AGOST

31 d’AGOST

El 31 d’agost de 1906 va ser possat en blanca al penal de Chinchilla, es a dir incomunicat, el presoner anarquista Ceferino Gil, mes conegut com Cesar Flores, acusat d’e provocar els aldarulls produits a la pressó desprès de la visita del gobernador civil el dia abans. Hi ha dades poc clares dels seus origens, sembla que era de Logroño, però d’altres el fan de Villena. En qualsevol cas, compatible amb el seu carácter nòmada i llibertari, naixcut al 1876 i després d’una estada a Madrid el 1895, es probable que Ceferino Gil, visquès Villena als anys del canvi de segle i participès en la constitució de les primeres societats obreres d’aquella població alacantina; però sempre avans de la segona mitat de 1902, quan es troba a Bilbao treballant i propagant l’anarquisme. Pot ser que hagués de deixar aquesta darrera ciutat després d’un atemptat contra un dirigent patronal. Els dos anys següents (1903-1904) es va desplaçar a Catalunya on va treballar d’albanyil. Va fer contactes amb els grups anarquistes barcelonins i parava pel Centre d’Estudis Socials. Va escriure a la premsa local [El Productor]; aixís com també va fer varis mititns pel sud de Girona [Palamós i Figueres]; fins i tot a Perpignan, on va ser un dels organitzadors d’un mitin pro-pressos d’Alcala del Valle, campanya on es va implicar a fons i que va marcar la seua vida. Convençut i decidit, era a la pressò per haver participat d’un intent d’atemptat organitzat per matar a Maura, oferint-se a transportar la dinamita des de França fins a Madrid, passant per Barcelona. A la seua arrivada a Madrid va contactar amb Antonio Apolo, i va ser capturat mentrés dormía a casa del mateix Apolo i que era també la redacció del periòdic El Rebelde on Ceferino o millor dir Cesar Flores era col·laborador, el matí del 15 de setembre de 1904. Arrán d’aquesta detenció va ser condemnat inicialment a 12 anys, però començà un periple de empressonaments que finalitzaría el 1915. Va coneixer els maltractaments i tortures utilitzades per reformar anarquistes i rebels de bona part dels presidis del moment, pero sembla que no ho van aconseguir. Hi ha noticies que expliquen com va continuar la seua agitació anarquista tot i els permanents trasllats de pressó, organitzant als pressos, encapçalant motins, intents de fuga i formant una mena de front ácrata des de dins de les pressons especialment actiu el 1907. Arran d’aixo, va patir noves deportacions, maltractaments i intents d’assesinat. S’obriren subscripcions en Tierra y Libertad per donar-li suport. Hi ha noticies que apunten a que amb el seu alliberament, va ser-li prohibida la intervenció en uns actes organitzats per una part de la classe obrera del seu poble [Villena] per …la perillositat de la seua ideología anarquista. Canvìa a Alacant, on els companys llibertaris sempre li havìen donat suport durant els anys de pressó, però els seguiments parapolicials no paraven. Aviat decideix emigrar a Barcelona, on va militar al sindicat de la Construcció, i el seu pretigi com anarcosindicalista el va portar a asistir com a delegat dels fonedors de ferro al Congrès de Sants el 1918. Poc després apareix a Manresa, 1919, també al sindicat de la construcció. Va estar detingut de nou amb Filo al març-abril del 1923 i va passar unes setmanes tancat a Manresa. Després va retornar a Barcelona. Al febrer de 1932 hi era a Zaragoza i es va opossar al moviment revolucionari per manca de preparació. El periode republicá era conserje del sindicat de la construcció barceloní amb nombroses visites a la pressó, tasca que va continuar durant la guerra i a la pertany la fotografía adjunta. S’assenyala la seua presencia al plé regional de la CNT al juny de 1937, on va formar part d’una ponència que proposaba retornar a la Generalitat i constitutir al CR Catalá un consell politic de CNT-FAI-JJLL-Camperols. També va ser comissari de la 121 brigada a la 26 divisió. El 1938 visitava frecuentment a Barriobero a la pressó, a quí tenía molta estima. Hi ha alguna font que parla que va morir a un bombardeig al 1938 i d’altres que afirmen que es va exiliar a França on va morir.

——————————————————————————————–

30 d’AGOST

El 30 de agosto de 1797 se produce el nacimiento de Mary Godwin (Mary Shelley) en Londres, escritora y autora de novelas particularmente famosas como Frankenstein. Hija del anarquista filósofo William Godwin y de la escritora feminista Mary Wollstonecraft (que murió a los pocos días de estar ella en el mundo). A los 17 años, Mary salió corriendo de la casa (William Godwin todavía partidario de la liberación de la mujer pese a oponerse a su romance con un hombre casado) para vivir y viajar con el poeta Percy Bysshe Shelley. Este último, un viudo, se casó con ella en 1816. En 1818, la novela de Mary (escrito cuando tenía sólo 19 años de edad) “Frankenstein o el moderno Prometeo”, se publicó en Londres, de forma anónima. El éxito fue inmediato para esta obra maestra de la literatura fantástica. En 1822, después de la trágica muerte del poeta Shelley en Italia en un naufragio en el mar, regresó a Inglaterra, donde se dedicó a la educación de su único hijo vivo, para editar las obras de Shelley y perseguir sus propios trabajos literarios, escribiendo seis novelas, obras de teatro y cuentos cortos. Mary sufrió un ataque de parálisis, y murió en Londres el 1 de febrero de 1851, con 54 años de edad. Además de su adaptación cinematográfica de “Frankenstein”, una pieza inspirada en el famoso mito se representó en la Bienal de Venecia, 26 de septiembre de 1965 por Julian Beck y el ” Living Theatre “.

El 30 de agosto de 1896 nace en Barcelona el anarcosindicalista José Morales Tebar, obrero anarquista, autodidacta y culto, que en la primavera de 1914 llegó a Alicante incorporado a una comisión obrera que estudiaba el problema de las subsistencias, y fue pieza clave en la reorganización de las fuerzas libertarias locales en clave confederal. Se une libremente a Candelaria Clement y fija su residencia en Alicante. En Barcelona desde 1917, intervino en la huelga de la Canadiense y tuvo que huir hacia Alicante, donde fundó el Sindicato de Transportes marítimo. En septiembre de 1920 en un mitin sindical en San Vicente, y a diciembre de 1921 preso a espera de juicio acusado falsamente de la colocación de una bomba en una aserrería, del que fue absuelto en juicio celebrado a finales de año. Parece que por entonces tiene que salir de Alicante, sufre maltratos policiales y purgas carcelarias que minan su salud. En enero de 1923 interviene en el mitin de Pestaña en Alicante, y en nombre de las organizaciones de la ciudad pide la excarcelación de los presos. Durante la dictadura de Primo de Rivera se le sitúa de regreso en Alicante viviendo como trabajador del puerto y asentado en el barrio de Los Ángeles, pero las dificultades laborales y la persecución policial, le lleva a trabajar como conserje de la logia Constante Alona y residir acogido un tiempo en su sede de la calle Bazán, 30. En febrero de 1929 aparece como miembro de la junta de delegados de la Casa del Pueblo por los obreros del puerto, en donde era secretario de La Marítima-Terrestre. En abril de 1930, como activista anarcosindicalista local, hace oír su voz en la asamblea provincial de Alianza Republicana en Alicante, en mayo en la Casa del Pueblo en un mitin intersindical, y fue detenido en el curso de las huelgas generales de diciembre. Proclamada la República, preside conferencias sobre el anarquismo en el Teatro Nuevo, así como en agosto en un mitin en Alicante por la comisión pro-amnistía. Delegado por la construcción de Alicante al Congreso de la CNT de ese mismo año, y representante de la Federación local poco después. Detenido como preso gubernativo en Alicante tras la huelga de mayo de 1933. En la primavera de 1935 se opone desde la prensa local y nacional (Solidaridad Obrera) a un decreto ley sobre accidentes de trabajo y movilidad funcional para los trabajadores del puerto. A su gestión se atribuye el logro de las 8 horas y los turnos en la contratación de personal en el Puerto, acabando con la arbitrariedad de los capataces. En 1936 era secretario del Sindicato de Transportes Marítimos-CNT. Luchó en julio de 1936 y se enroló en la Columna Durruti, y desde el cerco a Zaragoza escribe en agosto como corresponsal de guerra para El Luchador. Imposibilitado para la lucha en el frente por sus viejas lesiones, regresa a Alicante, y a finales de septiembre ocupa un cargo en el Consejo Municipal y en noviembre de 1936 fiscal en el tribunal especial de Alicante, y en 1938 fiscal del Tribunal Popular. Toma parte en el Pleno de la Industria del Transporte Marítimo, en el Pleno de Regionales celebrado en Alicante y representó a la Marítima-Terrestre en el congreso Regional Levantino de julio de 1937, año en que comenzó a ocupar la secretaría del Consejo provincial del SIA. Quizás por entonces se traslada a vivir a Aspe. Exiliado al norte de África, alcanzó Orán en una barca, sin documentación, por lo cual fue internado en un barco-prisión anclado en el puerto durante tres meses, desarrollando tuberculosis. Luego padeció campos de concentración hasta su liberación, en que ayudó a crear la Agrupación Local de Sidi-Bel-Abbes y trabajó en la agricultura. En 1945, enfermo, ganó Francia y militó en la CNT de Rouen, a la que representó en el Pleno de 1946. Murió en Saint Symphorien de Lay, el 13-12-1946, a consecuencia de la malas prácticas médicas durante el post-operarorio tras una intervención de rodilla en un hospital religioso de la zona. Colaboraciones en La Raza Ibera, 1929, Redención, 1930, desde Madrid en CNT Marítima de Santander, 1936, Fragua Social, 1937, Liberación, 1937, Solidaridad Obrera, 1935 y 1946. Autor de Estructuración de la Marina Mercante. Utilizó el seudónimo de Fortunato de Tebar.

El 30 d’agost de 1957 cau abatut per la policia a Barcelona el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías –Lluís és el primer llinatge–, també conegut sota diversos àlies (Facerías, Face, Petronio, Petro, Alberto di Luigi). Havia nascut el 6 de gener de 1920 a Barcelona . Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la FIJL del Poble Sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la CNT, i immediatament es va enrolar en la «Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d’Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l’aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball. Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d’una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant «La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d’Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l’FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència. Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la FAI de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l’exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments per finançar les activitats clandestines. L’estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d’Estats favorables al règim franquista, etc. El 17 d’agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència, successor del MIR. L’octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l’Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d’atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart i el març d’aquell any en la temptativa d’atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d’agost de 1949 sortí sa i estalvi d’una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista. A partir d’aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l’exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d’aquest, l’organització anarcosindicalista en l’exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s’escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d’octubre de 1951 aconseguí fugir d’una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol, que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d’Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d’Acció Proletària. En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d’agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l’anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d’executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d’una confidència, el 30 d’agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona. La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE –només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l’historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l’escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d’aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària. [+]

—————————————————————————————

29 d’AGOST

El 29 d’agost de 1844 neix a Brighton el poeta, escriptor, militant socialista llibertari, precursor d’alliberament homosexual Edward Carpenter. Fill d’un tinent, va créixer en una família nombrosa i benestant. En 1864 es va llicenciar per la Universitat de Cambridge i, seguint un camí ben traçat, va ser nomenat vicari en 1870. Però el naixement de les idees socialistes i la poesia de Walt Whitman hi van tenir una gran influència. Després de presentar la dimissió del seu càrrec eclesiàstic en 1874, va entrar en el Club Republicà on va començar a fer conferències de tota casta (astronomia, música…). En morir sos pares (1882) i heretar una important suma de diners, va comprar una granja a Millthorpe, a prop de Sheffield. La comunitat que hi crea va esdevenir ràpidament el símbol d’una nova manera de viure i d’una nova organització social (simplificació del treball, desaparició de les classes socials, vegetarianisme, nudisme, ecologia, etc.). En 1883 va començar a militar en la Social Democratic Federation i ingressarà en 1885, amb William Morris, en la Socialist League, molt més llibertària. Com a poeta compromès va escriure Towards Democracy (1883, Vers la Democràcia) i l’himne socialista England arise. Es va interessar per la filosofia de les religions orientals i va fer en 1890 un viatge a l’Índia, on va visitar el seu amic Rabindranath Tagore. En 1893 va formar amb George Bernard Shaw i altres l’Independant Labour Party. Però serà el tema sexual el que li donarà popularitat. Precursor de l’alliberament gai, va viure obertament la seva homosexualitat amb son company, fill de la classe obrera, en l’època que Oscar Wilde era condemnat a la presó. Va escriure nombrosos fullets, com ara Homogenic love and its place in a free society (1895), Love’s coming-of-age (1896), etc. En 1908 va publicar el seu primer llibre The intermediate sex, continuat per Intermediate types among primitive folk (1911). També cal remarcar el seu pacifisme i els escrits contra la guerra dels bòers i els sorgits arran de la Gran Guerra: Healing of nations (1915), Never again! (1916). My days and dreams és la seva autobiografia, publicada en 1916. Edward Carpenter va morir el 28 de juny de 1929 a Guildford.

El 29 d’agost de 1900 a Milà l’anarquista Gaetano Bresci es jutjat per l’assassinat del rei Humbert I d’Itàlia que havia perpetrat just un mes abans, el 29 de juliol de 1900. L’advocat llibertari Francesco Saverio Merlino en fou el defensor, després del refús del misser Filippo Turati. En aquest procés expeditiu, que només va durà una jornada, Bresci fou condemnat per regicidi a mort, però més tard la pena serà commutada a treballs forçats a perpetuïtat pel rei Víctor Manuel III d’Itàlia, successor d’Humbert I –fou l’únic cas en la història d’aquest Estat que un rei commuta una pena. El 23 de gener de 1901, després d’haver fet la travessia en un vaixell de guerra, fou tancat en una cel·la de tres per tres metres, sense cap mobiliari i especialment construïda per ell, de la penitenciaria de l’illa de Santo Stefano, on ja havien estat empresonats nombrosos anarquistes abans. El seu cos fou trobat, «suïcidat», el 22 de maig de 1901 penjant de la finestra de la cel·la.

El 29 de agosto de 1932 se produce un mitin en la plaza de toros de Alicante organizado por la Federación Local de CNT, al parecer en torno a los debates entre faistas y trentistas en el seno de dicha organización. Presidió el veterano anarquista Vicente Gomis, interviniendo representantes de la Federación Local de Elda, Eduardo Busquier, y Juan Rueda y Progreso Fernández por la de Valencia. Este último fue interrumpido por el sindicalista alicantino Rafael Lledó Asensi, provocando una fuerte controversia, que se prolongaría todos aquellos meses. Rafael Lledó fue un anarquista y sindicalista alicantino de primer tercio del siglo XX, cuya primera referencia inequívoca es de 1919, referido como ebanista y nombrado presidente del sindicato del ramo de la madera, tras haber encabezado una huelga el verano anterior. Escapó a la purga de principios de 1920, pero el 1921 es detenido junto a otros anarquistas locales, acusado por la policía de poner una bomba en una serrería. De nuevo a principios de 1922 implicado en una serie de detenciones de activistas locales supuestamente vinculados a grupos de acción que preparaban un atentado. En 1927 es detenido por una pelea en la calle León. Se decantó por posiciones sindicalistas, y en febrero de 1936 obtuvo un escaño municipal por el Partido Sindicalista, reforzando sus denuncias sobre la empresa de aguas encargada del suministro, emprendidas tiempo atrás. Llegado el periodo revolucionario es nombrado miembro del tribunal Popular en octubre e integrado en la comisión gestora de la Diputación provincial, en la que seguía en 1937.

El 29 de agosto de 1939, tras ser detenido en la Masía de Serrelles cerca de Alcoy, fue fusilado en el cementerio de la localidad el profesor e intelectual anarquista alcoyano Enrique Vañó Nicomedes. Tenía 28 años. Ya en 1932, con Manuel Seguí y otros, fue fundador del grupo Iconoclasta y se le recuerda como asiduo conferenciante en el Ateneo Libertario. En los años republicanos desempeñó el cargo de secretario de la CNT alcoyana, actuando de representante del sindicato local de oficios varios en el mitin de septiembre de 1934 celebrado en la plaza de toros, y delegado en el congreso confederal de 1936 con una ponencia sobre alianzas revolucionarias. En el verano de 1936 encabezó la Columna alcoyana que combatió al fascismo en Cerro Muriano, Córdoba, tal y como se recoge en la imagen correspondiente a una alocución a los milicianos momentos antes de entrar en combate. De regreso, es nombrado consejero de Prensa y Propaganda en octubre, por CNT, en el Consejo Económico Político y Social. Da numerosos mitines y conferencias en Alcoy en 1937, y Valencia en 1938, en homenaje a los batallones voluntarios. Fue consejero municipal hasta el final de la guerra y presidente de la Alianza Juvenil Antifascista. Según Mario Brotons, fue el encargado de rendir la ciudad a los falangistas y se retiró tranquilo a la Masía de Serrelles. Enrique Vañó fue fusilado junto a los antifascistas alcoyanos José Vañó Botella, carpintero de 36 años, y Francisco Peidro Romeu, con 39.

—————————————————————————————–

28 d’AGOST

EBon_1910l 28 de agosto de 1907 llegó a Orihuela el bohemio barcelonés, pintor, caricaturista y esperantista de origen gitano Romá Bonet i Sintes (Barcelona, 1886 – 1967), que se valió de varios seudónimos para rubricar su obra a lo largo de su larga carrera: «Alí-Bufa», «Jean de Lis», «X.Rei», «Bo i Net» y el más conocido para nosotros «Bon». Aunque había abandonado el nido familiar a comienzos de siglo, y según su biografía ya había circulado antes por el Levante, ésta es la primera noticia que le sitúa en nuestra provincia, donde recalaría otras veces entre 1907 y 1910. Tras aquel primer paso por Orihuela se embarcó rumbo al norte de África, pero no tardaría en regresar, sobre todo a Alcoy, tal y como dejó lo describió el valenciano Julio Just Gimeno: De Valencia se llevó un poderoso auxiliar, un árabe auténtico que huía de Valencia víctima de una triste y grotesca aventura. Era su administrador, su furriel y su criado. Llegaban a los pueblos y buscaban el café más concurrido. Se instalaban en él y el árabe buscaba clientes, convenía precio y daba el número si había cola larga. Bon hacía la caricatura y en paz. El árabe llevaba un fez rojo, chaqueta y una pechera de ésas que usan los criados de casa grande, que se lavaba y planchaba él cuando podía. Bon calzaba polainas, se había dejado crecer los cabellos y una perilla como la d’Annunzio, usaba guantes negros y monóculo. En Orihuela conocieron a otro aventurero, un cantante italiano -Antonio Negrini-, un magnífico ejemplar de hombre alto, musculoso, con un enorme sombrero [..] Llevaba una gran chalina y cuando cantaba hinchaba con orgullo un pecho digno de servir de modelo a un escultor. Antonio Negrini se unió a Bon y al árabe en sus caminatas por España. Unos meses después cada cual echó por su lado. Cuando cantaba Negrini, el moro y Bon hacían de claque”., Durante sus estancias en Alcoy dejaría prueba de su arte en actos festivos y culturales como el celebrado en los jardines del Círculo Industrial la noche del 15 de julio de 00_Bon Caricaturas Alcoyanas_C Albors_1909 Alcoy1910 donde reproducía sus caricaturas en un proyector y las acompañaba de música y versos. Veleidades escenográficas a parte, destacó sobre todo como cronista gráfico del ambiente social y cultural de la ciudad del Serpis y en 1910 editaría un Álbum de 59 caricaturas de personajes locales, comentadas por diversos poetas y que llevó el nombre de “Caricaturas Alcoyanas”, donde nos llama la atención una que refleja con maestría como vivió la ciudad el juicio celebrado en mayo de 1909 contra algunos anarquistas y republicanos -Josep Claramunt, Ricardo Gil, José Martínez y Juan Botella- juzgados como consecuencia de una pitada que había tenido lugar en la ciudad en el otoño de 1906 contra la visita del obispo Guisasola y que había sido instigada por ellos desde las columnas del periódico local El Descuage. Todo ello en los momentos previos al terremoto social de julio a consecuencia de la guerra en Marruecos y que tendría grave impacto en la ciudad.

El 28 de agosto de 1921 es la fecha probable del nacimiento del actor libertario Fernando Fernán Gómez en Lima, por más que su partida de nacimiento indique que lo hizo en la capital argentina, Buenos Aires. La razón de esto responde a que su madre, la actriz de teatro Carola Fernán Gómez, estaba de gira por Sudamérica cuando nació en Lima, por lo que su partida de nacimiento fue expedida días más tarde en Argentina, nacionalidad que mantuvo, además de la española. Hijo extramarital, su padre fue el también actor Luis Fernando Díaz de Mendoza y Guerrero, hijo de María Guerrero. Fernan Gómez fue un escritor, actor, guionista, director de cine y de teatro español. Fue miembro de la Real Academia Española durante siete años, hasta su fallecimiento. Falleció en Madrid, el 21 de noviembre de 2007. Tras varios reconocimientos públicos, entre ellos que el Centro Cultural de la Villa de Madrid pasará a llamarse Teatro Fernando Fernán Gómez, en la capilla ardiente su féretro fue recubierto con una bandera rojinegra anarquista. [+]

El 00_RafaelMilla28 de agosto de 1952 fallece en Ivánovo, URSS, Rafael Millá Santos, tipógrafo socialista, dirigente comunista y alcalde antifascista de Alicante durante la guerra. Nacido en Alicante o Alcoy en 1891, Rafael pasó su niñez en un establecimiento benéfico, donde aprendió el oficio de la tipografía, pasando después a trabajar en la imprenta de “Such, Serra y Cía”. En la órbita socialista desde su niñez, uno de sus primeros actos públicos fue el 19 de julio de 1909, en un mitin antimilitarista en el Centro de Sociedades Obreras de Alicante, en el que pedía la independencia de Marruecos y, desde 1911, pertenecía a la dirección de la Agrupación Socialista de Alicante. En esta época colaboró en el periódico Villena Obrera, 1912. En agosto de 1917 fue arrestado hasta el 15 de septiembre por su participación en la huelga general, siendo por entonces presidente de la sociedad de tipógrafos. En 1918, siendo ya presidente de la Agrupación Socialista de Alicante, defendió en el Congreso del PSOE el apoyo a la Revolución Rusa. Colaborador de Nuestra Palabra (1918), era un destacado miembro del sector “tercerista” del PSOE. Organizó en Alicante el Sindicato de Artes Gráficas, en el que ocupó varios cargos de responsabilidad, y fue en alguna ocasión secretario de la Junta de delegados de la Casa del Pueblo alicantina (1917-18).  En 1919 y 1920 se enfrentó a través de la prensa a la preponderancia anarcosindicalista entre los obreros alicantinos. Redactor de El Mundo Obrero (1920), fue uno de los fundadores en ese mismo año del Partido Comunista de España y en su primer Congreso, en 1921, fue elegido miembro del Comité Central. Al unificarse el PCE y el PCOE fue elegido secretario general del nuevo partido, pero apenas actuó como tal. Asistió en 1921 como delegado de la Sección Española a la reunión de la Internacional Comunista en Moscú: a su regreso a Alicante, en noviembre, fue detenido al amparo de la suspensión de garantías constitucionales. Redactor jefe de la revista La Antorcha, colaboró también en el periódico comunista madrileño El Nuevo Orden (1921). Fue desde entonces el principal referente del Partido Comunista en Alicante: fue candidato en las elecciones municipales de 1922, obteniendo muy pobres resultados, y secretario general de la Federación Comunista de Levante hasta 1923, asistió al II Congreso del PCE en 1923. Durante la dictadura de Primo de Rivera colaboró en el diario republicano El Luchador y desde 1925 en el semanario La Raza Ibera. En 1927 fue detenido por motivos sindicales, por su cargo de presidente de la Sociedad Tipográfica de Alicante. Detenido durante la huelga general que se produjo en Alicante en noviembre de 1930 en solidaridad con unos obreros muertos en Madrid. Era en 1930 y 1931 vocal del Ateneo alicantino. Candidato a concejal en abril de 1931 y a Diputado en Cortes en junio de 1931 por Alicante. Formó parte de la Asociación de Amigos de la Unión Soviética en 1933. Nuevamente candidato a Cortes en 1933, no alcanzó los votos necesarios para pasar a la segunda vuelta. En 1934 fue presidente del comité provincial de la Alianza Obrera. Firmó en nombre del PCE un documento de apoyo al Estatuto del País Valencià en 1936. En 1932 pertenecía al Comité Central del PCE y en 1936 a la dirección provincial de Alicante. Durante la guerra civil fue Vicepresidente de la UGT de Alicante (1937) y presidente del Consejo Municipal, entre agosto de 1936 y abril de 1937, en una primera etapa, y luego entre abril y mayo de 1937, fecha en la que dimitió. También formaba parte del Comité Provincial del Frente Popular y era vocal de la Caja de Ahorros y miembro de la Junta de Defensa del Tesoro Artístico. Partió hacia el exilio en el Stanbrook y después de una breve estancia en el Norte de África marchó a la URSS. Sus últimos años los pasó, ciego, en una residencia para viejos bolcheviques en Ivánovo, donde murió.

El 28 d’agost de 1967 mor a Cuernavaca el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shum i de Joan Baptista Acher, però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. Havia nascut en 1897 a Sant Martí de Maldà, encara que algunes fonts citen l’any 1896 a Sant Boi de Llobregat. De família d’artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós. Atret per l’art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d’orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s’introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l’Exèrcit Revolucionari d’Insurrecció d’Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s’afilià al Sindicat Únic de la CNT i es convertí en un militant anarquista partidari de l’acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l’abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l’acció fracassà quan el 2 de maig d’aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d’Acher. Després d’un any d’hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l’octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l’època. En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l’escultura, i des d’allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d’esquerres. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l’amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup «Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d’Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d’Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s’exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica. A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l’Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l’exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant els últims anys de sa vida, minat per l’arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors. També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions.

————————————————————————————————

27 d’AGOST

El 27 d’agost de 1890 neix a Filadèlfia l’artista anarquista Emmanuel Rudzitsky, conegut internacionalment com Man Ray. Era el primogènit d’una família jueva immigrant d’origen rus, composta per Max i Manya Rudnitzky, a més d’un germà i de dues germanes. Començà a pintar a partir dels cinc anys. En 1897 amb sa família es traslladà a la secció de Williamsburg del barri novaiorquès de Brooklyn, on va anar a escola, alhora que ajudava son pare que havia instal·lat una sastreria, feina que tindrà una gran influència en la seva obra posterior. Entre 1904 i 1908 va estudiar secundària en la branca artística i de dibuix tècnic. En acabar els estudis va rebre una beca per estudiar arquitectura, però la va rebutjar, ja que menyspreava qualsevol honor acadèmic i s’estimava més aprendre lliurement. A Nova York treballà com gravador i també en una agència de publicitat de Manhattan, alhora que assisteix a les classes nocturnes de l’Acadèmia Nacional de Disseny i la Lliga d’Estudiants d’Art de Manhattan. En la tardor de 1911 va començar a estudiar, atiat pel fotògraf Alfred Stieglitz, en l’anarquista Escola Moderna de Harlem, també coneguda com Escola Ferrer, fundada en 1910 seguint els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquest centre –on s’estudiava literatura, filosofia, ciències naturals, arts (dibuix del natural, disseny tècnic, aquarel·la, arts gràfiques, etc.)– conegué destacats intel·lectuals anarquistes i estudià diversos autors llibertaris i filòsofs radicals. El desembre de 1912 va exposar les seves primeres obres artístiques a l’Escola Ferrer. En aquesta època també va col·laborar amb dibuixos i portades en la revista anarquista d’Emma Goldman Mother Earth i amb poemes en la revista The Modern School. Els seus primers contactes amb l’avantguarda artística novaiorquesa es produeixen durant les visites a la Galeria 291 d’Stieglitz i en les tertúlies dels Arensberg, i es va veure fortament influenciat per l’Armony Show, primera exposició d’art europeu que es va realitzar a Nova York en 1913. A començaments d’aquest any va marxar a la colònia llibertària d’artistes de Ridgefield, on conegué la poetessa belga Adon Lacroix; l’any següent es casaren, en 1919 se separaren i en 1937 es divorciarien oficialment. En 1915 realitzà la seva primera exposició individual a la Daniel Gallery de Nova York. Juntament amb Marcel Duchamp i Francis Picabia inaugurà el moviment dadà novaiorquès. En 1918 va començar a treballar amb aerògrafs sobre paper fotogràfic i l’any següent publicà el periòdic d’avantguarda TNT. En 1920, amb Katherine Dreier i Duchamp, fundà la «Société Anonyme», una companyia de promoció i de gestió de tot tipus d’activitats d’avantguarda (exposicions, publicacions, instal·lacions, pel·lícules, conferències, etc.), espècie de museu itinerant i que fet es va convertir en el primer museu d’art modern nord-americà. Entre 1921 i 1940 va viure al barri de Montparnasse de París, on participarà activament del dadaisme que es feia a la capital francesa. En aquesta època va fer amistat amb Tristan Tzara, Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Gala, Théodore Fraenkel, Jacques Rigaut, Philippe Soupault, Paul Poiret i altres activistes culturals. Davant la impossibilitat de vendre la seva obra, Man Ray tornà a la fotografia. Les seves primeres obres experimentals són els Rayographs de 1921, imatges fotogràfiques fetes sense càmera, obtingudes amb objectes exposats sobre un paper sensible a la llum i després revelat. Per viure, a més de fotografies de moda que seran publicades en revistes i que el popularitzaran, també farà retrats, convertint-se en el fotògraf oficial del món de la cultura i dels màxims representants de l’avantguarda del moment (Marcel Duchamp, Tristan Tzara, Kiki de Montparnasse, Casati, Francis Picabia, Antonin Artaud, André Breton, Lee Miller, Juliet, James Joyce, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Berenice Abbott, Mina Loy, Henri Matisse, Rrose Selavy, Jean Cocteau, Meret Oppenheim, Salvador Dalí, etc.). També va fer ready-mades (art trobat) dadaistes com ara Danseuse de corde s’accompagnant de son ombre (1916), Autoportrait (1916), Boardwalk (1917), Cadeau (1921), Object to be Destroyed (1923), Les vingt jours de Juliette (1952), etc. En 1924 fou un dels partidaris de la separació entre surrealisme i dadaisme i va participar en la primera exposició surrealista a la Galeria Pierre de París en 1925. Inspirat per la seva model i amant Alice Prin, coneguda com Kiki de Montparnasse, realitzà Le Violon d’Ingres (1924). En 1926 la galeria surrealista d’André Breton li féu una exposició antològica. En aquests anys va realitzar influents curtmetratges d’avantguarda («Cinema Pur»), com ara Le retour à la raison (1923), Emak-Bakia (1926), L’étoile de mer (1928) o Les mystères du Château du Dé (1929). Durant la dècada dels trenta publicà diversos volums de fotografies. En 1936 la seva obra fou present en l’exposició «Art Fantàstic, Dadà i Surrealisme» del Museu d’Art Modern de Nova York. En 1940, escapant de l’ocupació nazi de França, va embarcar a Lisboa –juntament amb Dalí, Gala i René Clair– cap els Estats Units i es va instal·lar a Hollywood i a Nova York, i no retornà a França fins a l’any 1951. En 1946 es casà amb la ballarina i model Juliet Browner. Durant la seva estada a Califòrnia es guanyà la vida ensenyant com a professor. En 1963 publicà la seva autobiografia, Self-Portrait, i aquest mateix any fou nomenat Sàtrapa del Col·legi de Patafísica. En 1973 el Metropolitan Museum de Nova York li dedicà una retrospectiva de la seva obra fotogràfica. Man Ray va morir el 18 de novembre de 1976 a París i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Quan en 1991 morí Juliet Browner fou enterrada a la mateixa tomba.

El 27 d’agost de 1940 és afusellat a Paterna l’anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Havia nascut el 6 de setembre de 1892 a Alacant en una família originària del Principat de Catalunya. Es guanyà la vida fent d’ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la CNT. El maig de 1921 va ser detingut a Madrid, juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l’1 d’abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros i a Fuerteventura fins al setembre d’aquell any. A Barcelona presidí l’Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats. El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l’abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d’explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d’afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat –vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la FAI, i va fer nombrosos mítings i conferències. En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d’alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d’Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez va ser afusellat l 27 d’agost de 1940 al camp de tir de Paterna juntament amb altres 20 detinguts.

El 27 de agosto de 1981 fallece en Burdeos el militante anarcosindicalista Andrés Borrás. Nacido en Rubí en 1911, desde joven en CNT, mostrase activo: varias veces detenido, apaleado por la policía y metido en las listas negras tras una huelga en una industria (era del comité de empresa) de la ciudad En 1936 voluntario en el frente de Aragón y con la militarización comisario de una batería de artillería pesada; a su final internado en Alicante, de donde se fuga; escondido un tiempo en Rubí y Barcelona, marcha a Monislrol de Montserrat y trabaja de ladrillero, pero debe huir entre los tiros de la guardia civil a los pocos días; se esconde en Barcelona y por fin pasa a Francia. De los campos de concentración sale en una compañía de trabajadores para fortificar la frontera belga, logra un trabajo en Fumel pero es detenido en Toulouse, maltratado por la Gestapo y enviado a una base submarina en Burdeos, de donde escapa y trabaja en los bosques de las tandas; algo después se enrola en el batallón Libertad,con el que combate en la zona de Royan. Tras el triunfo aliado, milita activamente en Burdeos con cargos de responsabilidad hasta su muerte.

El 27 d’agost de 2001 mor a Madrid el militant anarcosindicalista i escriptor i historiador anarquista Juan Gómez Casas, també conegut com Benjamín. Havia nascut en 1921 a Bordeus en una família d’anarcosindicalistes espanyols que havia emigrat per motius econòmics. Després de fer els estudis primaris a Sant Quintí, Grenoble i París, en 1931, amb proclamació de la II República, sa família tornà a la Península. A Madrid estudià al Col·legi dels Salesians de la Ronda de Atocha i després al Grup Escolar Concepción Arenal del barriada del Puente de Toledo. S’afilià com son pare a la CNT –secció d’Indústria Química del Sindicat d’Oficis Diversos– i, a partir de 1936, a la FIJL de Madrid. Quan esclatà la guerra civil treballava recautxutant pneumàtics i en 1938 fou nomenat secretari de la FIJL del barri del Retiro, alhora que publicà articles en Castilla Libre, òrgan de la CNT del Centre. L’abril del 1938 s’incorporà a la 39 Brigada Mixta de l’Exèrcit Republicà i lluità tres mesos al front de Terol. Amb el triomf franquista, fou detingut al port d’Alacant i internat al camp de concentració d’Albatera, però aconseguí lliurar-se de la presó per minoria d’edat. De bell nou a Madrid, es lliurà a la lluita clandestina en el si de les Joventuts Llibertàries. Membre del Sindicat de la Construcció de la CNT, el setembre de 1946 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries del Centre, de caire anticol·laboracionista. Aquest mateix any es reunió a Madrid amb Raúl Carballeira i José Pérez, vinguts de l’exili. El juliol de 1947 assistí als plens nacionals de la FAI i de la FIJL, on fou nomenat secretari general de les JJLL, i com a delegat de l’Interior representà aquestes en el Ple de la FIJL i en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol de Tolosa de Llenguadoc celebrat entre el 20 i el 29 d’octubre d’aquell any. El 15 gener de 1948, en tornar de França, fou detingut amb sa companya (María del Carmen Martínez Herranz) i sos fills al Camino Viejo de Leganés de Madrid i en l’escorcoll del seu domicili es descobrí la impremta (Minerva) amb la qual s’editaven els periòdics clandestins Tierra y Libertad i Joventud Libre. El juliol de 1948 fou condemnat a 30 anys de presó per «pertinença a organització clandestina», dels quans acomplí gairebé la meitat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Ocaña i Burgos). El 6 de febrer de 1956 intentà, sense èxit, fugir del monestir penal de Sant Miquel dels Reis amb Joan Busquets Verges, qui es trencà una cama. Després passà a la presó d’Ocaña i en 1958, després de denunciar l’explotació dels presos als tallers carceraris, fou traslladat a la penitenciaria de Burgos. El maig de 1962 sortí en llibertat i, instal·lat a València, a més de recuperar el seu antic ofici de pintor, treballà de comptable en un hotel madrilenys i es dedicà a l’escriptura, tant de creació (Cuentos carcelarios) com de divulgació (biografia de Pablo Iglesias) i de traducció, sota el pseudònim Jacques de Gaule –també va fer de «negre» de diversos escriptors i va escriure novel·les policíaques. Durant la segona meitat dels anys seixanta creà a Madrid, amb Mariano Trapero, Pedro Amijeiras, Florentino Rodríguez i Pedro Barrios, el «Grup Anselmo Lorenzo», de tendència purista i que, entre altres coses, publicà a París en 1969 un debatut «Manifest Llibertari» antimarxista i un fullet (Problemas presentes y futuros del sindicalismo revolucionario en España), també aquell any. En els anys setanta es convertí en un dels màxims representants de la CNT que es reorganitzava i de la qual fou el seu primer secretari, entre agost de 1976 i abril de 1978, un cop ressorgida. En aquesta època també destacà en la divulgació de temes anarquistes i anarcosindicalistes, alhora que exercí de portaveu de la CNT. Després de la mort del dictador Franco, intervingué en nombrosos mítings i conferències. Després del Congrés de la CNT de 1979 condemnà els sectors reformistes i possibilistes. Entre 1980 i 1981 dirigí CNT; també fou col·laborador i redactor d’Adarga i de la Historia en fascicles de Diego Abad de Santillán. En 1983 fou delegat en el VI Congrés de la CNT i en 1985 ocupà de bell nou la secretaria general del sindicat anarcosindicalista, després de Fernando Montero. Els últims anys patí molt per diverses malalties. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions. Juan Gómez va morir a l’Hospital Clínic Universitari de Madrid i fou enterrat l’endemà al madrileny Cementiri Sud.

———————————————————————————————-

26 d’AGOST

El 26 d’agost de 1885 mor de còlera a la presó de Granada el militant anarquista bakuninista i membre de la Internacional Tomás González Morago, Paulo. Nascut en un poble madrileny en data desconeguda en una família carlista, va tenir com a professió la de gravador, amb taller al madrileny carrer Caballero de Gracia, centre també de reunions polítiques. En 1865 va participar en la direcció del Casino o Ateneu Artístic de Madrid. Tres anys més tard, com a republicà individualista i seguidor d’Emilio Castelar, es va allistar en el batalló de Francisco García López, del sector més intransigent del republicanisme federal, i va ser membre de l’Orfeó del Foment de les Arts. A finals de 1869 va intervenir en un míting republicà, però aviat inicia els contactes per a la creació de l’AIT. A González Morago es deu que Manuel Cano Martínez, Anselmo Lorenzo i altres s’acostessin a la Internacional. Va ser l’encarregat de preparar la famosa reunió amb Giuseppe Fanelli –l’italià s’hi va dirigir a través de Rubau Donadeu– i va reclutar els primers internacionalistes, procedint molts del republicanisme i del carbonerisme. Membre de la primera comissió de propaganda del nucli madrileny de l’AIT, la seva tasca en pro de l’organització va ser immensa durant la dècada dels setanta: va intervenir en mítings i conferències, mostrant-se com a un genial improvisador i orador de talent; va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de juny de 1870, on va ser elegit per al Consell Federal i va defensar els acords antirepublicans); va ser membre de la bakuninista Aliança per a la Democràcia Socialista ginebrina i des de novembre de 1869 va mantenir correspondència amb Bakunin. Emigrat a Lisboa a partir de juny de 1871 amb Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, es va separar d’ells l’agost, dimitint alhora del Consell Federal. Va romandre a Lisboa, rebutjant participar en el Consell Federal, i va contactar amb Antero Tarquínio de Quental i José Fontana, als qui va ajudar decisivament a fundar l’AIT lusitana. Com a delegat de Jerez, Constantina i El Arahal, va assistir en 1872 al Congrés de Saragossa i va atacar amb duresa l’autoritarisme dels estatuts de l’AIT, destacant-se com a un ferm baluard contra les maniobres marxistes. Va ser triat per referèndum per participar en el Congrés de l’Haia de 1872 i allà es va oposar a les tàctiques antibakuninistes. També va participar en el Congrés de Saint-Imier, els acords dels quals va defensar en el Congrés de Còrdova en representació d’Alcoi. Durant els anys següents es va caracteritzar per la seva oposició als republicans i als marxistes, un exemple de la qual va ser la disputa dialèctica que va mantenir amb Fernando Garrido. El febrer de 1872 va fundar el periòdic El Condenado, de caràcter netament bakuninista i clarament oposat a La Emancipació, dirigit per José Mesa. El 13 de juliol de 1873 es va entrevistar amb Pi i Margall per protestar contra les persecucions que patien les societats obreres. Sembla que va redactar amb Francesc Tomàs i Oliver el Manifest de març i abril de 1874. No va acceptar la proposta dels aliancistes barcelonins que volien que es presentés per a diputat a Corts en 1874. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Federación. En 1877 va se delegat en els congressos de Verviers i Gante. Va ser col·laborador de La Solidaridad i redactor d’El Orden, que va dirigir en la seva època madrilenya, periòdics des dels quals va impugnar el desviacionisme promarxista de la Federació madrilenya. El 30 de desembre de 1883 va se expulsat de la Federació madrilenya per «conducta immoral i perjudicial a l’organització», termes que encobrien el fet d’haver falsificat moneda des de la impremta oficial de la Casa de la Moneda on treballava com a gravador. Un episodi molt discutit, ja que per alguns la Federació madrilenya estava al corrent de les seves activitats i va pecar d’insolidaritat. González Morago va fer un clixé de mil pessetes per finançar les activitats orgàniques i desacreditar el govern llançant bitllets falsos. Denunciat per un italià, va ser empresonat a Madrid per aquest delicte. Abandonat per tothom, fins i tot la Comissió Federal, va ser traslladat a la presó de Granada, on va comptar amb la solidaritat dels companys fins a la seva mort. Tomás González Morago va ser, juntament amb Francesc Tomàs i Oliver, el vertader artífex del triomf del bakuninisme a la península i de la derrota del marxisme; i sempre va voler passar desapercebut –poc abans d’abandonar Madrid el gener de 1869, Fanelli es va fotografiar juntament als membres del que seria el primer nucli organitzador de la Internacional, i González Morago va rebutjar la invitació a posar amb el grup al·legant que tenia son i volia seguir dormint.

El 26 d’agost de 1890 neix a Elda a l’anarquista, sindicalista, alcalde republicà i fabricant de sabates d’Elda Vicente Gil Navarro. Del gremi tintorer, possiblement va ser un dels animadors de la societat de preparadores i tintorers de Petrer el 1911, donat que poc desprès encapçalaria una vaga a la fàbrica de lones de Vicente Castelló, juny-juliol 1912. Al llarg de tota la dècada se’l troba en representació de La Racional eldense als actes d’afirmació i protesta sindical a Elda, San Vicent i Alacant, i el 1919 te un paper important al congres provincial. Secretari d’actes en el comitè nacional confederal de Buenacasa, entre el 1918 i 1919. Present al congres nacional de 1919 a Madrid pel tèxtil barcelonès. El 1920 al temps que La Racional esdevenia en Sindicat Únic del Ram de la Pell, es va fer càrrec de la fàbrica de son pare, que havia estat un antic jornaler transformat en petit empresari del calçat, i va montar un altra semblant al carrer 2 de Maig d’Elda, on treballarien la resta de la família, germans, cunyats, oncles i arribaren a tenir marca pròpia i tenda a Madrid. Era coneguda com la fàbrica de Los Vacíos, sobrenom que li donava la gent d’Elda a la saga dels Gil. Era casa aleshores amb Salud Bernabè Busquier, morta el 1929, i les seues filles van ser Armonia, Celeste, Redención i Blanca, pero el 1930 se tornaria a casar pel rite catòlic amb Encarnación Giménez. S’esmenten contactes amb la masonería, on va utilitzar el nom simbòlic de Cafiero, un internacionalista italià, però no sembla que tinguera una activitat destacada. També aquell 1930 es mostra com a fundador del Partit Republicà Radical Socialista, i actiu al front de les reivindicacions populars que demanaven la II Repùblica. Va ser nomenat alcalde dues voltes, la primera el 1931 i la segona poques setmanes abans del 18 de juliol del 1936, continuant durant els primers 40 dies del període revolucionari, moment en que li va demanar al governador civil que el deixara entrar al Reformatori d’Adults d’Alacant, com a mesura de seguretat. Esta decisió pot tenir a vore amb l’altra que prengué aleshores, retornar les armes als caçadors requisades per impedir el recolzament als feixistes. Detingut al final de la guerra a les presons improvisades de Monòver, Elda i Alacant, nombrosos testimonis favorables van aconseguir alliberar-lo, però un altra volta va ser jutjat com a Masó el 1941 i condemnat a dotze anys, pena posteriorment commutada. Es va adaptar al regim franquista i va continuar com a discret empresari fins a la seua mort el 1964. Col·laboracions a Reivindicación d’Alacant [1919], Horizonte d’Elda [1931-1933].

El 26 d’agost de 1905 neix a Montserrat (Ribera Alta) el militant anarquista i anarcosindicalista Severino Campos Campos, sovint anomenant El Pequeño Jacobino. De jovenet es va instal·lar a Barcelona i en 1918 s’afilià a la CNT. Durant els anys vint formà part del grup «El Productor», que en 1925 va treure el periòdic del mateix nom a Blanes. En 1926 des de Sant Agustí de Lluçanès envià diners pro presos a La Revista Blanca. El novembre de 1931 formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en substitució de Mira. Durant els anys trenta va treballar a diverses escoles racionalistes catalanes, destacant l’Escola Racionalista del barri de la Torrassa, regentada per la família de sa companya Igualdad Ocaña. Va formar part de la ponència que elaborà el dictamen aprovat el 14 de març de 1937 en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya pel qual s’insistia a participar en el govern de la Generalitat i s’acordava un consell polític dins del Comitè Regional amb la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i la Federació Regional de Pagesos confederal. El juny d’aquell mateix any fou nomenat secretari del Comitè Regional de la FAI, assistí a una reunió anarquista a Barcelona pel Comitè Regional de la FAI i l’agost al Ple Regional de Catalunya de la FAI. Entre 1936 i 1937, amb Peirats i altres, va combatre el governamentalisme cenetista i patí les amenaces de García Oliver. Durant la guerra civil va col·laborar en la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari del Baix Llobregat, des d’on es denunciava la degeneració de la Revolució. En acabar la guerra es va exiliar i acabà establint-se a Mèxic. Durant els anys setanta va pertànyer a la Federació Anarquista de Mèxic i va col·laborar en el seu òrgan d’expressió, Regeneración. Després de la mort de Franco va tornar a la Península i s’afilià al seu antic sindicat, el de l’Hospitalet, des d’on va mantenir la mateixa línia ortodoxa que sempre el va caracteritzar. En 1979 fou nomenat director de Solidaridad Obrera i entre 1982 i 1983 en fou redactor. El juliol de 1984 fou delegat al Ple Regional de Catalunya de la CNT a Badalona. En aquests anys va participar en nombroses conferències i mítings. En 1993 va retornar a Mèxic i donà la seva hemeroteca a la Fundació Anselmo Lorenzo. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries. És autor de Pensamientos i de Proyección y actuación de la CNT y el anarquismo en la sociedad actual (1978, amb Josep Costa Font). Severino va morir el 25 de març de 2006 a Mèxic d’una malaltia respiratòria i fou enterrat amb una bandera roja i negra que cobria el seu fèretre. Son fill, Helenio Campos, seguí els passos llibertaris de son pare.

El 26 d’agost de 1936 es presenta públicament a Barcelona el Grup Sindical d’Escriptors Catalans, adscrit al Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT –més tard passaria al Sindicat Únic de la Ensenyança i Professions Liberals de la CNT. Aquesta associació sorgí en un moment en el qual la sindicació era obligatòria i la seva funció era promoure les obres escrites en llengua catalana dels seus associats i promocionar la literatura no com a un objecte de consum, alhora que evitar la supeditació d’aquesta literatura a les conveniències de la indústria editorial. Van formar part del GSEC escriptors com Jaume Balius Mir, Marc Benet, Manuel Cruells, Delfí Dalmau, Alexandre G. Gilabert, J. Guivernau Jané, Miquel Llor, Enric Lluelles, Carme Montoriol Puig, Víctor Mora, Anna Murià Romaní, Josep Maria Murià Romaní, Josep Pons Pagès, Dídac Ruíz, Joan Sallarès, Manuel Tarragó Romeu, i Xavier Viura, entre d’altres. El GSEC participà en les diades de Sant Jordi; organitzà emissions radiofòniques de lectures poètiques i narratives; i publicà, a través de les Edicions Populars Literàries, diversos llibres. En el GSEC trobem des de destacats militants de la FAI, com ara Gilabert o Balius, a escriptors modernistes (Ruiz, Viura, etc.) o autors de literatura «consumista» (Lluelles). El 13 de desembre de 1936 fou elegit el seu primer Comitè Directiu, format per Manuel Tarragó, Marc Benet, Anna Murià i Manuel Cruells. La Generalitat de Catalunya sempre marginà el GSEC i afavorí altres organitzacions d’escriptors, com ara l’Agrupació d’Escriptors Catalans, lligada a la UGT, o l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixista per a la Defensa de la Cultura, d’inspiració comunista. El Grup Sindical d’Escriptors Catalans és un clar precedent de l’actual Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

nuevo-1El 26 d’agost de 1987 mor a Tolosa l’anarcosindicalista Domingo Díaz Ferrer. Havia nascut cap al 1908 a Torrevella. Instal·lat a Andalusia, de jove entrà a fer feina als ferrocarrils, fent de factor de trens de mercaderies i, ocasionalment, de cap d’estació. Afiliat a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària de la CNT, es mostrà força actiu i reivindicatiu, ocupant càrrecs de responsabilitat. Entre el 28 i el 30 d’abril de 1932 representà la subsecció de Jerez en el Ple del Comitè de Relacions d’Andalusia de ferroviaris. Entre el 30 d’abril i el 4 de maig de 1932 fou delegat per Jerez en el Ple Regional de Ferroviaris d’Andalusia i presidí algunes sessions. En 1933 es traslladà a Alacant, on continuà la seva feina de ferroviari. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, representà la CNT en la Comissió d’Ordre Públic d’Alacant. Poc després se sumà voluntàriament a les milícies confederals i arribà a ser comissari en el Cos de Sanitat de la «Columna de Ferro». El 20 de novembre de 1936 va ser un dels testimonis de l’execució del cap falangista José Antonio Primo de Rivera. A partir de febrer de 1937 va ser nomenat, en representació de la FAI, juntament amb Antonio Ortega Corbí, membre de la Conselleria Provincial, i fou un dels encarregats de la redacció del Estatut regional valencià. El novembre va ser triat membre del Consell municipal d’Alacant per la CNT i després fou nomenat delegat de Sanitat i comissari de Salut dels hospitals valencians. Durant la guerra fou l’encarregat de proveir de paper i de maquinària el periòdic alacantí Liberación. En acabar la guerra aconseguí arribar a Algèria i establert en 1945 a Orà va obrir un forn al barri de Eugene. En aquesta època va ser nomenat responsable del Comitè Regional Provisional de l’FNIF d’Àfrica del Nord i en 1947 secretari politicosocial del Comitè Departamental de l’Àfrica del Nord de la CNT en l’Exili. Després de la independència d’Algèria, s’instal·là a Niça, on durant els anys setanta col·laborà en el periòdic parisenc Frente Libertario. Més tard s’establí a Tolosa de Llenguadoc, sempre militant en la CNT. Durant els seus últims anys, mantingué subscripció i contactes amb la revista barcelonina Polémica.

———————————————————————————————-

25 d’AGOST

sacramentoEl 25 de agosto de 1915 nace en Villena el militante confederal  Juan José Sacramento García, conocido como Cuevero, porque su familia vivía en las cuevas de la ciudad. Huérfano de padre, Juan José comenzó a trabajar muy joven como aprendiz panadero y, aunque inicialmente de ideas socialistas, desde la edad de 15 años estuvo adherido a la CNT de Villena. Durante el golpe de estado franquista de julio de 1936, y después de haber participado en los combates en Villena, se alistó en la columna España Libre y salió para el Frente de Madrid. Miembro del grupo de compañeros que detuvieron a los miembros del gobierno republicano cuando se retiraban hacia Valencia. En marzo de 1939 fue hecho prisionero en Alicante y fue internado a los campos de los Almendros, luego en Albatera, antes de ser trasladado a cárceles de Villena y de Alicante, donde fue condenado a 30 años e internado en el Dueso. Puesto en libertad condicional en 1945 se instaló en Barcelona y se integra en la CNT clandestina. Ayudo a Ginés Camarasa a esconderse y a poner a salvo a muchos activistas buscados. Tras la muerte de franco se adhirió a la CNT de Hospitalet de Llobregat donde fallece el 6 de junio de 1997.

El 25 d’agost de 1922 cau greument ferit a Manresa, en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure, el militant anarcosindicalista de la CNT Ángel Pestaña Núñez. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s’havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s’hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una al·lota que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l’hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim. L’operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l’actitud dels pistolers, que assetjaven l’hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l’atemptat i dels mètodes repressius emprats pels generals Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui y Bayones, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d’Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Miquel Viñals –que va ser qui va disparar–, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d’una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.

El 25 d’agost de 1945 surt a París el primer número del periòdic en castellà España Libre. Órgano del Comité de Relacions de la Confederación Regional del Centro en Francia (CNT-AIT). Editat per la CNT, el seu director va ser Félix Lorenzo Páramo i l’administrador Miguel Hernández. Poc després es convertí en portaveu del Subcomitè Nacional de la CNT a França fins a la seva desaparició en 1961. A partir de 1947 s’edità a Tolosa de Llenguadoc com a setmanari. Defensà fermament les postures del Comitè Nacional clandestí de la CNT, fins i tot les activitats més discutides (participació en el Govern Giral, diàlegs amb els monàrquics, etc.). A més de Félix Lorenzo Páramo, va ser dirigit per Emilio Vivas i Ramón Liarte. Entre els seus nombrosos col·laboradors tenim Rafael Abad, Joan Adell, Asensio Alias, Ramón Álvarez, Asdrúbal Alvora, Felipe Ayete, Eduardo Badía Vilató, Acracio Bartolomé, Daniel Berbegal, Joan Bernat, José Berruezo, C. Boldú, Jacint Borràs, Buenacasa, Félix Calatayud, Carsí, Marín Civera, Francisco Crespo, J. J. Domènech, Liberto Esclavina, José Espuga, José Ferri, José Gallego Crespo, Salvador García, García Durán, García Pradas, González Malo, A. Guerra, G. Guerra, J. Guiraud, Basilio Hernáez, Juan de Iberia, Lola Iturbe, Juanel, Ramón Liarte, Carlos Llorca, Aurelio Llorente, Moisés Martín, Horacio Mtz Prieto, Bernardo Merino, Fidel Miró, Pablo Montegaza, Luis Montoliu, Carlos Monreal, Olegario Pachón, Francisco Pauner, Aurelio Pego, Josep Peiró, Avelio Roces, Salvador Rodrigo, Ángel Rojo, Rüdiger, Ricard Sanz, Miguel Rueda, Mateo Santos, Víctor Sanz, Germinal Sentís, Emiliano Serna, Arturo Soria, Antonio Serrano, Trabal, Gonzalo Vidal, Emilio Vivas, Juan Zafón, etc. Publicà textos inèdits de Peiró i el número 5, del 18 de novembre de 1945, publicà el famós manifest «Con España o contra España», signat el 27 d’octubre d’aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del MLE. En sortiren uns 550 números fins al 1961 i la seva desaparició va ser motivada per pressions franquistes, encara que arran de la unificació confederal de 1960 caigué en crisi.

——————————————————————————————-

24 d’AGOST

El 24 d’agost de 1896 neix a Barcelona l’anarcosindicalista Pere Massoni i Rotger (o Roger) –també citat com Mazoni i com Massoni Viva. Rajoler de professió, en 1915 s’afilià a la CNT. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 va ser delegat del Sindicat d’Obrers Rajolers del Ram de la Construcció al I Congrés de la CRTC celebrat a Sans. L’octubre d’aquest mateix any formà part de la primera junta del Sindicat Únic del Ram de la Construcció com a secretari exterior. Durant els anys del pistolerisme va ser força perseguit. El 23 d’abril de 1919 patí un atemptat a mans d’un escamot de pistolers pagat per la patronal –format per Antoni Soler Martorell (El Mallorquí), Luis Fernández i Octavio Muñoz (El Argentí)– i quedà greument ferit. No aconseguí recuperar-se del tot de les lesions d’aquesta agressió i es va veure obligat en els seus últims anys a treballar en la seva professió amb una paràlisi progressiva a la cama i a fer de conserge al local del Sindicat de Rajolers del carrer de l’Om de Barcelona. Entre agost i setembre de 1919 passà una temporada, amb José Gil Ballester, a Sevilla, en qualitat de delegat del Comitè Nacional de la CNT per a preparar el II Congrés Nacional i reorganitzar els sindicats de treballadores de l’agulla, de construcció i de constructors de persianes. El desembre de 1919 assistí a Madrid al Congrés de la Comèdia. En aquesta època va fer una bona amistat amb Josep Peirats Valls, amb qui treballava a la mateixa fàbrica de maons. En 1923 participà activament en la vaga de la construcció i fou membre de la comissió de defensa dels companys rajolers Enric Guiot i Climent acusats d’atracament i condemnats a mort. En 1924 va ser empresonat governativament per conspiració contra la dictadura de Primo de Rivera, acusat de ser un dels organitzadors de l’expedició de Bera. En 1928 formà part del grup «Solidaridad» i publicà el fullet Los ladrilleros a través de las luchas sociales, amb pròleg de Juan López; després fou un dels fundadors del grup «Unió de Militants de la Confederació». L’abril de 1928 assistí, amb Ramon Hortoneda, a l’Assemblea de Cooperatives Catalanes i el juny d’aquell any formà part, en representació de la CNT, del primer Comitè Revolucionari de Catalunya, que conspirava contra la Dictadura. En maig de 1929 marxà, juntament amb Joan Roigé, com a delegat a França i a Bèlgica per preparar l’emigració política i organitzar el moviment revolucionari antimonàrquic –a Brussel·les s’entrevistà amb aquesta finalitat amb Francesc Macià. També el maig d’aquell any s’integrà en el Comitè Nacional confederal clandestí, constituït per Ángel Pestaña, i que dimití el mateix desembre. De bell nou membre del mateix Comitè Nacional confederal durant els primers mesos de 1930, s’encarregà de legalitzar la CNT l’abril d’aquell any i fou membre del Comitè de Relacions. L’abril de 1930, i l’octubre amb Joan Peiró, s’entrevistà amb Miguel Maura i Ángel Galarza, representants del Comitè Revolucionari Nacional Polític, a Sant Sebastià, per sondejar la CNT amb la finalitat d’organitzar una vaga general. El 27 d’abril de 1930 presidí un míting d’afirmació sindical celebrat al Teatre Nou del Paral·lel de Barcelona, on intervingueren Joan Peiró, Ángel Pestaña, Emili Mira, Sebastià Clarà i ell mateix. L’agost de 1930, en reaparèixer Solidaridad Obrera, dirigit per Joan Peiró, assumí el càrrec d’administrador, nomenament que li va ser atorgat el 17 de maig de 1930 durant el Ple Regional de la CNT, i, gràcies a la seva constància des de la Comissió Pro-Impremta creada per ell, el periòdic aconseguí impremta pròpia. L’octubre de 1930 representà el sector sindicalista de la CNT en les reunions amb els republicans nacionalistes catalans, que es varen concretar en la formació del Comitè Pro Llibertat. El 15 de febrer de 1931 presidí un míting d’afirmació sindicalista al Teatre del Bosc de Barcelona, on intervingueren Francisco Arín, Sebastià Clarà, Joan Peiró, Casas Sala i ell mateix. Durant la Conferència Regional de la CNT de Catalunya, que se celebrà entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931, fou confirmat en el càrrec d’administrador de Solidaridad Obrera, en contra de l’opinió de Felipe Alaiz. Molt lligat a Ángel Pestaña i a Joan Peiró, l’agost de 1931 signà el «Manifest dels Trenta». L’adscripció a aquest «reformisme» no agradà a la FAI i fou acusat per membres d’aquesta organització en el Ple Regional de Sindicats Únics de Barcelona de març de 1933 d’irregularitats en la gestió econòmica de La Soli. Aquestes crítiques l’obligaren a dimitir i agreujaren la seva malmesa salut. Pere Massoni Rotger va morir a començaments de juny de 1933 a Sants.

Entre el 24 i el 31 d’agost de 1907 té lloc al Plancius Hall d’Amsterdam el Congrés Anarquista Internacional, el primer d’aquestes característiques i un dels més importants en tota la història del moviment llibertari mundial. S’hi van aplegar delegats de 14 països diferents, entre ells figures força rellevants del moviment anarquista d’arreu del món. La iniciativa del congrés partí dels grups anarquistes belgues i holandesos; aquests últims s’encarregaren de l’organització material de l’esdeveniment i els primers van començar a publicar el Bulletin de l’Internationale Libertaire, que tingué com a principal editor Henri Fuss, i que volia preparar les futures discussions. Entre el desembre de 1906 i el gener de 1907 van llançar una nota en set idiomes fent una crida per a la reunió internacional, signada per diverses federacions anarquistes. A França el moviment anarquista estava dividit entre els que es mostraven en contra de l’organització dels grups llibertaris, i per tant es van oposar a una reunió organitzativa d’àmbit internacional, i els que es dedicaven purament a la lluita sindical, deixant de banda les opcions netament anarquistes. Només vuit anarquistes francesos hi van assistir i l’anarquisme ibèric no va ser representat. Els dos primers dies van ser preliminars: el 24 per a la recepció de credencials i el 25 per als mítings; les sessions formals començaren el 26 i es realitzaren 17 sessions fins al 31 d’agost. Els temes tractats van ser especialment els referents a l’organització del moviment anarquista i sindicalista; però també es tractaren temes com ara l’educació racionalista, l’esperanto, l’alcoholisme, la vaga general i l’antimilitarisme –simultàniament es realitzà un Congrés Internacional Antimilitarista, organitzat per l’Associació Internacional Antimilitarista, també a Amsterdam, els dies 30 i 31 d’agost–, la Revolució russa de 1905, etc. No obstant això, els temes més debatuts van ser sobre la necessitat o no d’organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l’anarquisme i el sindicalisme, especialment entre Monatte i Malatesta. Temes que causaren també debat van ser la defensa de Max Baginski de l’atac magnicida de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley (6 de setembre de 1901) i la proposta de Goldman de la denominada «acció de rebel·lia», accions individuals violentes davant la impotència d’actuar d’altra manera, com ara l’atemptat realitzat per Alexander Berkman contra l’industrial Henry Clay Frick (23 de juliol de 1892). Finalment, una de les resolucions acordà que les idees anarquistes i l’organització, lluny de ser incompatibles, es complement i es fan costat, i per això cal crear grups anarquistes i federacions que els agrupin. Amb aquests principis es creà una oficina permanent d’una nova Internacional Anarquista, formada per cinc membres (Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Alexander Schapiro, John Turner i Jean Wilket), amb la finalitat d’actuar com a oficina de correspondència, de crear un arxiu anarquista internacional i de relacionar els grups anarquistes dels diferents països. La IA s’instal·là a Londres, s’encarregà d’organitzar un nou congrés, previst per a 1909, i d’editar un butlletí mensual (Bulletin de l’Internationale Anarchiste), que finalment sortí irregularment i del qual només es publicaren 13 números entre el 31 de gener de 1908 i l’abril de 1910. A finals de 1911 la IA abandonà les seves activitats, en part a causa de l’hostilitat que seguien mantenint els grups anarquistes francesos a tota mena d’organització internacional.

El 24 d’agost de 1919 neix a Barcelona el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. De molt petit sa mare el va portar a Mequinensa, d’on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la CNT des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l’agost de 1936 i que s’oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d’aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l’Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d’un camp de concentració a l’altre. De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L’Alliberament de França l’agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les FIJL com a secretari d’administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista i va fundar el seu òrgan d’expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l’IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians de juliol de 1946. A finals d’aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l’Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona –durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L’agost de 1948 va aconseguir, amb l’ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s’instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis. A Caracas va ser secretari d’un centre cultural i d’estudis socials, va encapçalar la CNT –unificada a Veneçuela en 1960–, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d’una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d’abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin. Víctor García va morir, després d’una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les, i va ser enterrat l’endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d’altres. A publicat nombrosos articles. En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

Entre el 24 i el 31 d’agost de 1935 té lloc a París el V Congrés de l’AIT. Degut a la situació política a Europa, assistiren poques delegacions: la Freie Arbeiter Union Deutschland, la CNT, la Unió Sindical Italiana, l’Sveriges Arbetares Centralorganisation, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària i la Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond. Aquest congrés adoptà mesures defensives per enfrontar-se al feixisme victoriós a Europa i a Llatinoamèrica, i la situació contrarevolucionària creada i el perill bèl·lic. La solució que aportava el congrés era: contra el feixisme, revolució social. També es tractà el tema de la violència revolucionària, la repressió soviètica i es modificaren algunes qüestions estatutàries. La nova secretaria general de l’AIT residiria a partir d’aleshores a Amsterdam.

—————————————————————————————-

23 d’AGOST

El 23 d’agost de 1894 neix a Ontinyena la militant anarcofeminista Áurea Cuadrado Castillón, també coneguda com Áurea Cuadrado Alberola. De molt jove es va instal·lar a Barcelona, on va participar en diverses manifestacions de dones que protestaven contra l’encariment de la vida. Modista de professió, va pertànyer al Sindicat del Vestit de la CNT des del 1916. Durant els anys posteriors es va formar una cultura i una educació notables i va ser modista d’alta costura, d’on ve la seva proverbial elegància. Cap el 1925 es va ajuntar amb un iugoslau amb qui a més d’un fill sembla que va tenir alguns disgusts. Amb la proclamació de la II República va sorgir una gran activitat sindical a Ontinyena animada pel mestre llibertari Josep Alberola i sembla que va adoptar el seu segon en homenatge seu. Durant els anys republicans va freqüentar els ateneus llibertaris barcelonins. En 1934 va participar en la creació del Grup Cultural Femení, fonament de l’agrupació de «Mujeres Libres» de Barcelona, fundada en 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil va participar en l’ocupació de la Casa de Caritat i va formar part del Comitè Revolucionari de les Corts i en el de Gràcia. El 5 d’agost de 1936 va ser nomenada directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona, quan Fèlix Carrasquer va deixar el càrrec per marxar a Aragó, on va impulsar tallers de «maternitat conscient». Va participar en el Consell Nacional de la SIA i va ser secretària d’Assistència Social de SIA en 1937. En representació de la CNT va ser membre del Consell Plenari de l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de «Mujeres Libres», va col·laborar en la revista del mateix nom. En acabar la guerra, va ser responsable de l’evacuació dels infants de les guarderies de SIA. Al camp de concentració d’Argelers va crear «La Gota de Llet» pels infants que hi havia al camp. Instal·lada a Perpinyà amb Paulino Díez i Domigo Rojas, va coordinar el repartiment de medicaments i de queviures per als diferents camps de concentració. A començaments de 1940, amb molta sort, va aconseguir un passatge per a Amèrica. Després d’un temps a Santo Domingo es va instal·lar a Cuba. En 1943 a l’Havana treballava de modista i poc després va passar a Nova York, on es va unir a Domingo Rojas Fuentes, amb qui es va assentar a Mèxic, formant part del grup editor de Tierra y Libertad. Després de retornar a Catalunya i de partir una greu malaltia en 1953 que la va deixar sense memòria, es va establir a Mallorca. Áurea Cuadrado va morir el 18 de desembre de 1969 a Palma. El 30 de setembre de 2005 es va inaugurar al barri de les Corts de Barcelona el «Jardí Áurea Cuadrado».

El 23 d’agost de 1927, malgrat la impressionant mobilització i reprovació internacional sense precedents, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti són executats a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston. Celestino Madeiros, delinqüent comú i autor confés de l’assalt de South Braintree que va donar lloc al processament dels anarquistes, també serà electrocutat. La notícia de les execucions desencadenarà de bell nou un intens moviment de rebuig i violència contra el govern nord-americà. El dia de l’execució 250.000 persones es van manifestar a Boston.

El 23 d’agost de 1939 fou afusellat per les tropes franquistes a l’entrada del cementiri d’Alcoi l’anarcosindicalista de Cocentaina i membre del Consell municipal Josep Domènech Agulló, deixa esposa i dos fills. També d’Alcoi foren afusellats Fausto Bataller Payá amb 39 anys i Angel Pérez Moltó amb 47. Els varen acompanyar aquell día Vicent Ferrandiz Moltó, membre del Comité Revolucionari de Gorga durant la guerra i  Emili  Barrachina Borrell, president del mateix Comité; i també Francisco Gisbert Vicent, veí de Cocentaina amb 44 anys i Andrés Giner Andrés, antifeixista de Muro d’Alcoi.

——————————————————————————————

22 de AGOSTO

El 22 de agosto de 1981 fallece en Narbona el militante confederal Vicente Monzó. Nacido en Cervera del Maestre, 08-03-1901, quedó huérfano de padre a los dos meses, y la familia lo pasó mal. En 1908 con su madre en Francia, donde se crió. Se negó a cumplir el servicio militar y en 1923 militaba en las filas libertarias, año en que con varios compañeros organiza un grupo artístico libertario en Bédarieux. Regresa a España en julio de 1936; en 1937 en su pueblo natal fue presidente del comité local, de la colectividad y del Consejo municipal; en abril de 1939 emprende la retirada hacia Barcelona presionado por los listerianos; en San Boi de Barcelona ingresa en la colectividad de CNT y al poco marcha al exilio francés por St. Laurent de Cerdans (campo de concentración deı St. Cyprien). Liberado el sur de Francia, organizó con otros una FL en Argeles; más tarde en st. Pierre de Champ y en 1947 en St. Laurem de Cabrerises. En 1959 se traslada a Narbona donde también fue secretario de CNT pese a que residía en Cuxac d’ Ande; en los últimos años sufrió en hospitales de Narbona y Montpellier.

El 22 d’agost de 1936 surt a Barcelona el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L’Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l’edició es traslladà a París i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la CNT i la FAI, organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l’edició de la publicació va anar acompanyada d’emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d’altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d’Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa i de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària, que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d’altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l’últim el 8 de gener de 1937.

—————————————————————————————–

21 d’AGOST

00_AntoniaUgedaEl 21 de agosto de 1917 nace en Villena la militante confederal Antonia Ugeda Fuentes. Integrante de un hogar obrero con 5 niños que alimentar, trabajó desde los 8 años como niñera, primero en Villena durante dos años, y luego, otro tanto en Albacete como sirvienta. Rechazados estas labores, ingresa como aprendiza de barnizadora en una fábrica de muebles en Villena. Afiliada con 14 años a la CNT, a comienzos de 1936 inicio una huelga en solidaridad con una compañera despedida y se enroló en las JJLL. En el periodo revolucionario, cumplimentado un cursillo de enfermería, trabajó en el Hospital de Sangre de Villena y se unió al compañero Joaquín García. Terminada la guerra, se escondió en Villena hasta el 4 de mayo en que, delatada, fue detenida y encarcelada hasta mayo de 1943. Rotas sus relaciones con Joaquín, marcha a Barcelona con la ayuda de Ginés Camarasa y Antonio Olaya, trabaja de barnizadora y cuando el primero queda viudo se une a él; colaborando en la lucha clandestina junto a Gines durante décadas. Antonia falleci´ço en Badalona el 24 de noviembre de 2006. Colaboraciones en Orto [1990-2004].

El 21 de agosto de 1956 falleció en Elche con 72 años Ginés Maciá Antón, jornalero y militante de la CNT durante la Guerra Civil, que asumió el cargo de consejero municipal desde agosto de 1937. En la posguerra había padecido cárcel en la Prisión Habilitada número 2.

——————————————————————————

20 d’AGOST

El 20 d’agost de 1897 és executat a Bergara l’anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Havia nascut el 5 de juny de 1871 a Foggia. Va començar a militar en aquesta ciutat en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l’exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L’abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d’articles jutjats subversius, però fugirà d’Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l’ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l’atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s’adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d’agost de 1897, a l’estació termal de Santa Águeda assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari, responsable de la tortura i de l’execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc– i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d’agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d’agost de 1897, al pati de la presó de Bergara. En morir només va dir una paraula: «Germinal!». Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l’aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba. [+]

00_Retrat de Josep Claramunt-Sd-El 20 d’agost de 1899 se va celebrar un miting en favor de l’amnistia dels presos de Montjuïc a Alcoi on parlà Alexandre Lerroux i també l’anarquista alcoià Josep Claramunt I Creus. Natural de Barbastre, ¿1869?, fou sabater de portal, periodista i un dels membres destacats de l’anarcosindicalisme a Alcoi, Sabadell i Terrassa durant el primer terç del segle XX. Els seus primers anys els passa a Sabadell i sembla que va arribar a Alcoi el 1884 seguint son pare Ramon, mecànic muntador de filatures i actiu republicà federal. Va aprendre l’ofici de sabater i s’acostà a l’anarquisme, pot ser de la mà de l’internacionalista alcoià Josep Seguí, a qui va rellevar al capdavant de la segona etapa de l’anarquisme alcoià. Fou Josep qui assistí com a representant de les societats alcoianes al congrés fundacional de la FSORE, celebrat l’octubre de 1900 a Madrid; després acompanyant a la seua germana i Leopoldo Bonafulla al míting celebrat a Alcoi l’agost de 1901 en defensa dels obrers corunyesos i també a un míting en record dels màrtirs de Chicago celebrat en el teatre Circ Espanyol de Barcelona en novembre d’eixe any. A l’ull de la tempesta durant la vaga general del febrer de 1902 a Barcelona, potser va prendre part dels enfrontaments armats produïts als carrers del Poble Nou, on alguns el donaren per mort, i de ben segur la policia anava darrere seu, donat que varen matar a trets un obrer de Sant Martí del mateix nom pensant que era ell. El trobem a Alcoi a l’estiu de 1903, col·laborant amb la Federació Obrera, organitzant un míting amb la presència de la seua germana Teresa i poc després encapçalant la vaga general convocada en protesta per la repressió policial a Alcalà del Valle. Aleshores proper a la col·laboració amb els republicans radicals, potser va col·laborar a El Movimiento, setmanari republicà-obrer publicat a Alcoi entre l’agost de 1901 i novembre de 1903; i fins i tot, acceptà integrar-se com vocal obrer a la Junta de Reformes socials el gener de 1904. D’este temps són les seues col·laboracions a El Productor, de Barcelona i la seua activitat en favor dels presos socials, míting a Alcoi el 7 de setembre. Tot seguit començaren els assetjaments policials: escorcolls a casa seua del carrer Barbacana el 21 de setembre, i fou detingut poques setmanes després. Tornà a l’activitat a començaments de 1905, quan debatia amb els radicals a les pàgines de Avance i també va col·laborar en la fundació del efímer setmanari anarquista La Humanidad, gener de 1906. Tanmateix va participar en les protestes de l’octubre d’eixe any produïdes durant la visita de l’arquebisbe Guisasola a la ciutat del Serpis, on va ser detingut juntament amb el radical Juan Botella Asensi, el metge esperantista José Martínez Bayarri i l’anarquista Ricardo Gil Pastor, tots ells redactors de El Descuage, periòdic lliurepensador radical -serien jutjats per la xiulada a Guisasola i absolts el juny de 1909 per manca de proves-. Després Josep també intervingué decisivament a la vaga del tèxtil d’Alcoi a l’estiu de 1907, per exemple aconseguint la solidaritat dels obrers de Terrassa i Sabadell, que enviaren unes set mil pessetes, i s’enfrontà aleshores obertament als socialistes i els radicals, amb aquests l’octubre de 1908 amb motiu d’un homenatge a l’alcalde Agustí Albors. Fou jutjat per delicte d’opinió contra la forma de govern a començaments del 1908, juntament amb el director de El Descuage Luis Camallonga, per les seues declaracions a un míting local, condemnat a 2 anys i absolt pel recurs que va interposar Eduardo Barriobero. Aleshores parava per Valencia donant conferències a la Casa del Poble, març de 1908 i gener de 1909. Va prendre part, almenys, als fets de la Setmana Tràgica en Sabadell, on va parlar, el dimarts 27 de juliol, a un míting celebrat a la plaça del Vallès on proclamà l’anarquia, i els oradors instaren als concentrats a anar a l’Ajuntament per apoderar-se de les armes dels guàrdies jurats i de la policia municipal per combatre a la Guàrdia Civil. Eixe dia hagueren alguns morts, es va cremar l’església de sant Fèlix o els jutjats i foren saquejades algunes dependències municipals. També es va proclamar la república federal i es va dir que Josep fou un dels membres de la junta revolucionaria; i també participà en la revolta la seua filla Amelia, treballadora del tèxtil. Davant l’arribada de les primeres tropes enviades des de Barcelona, sense disparar un tret, els revolucionaris envoltaren i desarmaren als soldats que foren empresonats al cuartel de la Guàrdia Civil; però al dia següent, 28 de juliol, davant de les notícies que només hi havia triomfat el moviment a Catalunya i la arribada de noves tropes, els membres de la junta revolucionaria decidiren marxar cap al nord; tot i que d’altres fonts parlen que Josep estava a Alcoi el dia 28. En qualsevol cas, va ser detingut a mitjans de setembre a un poble de Girona, fou jutjat el 27 de gener de 1910 i condemnat a pena de mort acusat per ser cap de la Junta revolucionaria a Sabadell i aleshores responsable dels fets d’Alcoi -va ser defensat pel mateix advocat que ho va fer amb Ferrer Guardia, Garcelan, que demanava l’imposaren 6 anys. Condemnat a mort, li fou conmutada per cadena perpètua, i després per desterrament amb conducció a la frontera francesa el mes de juny. Establert a Perpignan, va ser triat president del Comitè de Defensa dels expatriats espanyols a França, que amenaçaren de creuar armats la frontera el 25 de juliol, en nombre de 6 mil, si Canalejas no oferia una amnistia. Amnistiat, va tornar a Alcoi l’agost, on de nou va ser detingut, traslladat a Alacant i empresonat al castell de Santa Bárbara, però la pressió de la premsa va aconseguir el seu alliberament pocs dies després. Retornat a Sabadell, una altra volta fou detingut durant la vaga general de setembre de 1911 sense greus conseqüències. Aleshores hi trobem col·laboracions seues a La Picota, 1911. Sembla que va intentar recuperar certa normalitat, treballant al seu ofici a Sabadell, però les dades són poc clares, i l’abril del 1915 era reclamat pel jutjat d’Alcoi pel delicte de “quebrantamiento de morada” i es va presentar voluntàriament. No tornem a saber res de Josep fins a començaments del 1931, quan signà un manifest d’afirmació dels principis sindicalistes i revolucionaris amb altres militants de Sabadell i a partir de ací començà tot un seguit de detencions. Primer fou detingut per ordre governativa a Sabadell la nit del 6 de setembre de 1931 acusat de parlar en favor de la vaga de Telefònica i tancat amb el seu amic Bruno Lladó i d’altres al vaixell Antonio López al port de Barcelona; però la campanya de protesta del periòdic Solidaridad Obrera denunciant el seu estat de salut i la solidaritat del poble de Sabadell, que convocà una vaga general el 4 d’octubre, aconseguiren el seu alliberament el dia 6. Una altra volta va ser detingut a Terrassa per ordre governativa amb motiu de l’aixecament revolucionari de Sabadell del febrer de 1932, tancat al vapor Buenos Aires i fins i tot a punt de ser deportat a Bata. Arran del ressò d’esta nova detenció, va poder eixir de la Modelo el 14 de març però seria altre cop detingut la nit del 23 de juliol a sa casa del primer pis del nº 63 de la Rambla d’Egara de Terrassa, un dia abans del començament del judici pels fets de febrer. El 19 de març del 1933 prengué part a un míting de la FAI al Palau de les Arts de Barcelona, juntament amb Federica Montseny i d’altres i el 17 de novembre ho feia amb Durruti o Isgleas a Mataró. Va ser detingut de bell nou a sa casa de Terrassa el 3 de desembre d’eixe any, arran de la vaga general declarada per la CNT. Esclatada la revolució, sembla que prengué part en actes de propaganda confederal a la tardor de 1936 i pot ser fou referent simbòlic pels joves militants, però no tingué gaire activitat pública, suposem pel seu debilitat estat de salut. Esvaït al finalitzar la guerra, en cerca i captura per auxili a la rebel·lio, es diu que hi era domiciliat a casa de la germana en Urgell i sembla que va ser trobat, empressonat i afusellat fora de Catalunya.

El 20 de agosto de 1936, muere en combate en Puerto Escandón Rafael Martín, a veces como Martí, confederal de la Columna de Hierro y anarquista de A1coy conocido por el seudónimo de Pancho villa. Operador cinematográfico, parco de palabra y elocuente de hechos, estaba afiliado a la CNT desde 1931, y destacó con Enrique Barberá en el SOV de Alcoy, interviniendo con vigor en los sucesos revolucionarios de 1931, 1933 y 1934. Formó en los cuadros de defensa confederal y hubo de exiliarse a Francia hasta principios de 1936. Asentado en Valencia, participó en los asaltos a los cuarteles de Valencia y Alcoy en julio, y de seguida se dirigió a las sierras que conducían a Teruel eliminando focos de resistencia. Alma y nervio de la Columna de Hierro, formó en su primer comité de guerra. Según otros, murió el 06-09.

El 20 d’agost de 1937 comença a València el Congrés Nacional de «Mujeres Libres». En aquest primer congrés de l’organització anarcofeminista van assistir delegacions de Barcelona en representació de 28 agrupacions barcelonines; Aragó, en nom de dues agrupacions; Lleida, en representació de set agrupacions; Guadalajara, en representació de 25 agrupacions, així com delegacions de les agrupacions d’Utiel, Horcha, Girona, Sadurní d’Anoia (sense Sant), Alcoi, Yebra, Igualada, Mondéjar, Elda, Alginet i Almeria. En aquest congrés es van estructurar les bases definitives de l’organització, dividida en agrupacions locals, provincials i regionals amb els seus consegüents comitès provincials i regionals. En l’àmbit estatal es va acordar la constitució d’un Comitè Nacional i d’un Subcomitè Nacional per facilitar la tasca del primer. Aquest Subcomitè es va constituir en sis secretaries diverses: Secretaria General; Organització; Politicosocial; Economia i Treball; Propaganda Cultural i Premsa; i Assistència Social. En aquest congrés es va constituir la Federació Nacional de «Mujeres Libres», establint-se definitivament les bases federatives de l’organització. El congrés va afirmar el principi d’independència i d’autogestió de les diverses agrupacions establint que les agrupacions podien federar-se entre elles en els àmbits local, provincial, regional i nacional. L’objectiu inicial de «Mujeres Libres» va ser l’emancipació de la dona i la seva captació per al moviment llibertari. L’organització va considerar sempre com a la seva finalitat primordial l’alliberament de la dona, i en especial de la dona obrera, de la triple esclavitud que requeia sobre ella: esclavitud de la ignorància, esclavitud com a productora i esclavitud com a dona. Alhora, durant la guerra, l’organització va assumir la tasca d’incorporar la dona a la producció. La Federació Nacional de «Mujeres Libres» va editar una publicació, Actividades de la Federación Nacional de Mujeres Libres, i tenia també el projecte de formar una Confederació Internacional d’agrupacions de «Mujeres Libres» que va rebre el suport d’un bon nombre de simpatitzants i de grups estrangers.“No somos, y no eran entonces las feministas. No estábamos luchando contra los hombres. Nosotros no queremos sustituir una jerarquía para una feminista masculino. Hay que trabajar, luchar, juntos, porque si no lo hacemos nunca voy a tener una revolución social. Pero necesitamos nuestra propia organización para luchar por nosotros mismos “

————————————————————————————-

19 d’AGOST

El 19 de agosto de 1864 nace en Reus Juan Montseny y Carrito, conocido con el seudónimo de Federico Urales, obrero trabajador en toneles, que en 1885 ingresó en el partido socialista. En 1888 fue nombrado secretario general de la Federación Nacional de obreros de toneles. Después se casó con Teresa Mañé y Miravet (Soledad Gustavo), institutriz laica que daba clases en Vilanova i la Geltrú, con la que se trasladó a Reus y juntos evolucionar hacia el anarquismo. En 1892, mientras trataban de celebrar el 1 º de Mayo, fue detenido por haber publicado una hoja a favor de Pallás, que estaba acusado del atentado de la calle Cambios Nuevos de Barcelona. En 1896 tuvieron que cerrar la escuela por la represión antianarquista, y fue detenido e implicado en el proceso de Montjuïc en Barcelona. Después se exilió en Inglaterra y regresó a España bajo el nombre de Federico Urales y en 1898 inició en Madrid la publicación de La Revista Blanca. Poco después fue amnistiado, pero la revista desapareció en 1905. Trabajó en la agricultura, al periodismo y escribió ensayos, novelas y obras de teatro. En 1914 se declaró favorable a los aliados de la Primera Guerra Mundial . En 1923, con su mujer Teresa y la hija común,Federica Montseny y Mañé , reinició La Revista Blanca y organizó las protestas contra las ejecuciones de Sacco y Vanzetti . En 1936, ya mayor, estuvo junto a su hija toda la guerra. En 1939 marchó a Francia, primero en Montpellier y después en París, para reunirse con su familia. Tuvo que huir por la entrada de los alemanes. El gobierno de Vichy le obligó a instalarse a Salon de Vergt, donde murió el 12 de marzo de 1942. Los libros de Montseny son, actualmente, inencontrables. Se pueden consultar, pero, en laBiblioteca Arús en Barcelona, en la Biblioteca Nacional de España en Madrid y el Instituto Internacional de Estudios Sociales de Ámsterdam.

LIBERTOEl 19 de agosto de 1906 nacía en Barcelona Liberto Bernabeu Vilaplana, miembro de una conocida saga de luchadores alicantinos. Llegado a Alicante en los años de la Dictadura de Primo de Rivera, según Serafín Aliaga, tenía en los primeros años de la década de 1930 un quisco de periódicos y fue iniciador del Sindicato de Vendedores de Periódicos. Tuvo una gran participación en la vida de la CNT Alicantina, siendo nombrado secretario provincial el 7 de septiembre de 1936, y durante aquellos meses de guerra tuvo un cargo en la seguridad de Alicante. Exiliado muchos años en Oran, regresó a España, avecindándose en Santa Pola, donde murió y fue enterrado en 1971.

E13221527_1022141847851187_8991392085476152735_nl 19 de agosto de 1936 un grupo de milicianos alicantinos -que vemos en la imagen- llegaron a Madrid un gran convoy lleno de víveres y se sumarían luego a las fuerzas que luchaban en los frentes de la sierra. Desde Madrid fue remitido el siguiente telegrama: Al pueblo de Alicante, Madrid se siente emocionado al recibir desde esas tierras de sol y playas la solidaridad en estos tiempos tan tristes para la República. Comunique a los familiares que aunque han conducido bajo el fuego aéreo enemigo se encuentran todos bien, ruego comunique cuanto antes para no alargar sus preocupaciones.

afusellatsEl 19 d’agost de 1941 foren afusellats pels franquistes a Alacant unb grup d’antifeixistes de diferents poblacions de la provincia empressonats a la capital des del final de la guerra. Caigueren aquell día  Pedro Plà Ganga, sabater i membre del Comité del Front Popular a Sax amb 41 anys, el jornaler de Castalla Francisco Leal Rico amb 29 anys, Pascual Payà Rico, agricultor tambè de Castalla amb 26 anys, Antonio Carbonell López, jornaler de 20 anys i veí de El Pinòs, i el mecànic de Torrevella Ginés Martínez Homobono, de 33 anys.

imagesEl 19 de agosto de 1957, cuando regresaba a su casa de trabajar en el campo, el militante confederal alicantino Francisco Albert, sufrió un atropello que le provocó una fuerte conmoción cerebral, y que le causaría la muerte pocos días después en el exilio de Montpellier. Nacido en Monòver en 1894, fue conocido con el alias El Tío en el sindicato de transportes de Barcelona, donde militó antes de la guerra. Exiliado en Francia tras la debacle, forma parte del SIA y de la Federación Local de Maurelilhan. Su yerno fue el confederal Peñaroya.

El 19 d’agost de 1961 mor a Perpinyà el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco –també citat Vives. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d’aquell any durant la vaga de «La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. Amb sa companya Aurora, s’instal·là a Lorain, on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo –un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquesta època va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la CNT de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària, organització creada dins de la CNT i que s’oposava a la FAI. El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d’Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d’FSL, el manifest de creació de l’Aliança Obrera. En aquesta època col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d’aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L’agost de 1937 va ser detingut sota l’acusació d’haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l’ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L’estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes. Després de l’Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l’Exili com a delegat de Perpinyà. Amb l’excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre.

—————————————————————————————

18 d’AGOST

El 18 d’agost de 1824 neix a Lusignan l’escriptora, periodista, feminista, communarde, membre de la Internacional i bakuninista Victoire Léodile Béra, també coneguda com Léodile Champseix –llinatge del seu marit–, encara que ha passat a la història sota el pseudònim d’André Léo. Nascuda en una família burgesa; son pare era un antic oficial de marina retirat a les seves possessions per fer de jutge de pau i que li va donar una excel·lent educació. Cap al 1849 va començar a mantenir relació epistolar amb Grégoire Champseix, periodista socialista deixeble de Pierre Leroux, qui, condemnat a mesos de presó en 1849 arran del procés contra els republicans de 1848 i la insurrecció de Llemotges, vivia exiliat a Suïssa. En 1851 la parella es va casar a Lausana i dos anys després nasqueren dos bessons: André i Léo, noms que agafarà per al seu pseudònim literari. Cap al 1860 va començar la seva carrera literària amb la novel·la La vieille fille i Un mariage scandaleux, que s’autoeditarà a París després de la seva tornada a França arran de l’amnistia de 1861. Després de la mort de son marit, el 4 de desembre de 1863, encara s’abocarà més en la literatura i en les lluites social, educativa i feminista, per la qual cosa serà comparada per una part de la crítica amb George Sand. En 1866 publicarà Un divorce. En 1868 va intervenir, juntament amb Paule Mink, en les assemblees obreres en defensa de la condició de la dona, on va conèixer Benoît Malon, amb qui viurà en unió lliure a partir de 1872. En aquesta època s’adherirà a la Lliga de la Pau i de la Llibertat. Molt lligada a Noémi Reclus i als germans Élie i Élisée Reclus, crearà en 1869, a casa de la primera, la «Societat Mixta de Reivindicació dels Drets de la Dona». Aquest any publicarà La femme et les moeurs. Monarchie ou liberté, obra de refutació dels arguments antifeministes de Proudhon i de divulgació de les seves idees sobre la novel·la feminista, i Aline-Ali, on denuncia els partidaris de la llibertat que esdevenen dèspotes. Amb Noémi Reclus, concebrà la creació d’una escola primària laica d’al·lotes. El maig de 1870 farà costat Malon tancat a la presó parisenca de Mazas i, el 4 de setembre, participarà amb Louisa Michel en les activitats al carrer amb la proclamació de la República. Passarà a ocupar-se d’ajudar als necessitats, especialment les dones, i cap al 1871 va esdevenir redactora de La République des travailleurs, òrgan de l’AIT. Quan va esclatar la Comuna de París es trobava fora de la capital, però va entrar-hi a començaments d’abril per prendre part en la insurrecció. Va col·laborar en diversos periòdics, especialment en La Sociale i Le Cri du peuple. Arran dels seus comentats articles «Als treballadors dels camps» i «Totes amb tots», on va intentar l’acceptació de les dones per part dels revolucionaris, va participar en diversos comitès de vigilància de districtes i en la comissió organitzadora de l’ensenyament a les escoles de noies al costat de Noémi Reclus i d’Anna Jaclard. També va animar la «Unió de Dones per la Defensa de París». Després de la repressió de la Comuna, va aconseguir fugir de França i retrobar Malon a Suïssa. Entre el 25 i el 26 de juliol de 1871 va participar en el V Congrés de la Pau a Lausana i es va adherir a l’Aliança bakuninista, alhora que col·labora en el periòdic La Révolution Sociale, on va denunciar la tendència marxista –va identificar Marx amb Bismarck–, i en Le Réveil intérieur, de Jules Guesde. Aquest mateix any va publicar a Lausana el seu discurs en defensa de la Comuna La guerre sociale. A partir de 1872 militarà en la Federació del Jura de l’AIT. En 1874 va publicar La Commune de Malenpis i en 1877 fundarà el periòdic Le Socialisme progressif. L’any següent trencarà amb Benoît Malon i s’instal·larà a Formia. En 1881 publicarà L’enfant des Rudères. Va tornar a França en 1886, on farà contacte amb Charles Keller i publicarà algunes novel·les, alhora que col·laborarà en diversos periòdics proletaris. André Léo va morir el 20 de maig de 1900 a París; després de la seva incineració, les cendres van ser dipositades al cementiri parisenc de l’Est, i transportades el 27 de març de 1906 al cementiri parisenc d’Auteuil, on van ser enterrades juntament amb les de Grégoire Champseix i les dels dos fills seus, morts abans que ella. En el seu testament va llegar una petita renda a la primera comuna que intentés una experiència col·lectivista a l’Estat francès. A Lusignan existeix una «Association André Léo» consagrada a la difusió de la seva obra.

Entre el 18 i el 22 d’agost de 1932 té lloc a Madrid el congrés constitutiu de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, amb delegacions juvenils anarquistes de València, Barcelona, Granada i Madrid. Les Joventuts Llibertàries com a organització anarquista s’havien constituït a començaments del període republicà a Madrid, per contrarestar la influència que les joventuts marxistes tenien en la capital de l’Estat. Més tard, es van escampar arreu, arribant a constituir la tercera rama de la gran família llibertària, juntament amb la CNT i la FAI. A partir d’agost de 1932 va prendre el nom de Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries –prenent l’esquema organitzatiu de la FAI– en agrupar les diferents federacions i grups anarquistes juvenils en una federació, i plantejar un objectiu comú: la lluita contra la propietat, el principi d’autoritat, l’Estat, la política i la religió, perquè l’home i la dona siguin uns éssers lliures socialment i individualment. Des del primer moment ja es van plantejar dues tendències: els que veien l’FIJL com una organització totalment independent i els que volien que estigués estretament lligada a la FAI. Els joves llibertaris catalans també s’aferraven al criteri d’organitzar els seus militants per grups o federacions independents, vinculats als sindicats o als grups anarquistes, donant-los unes tasques estrictament de capacitació i de propaganda; rebutjant així la necessitat d’una organització de caire ibèric. Aquestes qüestions es va resoldre en el Ple de setembre de 1936 on s’acaba acceptant l’existència d’una organització única a nivell ibèric, però on els grups i organitzacions tenien una àmplia autonomia que suposava una total llibertat per mantenir o no estretes relacions amb la FAI. Durant la guerra civil, l’FIJL va tenir un paper destacat en l’extensió de la revolució col·lectivitzadora. Segons minvava la intensitat revolucionària i especialment després dels Fets de Maig de 1937, les Joventuts Llibertàries accentuaren les seves crítiques vers la CNT i la FAI pels seus compromisos amb l’Estat republicà, fet que va ajudar a enfortir la seva independència com a organització. Després de la guerra civil sorgiran dues FIJL: les de l’Interior, represaliades per la dictadura franquista i reorganitzades en diferents ocasions, i les de l’Exterior o Internacional, radicades a França i que seran la base de molts grups de resistència antifranquista. L’FIJL va tenir diversos periòdics, però els més importants van ser Juventud Libre, que apareixeria a Madrid i seria l’òrgan oficial de l’FIJL, i Ruta, que va aparèixer a mitjans d’octubre de 1936 a Barcelona i era el portaveu de les Joventuts Llibertàries de Catalunya.

El 18 d’agost de 1944 es gasejat al camp de concentració de Mauthausen-Gusen l’anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Havia nascut en 1882 a Moros. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s’establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l’ideari llibertari com a militant de la CNT. Cap al 1929 s’instal·là a Berga i el Primer de Maig d’aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la FAI. Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d’en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d’un dels obrers, el 21 de gener s’hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d’escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l’endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d’una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d’explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, s’allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d’Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d’evasió i d’evacuació d’aviadors aliats organitzada per Pat O’Leary i Francisco Ponzán Vidal. L’octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d’agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

—————————————————————————————–

17 d’AGOST

El 17 de agosto de 1907 llega a la ciudad de Alicante el secretario de la Agrupación de camareros de Madrid y delegado del comité de la Federación nacional, Clemente Sansano Paequet, militante socialista. Natural de Alicante, llegaba después de algunos años de ausencia en la ciudad, para inducir a la importante sociedad local de obreros camareros, La Aurora, refundada en 1899, a su participación en el Congreso nacional del oficio que debía celebrarse en Madrid en noviembre, pero la junta directiva de la sociedad, copada entonces por los republicanos radicales se mostró reticente a la influencia socialista, e incluso en algunos meses se integraría en la órbita de Solidaridad Obrera. Clemente Sansano, había sido como tantos de su generación, soldado en la guerra de Cuba, y, esgrimiendo sus condecoraciones y quizás alguna mutilación, no tuvo dificultades para encontrar un trabajo como camarero del Casino de Alicante. Su labor sobresale en los primeros años del siglo, cuando aparece junto a Eugenio Almeu dotando a La Aurora de combativo socialismo, llegando a figurar como vicepresidente, pero su implicación en los acontecimientos y conflictos sindicales del año 1904, siendo víctima de un tiroteo, forzaron su marcha de la ciudad en dirección a Madrid.

El 17 d’agost de 1909 neix a l’Hospitalet de Llobregat el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Sabaté Llopart, conegut com Pepe. Havia nascut en una família fortament lligada al moviment anarquista. Durant els anys de la II República ja militava en la CNT i en els Grups de Defensa Confederal. En 1932 va formar part amb altres militants, entre els quals hi havia son germà Francesc, del grup d’acció «Los Novatos». El juliol de 1936, quan es desencadenà l’aixecament feixista, fou membre del Comitè Revolucionari de l’Hospitalet i després s’enrolà en la columna «Los Aguiluchos», que organitzà amb Joan García Oliver, que marxà el 27 d’agost de 1936 cap a Aragó, i on exercí de cap de centúria. Combaté en diverses unitats fins al final de la contesa, que el sorprengué a la zona central de la Península. Detingut a Alacant, entre 1939 i 1945 patí el camp de concentració d’Albatera i el penal de Cartagena. En llibertat vigilada, en 1946 creuà la frontera per Catalunya i instal·lat a l’altra banda de la frontera començà a participar en els grups d’acció llibertaris que lluiten clandestinament al barcelonès passant d’una banda a l’altra dels Pirineus. Va fer de secretari mòbil de la CNT catalana i, amb Francesc Ballester Orovitg, destacà en el suport als presos. En 1948, amb José Berruezo Silvente i Carles Vidal Pasanau, formà part del Comitè de la CNT del Baix Llobregat en l’Exili i ocupà la secretaria de la CNT catalana exiliada. A començaments de 1949 establí contacte amb el grup «Los Maños» i amb son germà Quico Sabaté a Barcelona, però poc després va ser ferit en un enfrontament armat arran de la caiguda de la impremta clandestina de Solidaridad Obrera. Amb l’ajuda de son germà, aconsegueix guarir les ferides a Martorell i a Abreras i passar a França, on participà en diverses activitats orgàniques (secretari de la Regional Catalana cenetista) a Tolosa de Llenguadoc. Mesos després, s’internà a Catalunya i caigué ferit el 17 d’octubre de 1949 al carrer barceloní de Trafalgar a resultes d’un parany orquestrat per la policia franquista que es pogué preparar gràcies a una delació –en l’intercanvi de trets mentre intentava fugir matà el policia Luis García Dagas–; quan era transportat cap al Dispensari Municipal del carrer Sepúlveda, Josep Sabaté Llopart morí a l’interior d’una farmàcia del carrer Més Baix de Sant Pere de Barcelona.

El 17 d’agost de 1944 és afusellat al bosc de Buzet-sur-Tarn el militant anarcosindicalista, guerriller antifranquista i resistent Francisco Ponzán Vidal. Havia nascut el març de 1911 a Oviedo. De nin va viure a Osca, on va estudiar en un col·legi religiós i va exercir d’escolà fins que als 12 anys es va negar a anar a l’església; treballa de mosso en una llibreria, deambula per altra escola abans d’ingressar amb 14 anys a l’Escola Normal de Magisteri, on coneixerà Ramón Acín. Militant de ben jovenet en l’Ateneu Cultural Llibertari, de la directiva del qual formarà part, acabarà la carrera amb 18 anys, militant ja en la CNT. Treballa de mestre a Ipas, a prop de Jaca, i després de l’aixecament de Galán, es detingut uns dies. Col·labora en la premsa llibertària des de 1932, any que és empresonat el juny i el juliol a Jaca i Osca. Durant la vaga general d’abril de 1933 és detingut a Osca i durant l’estiu treu plaça de mestre, destinant-lo a un poble d’Orense. Fa mítings per Aragó i és de bell nou detingut després de la rebel·lió de desembre de 1933. Durant els anys següents va exercir de mestre a pobles gallecs i l’abril de 1936 completa una gira de propaganda per la regió amb Arnalda, Acín, Abós i altres. Es troba a Osca quan l’aixecament feixista i s’entrevistarà amb el governador d’Osca per preparar la contraofensiva; però els feixistes vencen i ha de fugir a Chibluco, San Julián de Banzo, Belsué, Angüés, Fraga i Bujaraloz. S’integra en el comitè comarcal d’Angüés i assisteix a l’assemblea de Bujaraloz del 6 d’octubre de 1936, en la ponència que va redactar el dictamen que creava el Consell d’Aragó. És nomenat conseller de Transports i Comerç i després subsecretari d’Informació i Propaganda fins que la repressió de Líster el va obligar a fugir a Callén, on es va enrolar l’estiu de 1937 en la Columna Roig i Negra com a capità ajudant del seu amic Máximo Franco. L’agost del mateix any, organitza un grup d’espionatge que actuava en terreny enemic («Los Libertadores») que eventualment s’incorporava en el Servei d’Intel·ligència Especial Perifèric i de manera permanent des d’agost de 1937. Va combatre també amb l’Exèrcit de l’Est. Tot això li servirà durant el seu període posterior a França i Espanya. Acabada la guerra, va passar al camp de concentració de Vernet el febrer de 1939, del qual va escapar per començar l’organització d’un extensa xarxa antifranquista dins i fora del país –gràcies a ell es van crear els primers grups d’acció a Barcelona i s’assegura que l’abril de 1939 amb Juanel va ultimar un pla d’actuació a Espanya que es va posar en marxa en juny– participant en incursions a l’interior en una de les quals, amb l’objectiu d’alliberar Lorenzo i Argüelles, presos a Saragossa, va ser ferit a Boltaña el maig de 1940 i es va refugiar a Arguis fins el setembre, que va passar a França. Quan els alemanys van ocupar aquest país, va crear una famosíssima xarxa d’evasió, encarregada de treure de França notoris antifeixistes, coneguda com a Xarxa Pat O’Leary i Grup Ponzán, que va posar fora de perill més d’un miler de perseguits. Detingut, després de diversos avatars el 28 d’abril de 1943, els alemanys el van tancar a Tolosa de Llenguadoc i finalment l’afusellaren i cremaren el seu cos, juntament amb una vintena de presoners, el 17 d’agost de 1944 al bosc de Buzet-sur-Tarn, a prop de Tolosa. D’antuvi es va introduir en els grups que pretenien organitzar la CNT i va elaborar un pla d’actuació contra el franquisme que no va ser acceptat pel Consell General del Moviment Llibertari. Les seves idees sobre el particular semblen haver estat: l’enfortiment de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques, el manteniment dels principis emanats de la CNT de l’interior amb excepcions (contrari a organitzar masses en la CNT de l’interior), el rebuig de la política (però acceptant la política municipal) i fi de l’AIT. Va publicar articles en Nuevo Aragón, La Tierra, Tierra y Libertad. Va ser reconegut i condecorat a títol pòstum pels governs i exèrcits de França, Regne Unit i EEUU.

El 17 d’agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel, són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, activistes de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i del grup de resistència antifranquista Defensa Interior. Detinguts i torturats després de l’atemptat del 29 de juliol de 1963, que no havien comès en absolut, seran jutjats i condemnats a mort sense cap prova el 13 d’agost de 1963 per un Consell de Guerra i assassinats i enterrats en secret en una fossa de caritat del Cementiri Municipal de Carabanchel, de la qual mai no se n’informà els familiars, quatre dies després, davant la indiferència total dels Estats europeus «democràtics». Els certificats oficials de defunció en recollirem com a causa: «mort natural».

—————————————————————————————–

16 d’AGOST

El 16 de agosto de 1896, en plena efervescencia social por las noticias que llegaban de la inminente guerra de Cuba que en nuestra provincia -Villena, Alcoy y Alicante- se traduce en conatos de manifestaciones en favor y en contra, reprimidas o permitidas según el caso, emisión de hojas clandestinas y alguna detención de jóvenes republicanos -Luis Selles Bosch-, una comisión de 5 obreras se dirige al Gobierno civil para solicitar permiso para realizar una manifestación de protesta contra el embarque de soldados para la isla caribeña. La comisión de mujeres, ligadas a grupos espiritistas y librepensadores, estaba encabezada por Mariana Cortés, cigarrera de la fábrica de Tabacos de Alicante, espiritista y activista librepensadora cercana al Grupo Paz que fue una de les primeras obreras alacantinas que tomó parte en actos públicos en1892, provocando un gran escándalo y ganándose las comparaciones con Louis Michel. Pertenenció a la Sociedad espiritista La Caridad desde la su fundación en 1899, y en 1910 sería una de las iniciadoras de la Sociedad Obrera La Feminista, actuando en diferentes mitines donde siempre demostraba una gran capacidad como oradora defendiendo el antimilitarismo y la amnistía por delitos sociales.

El 16 d’agost de 1907 neix a Paterna l’anarcosindicalista Miquel Liern Barberà. De jove s’afilià a la CNT i durant la guerra civil va combatre l’exèrcit facciós com a voluntari a diversos fronts. Amb el triomf franquista passà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Barcarès i d’Argelers. Després va fer feina en Companyies de Treballadors Estrangers. En 1941 va ser detingut pels alemanys i enviat al camp d’extermini de Mauthausen amb la matrícula 6630 i després al de Dachau. Aconseguí arribar viu fins al triomf aliat i fou alliberat. Instal·lat a Montpeller, treballà com a mosaïcista i milità en la CNT de la localitat. Miquel Liern Barberà va morir el 15 de març de 1971 a Montpeller.

El 16 d’agost de 1919 neix a Fondeguilla la militant anarcofeminista Maria de la Concepció Pilar Guillén Bertolín, més coneguda com Conchita Guillén. Orfe de pare, la família es va instal·lar a Barcelona al barri de Les Corts. Va adherir-se en 1936 a les Joventuts Llibertàries i pren part en les activitats de l’Ateneu Llibertari. Va descobrir el moviment anarcofeminista «Mujeres Libres» arran d’una conferència de Soledad Estorach i des d’aleshores hi va militar. Va ser secretària de propaganda de la Federació Local de «Mujeres Libres» de Barcelona des de la seva fundació fins al final de la guerra. En companyia de Lucía Sánchez Saornil, va fer conferències i va fer diversos viatges al front per encoratjar els milicians i les milicianes. Va fer cursos d’infermeria per socórrer els combatents. En 1938 va ser delegada de «Mujeres Libres» en l’exposició sobre la Columna Durruti. A començaments de 1939, després de la derrota republicana, marxarà a França. Col·laborà en «Mujeres Libres» de l’exili. En 1977 va participar en la «Setmana Durruti» a Barcelona. Instal·lada a Nissan les Ensérunes, en 1999 va participar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Conchita Guillén va morir el 30 de gener de 2008 a Barcelona i el 2 de febrer es realitzà al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona una cerimònia d’acomiadament, en la qual van intervenir Antonina Rodrigo i Sara Berenguer, a més de familiars, amics i companys. Va tenir quatre infants i era germana de l’artista llibertari Jesús Guillén, Guillembert (1913-1999).

5576_106321737643_104992172643_2161737_6792729_nEl 16 de agosto de 1920 fueron detenidos un grupo de dirigentes sindicalistas y confederales de la Unión Obrera Dianense, afecta a la CNT de Dénia en el transcurso de una huelga general declarada en la localidad, siendo trasladados al castillo de Alicante. José Femenía Mas, afilador, el cerrajero Vicente Ibars Ibars, el carpintero José Peidró Vives, el zapatero Miguel Pérez Calvo y el constructor de juguetes Pedro Piera Cabrera. En 1922, los anarquistas dianenses protagonizarían otra huelga que afectaría a más de dos mil trabajadores, motivada por la contratación de obreros forasteros para el trabajo de la pasa, llegando a intervenir en un mitin Salvador Seguí. Con la llegada de la Dictadura de Primo de Rivera, los citados fueron detenidos junto con algunos de los mis destacados dirigentes sindicalistas. Dénia siempre fue considerado como una de las ciudades con mayor arraigo anarquista de la provincia.

——————————————————————————————-

15 d’AGOST

El 15 de agosto de 1903 se inauguran en el Centro Obrero de la calle Liorna de Alicante las sesiones de trabajo del Congreso nacional de Obreros del Mar, como continuación al interrumpido de Barcelona meses atrás, a consecuencia de la declaración del estado de sitio en la ciudad. El certamen cuenta con la asistencia de representantes de todos los puntos de la península, 17 delegados representando a cerca de 7000 afiliados, y se tomaron importantes acuerdos de presión sobre las navieras, de adhesión provisional a la Internacional Marítima con sede en Londres y se fijó la sede del comité central en Alicante; pero las divisiones respecto a la propuesta de adhesión a la UGT marcaron las sesines. De Alicante asistieron representantes de La Maritima, La Terrestre, Descargadores, Fogoneros y Carreteros, mientras que de Torrevieja llegaron delegados de los descargadores y obreros salineros.

El 15 d’agost de 1907 neix a Cartagena l’escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l’Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l’anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l’editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l’obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l’Institut d’Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy la madre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d’Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d’aquesta institució, pronuncià el seu discurs d’entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l’Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid, deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

00_josc3a9sanchezconcaEl 15 d’agost de 1908 neix a Villena José Sánchez Conca, sabater de professió que sempre va militar en la CNT. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell de Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l’exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona i nomenat secretari de la Federació Local. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal, s’hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s’havien de traslladar a Narbona, lloc on els Grups de Presència Confederal solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l’organització dels comicis dels GPC, oposats a la dominància ortodoxa al si de la confederació i encarregats del periòdic Frente Libertario. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant els últims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir a Narbona el 27-04-1996 i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpellier.

El 15 de agosto de 1915, tras tumultuosa junta extraordinaria, se hace cargo de la sociedad de oficios varios La Organizadora el militante anarquista Manuel Esquembre Torrent. Este sindicato, fundado en 1912 y que pervive hasta 1919, fue el encargado, dando sentido a su nombre, de reorganizar el sindicalismo revolucionario tras ser suspendidas varias sociedades tras el conato de huelga general de septiembre de 1911, por ejemplo secundando la huelga de los constructores de camas en la 2ª mitad de 1912 y atrayendo al resto de sociedades obreras de la ciudad. Estaba domiciliada en el viejo centro obrero de la avenida de Zorrilla y organizaban frecuentes conferencias de tribuna libre o actos de afirmación anarco-sindical. Sonado fue su boicot al periódico Diario de Alicante desde diciembre de 1914 y su iniciativa para conformar la comisión pro-amnistía de presos sociales, a la que sumaron a buena parte de las sociedades locales, llegando a coordinar a los sindicatos anarquistas y sindicalistas de la provincia (Elda, Elche, Alcoy…). Respecto a Manuel Esquembre, carretero radical y luego tonelero confederal, cabe recordar que entre 1901 y 1905 había sido miembro de la sociedad de oficios varios El siglo XX, y en marzo de 1908 es detenido por protagonizar un altercado en el Cine Sport de Alicante, y sus convicciones publicas le provocaron numerosas multas y otros acosos policiales de baja intensidad. Se implica a fondo en el crecimiento sindicalista en la ciudad en la segunda década del siglo, y consta como miembro del Ateneo Sindicalista. Como dato curioso, podemos considerarlo como uno de los difusores del fútbol en Alicante, y hacia de juez de linea. Casado en 1915 con Amparito Fuentes, su activismo siguió al alza, ahora miembro de La Defensa y participando en mitines importantes a lo largo de 1916. El 1917 fue detenido por los hechos de la huelga general de agosto, como delegado de los trabajadores del Puerto, y fue condenado a 4 meses de prisión. El verano de 1919, preside el sindicato unificado de transportes de la CNT y fue designado presidente de la asamblea de la Casa del Pueblo de Alicante. Lo último que sabemos de él es que en enero de 1920 consigue huir de la redada policial al SUT.

El 15 d’agost de 1980 mor a l’Hospital Sant Pau de Barcelona el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Vila Dinarès. Havia nascut el 29 de juny de 1881 a Sabadell. Fill de Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l’escola laica de l’Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l’ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l’Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries. Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l’Escola d’Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s’ajuntaren després a l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d’Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l’agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d’aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l’educació llibertària. Va fer classes a l’Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l’Escola de Foment Martinenc, depenent de l’Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l’Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L’escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d’Ampliació d’Estudis de Barcelona, a Suïssa i l’estada a l’Escola de Ciències de l’Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l’Escola de Ciències de l’Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l’Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l’estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d’assessorar l’editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s’exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l’Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l’Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions. Pau Vila està considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques: Catalunya, Colòmbia i Veneçuela. El seu arxiu es troba dipositat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

——————————————————————————————-

14 d’AGOST

El 14 d’agost de 1887 neix a Corresa la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s’instal·là a París, fugint d’un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l’anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires», animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L’Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l’amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d’Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l’abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l’1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d’Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L’Anarchie. En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L’anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L’agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L’Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s’havien decantat per l’il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d’aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d’agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d’anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d’agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l’obtenció de permisos de visita i l’autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s’instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l’Homme, La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l’asil de Limeil-Brévannes.

rafaelfargaEl 14 d’agost de 1890 mor a Barcelona el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l’anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona. Va estudiar per a mestre d’obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L’Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l’Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l’anarquisme van afavorir enormement la integració de l’obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors. En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l’AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l’agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l’herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l’agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L’abril de 1870 forma part del grup inicial de l’Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l’anarquisme i l’internacionalisme; va ser ell qui va redactar l’adhesió a l’AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l’Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola, els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l’obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d’organització obrera per oficis, que s’havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l’Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l’AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l’eliminació d’aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l’FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d’anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s’hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d’una federació no clandestina. És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.

El 14 d’agost de 1901 neix a Barcelona la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d’Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l’animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l’abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l’escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s’uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d’una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d’autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l’obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en «Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral. És autora d’Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén) i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l’11 de febrer de 1994 a París.

El 14 de agosto de 1907 se celebra un mitin anarquista en Alcoy en el marco de la huelga de selfactineros y obreros del textil alcoyano, que estaba a punto de convertirse en general, pero que finalmente terminó sin que se consiguieran los objetivos. El conflicto se había iniciado por unos 350 selfactineros a mediados de julio en demanda de aumento de salario, y el 5 de agosto se habían sumado los obreros de paños, sumando un total de unos 1100 huelguistas, incluyendo demandas en cuestiones de higiene y seguridad en el trabajo. En el mitin de aquel día, que buscaba reactivar la huelga que venía siendo saboteada por la intervención de la Junta de reformas sociales y de las comisiones encabezadas por las fuerzas vivas de la localidad -alcalde, cura…-, intervinieron diferentes oradores, entre ellos el veterano militante libertario Ricardo Gil, en representación de la Unión del Arte Fabril en Lana. Tejedor a mano y anarquista alcoyano que ya en noviembre de 1884 toma parte de las conversaciones patrocinadas por la Comisión de Reformes Sociales de Alcoy. Había estado también presente en el I Congreso de la FSORE de octubre de 1900 a Madrid, representando a su oficio. Fue procesado por los altercados provocados por la visita del arzobispo Guisasola a Alcoy en octubre de 1906 y parece que por entonces colaboraba en El Descuaje, periódico librepensador. Poco después sería miembro de la comisión que quiso abrir una Casa del Pueblo.

———————————————————————————————-

13 d’AGOST

El 13 de agosto de 1882, a las 4 y media de la tarde tiene lugar la primera reunión preparatoria para la (re)organización de los tipógrafos de Alicante. Su objetivo exclusivo era el de la mejora moral y material de sus asociados, por cuantos medios estuvieran a su alcance, siempre dentro de la más estricta legalidad. Editaron un boletín mensual interno desde principios de 1884, llamado Boletín de la Sociedad Tipográfica y bajo la dirección de José Mª Santelices (José Moscat o Rafael Carratalá son algunos de sus otros impulsores). Hablamos de una posible reorganización, marcada por un contexto de libertad de asociación condicionada y con carácter marcadamente reformista, te3niendo en cuenta la biografía de uno de los primeros tipógrafos de la ciudad, José Marcili y Oliver, revolucionario y editor federal de mediados del siglo XIX. Como publicista y editor destaca ya desde que en octubre de 1849 cuando fue director de El Avisador Alicantino, más conocido como El Alicantino, en noviembre de 1859 funda El Porvenir y luego en el otoño de 1868 figura como fundador del periódico Revolución. Su actividad política está a la par, ya que en 1865 es presidente del Comité Democrático de Alicante y por entonces pronuncia encendidos discursos en el Círculo de Artesanos de la calle san Francisco, y funda a continuación el Club republicano Federal “Los Radicales”, del que era segundo de Froilan Carvajal. En octubre de 1868 forma en la efímera Junta Revolucionaria, por lo que sería encarcelado y juzgado el 10-12-1868 de conspiración a la rebelión. De nuevo sería preso al final del Sexenio, después de ser elegido concejal en febrero de 1873, ya que en el otoño es encerrado en el castillo de santa Bárbara durante 2 meses por supuesta vulneración de la libertad religiosa. Tras la caída republicana se dedica a tareas editoriales en su imprenta de la calle de san Fernando, hasta su fallecimiento el 18-03-1880.

Durant la nit del 13 al 14 d’agost de 1917 mor a la presó de Fresnes el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d’«Y’a la merde»). Havia nascut el 5 de gener de 1883 –alguns autors citen el 8 de gener– a Besiers –altres diuen que era fill bastard d’una família de notables catalans del Principat d’Andorra– i ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l’estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d’un robatori. D’esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l’escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l’Associació Internacional Antimilitarista , i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l’AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l’amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l’agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s’enfronta als carrers a l’extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s’allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d’Action Française, dels Camelots du Roi i d’altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu «patriotisme d’esquerra», però va esdevenir tot d’una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l’Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d’una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d’agost de 1917 acusat d’«intel·ligència amb l’enemic». El 14 d’agost va ser trobat «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes. Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux. Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L’actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

El día 13 de agosto de 1917 fue la fecha elegida por la UGT y la CNT para convocar una huelga general revolucionaria tras meses de acercamiento entre los dos principales sindicatos y que llevó a la paralización de las actividades en casi todas las grandes zonas industriales de la provincia. En el puerto de Alicante los marineros del cañonero «Bonifaz» tomaron posiciones, en tanto unidades del regimiento de la Princesa se desplegaron por la ciudad en apoyo de las fuerzas de seguridad, sin que en ningún momento se produjeran actos de violencia. El gobierno militar había proclamado la ley marcial. La prensa reseñó la detención en Elche de Matilde Hernández, al parecer, en contacto con el comité de Madrid, y también la del alpargatero de Elche, Juan Barceló. Pero hubo además otros arrestos: el de Rafael Millá, presidente de la Asociación de Obreros Tipógrafos; los de Manuel Esquembre y Juan Bañó, y de varias mujeres trabajadoras. Pero si aquella huelga fue un fracaso en Alicante, en los centros de mayor implantación socialista y sindicalista y en los núcleos más industrializados, como Alcoy, Elche, Elda, Novelda y algunos otros, adquirió aspectos más virulentos. En Villena, la madrugada del día 14 los obreros arrancaron las vías férreas y cortaron los comunicaciones telegráficas y telefónicas y el suministro eléctrico. La represión fue contundente. Las fuerzas de orden público cargaron contra los manifestantes y efectuaron varios disparos en los alrededores de la estación, que ocasionaron una víctima mortal -Martín Hernández-. Aún hubo de transcurrir toda una semana de crispaciones, antes de que se retornara a la aparente normalidad. Como consecuencia de aquellas acciones, casi centenar y medio de huelguistas, hombres y mujeres, fueron a parar al castillo de Santa Bárbara. Algunos de ellos, no serían puestos en libertad hasta nueve o diez meses después.

El 13 d’agost de 1936 surt a Pina de Ebro el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard «Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s’imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d’altres. L’últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.

afusellatsEl 13 de agosto de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de diferentes poblaciones de la provincia. De Onil fueron fusilados ese día los miembros del Comité Revolucionario local José Tortosa Mira, nacido en 1874, propietario, Francisco Tortosa Bernabeu, oficinista de 30 años, Francisco Rico Rico, jornalero de 42 años y Miguel Payá Mira, jornalero de 45 años y que además fue luego regidor del Consejo Municipal. También de Onil eran los antifascistas Francisco Berenguer Blanquer, carpintero de 39 años, Francisco Juan Gisbert, jornalero de 30 años y Ramón Fuentes Mira, chófer de 23 años. De Dénia fueron fusilados también ese día Francisco Catalá Ruiz, pescador y militante de la CNT local con 39 años y Manuel Ivars Agulles, agricultor de 41 años. De Elda fue ejecutado Juan Miguel Navalón, zapatero confederal de 33 años y, de la vecina Petrer, José Paya García, zapatero de 37 años. Completaron la saca Vicente Ros Navarro de Jijona y la zapatera alicantina de 27 años María Fernández García.

——————————————————————————————

12 d’AGOST

El 12 de agosto de 1890 nace en Roces Alfonso Camín, que sin ser anarquista, combatió al lado de Pancho Villa en la Revolución Mexicana y colaboró en revistas anarquistas. Desde 1905 en Cuba, donde trabajó como empleado de comercio, fue redactor del Diario de la Marina, sufrió prisión (1909) por una reyerta y publicó sus primeros libros de versos. Retoma a España en 1915 como corresponsal del Diario de la Marina y rinde homenaje a la muerte de Darío. Apenas vuelto a Cuba es encarcelado (1917), marcha a México en plena revolución y lucha bajo las banderas de Pancho Villa. Entre 1922 y 1936 reside en España con estancias en Cuba y México (americano en España, español en América, según decía) y se integra en la vida literaria (no sin antes conocer de nuevo la cárcel en 1924 y así colabora en la prensa burguesa, pero sobre lodo tiene éxito con la revista Norte -especie de portavoz de los asturianos del mundo, por ellos sostenida y por él dirigida durante décadas-) y con cuyos beneficios vivió y financió sus muchas obras) tras haber fundado otras en Cuba, México y España y vive la bohemia (conoció y poetizó la figura de Pedro Luis Galvez). Exiliado a Méjico en 1937, volvió a España en 1967 y murió en Gijón. De su poética se ha dicho que permaneció inalterable durante cincuenta años en una linea modernista romántica pero que también fue el creador (antes que Nicolás Guillén) de la poesía afrocubana y que dispersas en sus muchas obras corren poesías de mucha calidad.

El 12 de agosto de 1906 se produce un mitin societario en la posada de Buena Vista de Crevillente que supone el pistoletazo de salida de la reorganización sindical en el bajo Vinalopó tras unos años de dispersión y persecución que afectan a toda la provincia. El acto se organiza al calor de la huelga de hiladores, ganada meses atrás, tras ser reorganizado el antiguo gremio en sociedad de resistencia. En el acto intervienen concejales republicanos locales, el heterodoxo maestro laico José Sanjuan, socialistas de Elche y Alicante (Emilio Lledó, Antonio Sansano, José Vives…) y los dirigentes societarios locales Francisco Candela Oliver, pero sobre todo José Lledó Coves, figura representativa del cambio de magnitud en el movimiento obrero. Nacido al parecer en Crevillente ¿1877?, fue primero hilador y luego alpargatero. Ideológicamente podemos considerarlo socialista y revolucionario, miembro fundador de la Sociedad de Hiladores de Crevillente, en 1906, y por entonces en la órbita emergente del sindicalismo, muy cerca del maestro laico de esa villa, José Sanjuán -posiblemente su hijo José Lledó Quesada asistía a la escuela La Fraternidad-. En el mismo sentido toma parte en junio de 1908 del mitin en Alicante contra la proyectada ley del terrorismo, en la órbita de Solidaridad Obrera. Luego, ilegalizada la CNT, pasado a la UGT, aun como delegado de los hiladores de Crevillente en el X Congreso de la UGT en 1911. Seguramente boicoteado por la patronal crevillentina, se le localiza a continuación desplazado a Sueca, donde participó en la constitución de la Agrupación Socialista en enero de 1913. Allí seguía en febrero de 1918, cuando fue elegido secretario de la Juventud Socialista. Desde 1927 a 1930 presidió el Centro Obrero de la citada población. Representó a la Agrupación Socialista de Sueca en el Congreso Extraordinario del PSOE en 1931. Elegido concejal del ayuntamiento de Sueca en febrero de 1936 permaneciendo en el cargo hasta diciembre de 1937. Finalizada la guerra civil ingresó en prisión el 5 de diciembre de 1939. Falleció en Sueca el 16 de abril de 1956.

El 12 d’agost de 1916 mor a Cuba el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Havia nascut en 1845 a Catalunya. Ja anarquista, a començaments dels anys setanta emigrà a Cuba i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari barceloní. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d’Artesans i, en acabar l’any, secretari del Gremi d’Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l’organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d’Artesans de l’Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s’adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d’El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l’Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba, que se celebrà l’agost d’aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys, l’Aliança Obrera de l’Havana, creada amb la intenció d’estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso. Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d’obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional, fou delegat dels vaguistes de l’Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l’Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l’Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la «Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d’unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, la necessitat d’escampar la xarxa de grups anarquistes de l’illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l’anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l’Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d’independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l’illa i reprengué la lluita. L’1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans. També fundà i dirigí el periòdic ¡Alerta!, òrgan de l’LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la «Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s’adherí, primer, al Partit Nacional Cubà i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l’Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes.

———————————————————————————————

11 d’AGOST

L’11 d’agost de 1954 mor a París la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Havia nascut el gener de 1878 a Barcelona i era la filla major de la parella anarquista formada per l’internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gasio d’ençà de 1895. Arran de la detenció de son company, després de l’atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment sota l’amenaça de internar el fill que esperava en un convent dues hores abans de l’execució de Lluís Mas el 4 de maig de 1897. També fou detinguda juntament amb sa mare i empresonada un any abans de ser expulsada a França, on es va instal·lar a Marsella. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac…) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d’Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. Salut Borràs es van establir a París en 1913 amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d’en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir a l’hospici de la Salpetrière de París, on vivia recollida. Una part del seu arxiu –correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.

L’11 d’agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires d’un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella –o Virelles, per alguns autors–, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola –Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871–, a l’alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada –seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l’arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l’arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d’inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d’homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d’abril de 1917) i Francisco Solano Regis –o també citat Reggis–, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l’expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d’un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

L’11 d’agost de 1906 surt a la colònia anarquista d’Stockel-Bois, a prop de Brussel·les, el setmanari L’Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista «De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins». Els responsables d’aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van ser Émile Chapelier, fundador d’aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se’n carregava de l’administració i de la impressió. També van ser responsables de l’administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d’altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L’individu, la nature, la société, de Tchedrine. L’últim número fou el 17/18, de l’1 de desembre de 1906.

L’11 d’agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels Fets de Maig del 37 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d’Aragó, més conegut com «Consell d’Aragó», últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s’havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l’11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l’ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

El 11 de agosto de 1942 fue fusilada Encarnación García Gomez en Almena con otras siete personas -Joaqum Villaespesa, Cristóbal Company, Francisco García, Antonio Gonzalez, Juan Hernández, Diego Molina y Francisco Martínez-. Hija de molineros, huérfana en edad temprana, fue adoptada por unos vecinos. Muy Aficionada a la lectura, se hizo anarquista; poco antes de la guerra se une al militante Hernandez Ojeda, con el que más tarde formaría bogar. Durante la guerra trabajaba de dependienta en una librería. Caída Almería, marzo de 1939, se hunde en la miseria; encarcelado su marido, lo es al poco ella durante varios meses; liberada, se relaciona con disconformes de la situación y difunde los boletines de la BBC. En abril de 1941 se inicia una razzia en Almería que la alcanza. En mayo de 1942 se la condena a muerte por favorecer el triunfo de los aliados. Tenía veinte años.

L’11 d’agost de 1986 mor a Balhargues l’anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap al 1905 a Rossell. Membre de la CNT, durant la Revolució de 1936 va ser l’organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l’ocupació alemanya de França. Instal·lat a prop de Montpeller, milità en la Federació Local de la CNT de l’Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya i sos fills que havien quedat a l’Espanya franquista.

——————————————————————————————-

10 d’AGOST

El 10 d’agost de 1911 neix a Ledanca el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la CNT i a la FAI a l’any següent. També militarà en les Joventuts de l’Ateneu del Barri Baix i participarà en l’organització de la FIJL. Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l’FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s’aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l’FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d’Indústries de Guerra i d’Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l’abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l’FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d’octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s’integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l’abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l’FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir el 30 d’abril de 1991 a Madrid.

El 10 d’agost de 1922 surt a València el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja en el si de la CNT. Poc abans, l’11 de juny d’aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza –que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista– i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d’altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d’editar-se a finals d’aquell any.

MarotoGallur1El 10 de agosto de 1936 tiene lugar en Alicante uno de los primeros mítines de afirmación anarquista tras el comienzo de la Revolución en el que toma parte en nombre de la Federación regional de la FAI en Alicante Julio Bravo, libertario y faista localizado en Alicante, según Bernardo López, al menos desde el 9 de mayo de 1933, cuando intervino en los choques con la policía durante la huelga del puerto de Alacant. Al estallar la revolución también tiene responsabilidades en comité de orden público del Frente Popular Antifascista. El 18 de abril de 1937 pronunció un discurso en el mitin de clausura del Pleno de la Federación Regional de Grupos Anarquistas de Levante, celebrado en Alicante en el Monumental Cinema, y por entonces destacó en la defensa de Maroto del Ojo. Habló, compartiendo tribuna con Rafael Millá, por los anarquistas de Alicante en el mitin de apoyo a Rusia y México de octubre de 1937 celebrado en el Teatro Principal. Tras la derrota en 1939, se le sitúa exiliado a México. Colaboraciones en Liberación de Alicante, 1937 y Solidaridad Obrera de Alcoy, 1936.

Entre el 10 i el 16 d’agost de 1965 se celebra a Montpellier el Congrés General de Federacions Locals de la CNT en l’Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l’organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la FAI, representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol de l’Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l’abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L’enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior i l’inici de persecucions i d’autoexclusions, que acabaren amb l’expulsió («regla sanitària») d’un bon grapat de militants i el desengany d’un nombre major d’aquests. L’informe presentat pel delegat de l’Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats franquista, amb la intenció de crear una central sindical única al voltant d’una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s’accentuà encara més la separació entre la CNT de l’Exili i la CNT de l’Interior.

——————————————————————————————

9 d’AGOST

El 9 de agosto de 1886 se inicia en Alcoy el juicio contra el roder alicantino José Espi Grau, apodado “el manco” que había sido detenido meses atrás en Cocentaina. Los roders fueron los bandoleros levantinos propios del siglo XIX, inteligentes, intrépidos, perseguidos y poco escrupulosos para apropiarse de lo ajeno, personas que conocían minuciosamente las veredas, sendas y escondrijos de los montes alicantinos, donde la orografía y la desigualdad social proporcionaban el medio favorable para su pervivencia -Vicente Más, el “Tramusser”, de Beniarda, Jaume, el “Barbut”, de Crevillente y Mitjana de Castell de Castells, con varios asesinatos a sus espaldas, hasta el Bou de Benimantell, Destralet de Evo, Pinet de Finestrat o Espí de Polop-. José Espi era conocido e incluso aclamado por los sectores populares, sobre todo en la comarca de l’Alcoià, ya desde marzo de 1874, cuando en Penáguila organizó una cuadrilla, y aprovechando la misa dominical, se dirigió al asalto del pueblo, siendo sorprendidos cuando actuaban en el interior de una vivienda y, alertados los vecinos, fueron repelidos a tiros de escopeta alcanzando a Pepe Espí. Trasladado a la cárcel del Partido Judicial, allí pasó algunos años. Castigado y vuelto del destierro carcelario, retomaría sus andanzas que le situarían, de nuevo, fuera de la legalidad, asaltando a gente de orden y posibles hasta que lo vuelven a capturar en 1886, siendo condenado a 10 años por robo con intimidación. Su última detención documentada es de 1904 cuando es capturado cunado intentaban robar la caja del ayuntamiento de Pedreguer y coincide con el final de la época de los roders.

El 9 de agosto de 1894 se desata en Aspe un motín popular contra el impuesto de consumos que revistió alguna importancia ya que se agrede a la fuerza pública, se arrojan por la ventana y se queman los muebles y enseres de la caseta de consumos y se lanzan gritos a favor de la República. El detonante había sido la prohibición del alcalde de la música para las fiestas del pueblo. Ya el 6 de febrero de 1894 el alcalde de Aspe, de seguro aconsejado por el cura de su mujer, proclamaba un bando en el que se lee “..Se recuerda a los vecinos de este villa las disposiciones relativas a la repulsiva blasfemia y a toda palabra, acción o acto que es contrario a la honestidad, al decoro y a las buenas costumbres..”.

El 9 de agosto de 1911 se celebró en el Centro Obrero de la calle poniente de Barcelona un importante acto sindical en el que toman parte, por última vez, anarquistas y sindicalistas de la CNT (Jose Negre) y socialistas de la UGT (Adrian García), acompañados de destacados militantes franceses de la CGT como Desmoullins, por la CGT, y Marie, por la confederación de sindicatos del Sena. Este acto formaba parte de una serie de actos antimilitaristas que tenían lugar con el mismo formato en aquellos días en diferentes ciudades de Europa, y por ejemplo, el día anterior había tomado forma en un mitin monstruo en el Teatro de la Marina de Barcelona en el que se protestó contra la expulsión de España de Antonio Loredo, presidente de la sociedad de Barberos y se clamó por la libertad de los presos sociales. Hablaron entre otros Antonio Gimeno de la Federación de Barcelona, Minguet por los Metalúrgicos, Tomas Herrero por el periódico Tierra y Libertad, Joaquín Bueso por Solidaridad Obrera y Lluis Bulffi por Salud y Fuerza.

afusellatsEl 9 d’agost de 1941 foren afusellats pels franquistes a Alacant un grup d’antifeixistes on hi eren Rosa Ramos Gomis, militant confederal naixcuda a Alacant el 1876, José Guillem Martínez, confederal alacantí de 42 anys i repartidor d’ofici, l’alcoià Miguel Juan Peidró, litògraf i militant de la CNT local amb 35 anys, David Martínez Guillen, miner de La Unión amb 40 anys, el pagès de Callosa de Segura, Francisco Mora Flores amb 35 anys, l’electricista d’Oriola Rafael Pérez Brotons amb 23, el jornaler d’Ibi Victoriano Pomares Portugués, amb 35 anys, i l’operari de transports madrileny Leonardo Rioja Ortigosa, amb no més 23 anys.

El 9 de agosto de 1976 fallece en Vigo el militante confederal Víctor Francisco Caceres. Nacido en Caceres en 1912, allá por 1936 hacía el servicio militar en Melilla, donde fracasó en el intento de oponerse a los sublevados, fue juzgado por sedición y condenado a muerte (conmutada por treinta años). Excarcelado a los cinco años, se asentó en La Rioja y en Vigo, donde en 1949 trabajaba de contable en astilleros y actuó en la clandestinidad con Dalmacio Bragado. Desde 1956 en contacto con el exilio tras un viaje a Francia; detenido en agosto de 1962, juzgado en Madrid (23-11-1962) por reorganizar la CNT, condenado a once años y encerrado en Burgos, prisión en la que CNT estaba estructurada (fue secretario de organización durante más de dos años). Liberado en septiembre de 1965, sin trabajo, marchó a Francia, se ubicó en Ioulonse, se ganó la vida como peón de albañil y militó: secretario de SIA, cargos eu la comisión de Alto Garona, colaborador del SI en la ayuda a la revolución portuguesa. En mayo de 1976 viajó por Galicia y murió en Vigo 9·8-1976 (fechas en que formaba en el CIR y era secretario de la FL de Portel). Colaboraciones en Cenit, CNT, Espoir, con traducciones del inglés, italiano y portugués (Edgar Rodrigues). Seudónimos varios: Sagra, Justo, Iorvick.

——————————————————————————————–

8 d’AGOST

El 8 d’agost de 1870 a Marsella , a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones –encapçalat per l’advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)– es manifesta davant la prefectura. L’objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d’Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d’Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l’ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d’agost, per ordre de l’emperadriu regent, l’estat de setge serà proclamat i el 27 d’agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

El 8 d’agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a Santa Águeda, estació termal a prop de Sant Sebastià, l’anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari, responsable de la tortura i de l’execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc– que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L’anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l’esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir: «A vostè la respecto perquè és una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d’agost i es va registrar sota el nom d’Emilio Rinaldini, corresponsal d’Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s’havia instal·lat a l’estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d’energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d’agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d’agost de 1897, al pati de la presó de Bergara.

El 8 de agosto de 1908 fue agarrotado en la cárcel Modelo de Barcelona, al pie de la galería que daba a la calle Rosellón/ Llansá, Juan Rull Queraltó, terrorista y confidente policial que había causado víctimas con artefactos que colocaba en las inmediaciones de las Ramblas. Murió sin hacer las importantes declaraciones que había anunciado. Juan, zapatero de profesión, parece que había sido anarquista entre 1901 y 1904 en un grupo antimilitarista detenido en 1905 por terrorista, se le liberó ese año tras ser absuelto. En 1906 Nido y Soteras lo denunciaron en la prensa como vinculado a la policía; en la cárcel conoció a un cura que lo empleó de fontanero en el Ayuntamiento, alejándose de los medios anarquistas societarios contactó con el conde Güell y con el gobernador y comenzó a organizar el estallido de bombas. El gobernador de Barcelona -Ossorio- se valió de él para que cesaran las bombas y se descubrió que las colocaba el propio Rull. Detenido (julio 1907) y procesado con sus cómplices, que fueron indultados. Artículos en El Productor 1905-1906. Fue el primer agarrotamiento en esta cárcel.

El 8 d’agost de 1999 mor a Carrara l’enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Avenza. Fill d’un empresari del llenyam benestant, era cosí de l’anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d’Infanteria, estudià enginyeria a l’Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d’haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d’una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d’una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d’altres anarquistes, proporcionarà la granada que son cosí Gino Lucetti llançarà l’11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d’aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d’enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d’on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l’anarquista Gigi Damiani i companys de la FAI, preparà un pla d’evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l’Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell’Antifascismo i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l’esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l’aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d’enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d’acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d’«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d’armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la CNT de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d’Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l’Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta, utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d’aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d’un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l’agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l’ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l’alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la FAI, abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d’Itàlia, encara que era membre d’una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes que va tenir lloc a Carrara el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir a Carrara i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

———————————————————————————

7 d’AGOST

El 7 d’agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic el setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l’administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d’aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l’Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l’oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l’òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l’ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se’n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l’anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol «Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneración és una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

El 7 de agosto de 1940 fue fusilado en Alicante Pedro Muñoz Vera, dirigente ugetista de Villena, apodado Puntero. Nacido en Villena, su primera detención fue en noviembre de 1934 en Villena por su implicación en los sucesos de octubre, al parecer siendo concejal socialista elegido en abril de 1931. Durante el periodo revolucionario fue 2º teniente de alcalde, también por UGT y con buenas relaciones con los confederales, en el Consejo Municipal de Villena, constituido en enero de 1937. Tras la debacle del final de la contienda, Pedro Muñoz fue detenido en Villena y fusilado meses después junto a los antifascistas Luis Agullo Bernabeu, chófer de Ibi con 22 años, Antonio Bertomeu Romero, agricultor de El Vergel con 50 años, Pedro Camus Valdés, agricultor de Cañada con 26 años, Rafael Ferrer Agulló, agricultor de Cocentaina con 48 años, Rafael Peñalver Fernández, jornalero de 29 años, original de Orihuela y Ismael Tortosa García, metalúrgico Altea con 30 años.

El 7 d’agost de 1976 mor a Mislata el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Havia nascut el 23 de febrer de 1904 a Andilla. D’educació autodidacta, després d’estudiar les primeres lletres a l’Escola Pública, en 1916 entrà d’aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s’especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor, on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d’aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d’Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s’integrà en la Unió d’Escriptors i d’Artistes Proletaris. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d’infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l’exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d’Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines, restà tancat tres anys en diverses presons. En sortir, fundà amb Antonio Castaños l’empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà, on maquetà i dibuixà per a l’editorial Reina, fou director artístic d’agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes i aprofundí en la pintura. En 1958 s’instal·là a Caracas. En 1962 retornà a la Península i s’establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l’agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics. En 2004 s’estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret.

El 7 d’agost de 1990 mor a Ais de Provença el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Havia nascut el 13 de juny de 1895 a Mazarrón. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d’Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d’un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l’Ateneu Instructiu Colomenc i de la CNT, de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d’on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l’Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l’octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d’escola de l’Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l’Ajuntament des d’octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l’Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d’aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d’un maquis cenetista exclusiu a l’embassament de l’Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l’autonomia de la CNT de l’Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l’Interior de participar en el Govern republicà. Quan l’escissió esdevinguda en la CNT de l’Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l’Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d’unes memòries. José Berruezo va morir a l’hospital d’Ais de Provença, on estava ingressat a causa d’una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d’anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l’International Institute of Social History d’Amsterdam. L’octubre de 1998 el «Grup d’Estudis Històrics Gramenet del Besòs», va canviar el seu nom per «Grup d’Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

—————————————————————————————-

6 d’AGOST

El 6 d’agost de 1936 mor a Barcelona l’anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Havia nascut el 2 de setembre –algunes fonts citen el 30 d’agost– de 1900 a Barcelona. Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la CNT. Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s’enfrontà als insurrectes. Immediatament després s’enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d’Aragó. Durant els combats a Casp va resultar ferit en l’assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d’aquestes ferides el 6 d’agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona i fou enterrat el 8 d’agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de «Benito Pasanau». Son fill, Santiago, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

El 6 d’agost de 1936 és assassinat a Osca el militant anarcosindicalista, pedagog, escriptor i artista d’avantguarda Ramón Acín Aquilué. Havia nascut l’agost de 1888 a Osca. Després de realitzar els estudis a Osca, en 1908 començarà Ciències Químiques a la Universitat de Saragossa, però els abandonarà a l’any següent per la seva vocació artística. En 1910 viatjarà a Madrid, on viurà la bohèmia fent caricatures de personatges. En 1911 publicarà la seva primera col·laboració en la premsa madrilenya amb un dibuix humorístic per a la revista Don Pepito, que signarà amb el pseudònim Fray Acín. Publicarà, en 1912, dibuixos humorístics en El Diario de Huesca i en El Porvenir, i realitzarà caricatures de personatges famosos d’Osca, a més de portar a cap activitats artístiques de tota mena i de manera autodidacte. La Diputació Provincial d’Osca li va concedir en 1913 una pensió per ampliar estudis artístic, podent viatjar a Barcelona, on, ja interessat per les idees anarquistes, participarà en la creació de la revista La Ira En 1914, gràcies a la pensió d’estudis, viatjarà per la península i arran de la Gran Guerra canviarà la construcció gràfica, temàtica i tècnica de la seva creació artística. Entre 1914 i 1918 col·laborarà en al revista d’Osca, El Talión. En 1915, prorrogada la seva pensió, viatjarà a Granada, on realitzarà el gran oli Granada vista desde el Generalife. El novembre de 1916 farà una estada a Madrid on coneixerà García Lorca de qui es farà bon amic. Aquest mateix any serà nomenat professor interí de les Escoles Normals d’Osca. En 1917 obté per oposició a Madrid la plaça de professor especial de Dibuix de les Escoles Normals de Mestres i Mestres d’Osca. En aquest any participarà en una campanya de suport de l’Escola Lliure d’Ensenyament. El juny de 1917 viatjarà als Pirineus amb Ricardo Compairé per fer un reportatge fotogràfic. En 1918, com a militant cenetista, presentarà una ponència en el II Congrés de la CNT i publicarà articles en el setmanari republicà Ideal de Aragón, molts d’ells amb fortes crítiques al Govern de Cambó. En 1919 assisteix com a delegat d’Osca de la CNT al Congrés del Teatre de la Comèdia a Madrid i participa en la redacció del Manifest dels «Jóvenes Oscenses» per a la societat Nueva Bohemia. Entre 1919 i 1920 editarà a Osca la revista anarquista Floreal i entre 1919 i 1922 publicarà en Lucha Social. En 1920 participarà en campanyes propagandístiques de la CNT. L’octubre de 1922 obrirà una acadèmia particular de dibuix al seu domicili d’Osca, inspirada en les ensenyances de Ferrer i Guàrdia i de Célestin Freinet, i publicarà dibuixos en el periòdic madrileny El Sol. El 6 de gener de 1923 es va casar amb Conchita Monrás Casas. El 29 d’abril de 1923 farà una conferència antielectoral a Osca i altres actes en suport dels presos polítics, i publicarà les seves «Florecicas» en Solidaridad Obrera. El 15 d’octubre de 1923 naixerà sa primera filla Katia. En 1924 serà condemnat a presó pels seus escrits i activitats públiques, especialment pel seu article en defensa de Juan Acher. El 22 de juliol de 1925 naixerà sa segona filla Sol i aquest mateix any participarà amb dibuixos per a la revista barcelonina Vértice. La seva participació en els actes revolucionaris de la Sanjuanada en 1926 l’obliguen a exiliar-se a París, on romandrà entre juny i novembre, participant en tertúlies artístiques de l’avantguarda. El 30 de novembre de 1926, ja a la península, ocuparà de bell nou el seu càrrec de professor de dibuix. En 1927 presentarà la conferència de Ramón Gómez de la Serna a Osca i realitzarà cartells avantguardistes. En 1928 s’oposarà als actes del centenari de Goya per considerar-los elitistes i allunyats del poble. Aquest any realitzarà el seu famós «Monumento de las Pajaritas». Entre el 6 i el 20 de desembre de 1929 realitzarà una exposició artística avantguardista a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 12 de desembre de 1930 participarà en la Sublevació de Jaca, fet que el portarà de bell nou a l’exili parisenc. Amb la proclamació de la II República tornarà a la península i desenvoluparà una gran activitat anarquista: nombrosos articles en la premsa llibertària, mítings…. Aquest any de 1931 també li toca la loteria, fer que li permetrà produir l’abril de 1932 la pel·lícula de Luis Buñuel Tierra sin pan, viatjant amb aquest a Las Hurdes per realitzar-la. Aquest any organitzarà amb Herminio Almendros a Osca el I Congrés Nacional de Mestres, on donarà a conèixer la tècnica de la impremta del pedagog Freinet. El 10 d’agost de 1932 va participar amb els companys cenetistes en la resposta a l’aixecament militar de Sanjurjo. El juliol i el desembre de 1933 serà empresonat per la seva participació en les vagues a Osca. En 1934, arran de la profunda decepció del fracàs de la insurrecció d’Astúries, té una crisi artística. En 1935 participarà en l’exposició col·lectiva organitzada pel Centre Obrer Aragonès de Barcelona. En 1936 realitzarà relleus per al monument a Jaca als capitans Galán i García Hernández i l’1 de maig va assistir al IV Congrés de la CNT al Teatre Iris de Saragossa. El triomf a Aragó del cop d’Estat dels militars feixistes fa que sigui buscat des del primer dia i el 6 d’agost de 1936 és detingut amb sa companya per la Guàrdia Civil i a les 11 de la nit d’aquell mateix dia és afusellat als murs del cementiri d’Osca, aquell dia van ser assassinades 120 persones en aquesta ciutat. Sa companya, Conchita, serà afusellada el 23 d’agost; aquell dia van ser assassinades a Osca 138 persones. Ramón Acín és, sens dubte, un dels artistes avantguardistes espanyols amb més geni.

El 6 d’agost de 1975 mor a Perpinyà l’anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. Havia nascut el 16 de juliol de 1911 a Vila-real. De molt jove marxà a Catalunya i s’instal·là al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, on s’afilià al Sindicat d’Escombriaires de la CNT. Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l’Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l’Hospitalet de Llobregat. Després s’allistà i lluità al front d’Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. S’exilià a França durant la Retirada i en 1940 fou tancat al camp de concentració d’Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers per fer feina en la construcció de la pressa de l’Aigle. En 1942, després de l’ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l’Interior, efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d’alliberament fins al 31 d’octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s’integraren en l’Exèrcit regular francès. Després de l’Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol i en la CNT de l’Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l’Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord. Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en SIA i fou membre de la FAI. Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l’Organització Revolucionària Anarquista. Devot de la llengua catalana, cada any s’encarregava, amb Roque Llop, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s’instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. A començaments d’agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l’Exili al Congrés de Marsella, però l’hagué d’abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d’agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l’hospital de Perpinyà.

————————————————————————-

5 d’AGOST

00_CNT 1910El 5 d’agost de 1913 s’emet des de Barcelona l’ordre de cerca i captura dels integrants del grup anarquista Los Varios vinculat al Centre Obrer del Clot, sembla que implicats en la vaga general declarada en tot el ram del téxtil catalá, amb gran resò per ser la primera movilització important desprès la disolució de la CNT el setembre de 1911. Entre els agitadors fugits se trobava el anarcosindicalista alcoia afincat anys enrere a Barcelona Rafael Bernabeu Sirera, peça clau del tránsit des de Solidaritat Obrera a la CNT. Rafael va ser un treballador del tèxtil, militant internacionalista i anarcosindicalista a Alcoi i Barcelona. Va viure de xiquet els fets d’Alcoi del juliol de 1873 i va ser un dels referents del moviment obrer local. Eixemple de continuitat sindical i revolucionaria, pot ser ell qui asistì com delegat de la Col·lectivitat Obrera de Palafrugell al I congrès de Solidaritat Obrera en 1908; i de segur va participar intensament, el 1910, en el congrés de constitució de la CNT en representació de l’Unió del Art Fabril d’Alcoi, on se diu que també va participar el seu altre germá Josep. En aquell congrés fou nomenat per a la comissió revisora d’actes i va participar en una ponència sobre el treball de la dona. També prengué part al primer Congrès de la CNT el 1911. Sembla que finalment va fixar residencia a Barcelona. Tot indica que el contacte amb els anarquistes alcoians se va mantenir en el temps, i va ser ell qui, des de Barcelona, desmenteix als radicals alcoians i al seu propi fill, que sembla militava amb els radicals, juliol 1914, al voltant de la figura de l’alcalde Albors, i del paper dels Internacionacionalistes i anarquistes als fets d’Alcoi del juliol de 1873. A Barcelona seguía el 1917. Pot ser el mateix Rafael Bernabeu, director de la Coral regional valenciana a Barcelona en els primers anys 30. El 1954 i 55 adscrit a la Federació Local de Roanne.

imagesCAZC3GOLEl 5 d’agost de 1919 a l’antic camí del Grau de València són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la CNT. La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l’atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l’empresa, l’artífex de l’atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d’un càncer de gola, i Candido Cabello, que s’havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d’una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d’inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d’abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d’aquest muntatge van ser absolts.

imagesCADMPLFPEl 5 de agosto de 1945 fueron detenidos por los falangistas en Elche Honorio Martínez Abad, militante de las Juventudes Libertarias de Alicante y Jesús Méndez Sánchez, militante de la CNT, interrogándoles sobre quiénes componían el Comité Provincial de la C.N.T. de Alicante, cosa por ellos ignorada. La detención coincidía con la razzia policial contra la clandestinidad antifascista que se extendió a otras provincias como Jaén, Madrid, Barcelona, y era fruto del nerviosismo de las autoridades falangistas que sabían que la guerra mundial estaba por acabar, y por ejemplo ese día los estadounidenses lanzaron las bombas atómicas sobre Japón.

—————————————————————————————-

4 d’AGOST

00_cab_ElCrisolEl 4 d’agost de 1889 va apareixer El Crisol, un dels primers periòdics lliurepensadors de la ciutat d’Alacant que va estar lligat a l’agrupació local de lliurepensadors Paz. Venìa subtitulat al principi com Órgano oficial de la Liga Paz y Fraternidad i desprès Órgano Librepensador, S’editaba a la planta baixa del nùmero 30 de la calle Bazán d’Alacant. Col·laboracions de Juan Cabot -Director-, Antonio Aragonés, Angel Viñas, Juan Barberá, Ricardo Yesares, Miguel Vinader i Ernesto Bark, que alaeshores duia una academia d’idiomes a Alacant. L’ultim nùmero fou el 10 de maig de 1892.

El 4 d’agost de 1901 neix a Jumilla el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. De petit treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit els escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del seu poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut per primera vegada en 1919 –ho serà en 17 ocasions–, va rebutjar fer el servei militar i amb documentació falsa es va traslladar a Barcelona, on milità en sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà membre del Comitè Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional Provisional de Relacions dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de 1922. Va col·laborar en la premsa llibertària i va conèixer la militant anarcosindicalista Lola Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida. Va treballar en una cooperativa de material de construcció de Granollers i de Barcelona. Després de la fabricació amb poc èxit de bombes de mà, va haver de fugir en 1926 a França, on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua Espanyola mentre treballava en la construcció a París. Detingut, va estar tancat a diverses presons abans de ser expulsat de França. Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i Durruti fins a començaments de 1930, serà membre del Comitè de Defensa Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria. De tornada a Barcelona, ocuparà la secretaria de la FAI entre 1930 i 1935 en substitució de José Elizalde, amb un incís d’un any de presó en 1932. Durant la República dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és alliberat el mateix dia. Representarà els llibertaris en el Comitè d’Abastos i fins a maig de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va rebutjar el càrrec de comissari del Tribunal Militar de l’Exèrcit i va actuar com a comissari dels cossos X i XI de l’Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat aquest any del Comitè General del MLE per als camps de concentració. Va participar en els grups d’acció de Ponzán i de Remiro –l’abril de 1939 a Nimes amb Ponzán va preparar un pla d’actuació a Espanya, però que va ser rebutjat l’any següent pel Comitè General del MLE i que va suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas– i va exercir de delegat de l’Exterior del Comitè Nacional clandestí de Pallarols, facilitant que molts perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses ocasions entre 1940 i 1943, va ser un dels primers que va participar en la reconstrucció de la CNT a França, essent present en els primers plens clandestins, i serà el primer secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les tesis col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va situar en el centre de les disputes de l’època, convertint-se en la bèstia negra dels ortodoxos. No va voler presentar-se a la reelecció durant el Congrés parisenc de 1945 i quan es va consumar l’escissió es va alinear amb el Subcomitè del qual va ser delegat a Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la península i assumeix la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional clandestí i, el març, de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques. Detingut l’abril d’aquest any, va ser condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a Alcalá, San Miguel, Ocaña, Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a França, i s’instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Durant molt de temps va romandre al marge de la militància activa, però sense abandonar les idees, fins al 1976, quan retornà mogut per la reconstrucció confederal a Espanya. Per a molts ha estat el màxim representant de les tesis col·laboracionistes –famosa és la seva Ponència Juanel– entre 1939 i 1945, i per tant molt criticat per esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d’articles per a diverses publicacions llibertàries, i va col·laborar en la Historia en fascicles d’Abad de Santillán. És autor de llibres com La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona, 1934), Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España Libre (Mèxic, 1966; recopilació i traducció de textos de Camus), El movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo totalitario (Mèxic, 1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20 de setembre de 1984 a Barcelona.

ObrersConscientsEl 4 d’agost de 1913 fou detinguda la plana major de la Federació Obrera de Sabadell en el marc de la vaga iniciada pels treballadors de l’Art Fabril a Sabadell el juny de 1913. Entre d’altres fou detingut l’anarcosindicalista, teixidor i venedor ambulant d’Alcoi Santiago Molina Botella. Naixcut el 1887, encara en Alcoi va ser president del Centre Instructiu del teixidors mecànics, centre que va ser dissolt el 1905, i poc desprès s’integra a la Federació Obrera de Sabadell i juntament amb Agustí Jordá, va ser elegit delegat per l’assemblea que va celebrar la Federació de Societats Obreres de Catalunya a l’abril de 1906. A Sabadell on feía de caixer de la secció de Teixidors Mecànics, participà intensament en els fets del juliol de 1909 a Sabadell. Va ser condemnat a dotze anys de presó, en consell de guerra celebrat el 24 de maig de 1910. Continuá la seua activitat anarcosindicalista i davant les dificultats per a trobar feina a les fábriques, el 1913 es va dedicar a la venda ambulant. Va portar el pes de la vaga iniciada pels treballadors de l’Art Fabril a Sabadell el juny de 1913 i com hem nomenat fou detingut amb la plana major de la FOS i encartat per la seua actuació. Pot ser va tornar a Alcoi. El gener de 1915, algú amb el mateix nom, fou membre de la junta directiva de la societat alcoiana de selfactiners La Constancia. Santiago Molina va morir a Sabadell el 1962.

atemptatsalvatierraEl 4 d’agost de 1920, a la ciutat de València en festes, l’exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d’una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d’un grup d’acció anarquista, i mor l’endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d’uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l’exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s’adonà de l’agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls. La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l’esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l’atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L’assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d’opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d’aquests fets, la CNT va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment.

——————————————————————————————-

3 d’AGOST

El 3 d’agost de 1843 neix a Calonge la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l’esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d’arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s’hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s’introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l’etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d’aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d’aquesta vila, on es demanava l’abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d’octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la FRE-AIT, el 30 d’agost de 1872 va fer un míting d’afirmació internacionalista i d’apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l’enfrontament de l’AIT local amb les autoritats de la vila per l’aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d’això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d’agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l’AIT patiren una campanya d’injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l’alcalde per a l’educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l’exili va estudiar per ser mestra d’escola. En 1880 retornà a Catalunya i s’establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l’ensenyament, d’antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d’Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l’espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l’Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell i fou enterrada a l’anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República l’Ajuntament de Llagostera va adoptar l’acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l’ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d’abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L’octubre de 2000, una colla d’entitats, de sindicats i d’associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

El 3 de agosto de 1903 se declara la huelga general en toda Alicante, como en otras puntos de la península, siendo secundada en algunas grandes poblaciones como Alicante, donde se produjo alguna detención y se vigilaron los centros obreros; pero sobre todo en Alcoy donde fue secundada de forma mayoritaria, quizás porque hacía muchos años que andaba aletargado el movimiento obrero local, pero seguro por la labor de reorganización comenzada meses atrás. En el mitinasambleario del día anterior, celebrado en la plaza de Toros, hablaron los catalanes Colomer, Giner y Jose Claramunt, acordándose, por aclamación proletaria, secundar la jornada de lucha del día siguiente. Claramunt encabezó el comité de huelga y se entrevistó repetidas veces con el Alcalde, pero a pesar de ser seguida de forma masiva por libertarios, republicanos y socialistas, no condujo a enfrentamientos serios con la autoridad armada, como sí sucedió en otros puntos del estado como en Alcala del Valle, en la serranía de Ronda.

El 3 d’agost de 1907 es constitueix, després d’algunes reunions preparatòries, al local de l’Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona, la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D’aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d’associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l’anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants, Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d’octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d’expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

El 3 de agosto de 1919 se produjo un importante mitin anarcosindicalista en la Casa del Pueblo de Alicante, para pedir la amnistía del obrero catalán Manuel Vilallonga, protestar contra los desmanes de patronal y poner de manifiesto la fuerza alcancada por la Regional Levantina en aquellos años. En el mismo acto que preside Francisco Aguado, toman parte representantes sindicales llegados de la vecina Valencia, Juan Rueda y Alfredo Colomer; junto a militantes alicantinos como Carlos Botella, pero también llegados de las principales poblaciones de la povincia con influencia confederal como Elda-Vicente Gil, Elche-Sánchez, Alcoy-Ortega y Corbí, o desde Sax desde donde venía Pedro Amat, dirigente anarcosindicalista que parece trabajaba en Elda, en la fábrica de J. Guarinos, donde en 1914 sufrió quemaduras a consequencia de un accidente de trabajo. Amat fue uno de los iniciadores de la sociedad de oficios varios La Guia del Obrero de Sax en 1915. A partir del 1918 es frecuente encontrarlo dando mitines en Alicante, encabezó la huelga de jornaleros en Sax de septiembre de 1919 en demanda de aumento de jornal y reducción de jornada, presidió una de las sesiones del congrèso provincial de la CNT, celebrado en Alicante en noviembre, y fue nombrado delegado para el congrèso del teatro de la Comedia a continuación. Parece que en los años de la dictadura de Primo de Rivera tenía una fábrica de tacones y muebles en Elda.

El 3 d’agost de 1936 es crea a Alcoi la Columna de Milícies Alcoiana de la CNT. Lluità a la mateixa ciutat d’Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d’agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s’establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l’altre cap a Cerro Muriano, comandat per l’alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d’aquests batallons prengué el nom de «Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s’hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d’altres.

—————————————————————————————–

2 d’AGOST

El 2 d’agost de 1861 neix a l’Havana –alguns citen Santiago de Cuba– el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Fill d’emigrants catalans acabalats de Sitges, era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península –actualment un carrer d’aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la FTRE. Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d’ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d’Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera –a vegades a El Productor–, ni els locals obrers –només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s’oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista «Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l’àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l’anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d’Acracia, assistència en el Congrés d’Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l’Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l’atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d’Amàlia –on ensenyà física i química als tancats– i del castell de Montjuïc, el 27 d’agost per pressions de Santiago Rusiñol i d’alguns familiars –Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d’octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d’on va ser expulsat després de la mort d’Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d’altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i «Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d’agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup «Benevento». Kropotkià, íntim amic d’Anselmo Lorenzo –aquest li va dedicar El proletariado militante–, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l’antipoliticisme i per l’ensenyament. La seva teoria de l’anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l’anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s’ha evitat les disputes internes i els individualismes i s’ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L’Intransigeant, La Huelga General, La Luz, The Morning Post, Nineteen Century, El Porvenir del Obrero, El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche, Tierra y Libertad, La Tramontana, La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d’Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d’aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en els últims anys de sa vida s’acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».

El 2 d’agost de 1931 va parlar en l’assemblea popular barcelonesa el confederal i faista probablement d’Alcoi, Vicente Corbí, repetint el mateix en diferents ocasions al llarg del 1932 (Alcoi, Girona, Canet de Mar Sant Feliu, Esparraguera…). Vicent havia estat condemnat en consell de guerra anys enrerre desprès dels fets de l’Unión junt a Ginés Ros, pasant 6 mesos de presó (Cartagena, 1916). Mitinetja a Cartagena el 1918.

E12063334_906269576105082_8396778923125565754_nl 2 de agosto de 1936, como muestra la imagen, un tren repleto de milicianos alicantinos salía en dirección a Madrid y otros frentes a enfrentarse con los fascistas sublevados, en su mayoría jóvenes desarmados que no disponían nada más que su entusiasmo para defender la República y hacer la Revolución social. Nuestra provincia fue una de las que antes salieron columnas de milicianos hacia las diferentes frentes y practicamente en todos los pueblos de la provincia organizaron los sindicatos y las organizaciones políticas batallones con nombres diversos -Columna Alicante, Columna Maroto, Centuria Alcoi, Estrella Roja,..-. Uno de los casos menos conocidos es el del batallón Tigres Rojos de Elche, formado con voluntarios comunistas, socialistas y anarquistas que salieron a mediados de agosto. Eran unos cien voluntarios ilicitanos que, constituyendo la Centuria 43, actuaron primero en los frentes de Huesca. En septiembre, pasaron a Monte Aragón y Sierra de Alcubierre. Desde noviembre combatieron en los frentes de Madrid integrado en el 5º Regimiento de Milicias Populares. En junio de 1937 estaban en el frente del Jarama y tras altercados internos se menciona la depuración de miembros de la FAI [+].

———————————————————————————-

1 d’AGOST

L’1 d’agost de 1869 surt a Barcelona el primer número del setmanari creat per Rafael Farga i Pellicer La Federación. Órgano del Centro Federal de las Sociedades Obreras. D’antuvi republicà federal, sorgit d’un acord del Segon Congrés de les Societats Obreres de Catalunya (Barcelona, 12 i 13 de desembre de 1868); esdevindrà a partir del 24 de juliol de 1870 l’òrgan de la bakuninista Federació barcelonina de l’AIT, com a resultat del Primer Congrés Obrer de la Federació Regional Espanyola de l’AIT (Barcelona, del 18 al 26 de juny de 1870). Suspès governativament, fou substituït, entre maig i juny del 1872, per El Trabajo, del qual sortiren quatre números. Va ser a la seva època el més important periòdic de la Internacional. Hi col·laboraven Fermín Salvochea, González Morago, Gaspar Sentiñón, Anselmo Lorenzo, Emili Hugas, Pere Gasull, Lluís Carreras, Josep Roca i Galès, Teobaldo Nieva, Nicolás Alonso Marselau, Soriano, Solanilla, Rica i Alerini, entre altres. Va publicar textos de Proudhon i de Bakunin, manifests de l’AIT, defensà la Comuna de París i es va ocupar del debat entre col·lectivisme i comunisme. Víctima del pronunciament militar del general Manuel Pavía, el periòdic deixarà de publicar-se el 3 de gener de 1874. A la capçalera figuren paraules com: Llibertat, Cooperació, Solidaritat, Treball, Racionalisme, Ciències, Arts, Història, Justícia, Moral, Veritat, Perseverança, Internacionalisme, Progrés, Drets, Deures, Reciprocitat.

L’1 d’agost de 1902 neix a Barcelona l’anarcosindicalista i anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren, més coneguda com Lola Iturbe. Filla d’una navarresa fadrina (Micaela Iturbe Arizcuren), visqué la seva infància amb la família de Vicente Vidal, a qui considerarà son pare adoptiu, a Cerdà, a prop de Xàtiva, fins que sa mare la reclamà des de Barcelona. Poc, després, amb nou anys, a causa de les penúries econòmiques, es posa a fer feina com a aprenent, després com a serventa i finalment, amb 14 anys, com a sastressa de pantalons, feina que serà el seu ofici definitiu. A Barcelona, per influències de Joan Manent, s’afilià en 1916 al Sindicat del Vestir de la CNT. Fou amiga de la flor i nata del moviment llibertari del seu temps, participant activament en el Comitè Pro-Presos, en manifestacions, mítings i conferències. A començaments de la dècada dels vint, participà en el grup d’afinitat anarquista «Germen», on coneixerà Faustino Vidal amb qui s’unirà sentimentalment i tindrà una filla, Aurora, en 1923. L’any següent Vidal va morir d’una tuberculosi de gola. Sis mesos després, formà parella definitiva amb el militant anarquista Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), el qual ja coneixia del grup «Germen», i ambdós s’instal·laren a Granollers. Entre 1922 i 1926 la parella visqué a Granollers i a Barcelona. En la matinada del 10 de novembre de 1924 assistí a la seva cel·la, hores abans de ser garrotats, Juan Montejo i José Llacer, anarquistes condemnats arran de l’aixecament revolucionari de Bera. Després vingué una època de penúries a causa de la persecució a la qual estava sotmès Juanel, fugint cap a França en 1926. Entretant la parella havia tingut un infant, Helenio. Després d’un temps a París i a Bèlgica, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, tornà a Barcelona. Amb la proclamació de la II República visqué amb Juanel a la redacció del periòdic Tierra y Libertad, on participà activament en les tasques de la redacció. El 16 de novembre de 1933 va participar un míting a Barcelona contra les eleccions, organitzat per Tierra y Libertad en nom de la FAI, amb Alejandro G. Gilabert, Vicente Pérez (Combina), Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Domingo Germinal. En aquesta època va fer costat els aixecaments revolucionaris de 1933 i de 1934. En 1936 formà part del grup fundador de l’agrupació anarcofeminista «Mujeres Libres», passant a ser d’administradora de la revista Mujeres Libres i en la qual publicà textos sota els pseudònims Libertad i Kyralina, en honor de l’escriptor Panait Istrati. El juliol de 1936 sufocà directament l’aixecament feixista, redactant les primers fulls que van ser llançats des de l’aire, ajudant en un hospital de campanya durant les lluites als carrers barcelonins, intervenint en l’ocupació de l’edifici de la patronal, fent Solidaridad Obrera, en el Comitè de Milícies Antifeixistes, etc. També va fer tasques al Casal de la Dona Treballadora i als «liberatorios» de prostitució. Durant la guerra es dedicà especialment a «Mujeres Libres» i a fer de corresponsal al front i portar l’administració de Tierra y Libertad; feines que hagué de suspendre quan caigué malalta. Arran dels fets de «Maig del 37», entrà a fer feina en l’Oficina Jurídica de la CNT i ajudarà a alliberar presos cenetistes i militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) tancats a les txeques del comunisme estalinista. L’octubre de 1938 acompanyà, amb Martín Gudell i Pedro Herrera, la veterana anarquista Emma Goldman, de visita per veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. El final de la guerra l’agafà a Bellver de Cerdanya, convalescent d’una operació, i pogué passar la frontera per Llívia i per la Tor de Querol. Després anà i tornà per diverses localitats occitanes (Pàmies, Varilhas, Nimes, Montpeller), fins que es reuní amb Juanel a Tolosa de Llenguadoc. El 19 de novembre de 1944 prengué la paraula en un míting CNT-UGT a Montpeller. Durant la II Guerra Mundial ajudà son company, secretari de la CNT en l’Exili, en tasques orgàniques, fins que fou detingut el març de 1946 a la Península. Entre 1946 i 1952 treballà de sastressa a Tolosa. En 1952 es reuní novament amb Juanel i s’instal·laren a la capital històrica del Llenguadoc. El 8 de novembre de 1975, durant la inauguració de l’exposició «Sous le signe de l’Année Internationale de la Femme. Grande Exposition du Livre (français-espagnol)», celebrada a la Maison de l’Europe de Lió, llegí la conferència La mujer en la lucha social, sistematització del seu pensament anarcofeminista. En morir el dictador Franco, la parella travessà els Pirineus i, a partir de 1979, després de vendre la seva casa de Deuil la Barre, s’establí definitivament al barri barceloní de La Verneda. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara Acción Social Obrera, España Libre, Espoir, Exilio, Faro, La Hora de Mañana, El Libertario, Mujeres Libres, Polémica, Proa, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. A més dels seus articles en premsa, és autora del llibre La mujer en la lucha social y en la Guerra Civil de España (1974 i 2004). En 1984 va morir son company Juanel. En 1986 participà en la pel·lícula documental …de toda la vida, de Lisa Berger i Carol Mazer. Lola Iturbe va morir el 5 de gener de 1990 a Gijón, on vivia amb sa filla Aurora, i, per exprés desig seu, les seves despulles van ser traslladades a Catalunya, on el 7 de gener van ser enterrades al cementiri de Cerdanyola del Vallès, al costat del seu company Juanel. En 2006 Antonia Fontanillas i Sonya Torres publicaren Lola Iturbe. Vida e ideal d’una luchadora anarquista.

L’1 d’agost de 1907 surt a Barcelona el primer número del setmanari anarquista en català Tramontana. Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres. Publicat per iniciativa de Felip Cortiella i Ferrer, que ja havia promogut, dos anys abans, el també setmanari Avenir, seguí una línia d’anarquisme filantròpic, idealista i comprensiu del sentiments nacionals catalans. N’aparegueren 18 números, l’últim el 20 de desembre de 1907, però a partir del número 9, del 3 d’octubre, en canviar d’editor, passarà a publicar-se en castellà, justificant aquest fet amb que «la propaganda de l’ideal abastaria d’aquesta manera un major nombre de lectors i tindria una major extensió». Hi van col·laborar, a més de Felip Cortiella, Mas Gomeri, Grau, Miranda, Enric Pujol, Narcís Folgueras, José Alarcón, Josep Grau, entre d’altres. L’única col·lecció completa d’aquesta publicació es conserva a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.

L’1 d’agost de 1936 és assassinat a Sevilla el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Havia nascut el 22 d’octubre de 1864 a Grazalema. Era el menor d’una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l’escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d’un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d’intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l’any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d’escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la FSORE de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L’abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l’FSORE d’aquell any, al qual va assistir en representació d’Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l’Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d’organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L’any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d’Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la CNT juntament amb Vallina. L’any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l’Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d’Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d’estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d’una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l’Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor de nombrosos llibres i fullets, obres de les quals es van fer infinitat d’edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l’obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l’1 d’agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla, va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L’historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

00_GrabadoAntifascista_SolidaridadObrera 21-11-1937L’1 d’agost de 1941, va ser afusellada Carmen Soriano Gambín, tot i estar embaraçada i desprès de haver donat a llum a la presó, antifeixista de Callosa de Segura, que va ser detinguda amb la seua germana Rosario al final de la guerra al seu poble.

Anuncios

2 Respuestas a “AGOST

  1. Hola,
    Muchisimas GRACIAS por su articulo. Soy el bisnieto de Jose Morales Tebar y gracias a usted(es) he visto al rostro de mi bisabuelo por primera vez aunque hize hace algunos años unas investigaciones en los archivos de Salamanca y en la fundacion Anselmo Lorenzo.
    Me gustaria saber si tiene mas datos sobre el y como usted los ha encontrado.
    Saludos,
    Pierre Julien Brunet

    • Hola Pierre,
      Un gusto haberte sido de ayuda.
      Los datos que aportamos son los que tenemos, la mayor parte de ellos sacados de la consulta de prensa y de enciclopedias sobre la militancia anarquista. La foto de tu abuelo es de los primeros años 30 es de la prensa local, mientras estaba en prisión. Si quieres que incluyamos algún dato adicional o aclarar algo, nos lo dices.
      Saludos
      Alvaro

Los comentarios están cerrados.