos. Llegada la República, en agosto de 1932, representa a la Federación local de Elda en un mitin confederal en Alicante. Fue condenado con Manuel Bellot a 4 años tras la huelga de mayo de 1933 y encerrado en Alicante durante 2 años. Iniciada la guerra, formó en el comité de incautación de las industrias del calzado, se le atribuyen responsabilidades en el orden público en la localidad y decretada la movilización marchó al frente. Terminada la contienda, se camufló en una masía del Cabañal, Valencia; pero ante el riesgo de ser detenido, y con la ayuda de Ginés Camarasa pasa a Francia en 1948. Vivía en Toulusse en 1960. Colaboraciones a La Verdad de Villajoyosa, 1932-33.
————————————————————————————
8 de SETEMBRE
El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti l’anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d’aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d’una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l’Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l’anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l’havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l’ambaixada d’Itàlia, al carrer de la Barre. L’endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d’agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l’Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d’histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d’ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d’usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserio és un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l’execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l’anarquista l’engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d’agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar: «Coratge camarades i viva l’anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l’execució de Caserio. L’assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d’agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d’autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d’autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.
El 8 de septiembre de 1882 nació en Elche el zapatero socialista Adrián García Andreu. A principios de siglo militaba en la sociedad de resistencia del oficio, tomaba parte en algún acto societario como orador y en 1904 era corresponsal de La Revista Blanca en la localidad. Poco tiempo después marchó a Madrid donde hubo de trabajar como camarero y se asocia a la Agrupación de Camareros de Madrid, de la que llegaría a ser presidente. Ingresó en la Agrupación Socialista de Madrid en septiembre de 1908 procedente de la sección de Orán del Partido Socialista. Estuvo preso en Barcelona, junto a otros delegados de la CNT y la CGT de Francia, por su participación en un mitin contra la guerra de Marruecos celebrado el 8 de agosto de 1911 y en el que representaba al Comité Nacional de la UGT. Fue puesto en libertad bajo fianza en octubre de ese mismo año. Ocupó los cargos de Secretario 1º (en 1910) y presidente (en 1918) del Comité Nacional de la Federación de Camareros, Cocineros, Reposteros y Similares de España. Asistió al X Congreso de la UGT en 1911, al XI Congreso en 1914 y al XII Congreso en 1916 como delegado de los Camareros de Madrid. En noviembre de 1923 se trasladó a México donde se dedico a los negocios de hostelería, aunque parece que mantuvo contacto con la organización socialista española. Falleció el 25 de julio de 1954 en México DF.
El 8 de septiembre de 1941 murió en la cárcel de mujeres de Barcelona a consecuencia de las torturas recibidas durante su detención en Santa Coloma de Gramanet la militante anarquista Julia Romera Yáñez. Nacida en Mazarrón en 1916, huérfana con cuatro años, vino a Santa Coloma con unos familiares y creció en un ambiente libertario. inteligente y estudiosa, apenas puesta a trabajar ingresó en las JJLL poco antes de la guerra y fue su secretaria en Santa Coloma (y responsable de su periódico Aurora Libre) en los años bélicos. Acabada la guerra, afecta a las JJLL y FIJL (tesorera) de Santa Coloma, mantuvo con otros la antorcha antifascista ya en 1939; detenida, se la condenó en 1940 a cadena perpetua, lo que a consecuencia de las torturas que se le aplicaron, supusieron su condena a muerte y ejecución.
————————————————————————————
7 de SETEMBRE
El 7 de setembre de 1912 apareix en Alcoi el primer nùmero de El Selfactinero, òrgan quinzenal de la societat de “Hiladores mecánicos y a mano” i que anava subtitulat defensor dels oprimits. Estava dirigit per Rafael Soler i mantenía una orientació sindicalista i anarquista. Polemitza amb Conciencia Obrera i promou les campanyes pro-presos. Col·laboraren Antonio Ivorra, Evaristo Vidal, Rafael Baeza, Joaquín Sánchez, Santiago Miralles, Manuel Santonja, Evaristo Balaguer, J. Jaurès. El seu ùltim nùmero fou del 15 de desembre de 1912.
El 7 de septiembre de 1973 moría en Villena con 69 años José Navarro Hernández, trabajador de una fábrica de cerámica, hasta que un accidente le relegó al oficio de campesino. Adscrito a la CNT desde antes de 1930 y activo durante la República. Colaboró en la colectivización campesina durante la guerra, ocupando el cargo de vicesecretario hasta 1938, y al ser movilizado marchó al frente de Madrid, cerca de Cipriano Mera, con quién intimó, llegando a ejercer de capitán. Detenido en Madrid al final de la guerra, fue encarcelado en Yeserías, llegando a pedirse la pena de muerte, que quedó en 30 años. Liberado a comienzos de 1950, volvió a su pueblo natal, manteniendo sus convicciones hasta su acabamiento físico.
Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d’Ação Educativa a São Paulo i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d’Amazones a Manaus té lloc el I Col·loqui Internacional d’Educació Llibertària organitzat per l’Institut d’Estudis Llibertaris, l’Editora Imaginário i la Facultat d’Educació de la Universitat Federal d’Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l’estudi i la reflexió sobre l’educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.
————————————————————————————
6 de SETEMBRE
El 6 de setembre de 1916 neix a Villena el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les JJLL al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquesta època va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d’aquell mateix any assistirà al II Congrés de la FIJL a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l’FIJL i l’abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència ja que pensava que seria el germen d’actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s’instal·là a Montevideo, on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales, Deslinde, Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l’editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l’Argentina –entre ells els primers d’un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s’atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas, on de bell nou va fundar, a instància de l’Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància, «Monte Ávila Editores», així com «Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l’editorial Laia, afavorint l’edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona després d’una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l’Empordà.
El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona la militant anarquista Julia Romera Yañez. Havia nascut en 1916 a Mazarrón. Filla d’una família obrera, el 15 d’octubre de 1918 va morir amb 30 anys Francisco Romera Rodríguez, pare de Julia, a conseqüència d’una pneumònia gripal. En 1921, davant la pèrdua de feina d’alguns membres de la família, aquesta va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet, on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava les «Pañolerías Baró». Amb l’arribada de la República en 1931 va començar a militar en la CNT i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va responsabilitzar del periòdic Aurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l’Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les JJLL i en la Unió de Joventuts Antifeixistes, de la qual fou tresorera. El 2 de juny d’aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d’octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d’Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l’estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d’haver refusat els «auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts. Actualment existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva.
El 6 de setembre de 1940 foren afusellats pels franquistes a Alacant Juan Bautista Perez Signes, naixcut a Dènia el 1911 i barber confederal; Juan Bautista Sanchís Ronda, dirigent comunista de 32 anys, membre de la sindical socialista i fabricant d’espardenyes a Callosa d’en Sarria, fou alcalde durant la Republica que va defensar i afavorir les col·lectivitzacions agrícoles; Aquilino Barrachina Ortiz, oficinista de Pego amb 57 anys; Enrique López Gimeno, militar d’Alcoi amb 33 anys i Mariano Garrido Arena, guardia de seguretat de Madrid, amb 44 anys.
————————————————————————————
5 de SETEMBRE
El 5 de setembre de 1919 a Barcelona és assassinat per un escamot anarcosindicalista l’excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la CNT, figura clau de la lluita de l’Estat contra l’anarquisme, Manuel Bravo Portillo. Havia nascut en 1876 a l’illa de Guam (Les Mariannes) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d’Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l’acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari. En aquesta època ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l’espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d’emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions…), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió…). En aquest mateix 1918 participà en l’organització de l’assassinat de l’industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l’anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines de Solidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d’anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l’assassinat de Pau Sabater, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l’havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l’assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.
El 5 de septembre de 1926 varen ser posats en llibertat, desprès d’un breu temps a la pressó d’Alacant José Irlés Negro, José Rodriguez y el anarquista Carlos Botella Lillo. Carlos Botella va ser un membre destacat de l’anarcosindicalisme a Alacant a la primera part del segle XX. Va ser un militant molt actiu i responsable directe del creixement de l’anarquisme a Alacant des de principis de segle. Va se alumne destacat de dibuix a l’escola d’arts i oficis d’Alacant. Membre emblematic de la societat de obrers pintors i decoradors La Lucha, va colaborar en l’organització del Congrés de la Federació nacional celebrat a Alacant a l’octubre de 1904, va ser corresponsal de Tierra y Libertad i prengué part del miting contra la guerra del 1905 o contra el projecte de llei de repressió del terrorisme al Teatre Circ el 7 de juny de 1908. Va asistir en nom d’esta organització i d’altres al primer Congrés de la CNT celebrat a Barcelona el 1911, portant la veu d’Alacant fins algunes sesions de treball i a la sesió de tancament on va parlar. Per esta implicació va ser detingut arran la declaració de vaga tot just finalitzat el congrés i després la seua lliberació va continuar la seua tasca reivindicativa. Va participar en la fundació del Ateneu Sindicalista on va ser secretari general poc després, i va presidir diversos mítings pro-presos celebrats a la ciutat entre el 1912 i 1915. Va ocupar carrecs de responsabilitat a la junta de delegats del Centre de Societats Obreres i va actuar com a negociador en nombroses vagues al llarg de la dècada. El 1919 pertanyía al Consell de 96 delegats de la Casa del Poble i presidía les seues reunions. En el Congrés provincial de la CNT de 1919 desenvolupá una activitat força important en presidir el miting de clausura i tres de les seus sesions. En esta linea, va acudir en representació dels anarcosindicalistes alacantins al I congrés de la Confederació Regional de Llevant i al Congrés nacional de Madrid el 1919. Detingut per ordre del governador civil, Dupuy de Lome, a principis de 1920, va ser empressonat al castell de Sta. Bárbara i poc després deportat a peu fins un poble de l’interior de la provincia de Alabacete. El 1923 pren la paraula al acte contra el terrotisme organitzat pel Ateneu Racionalista d’Alacant recordant el Salvador Seguí. Als primers anys de la dictadura, prop dels cercles antiflamenquistes, i detingut l’estiu de 1926 pero rapidament posat en llibertat. Estava casat amb la filla d’un conegut republicà lliurepensador i sembla que es va dedicar a escriure estos anys, sense deixar la seua faena de mestre pintor. Tot i esta posició acomodada, a principis dels anys 30 repren la seua activitat, ja fora a mitins pro-amnistia a la Casa del Poble o donant conferències al Centre d’Estudis Socials. El 1931 era president de la Federació Local de Sindicats. Pot ser donara clases de pintura o dibuix perque el 1934 fou president de l’Asociacio profesional d’Estudiats, ligada a la FUE. El gener de 1937, delegat de la Federació Local a l’acte oficial de Juan López a Alacant. Tambè el 1937, va exercir un càrrec com a regidor per la CNT al Consell municipal. Textos en Tierra y Libertad [1905-1911], Liberación, d’Elx [1912] i La Raza Ibera, d’Alacant [1925].
El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano, en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García va enviduar –son pare Vicente Borell era llaurador– quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L’octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d’un transformador elèctric. Quan va esclatar l’aixecament militar de 1936 va participar en l’assalt de la caserna d’infanteria d’Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d’Alcoi el 7 d’agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo, una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d’un milicià, que així s’anomena la fotografia, s’ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l’únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s’estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s’intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.
————————————————————————————
4 de SETEMBRE
El 4 de setembre de 1903 s’escull una nova junta directiva de la societat de cambrers La Aurora d’Alacant, on trobem com a president a l’alacantí Eugenio Almau Denia, obrer cambrer i dirigent sindicalista del primer segle XX. Havia col·laborat en la refundació amb caire mutualista de la societat de cambrers el 1897, fundada l’any 1889, i al poc temps ja hi era un dels dirigents mes destacats i combatuis. Alhora va ser triat president el 1903, la societat s’enfilà cap a un model de resistència societària, asistint com a delegat dels alacantins al congrés nacional celebrat a Madrid sota influencia socialista. La lluita interna de l’organització entre reformistes i revolucionaris era prou intensa en aquells anys, i va provocar que abandonara el càrrec als començaments del 1904, tot i que tornará per encapçalar la lluita sindical al voltant del la jornada de descans setmanal a finals d’any, el que li va fer perdre el seu treball al Café Novelty i el seu distanciament temporal de la societat de cambrers. Va ser, un temps, vocal de la junta local de reformes sociales a principis del 1905. Al 1907, formà part de la comissió cívica que protestar pel l’afussellament de la població als carrers d’Alacant el 2 de gener quan demanava solucions al problema dels abastiments. En el context de reorganització sindical del 1908 apareix de nou al capdavant de La Aurora, protestan contra La Cierva i el seu projecte de repressió de l’anarquisme. Sembla que la seua mala salut el va retirar de la primera linea i es dedicà a escriure en la premsa local de tant en tant. El 1915 va ser procesat per signar una petició públicadavant les autoritats per celebrar una manifestació en protesta pel judici a Ramón Ayela.
El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic l’anarquista i anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa. Havia nascut en 1880 a Moixent en una família pagesa. Per sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de l’assassinat de sa dona i sos fills, i només va ser alliberat quan l’autèntic criminal confessà en morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano Ruiz, Ponciano Alonso Mingo, Caballero i Manuel Quesada en l’Excursió Nacional de Propaganda per la província de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del Poble, l’Ateneu de Divulgació Social i escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez Prieto. Durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la proclamació de la II República espanyola s’instal·là a Madrid, on participà en el grup «Los Libertos» de la FAI, amb Melchor Rodríguez, Feliciano Benito, Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, etc. El 9 de novembre de 1931 participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un míting d’afirmació sindical de la CNT. En aquests anys destacà com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el jovent de les Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el totalitarisme comunista i l’ús de la violència «anarcobolxevique». En 1932 es relacionà amb Ricard Mestre i amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935 amb José García Pradas. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, lluità als voltants de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «Columna Águilas de la Libertad». Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d’Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre formà part de la Secció d’Informació del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època nasqué la seva afició pictòrica i entrà en el comitè (Silvia Mistral, José García, Lara, etc.) encarregat de realitzar una gran exposició d’art i de literatura llibertaris. Poc després aconseguí embarcar cap a Amèrica. A Santo Domingo, quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer quadre. Després marxà a Cuba, on l’abril de 1945 participà en una exposició col·lectiva al Lyceum & Lawn Tennis Club de l’Havana amb obres «ingènues i espontànies», entre elles paisatges i temes d’ambient cubà. Després s’instal·là a Mèxic i a la capital d’aquest país realitzà la primera exposició individual que li atorgà renom i fou qualificat d’artista naïf i primivitista, exposició a la qual seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune Subway Gallery de Nova York. Al país asteca milità en la Regional del Centre i en l’Agrupació de la CNT. Alguns apunten que mantingué lligams amb la maçoneria. Ja molt ancià, rebé un homenatge a l’Ateneu Espanyol de Mèxic i poc després va ser ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al Comitè Pro-Presos d’Espanya.
El 4 de septiembre de 1993 muere en París el artista vanguardista de primera línea como dibujante y escultor anarquista, Baltasar Lobo, más renombrado fuera de España que en su país. Nacido en Cerecinos de Campos (Zamora) en 191O. En 1933 conoció a Mercedes Comaposada, una de las fundadoras de Mujeres Ubres, a la que se unirá en 1936. Miembro del Comité Peninsular de FIJL encabezado por Eustaquio Rodríguez en 1936. Exiliado tras la guerra, participó en la exposición Artistas españoles republicanos de la Escuela de París (Praga, 1946), se hizo célebre en París por sus esculturas en mármol y talló el monumento a los españoles muertos en la Resistencia gala en Annecy. Tras el franquismo se le reivindicó en España: exposiciones en Madrid y Barcelona, Premio nacional de Artes plásticas y de Castilla y León, exposiciones eu 1984, 1986 Y1995 (antológica) en Zamora, y en abril de 1997 en Barcelona. Dibujó mucho en Castilla Libre, FreTlte Libertario, Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tima y Libertad, Umbra. Autor de gran número de postales y carteles durante la guerra.
————————————————————————————
3 de SETEMBRE
Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra el I Congrés de l’AIT. Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d’Associació Internacional dels Treballadors i s’aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l’AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l’establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L’organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l’anglès del preàmbul no s’havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l’accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l’assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General –comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d’enllaç entre les seccions– continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l’autonomia de cada secció i la seva llibertat d’establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l’hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.
El 3 de septiembre de 1887 el grupo Paz de Alicante, nombró como presidente de esta agrupación de librepensadores a Enrique Chaminade, ciudadano francés, espiritista y masón, afincado en Alicante desde tiempo atrás. Fue presidente del Grupo Paz hasta 1888. Parece ser que abandonó Alicante a principios de ese mismo año por motivos económicos para dirigirse a Dénia y fundar allí un periódico El García-Vao, y una escuela laica oficial que pervivió un tiempo pese a las dificultades. Mantuvo una fuerte actividad cercana al grupo librepensador local llamado La Unión Latina, y enviaba periódicamente artículos a El Ciclón o La Unión Democrática combatiendo la intransigencia del cura local. Permaneció al frente de los librepensadores de aquella ciudad al menos hasta 1897. Parece que por entonces era presidente honorario de la Juventud Republicana de la provincia y que se muda a Villena, dónde en 1900 era director de Urbana Vida, y dónde sigue en 1912 escribiendo artículos para la revista Villena Obrera.
El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d’una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l’ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d’un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí a Ángel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d’un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del Sindicat Únic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d’Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l’assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l’ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se’n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga. El 23 d’octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s’imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d’exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s’adherí a ERC i sense signar el «Manifest del Trenta» s’uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la FAI i va rebutjar el Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S’exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d’un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d’agost de 1979 a Barcelona.
El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid un pacte entre l’anarcosindicalista CNT i el sindicat socialista Unió General de Treballadors. La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.
El 3 de setembre de 1940 fou afusellat pels franquistes a Alacant Antonio Mateo Cerdán, sabater i militant confederal d’Elda, naixcut el 1912.
————————————————————————————
2 de SETEMBRE
Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana el II Congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors. Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s’agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d’oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d’obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l’Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que «l’emancipació social dels treballadors és indispensable de la seva emancipació política» i «que l’establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d’absoluta necessitat». Sobre l’actitud que s’havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat –moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers–, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d’acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l’ensenyament integral i d’un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.
Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l’Haia el V Congrés de l’AIT, on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament –Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d’imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció «l’abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d’un partit polític, és a dir, la conversió de l’AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d’Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d’una AIT antiautoritària.
El 2 de septiembre de 1872 se inaugura en Alcoy la sede de la Federación local de la FRE-AIT, que ya contaba con cerca de 2 mil afiliados y agrupaba a papeleros, tejedores, fundidores y una sección de oficios varios; siendo considerada entonces la segunda en importancia después de Barcelona. Los hechos se precipitan desde el congreso de Barcelona de 1870, al que asistió Agustín Valls Vilaplana en representación de los tejedores alcoyanos, ya que en este punto comienza una intensa correspondencia y relación entre focos Internacionalistas dispersos en la comarca y en el resto de la provincia, cuyo resultado fue que pocos meses después, la imponente delegación alcoyana al Congreso de Córdoba [Albarracín, Tomás, Rosell, Fontbuena, Boti, Abad y Santonja, a los que se suma Dominguez que llevaba la representación de Cocentaina y Muro], determinara su designación como sede de la Comisión Federal y oficina central a efectos de estadística y correspondencia, que se mantuvo hasta julio de 1873.
El 2 de setembre de 1896, arran de l’atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l’Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta: «El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d’esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l’expulsió a qui «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l’article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l’anarquisme. S’introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com «quan a conseqüència de l’explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l’oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.
El 2 de septiembre de 1900 se congregan unos 400 zapateros y zapateras de Elda que en asamblea acuerdan organizar la primera sociedad de resistencia de la que se tiene constancia en este importante enclave proletario. La resolución vino facilitada por la llegada de una comisión de obreros zapateros llegados desde Valencia y otra de socialistas desde Alicante, que se reúnen en Elda con la intención de dar un mitin que fomentase la asociación del oficio. El mitin fue prohibido y los delegados invitados a marcharse, pero la actitud de las autoridades tan solo reforzó la necesidad de los zapateros de demostrar su determinación, pero que no hacían sino seguir los pasos de las operarias de una de las fábricas de calzado de la localidad que habían sido las que convocaron la primera huelga en la ciudad, en demanda de mejoras salariales, en octubre del año anterior. El societarismo se asentaba en las comarcas del medio Vinalopó. [+]
——————————————————————————————
1 de SETEMBRE
L’1 de setembre de 1898 surt a Maó el primer número del periòdic mensual El Porvenir del Obrero. Dirigida primerament pel cooperativista i republicà Bartomeu Briones Mesa, era l’òrgan de la societat cooperativa mutualista del mateix nom. Quan Joan Mir i Mir es va fer càrrec de la direcció la publicació es va decantar clarament cap a l’anarcosindicalisme i l’anarquisme i el 20 d’octubre de 1898 fou adquirida per la «Societat Llibertària Agrupació Germinal». Primer aparegué mensualment i després generalment setmanal amb irregularitats. La capçalera del periòdic canviarà nombroses vegades de disseny. Constantment va polemitzar amb El Vigía i El Grano de Arena, periòdics catòlics. Va publicar 413 números fins al 4 d’octubre de 1915, quan la seva posició clarament favorable als aliats durant la Gran Guerra va provocar tensions entre els col·laboradors. La nòmina dels seus col·laboradors va ser extensa i d’alçada: Federico Urales, Ricardo Mella, Séverine, Azorín, Eduardo Marquina, Sárraga, Nordau, Anselmo Lorenzo, Tárrida del Mármol, Julio Camba, Sárraga, P. Cordero Velasco, Salmerón, Escamillo, Pahissa, Mas Gomeri, Eduardo Zamacois, Zola, Fermín Salvochea, Pi i Margall, Montenegro, Teresa Claramunt, Josep Prat, Ubaldo Romero Quiñones (Cantaclaro), Vallina, Errico Malatesta, Unamuno, Blasco Ibáñez, Reclus, Gori… Entre 1905 i 1906 va treure un Suplemento del qual es van editar almenys 14 números. Aquesta publicació va tenir una àmplia difusió, prova d’això són els comentaris que en va fer Ricardo Flores Magón en el seu diari Renovación de Mèxic.
El 1 de septiembre de 1919 queda constituida en Alicante la primera sociedad vegetariana de la ciudad y de la provincia de la que se tiene noticia. Este movimiento, sin embargo, parece que va tomando cuerpo desde principios de siglo XX, en especial entre el común de la población y luego entre militares y profesionales liberales. La ejecutiva de esta sociedad esta compuesta de forma mayoritaria por estas profesiones, aunque también encontramos un maestro, una mujer y un músico anarquista, Francisco Martín Arrimada, anarquista y naturista alicantíno que trabajaba de profesor y trompeta solista de la banda municipal en la década de los 10. Apresado en 1916, por alteración del orden público en la jornada de huelga general de diciembre. Detenido también en la de agosto de 1917, y encerrado en el castillo de sta. Barbara y sometido a consejo de guerra por un delicto de inducción a la rebelión, donde fue finalmente absuelto, y salió en libertad el mayo de 1918. Parece que marchó a Barcelona y París con intención de fijar residencia lejos de Alacant, pero el setiembre de 1919 aparece como vocal de la societat vegetariana local. Publicó en Tierra y Libertad (1916); La Madre Tierra (1922) y Helios (1926).
L’1 de setembre de 1936 és assassinat, molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya), el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Havia nascut el 3 de juny de 1896 a Las Carreras. Fill d’un farmacèutic carlista molt creient, va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d’Orduña i a l’institut de Vitòria (1911). Després d’estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d’una curta estada a l’exèrcit a causa de l’epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d’una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l’esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d’Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual…) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l’indult del dibuixant llibertari Shum. En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d’acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d’Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes –García Oliver especialment– van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l’Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d’abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l’aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la FAI el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d’any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d’organitzar l’aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l’aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d’agost a l’1 de setembre, formarà part d’una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo. Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l’anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions. És autor, a més, de nombrosos fullets. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l’afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.
El 1 de septiembre de 1939 nace en Manzanares el militante libertario y antifranquista Floreal Rodríguez de la Paz y González Nicolás. Floréal Rodríguez creció en Novelda donde su padre fue deportado a su salida de prisión. Trabaja en la agricultura hasta su servicio militar y luego se especializa en la reparación de máquinas frigoríficas. Ya militante Libertario, emigra luego a Frankfurt, donde, activista de la FIJL participó en el decenio de 1960 en la red de ayuda a los emigrantes económicos y colabora como conductor por carretera. Asimismo, fue uno de los fundadores de Francfort del boletín Ateneo Libertario (1967). Fue en esta época objeto de una orden de expulsión de Gran Bretaña, por su actividad en la FIJL. De regreso en España, trabajó en el transporte internacional por carretera y realizó varias misiones para las Juventudes Libertarias en la clandestinidad. Fue detenido el 18 de septiembre de 1968 en Elche con otros seis militantes de Juventudes Libertarias: Pedro Gallego Sanz, Ángel Muñoz López, Miguel Lacueva, Salvador Soriano Martínez, Manuel Cáceres García y José Luis Alonso Pérez. Acusados de “bandidaje y terrorismo” todos fueron llevados ante un tribunal militar reunido el 4 de junio de 1969. Floreal fue condenado a 18 años de prisión. En 1971 intentaba fugarse de puerto de Santa María con un famoso prisionero de derecho común llamado el Lute. Detenidos, fue internado 55 días en el calabozo y golpeado hasta tal punto que tuvo que ser internado en un hospital psiquiátrico. Trasladado a la penitenciaría de Cartagena al menos hasta 1973, posteriormente fue internado en Segovia. En abril de 1975 después de una evasión colectiva de la prisión de Segovia, a los preparativos de la cual había participado pero descartado por los responsables de ETA, fue trasladado a Jaén. Floreal que había habitado prácticamente todas las cárceles españolas fue finalmente amnistiado en agosto de 1976. Militó entonces en la CNT de Novelda. En 1995 se convirtió en compañero de Salomé Molto, Militaba en la CNT de Alicante y colaboraba con la revista Siembra (Alcoy-Alicante, 1991-2007, 59 números) de que era el editor desde 1991. También colaboraba en el órgano nacional CNT. En la actualidad sigue militando en la CNT de Alcoy.