GENER

31 de ENERO

bakuninnapols1866El 31 de enero de 1869 se funda la primera sección de la AIT en Nápoles, y en pocos meses se hará efectiva la de la península Ibérica. El clima de condescendencia liberal con el movimiento obrero organizado cambió a finales de 1871, y el 31 de enero siguiente el Consejo Federal de la Internacional publicaba un llamamiento a la opinión pública para protestar contra el decreto de Sagasta para la disolución de secciones y sindicatos afectos calificados de ..la utopía filosofal del crimen.

El 31 de enero de 1894, un Consejo de Guerra reunido en Massa-Carrara condena al abogado anarquista Molinari a 24 años de presidio por el enorme delito de haber celebrado una conferencia anarquista. Fue puesto en libertad antes de los dos años de reclusión, trasladando su residencia a Mantua, donde fundó en 1900 la Universitá Populare.

El 31 de enero de 1898 se aprueba el reglamento de la sociedad de camareros de Alicante,  refundada con el nombre de La Aurora y presidida por el societario Ramón Castellanos; pero la sociedad ya existía años atrás, en concreto desde otro 31 de enero, del 1888, cuando el federal y revolucionario Luis Sellés Bosch fundó una especie de agencia de colocación de dependientes [+].

martinezsarrionEl 31 de gener de 1908 neix a Bolbait l’anarcosindicalista Ramón Martínez Sarrión. De ben jovenet s’afilià a la CNT. Durant la guerra civil fou milicià i amb el triomf feixista creuà els Pirineus. Fou internat a diversos camps de concentració francesos i després enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner quan l’entrada dels alemanys, va ser internat en un camp d’internament nazi abans de ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. En 1945 aconseguí la llibertat amb l’alliberament del camp. Repatriat a França, s’instal·là a Morhange amb sa companya Dolores. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics. Ramón Martínez va morir el 4 de novembre de 1966.

El 31 de enero de 1937 aparece en Murcia el primer número del diario Confederación, órgano provincial de la CNT dirigido por el alicantino Tomás Cano Ruiz, mientras llegan a la retaguardia republicana oleadas de refugiados provocados por la masacre fascista en Málaga.

——————————————————————————————————————————

30 de ENERO

JOséPerezMartinonEl 31 de enero de 1911 falleció con 62 años en Valencia José Pérez Martinón, cura pasado al protestantismo militante, editor masón, profesor laico y anatema de la diócesis de Orihuela. Anteriormente había sido un aguerrido cantonalista que con la llegada de la semiclandestinidad de la Restauración figura como profesor de segunda enseñanza en Ondara, donde a principios de la década de los ochenta entró en contacto con los masones de la cercana Denia y se acerca al librepensamiento. Marcho exiliado un tiempo a Orán, dónde dirigió La Democracia Española, órgano del republicanismo zorrillista, antes de su vuelta a Alicante posiblemente a principios de 1885. Fue fundador en esta del que podemos considerar el primer periódico librepensador editado en nuestra provincia, El Hijo de la Viuda. Es detenido en Almería, acusado de implicación en la intentona republicana del Castillo de San Julián de Cartagena principios de 1886. A su salida de la cárcel reanuda su actividad librepensadora fundando allí un Círculo librepensador, a la vez que reedita El Hijo de la Viuda. En esta ciudad también perseguido por la diócesis, y fue excomulgado junto con toda la redacción del periódico. Hizo pública su renuncia al librepensamiento pero sin embargo, después aparece como afamado cartógrafo, colaborando en El País o como inventor de un sistema de certificación de cartas postales, y en la convulsa Valencia de junio de 1909, de nuevo como activista laico, en las sesiones de trabajo de la Asamblea de la junta reformista de instrucción nacional, o firmando con el seudónimo de Cantaclaro en el diario El Pueblo.

00_oficinaPropagCNT-FAI-JJLLEl 30 de enero de 1977 fue detenido por última vez el alicantino Jaime Ballester Baeza en una reunión de la FAI en el bar Lafuente del barrio de la Sagrada Família de Barcelona, en el que la policia detuvo a un grupo de 58 libertarios llegados de toda la Península y otros de Itàlia. Parece que Jaime había hecho el servicio militar en África en los años finales de la dictadura de Primo de Rivera. Era hijo de Concha Baeza, profesora de partos en Alicante, y por vía paterna tenía familiares en el ejército. En los años republicanos fue miembro de la redacción de Diario de Alicante y vocal de las Juventudes Radicales. Militó en las Juventudes Comunistas de Madrid en los meses finales de la República, y sublevados los fascistas los combatió en la toma del cuartel de La Montaña, Alcalá de Henares y Guadalajara, donde fue herido en una mano. Parece que al final de la guerra fue detenido en Madrid, ingresado en la prisión de Yeserías y luego, el 25 de agosto de 1939, trasladado a la de Cuellar, de donde logra evadirse y alcanzar Francia. Retornado a España, fue detenido en Baleares y condenado a 20 años que purga en el Puerto de Santa María, de donde fue liberado en 1961. Quizás fue en estos años cuando afirma su militancia anarquista. Tras ser liberado se instala en Rubí, donde continuará militando en el bando libertario y en 1976 participó en la asamblea confederal de Sants, donde se concreta la reconstrucción de la CNT. Después de su última detención, fue secretario de formación de la Federación Local de Rubí y murió de cáncer hacia 1983.

Euntitledl 30 de enero de 2006 murió en Hospitalet de Llobregat Luis López Martinez, zapatero confederal afiliado desde 1930, aunque siempre fue simpatizante. Original de Villena, donde nace en junio de 1909, se mostró ya activo en los años republicanos, donde formó en los grupos de Defensa Confederal. Sublevado el fascio, tomó parte en su neutralización en Villena y Albacete, y de seguido combatió en la defensa de Madrid. Acabada la contienda fue detenido en el puerto de Alicante y llevado a los campos de concentración de Los Almendros y Albatera. Se libró de la cárcel por una confusión de nombres y antes de que se aclarara el asunto marchó a Barcelona. Vivió hasta el final de la Dictadura en la comarca barcelonesa, los últimos 15 años cuidado por su hija en Esplugas, intervino en la oposición antifranquista y muerto Franco se volvió a afiliar a la CNT.

——————————————————————————————————————————

29 de ENERO

00_TipografiayEscuelaEl 29 de enero de 1882 tuvo lugar una conflictiva sesión la junta de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, en la que se concluyó lo siguiente; “..no debemos seguir en sus ideales a los anarquistas y colectivistas, ni formar tampoco con los que cifran sus esperanzas en la consecución del poder político. A unos y a otros debemos apoyar, puesto que somos trabajadores, pero nosotros debemos ser únicamente socialistas prácticos..”.

El 29 de enero de 1904 ve la luz el último número en Alicante, El Clarín, periódico republicano-librepensador dirigido por el periodista republicano Juan Carrasco Garcia, vinculado a cabeceras emblemáticas de la prensa alicantina entre el siglo XIX y XX [El Escándalo, 1888-1891. El Ciclón, 1891-1897. El Combate, 1893-1894. El Clarín, 1903-1904. El Combate, 1904-1905. Heraldo de Alicante, 1905-1915]. Su actitud política firme en torno a un republicanismo de largo alcance, le lleva desde la fundación y desarrollo de numerosos sociedades filo-artísticas locales a lo largo de la década de los ochentas como El Iris, El Nuevo Recreo Alicantino, la Sociedad de Artistas y Escritores o La Cruz Roja, a ser fundador de la Juventud Republicana y relacionarse con intentona revolucionaria de las navidades de 1896 en Novelda, por la que fue encarcelado. Nunca ocupó ningún cargo de relevancia política. Es de resaltar su vocación por la música. Durante la década de los ochenta fue uno de los introductores de los planteamientos de regeneración popular a través de cierta cultura laica-musical; desde su trabajo en el Teatro Circo donde tocaba el violón en su orquesta, formando agrupaciones musicales, impartiendo clases de solfeo en la escuela del grupo Paz o ya en su madurez como presidente del Montepío Musical en 1910.  Su hijo Estanislao, joven tenor que hizo sus primeras actuaciones en Oran en los años 10, mientras su padre adquiría cargos de responsabilidad en la órbita reformista de Melquiades Alvarez. Juan Carrasco falleció en Alicante el 27 de junio de 1923 a la edad de 70 años.

untitledEl 29 de gener de 1938 surt a València el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida. Portavoz de la Federación Regional de Campesinos de Levante. CNT-AIT. S’imprimia al Sindicat de la Indústria Gràfica de la Confederació Nacional del Treball de València. En sortiren 42 números, l’últim el 16 de febrer de 1939, amb el triomf feixista. A València ja s’havien publicat altres publicacions amb la mateixa capçalera.

El 29 de enero de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante los antifascistas alicantinos Francisco Iniesta Jover, panadero de Novelda con 26 años, Vicente Ivars Ronda, mecánico de Denia con 29 años y un desconocido, Germán Primitivo Canto.

——————————————————————————————————————————

28 de ENERO

El 28 de enero de 1844 se produce en Alicante un pronunciamiento popular frente al autoritarismo de Espartero liderado por el militar Pantaleón Boné, controlando la ciudad hasta el 9 de marzo, y vencido por los traidores y el miedo. Pese a las dudas sobre el carácter progresista de este pronunciamiento, esta fecha seria recordada por los alicantinos cada año con una manifestación cívica hasta 1938 [+].

untitledEl 28 de gener de 1917 neix a Canjayar el militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Ramos Castillo. En 1920 sa família es va instal·lar a Terrassa. Amb 13 anys, després de deixar l’escola, va entrar d’aprenent en un taller de fusteria, després en una fàbrica de conserves d’olives i, d’una manera més seriosa, en el ram del tèxtil, on va afiliar-se a la CNT i a les JJLL en 1931. En 1933 descobriria la seva passió pel ciclisme. Quan va esclatar la guerra civil, va enrolar-se en la centúria de Terrassa de la Columna Durruti, i, en representació de les Joventuts Llibertàries de la centúria, va assistir al congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries a Pina de Ebro. Malalt del pulmó, va ser transferit a Bujaraloz i a Terrassa, on va esdevenir secretari de les Joventuts Llibertàries. Després de certs problemes amb la policia, va lluitar, l’octubre de 1937, amb la Columna Ascaso per diferents zones (Montsó, Sogorb, Almadén), per acabar a la platja del port d’Alacant acabada la guerra. Fet presoner per les tropes franquistes, va ser tancat a Los Almendros i en un batalló disciplinari a Arizcun, al nord de Navarra, d’on va intentar fugir sense èxit, i es tancat malalt a Elizondo i a Pamplona. L’octubre de 1941 va ser alliberat i es va instal·lar a la zona barcelonina, fent carbó i feina en la construcció fins al 1949. Va exiliar-se a França, passant per Andorra. A Solferino va fer d’obrer agrícola i de paleta. Va militar anarcosindicalment a Lo Mont de Marsan i en 1954 va fundar la CNT a Lebouheyre. Va assistir al Ple de Vierzon i al congrés de Llemotges que va decidir la reunificació cenetista. Va treballar en la construcció i en 1962 va instal·lar-se a la zona de Bordeus i en 1964 va esdevenir secretari de la Federació Local d’aquella ciutat, que va representar en el congrés de Montpeller de 1965 amb Ponciano Alonso. També va militar en la FAI. Després de la mort de Franco, va residir a Sant Nazari de Rosselló, a prop de Perpinyà, on va esdevenir membre de la Comissió de Relacions de la FAI. En 1999 va col·laborar en CNT-AIT de Perpinyà. És autor d’Una vida azarosa. 44 años de exilio en Francia (1993), Revolución en España. Guerra Civil (1936-1939) (2005) i El último beso. Manuel Ramos va morir el 8 d’octubre de 2007 a Sant Nazari de Rosselló.

El00_ElFilldelaViuda 28 de enero de 1937 moría en Alicante Guillermo Rameta Pérez, trabajador del puerto de larga vida, convencido librepensador y uno de los que constituyeron el primer socialismo alicantino allá por lás últimas décadas del siglo XIX. Mozo de almacenes del puerto allá por 1885, fue uno de los iniciadores de la Cruz Roja cuando la epidemia de Cólera del verano de aquel año, siendo destacada su entrega y su desprendimiento, ya que rechaza las recompensas y méritos. Iniciador del primer librepensamiento organizado en Alicante, fue miembro activo del grupo Paz, ocupando cargos directivos cuando el grupo se nutría de muchos dirigentes socialistas locales en los primeros años 90. En enero de 1908 sufre un accidente de trabajo en la fundición de la Junta de Obras del puerto y pierde el dedo anular de la mano izquierda. Por entonces se movía en los entornos del republicanismo radical, y andando los años aparece en 1928 en un homenaje al doctor Rico. Quien parece su hijo, fue portero de la selección española de fútbol, muerto subitamente en mayo de 1932 durante un partido en Fez. Guillermo Rameta fallece en la más absoluta de las miserias en enero de 1937, y el consejo municipal a iniciativa de Rafel Millá, paga su entierro y socorre a su familia.

El campmorand 28 de gener de 1997 mor a Alacant el militant anarcosindicalista Juan Jimeno Montalbán –també citat Gimeno. Havia nascut en 1912. Ferroviari, s’afilià al Sindicat Ferroviari de la Confederació Nacional del Treball de Madrid. En acabar la guerra civil aconseguí arribar al nord d’Àfrica. La seva professió li va facultar per treballar als ferrocarrils algerians, fet que li permetrà ajudar a evadir-se nombrosos companys internats al Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i de les Companyies de Treballadors Estrangers. A finals dels anys cinquanta s’instal·là al Marroc. En 1960 fou un dels fundadors a Casablanca de l’«Asociación Cultural Armonia», amb José Muñoz Congost i altres companys, de la qual serà el primer president. Arran de la reunificació confederal en l’Exili i de la formació de l’organisme semiclandestí de lluita antifranquista Defensa Interior en 1961, va ser nomenat delegat d’aquesta organització i del nucli del Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili al nord d’Àfrica. En 1965 abandonà el Marroc i s’instal·là a Bèlgica, militant en la Federació Local de Lieja. En morir Franco, entrà a la Península i milità en el Sindicat de Jubilats i en el d’Oficis Diversos de CNT d’Alacant fins a la seva mort.

——————————————————————————————————————————–

27 de GENER

00_LuisCorbiRicoEl 27 de gener de 1893 va neixer a Monòver Luis Corbí Rico, dirigent socialista de Monòver conegut com Marto, fill de Eliodoro, jornaler i de María. Obrer sabater, autodidacta que va assolir un bon nivell intelectual, formant amb el temps una important biblioteca. Fins al 1919 va treballar al seu ofici en la veìna Elda, com tants d’altres monovers, i de segur va militar a les files de l’anarcosindicalisme, donat que hi apareix un Luis Corbi present al congrès provincial de la CNT d’Alacant la tardor del 1919. Aquell mateix any tornà a Monòver, on participa de la fundació de la Cooperativa de calcer La Solidaridad, on arrrivaria a ser president. També en aquells mesos col·laborà en la refundació d’un Centre Obrer, que en un primer moment va tenir instalades les seues oficines a la seua csa del carrer Major, i mes trad a la Casa del Poble. El 1920, arran del tancament del Centre Obrer per ordre de l’alcalde, es produeixen enfrontaments amb les forces armades i Corbí acabà tancat. Sembla que a la eixida de la presó va ser quan es va fundar l’UGT al poble, i el gener de 1925, sota la dictadura, l’Agrupació Socialista local. El 1927, bibliotecarí del Casino. Estos son anys d’intensa activitat política, donant conferències, o asistint al congresos del PSOE (Congres de la federació del ram de l’Edificació, octubre 1925), sovint en nom del Canters. El 1928 va portar la representació de les societats d’oficis varis La Regeneradora, la de sabaters i la de canters al XVI congrès nacional a Madrid. Sembla que va prendre part en la comissió de vaga dels teixidors d’Elx a començaments de l’any 1928. També va estar triat a la comissió paritaria del calçat d’Elx el 1929. El 1930 president de la Casa del Poble de Monòver i detingut al castell de Sta. Barbara a consequència de la vaga del desembre. Escollit el 12 de maig de 1931 primer alcalde socialista desprès d’instaurada la República a l’abril, però presentà la seua dimissiò l’agost, sense que estiguen clares les causes. Redactor del periòdic Trabajo [1928-1934], organ del Centre Obrer. La primavera del 1934, quan ja no era alcalde, va patir un accident pirotècnic que li va amputa un parell de dits de la ma dreta. L’octubre del mateix any de nou pres per la publicació d’una fulla clandestina cridant a la rebelió. Esclatada la revolució al poble, va formar als organismes obrers que es feren amb el control de la ciutat, fins que el març del 1937, va integrar el primer Consell Municipal, on va ocupar un càrrec en nom de la UGT, i de bell nou, el maig de 1938, triat alcalde. El día després del fina de la guerra, va ser arrestat i tancat a la presó de la localitat. Li demanaven 30 anys en principi pero el 27-09-1939, reunit el consell de guerra a Monòver, va ser condemnat a mort. L’11 de desembre de 1940 va ser Afusellat en el campament de Rabassa i enterrat a la fosa comuna del cementeri d’Alacant. Tambe col·laboracions a Acero, 1936-1937.

00_grabrielivorra_candela 3[1]El 27 de enero de 1912 nace en La Nucía Gabriel Iborra Solbes, anarquista y colectivista conocido con el sobrenombre de El Nap. Nacido en una casa muy humilde, situada en la calle de Arriba, vivió durante muchos años con su padre Pepe, su madre Maria y su tío Tomas Solbes. Militante desde su juventud, rápidamente adquiere conciencia a través de la lectura y el estudio autodidacta, y en los primeros años de la dictadura de Miguel Primo de Rivera conoce la clandestinidad. Dirigente confederal local desde los años republicanos, se distinguió en las principales reivindicaciones de aquellos años y llegada la revolución a la localidad, encabezó las incautaciones de tierras y asumió responsabilidades en las colectivizaciones del municipio. Acabada la guerra, permaneció en su pueblo, pero fue acusado de instigador del asesinato del Marqués de Altea, y encarcelado en Alicante en 1940. Condenado durante 6 años, realizó trabajos forzosos -construcción del psiquiátrico de Santa Faz- hasta que, en uno de los traslados, un comando de la C.N.T de Madrid vino a ayudarle a escapar de la cárcel. Escondido por un amigo de Elda en su casa, éste tenía un hermano que era el comisario de Elda y lo protegió durante un par de años, en los que continuó escribiendo en el periódico clandestino de la C.N.T de la región y de Madrid. Denunciado, el jefe de policía le avisó de que venían por él, y tuvo que salir corriendo y esconderse un tiempo en Alicante, para pasar luego en patera a Oran, 1948. En este punto hubo de abandonar a su mujer con la que tuvo una hija, que se quedaron en La Nucía. Tras las dificultades iniciales, se hizo representante de Zinzano y se unió a una mujer, Dora, nacida en Argentina y de padre nuciero. Al comenzar la guerra de Argelia, hubo de volver a España, acusado por los franceses de espía -vivía al lado de un aeródromo francés-. Cuando llego se fue directamente a Elda ya que sus antiguos amigos le encontraron un trabajo, pero el acoso policial le obligó a  irse a Francia y se marchó, 1975. En Francia encontró trabajo en un castillo, donde había una bodega de unos importantes viñedos y un hotel, donde se encargaba de la contabilidad y de la venta de los vinos. Pasó varios años en este lugar, hasta que en sus últimos años, y tras la muerte de su mujer, se trasladó a Alicante, dónde vivió en un piso en el barrio de Los Ángeles y mantuvo intactas sus ideas libertarias, que se encargó de trasmitir a los jóvenes anarquistas del momento. Terminó sus días ciego pero aprovechó sus 93 años hasta el final y nunca se dejó nada por el camino sin acabar.

00_unodemayo-PETREREl 27 de enero de 1942, a las siete y media de la mañana, fue fusilado por los franquistas junto a los muros del campamento de Rabasa en Alicante en Alicante Ernesto Maestre Castelló, nacido en Petrer en 1907. Zapatero, cortador y militante de la CNT-FAI en Elda, desempeñó el cargo de concejal en Petrer desde septiembre de 1936 hasta abril de 1937 -miembro de la comisión de hacienda y delegado de compras de abastos-, momento en que marchó al frente. Fue detenido al final de la guerra tras presentarse ante las autoridades. Sin embargo, fue denunciado el 29 de septiembre de 1939, acusado de haber ocultado un arma contraviniendo lo ordenado por la autoridad militar. Fue acusado falsamente de diversos cargos, puesto en libertad atenuada el 5 de enero de 1940, pero a los pocos meses fueron adjudicándole nuevos delitos genéricos, que desembocaron en su encarcelamiento preventivo, procesamiento por los delitos de adhesión a la rebelión -es decir, haber participado en detenciones y requisas o ser miembro del Comité Antifascista-, fue juzgado en consejo de Guerra el 27 de octubre de 1941 y pocas semanas después fusilado.

————————————————————————————

26 de GENER

JuandeLeidenEl 26 de enero de 1536 fue quemado vivo a manos de la jerarquía católica el aprendiz de sastre Juan de Leyden, dirigente anabaptista de Munster, por haber encabezado una revuelta comunitarista de trasfondo religioso. Los anabaptistas surgieron como vertiente milenarista del cristianismo de la Reforma en el siglo XVI, en Suiza, Austria, Alemania y Holanda. Insistían en la importancia de la comunidad, la mutua corrección fraterna, mutua ayuda material, ser una comunidad establecida voluntariamente y rechazaban enérgicamente las persecuciones y guerras religiosas y consideran un crimen la ejecución de cualquier persona por sus creencias. Su norma fue “Libertad religiosa para todos los hombres para vivir la fe de su elección o ninguna”. [+]

00_Central_GuiseEl 26 de enero de 1817 nace Jean-Baptiste Godin, pensador socialista utópico francés y fundador del Familisterio de Guisa. Godin fue un industrial acaudalado, filántropo y reformador social francés, que fundó en 1877 su familisterio para 1.200 personas, siguiendo un modelo que suponía una reducción del falansterio de Fourier. Aunque su iniciativa tenía poco de utópica, y por ello su duración se estipuló en solo 20 años, el éxito del proyecto llevó a su prolongación, y ya en 1882 y 1883 construyó otros dos grupos para 600 personas cada uno, equipados con tienda cooperativa, guardería de niños, escuela, hospital, dispensario y teatro, con seguros de enfermedad y pensiones de retiro. Antes había instituido la participación en los beneficios para todos los obreros, y en 1880 formalizó con ellos el contrato de copropiedad dando por resultado una de las más poderosas empresas cooperativas de Francia y la fábrica más importante de productos de hierro esmaltado de aquel país. El éxito de su iniciativa se atribuye a dos innovaciones: El carácter industrial, no agrícola de la empresa productiva. La renuncia a la vida en común en el Falansterio, ya que cada familia tiene su propia vivienda, protegiendo su autonomía, asegurándole los servicios comunes y facilitando sus relaciones. [+]

00_BocairentEl 26 de gener de 1943 va se afusellat i llançat a la fosa comuna del cementeri de Valencia el socialista Baltasar Beneyto Cabanes, empleat d’ofici i president del Consell Municipal de Bocairent durant la guerra, des d’on va ajudar a nombroses persones de dretes. Detingut i traslladat a Valencia al final de la guerra, va patir interrogatoris i tortures a la Model. Tenia 54 anys i va ser enregistrada la seua mort per tuberculosis pulmonar [+].

gildomenechEl 26 de gener de 1989 mor a Barcelona la militant anarcosindicalista Llum Gil Domènech. Havia nascut en 1901 a Barcelona. Son pare, confederal, la introduí en el moviment llibertari i de molt joveneta formà part de la Confederació Nacional del Treball. Destacà especialment en els anys trenta i a partir de 1976 estava afiliada al Sindicat Tèxtil de la CNT. Després formà part del Sindicat de Jubilats de la CNT de la barriada barcelonina de la Verneda.

————————————————————————————

25 de GENER

kanekoEl 25 de gener de 1902 neix a Yokohama la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d’una relació a l’altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d’alliberament de l’opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l’1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l’avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l’Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d’abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d’Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d’ell. Traslladada a la presó d’Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d’aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l’endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d’Utsonomiya, amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni. Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l’octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l’anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l’estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon. La televisió pública coreana va estrenar l’agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

atemptatvarela01El 25 de gener de 1923 –algunes fonts citen erròniament el 27 de gener–, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires, el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l’assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d’Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d’aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l’acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l’explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l’anarquista intentà arribar a l’avinguda Santa Fe, a pocs metros de l’indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia: «He venjat els meus germans.» L’agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d’un regiment situat gairebé davant, s’acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l’anarquista. Un oficial d’escrivania de la policia frenà l’envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

————————————————————————————

24 de GENER

fanelliigrupmadridEl 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid, es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers –entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire– i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l’AIT dins de l’àmbit estatal i el van anomenar «Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l’AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d’un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El «Nucli Provisional de l’Associació Internacional dels Treballadors d’Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l’AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d’un missatge del Comitè ginebrí de l’AIT, signat el 21 d’octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l’Aliança bakuninista i on se’ls exhorta a l’ingrés en l’AIT: «Germans d’Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d’ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

00_GrupoArtistasAlicantnos ReformatorioAdultosEl 24 de gener de 1941 foren afusellats a Alacant els antifeixistes alacantins Salvador Aura Mira, teixidor i militant de la CNT d’Alcoi i naixcut el 1908, i Manuel Moya Moreno, forner d’Oriola amb 26 anys. Eixe mateix día va morir a la pressó d’Alacant el sabater confederal de Petrer Luis Amat García, que havia estat condemnat a mort mesos abans.

EMauthausen47l 24 de gener de 1945 va morir al camp de concentració nazi de Güsen l’alacantí Ramón Sánchez Botella. Naixcut a Monòver el 1901, va ser traslladat des de l’Stalag? (camp de presoners) el dia 27 d’octubre de 1944 al camp d’extermini de Mauthausen, on va ser registrat com a presoner amb el núm 10.910. Més tard, el dia 5 de maig de 1944 va ser traslladat a Güsen (Kommando de Mauthausen) on va morir el gener de 1945. Tambè de Monòver, moriren a Güsen-Mathausen Juan Alfonso Monzó, mort el 7 de juliol de 1941, Juan Gil Amorós, mort l’11 d’agost de 1941, Lluís Guardiola Santa, el 2 de setembre de 1941, Demetrio Poveda Bellot, el 5 de maig de 1941 i Josep Poveda Gran, el 12 de juliol de 1941.

————————————————————————————

23 de GENER

00_mario brotonsEl 23 de enero de 1922 nacía en Alcoi Mario Brotons Jordá, militante anarquista y de las JJLL en Alcoy desde la preguerra. Nacido en una familia republicana de obreros alcoyanos, su padre, Tomás Brotons Ferrándiz (Gorga), era albañil republicano y su madre, Camila Jordá Botí,  panadera y la que sustentaba la casa por el alcoholismo del padre. Comenzó a trabajar a los 8 años como panadero, permaneciendo en este oficio hasta el principio de la guerra, en que paso al sector textil. Desde niño en los entornos libertarios, autodidacta y gran lector, lo que suscitaba el recelo de sus padres, a los 12 años ya se interesaba por los estudios de química aplicada y acudía a las clases nocturnas que daba Enrique Vañó. Mintiendo sobre su edad, con 12 años se afilia a la JJLL, que tenían su sede cobijadas en el Centro de Estudios Sociales, situado al final de la calle san Nicolás, y frecuenta los entornos esperantistas y naturistas de la zona-Los Canalones- y participa en sus publicaciones. Combatió al fascismo sublevado en la ciudad, participó en el asalto del cuartel del regimiento Vizcaya el día 3 de agosto y fue el soldado alcoyano más joven en la guerra civil, partiendo con la Columna Alcoyana que sale para Andalucía el día 8, desplazándose después al frente de Teruel. Parece que llegó a ocupar algún cargo político durante la guerra. Al final de la guerra trabajó como pintor de brocha gorda, y participó en los primeros intentos de reorganización confederal en la clandestinidad, formalizada a partir de una reunión celebrada el 23 de abril de 1939, día de la festividad de san Jorge, en la ciudad del Serpis. Pocos días después fue detenido y torturado primero por la guardia civil y luego por los falangistas, pero viendo su vida en peligro huye de Alcoy a Valencia, donde discretamente comienza a trabajar de pintor de letreros y se integra en el grupo Ponzam de Valencia, encargados de trasladar a perseguidos políticos de los nazis llegados desde Barcelona, hasta Alcazar de san Juan, con destino final a Portugal. Aceptó el servicio militar porque así se lo indicó la organización, entrando en el regimiento de Alcoy, hasta que fue detenido por conspiración el 24 de octubre de 1944, y condenado a 3 años que cumple en el penal de Mahón, en las oficinas y favoreciendo con ello a muchos compañeros, del cual salió el día 22 de noviembre de 1946. En los años 40 también había participado en la Agrupación teatral La Cazuela, que tuvo que abandonar por tener antecedentes penales. Esos mismos años, mediados los 40, después de unos estudios de peritaje mercantil, tenía abierta una librería que le fue bien, pese a los altibajos carcelarios, y que le dio para montar un almacén de papel en los años 50 y luego una fabrica de cartón ondulado que vendió a finales de los 70. Excursionista y arqueólogo aficionado descubrió, con Héctor García y Juan Pastor, algunos yacimientos prehistóricos, uno de ellos las pinturas de la Sarga. Evolucionó a posiciones socialistas y reformistas hasta la llegada de la transición, momento en que ingresa formalmente en el PSOE, y refunda la Agrupación Socialista de Alcoy. Poco antes de morir investigó sobre la foto “El miliciano caído o muerte de un miliciano” de Robert Capa, y dijo que el conocido miliciano era Federico Borrell “Taino”. Mario Brotons falleció en Alicante el 10 de junio de 1995.

FIJLEl 23 de enero de 1948 se firma en el exilio confederal francés un manifiesto a favor de la creación de un partido libertario. Uno de los firmantes de aquel documento fue el anarquista alicantino Daniel Berbegal. Nacido en Villena en 1912, y activista por lo menos desde 1934 en la Federación Ibérica de Juventudes libertarias, colaborando en Tierra y Libertad (Barcelona). En septiembre de 1936 era miembro del Comité regional catalán de la CNT y el Comité regional de la FIJL. En enero de 1937 había pedido a su grupo integración Eliseo Reclus de la FAI desde Barcelona. Fue el delegado de Cataluña ante el pleno por la FIJL en Valencia en febrero de 1937 y renunció en junio del Comité regional catalán para integrar el Comité peninsular de la FIJL en julio. En Francia con la Retirada, encontró un trabajo de prensatelas. En 1941 en Burdeos con Mas Valois y G. Sentis y defendió la tesis colaboracionistas. Miembro de la Comisión de relaciones de la CNT y responsable de los contactos con Marsella, en la zona franca. En 1944 fue miembro del Comité regional clandestino de París. Después de la división del movimiento libertario en 1945, acabo alineado en las posiciones de sub Comité Nacional de la tendencia conocida como colaboracionista y colaboró en su cuerpo España Libre (Toulouse). Después de ser uno de los firmantes del polémico manifiesto a favor de la creación de un partido libertario, a continuación, en 1957, volvió a las posiciones ortodoxas de la CNT.

00_SucesoPortalesEl 23 de gener de 1999 mor a Sevilla la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. Havia nascut el 4 de març de 1904 –algunes fonts indiquen el 8 d’abril de 1904– a Zahínos. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l’abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s’hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d’agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de «Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de «Mujeres Libres», en la campanya d’extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l’organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de «Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de «Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d’aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d’Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera de España); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d’Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d’Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l’exili. En 1972 s’instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers, on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda. En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d’Acracio Ruiz. Va escriure per a Frente Libertario.

————————————————————————————

22 de GENER

petroli04El 22 de enero de 1881 fueron excarcelados de la prisión de Alcoy, en libertad bajo fianza, 38 de los 39 presos previstos en la disposición del juez de distrito, los cuales estaban en prisión desde el año 1873, encarcelados a consecuencia de los sucesos de julio, conocidos como la Revolución del Petrolio. No llegó a tanto. En total se produjeron 16 muertos en los enfrentamientos, entre ellos solo un militar, respetándose la vida de los encarcelados durante esos días; y se incendiaron cinco inmuebles, ninguno de ellos industrial y solo contamos algún robo aislado. Entre los detenidos encontramos a internacionalistas y cantonales, pero también carlistas y delincuentes. La represión desatada tras aquellos sucesos, se concretó en detenciones en toda la comarca que se alargaron durante meses, muchos de ellos conducidos como animales hasta el Castillo de santa Bárbara de Alicante. Bastantes murieron en prisión, como sucedió con el número 39, al que esperaba en vano su familia a las puertas de la cárcel, rodeados de infinidad de parientes y amigos de todos los confinados. Tenían suerte si sus familias no habian acabado en la miseria o en la más completa desesperación, frente a la lentitud, imprevisión y la irregularidad de la administración de justicia de un sumario de alrededor de 20 mil folios. El proceso judicial duraría hasta 1884, cuando habrían sido puestos en libertad las dos terceras partes de los procesados, que incluía a 282 presentes y 56 ausentes. La prolongación del proceso llevó a algunos presos al suicidio, y a que se extendiera un clima local de solidaridad traducida en una sólida Comisión de Defensa de los Presos activa hasta 1884. En la imagen, los rehenes detenidos por los revolucionarios en el patio de la prisión según  La Ilustración Española y Americana (01-08-1873).

enterramentmichel01El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret. Michel havia mort el 9 de gener d’aquell any a Marsella i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l’estació de Lió i l’endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes –la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren–, sortí d’allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l’anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de «setena classe», també anomenat «dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d’unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte –que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat– i Séverine, entre d’altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.

agustinvicenteEl 22 de gener de 1920 neix a Lorca el guerriller antifranquista llibertari Luis Agustín Vicente. Va utilitzar pseudònims diversos, com ara Luis Pérez Costas, Luis Ruiz Costa, El Metralla, Mario Miglia, Mario Mella, Mario o El Garulla. Abans de la guerra civil va militar en el moviment anarquista a Còrdova, on residia. En acabar la guerra es va refugiar a França i en 1942 va entrar a la Península Ibèrica on va participar en la guerrilla de l’Alt Llobregat. El 3 de setembre de 1946 es va publicar una crida de recerca per desertor. En 1947 residia a Rarascón-d’Arièja i participava en activitats de grups d’acció a Catalunya. El 27 de setembre de 1947 va ser detingut a Molins de Rei, amb altres 11 membres de grups llibertaris, acusat de volar la cimenteria Sansón de Sant Feliu de Llobregat; però el 28 de novembre de 1952 va poder fugir del castell de Montjuïc on estava tancat després d’apoderar-se de la pistola d’un guàrdia. Va arribar a França sota el nom de Luis Ruiz Costa, que emprarà des d’aleshores. Va exiliar-se a Itàlia, on va fer feina a les pedreres de marbre a Carrara sota el nom de Mario Miglia. A Gènova va participar amb altres companys en una expropiació on es van fer amb quatre milions de lires. El 15 gener de 1957 va participar en l’assalt de la sucursal del banc «Casale Monferrato» de Vilanova, d’on es van portar un milió i mig de lires. El 16 d’agost de 1957 va tornar a creuar la frontera francoespanyola amb Josep Lluís Facerías i Goliardo Fiaschi. A Sant Quirze de Besora es va separar del grup i va agafar el tren fins a Sant Andreu, i després amb bicicleta fins a Sabadell, on va trobar refugi a casa del company Emilio Tena Gorrita. Durant la matinada del 27 d’agost la policia va envair el domicili i va poder fugir per la finestra del bany al jardí, però la casa estava encerclada i va ser detingut. Les seves declaracions van permetre a la policia detenir el 29 d’agost Goliardo Fiaschi al Tibidabo. Aquestes dues detencions permetran que la policia pugui tendir una emboscada a Facerías el 30 d’agost de 1957, que li costarà la vida. Jutjat davant un Consell de Guerra el 12 d’agost de 1958, Agustín Vicencte va ser condemnat a 24 anys i quatre mesos de presó. Durant els anys 80 vivia a Lorca.

————————————————————————————

21 de GENER

E017_correcteurl 21 de enero de 1884 apareció en Alicante El Boletín Tipográfico, órgano de la Sociedad Tipográfica de Alicante. Bajo la dirección de republicano y socialista José Mª Santelices, sería mel nucleo original del que saldrían luego la Agrupación Socialista y otros grupos librepensadores locales. Parece que editaron 5 números, el último en mayo de ese mismo año, y que era sufragado por los asociados y se editaba a dos columnas, con un número extraordinario dedicado a Gutemberg. Se apuntan como colaboradores a Bernardo Samper Navarro, José Moscat Oñate y Rafael Carratalá Ramos. El grupo editor, debe relacionarse con el núcleo original, la Asociación del Arte de Imprimir, que se constituye y desaparece tras participar en el I congreso de la  Federación Tipográfica Española -1882-. Ligados a los tipógrafos socialistas alicantinos aparecerían luego El Grito del Pueblo, en la década de los 90 y a comienzos del siglo XX, La Vanguardia.

00_cab-ElSocialistaEl 21 de gener de 1891 va ser fundada a Alacant l’Agrupació Socialista, concidìnt amb una visita de Pablo Iglesias a la ciutat. Tot i que sembla que hi era constituida des del 1888, quan Rafael Carratala Ramos “Veritas” feia de corresponsal de El Socialista, la proximitat de les primeres eleccions amb sufragi universal i la predisposició dels socialistes a utilitzar les vies legals i polítiques  per la millora de les condicions del proletariat, forçaren la seua constitució formal. Esta decissió dels socialistes locals, forçà en pocs mesos la divisió al Centre Obrer situat en el nº 15 del carrer Liorna, avui carrer Tomás López Torregrosa, i l’eixida de bona part dels socialistes i republicans que obriren poc desprès un Centre de Societats al nº 2 del carrer de Zorrila, avui Avinguda de la Constitució. El primer candidat socialista per Alacant a les eleccions, juntament amb el propi Pablo Iglesias, fou l’alacanti Joaquín Adrián Baldrés, que sols obtinguè 131 vots. Joaquín Adrián, fou jornaler i membre del grup de lliurepensadors Paz, i anys desprès, el juliol de 1903, apareix com vocal de la junta de delegats del Centre de Societats Obreres d’Alacant, i asistì en representació de La Marítima i dels descarregadors del Port, al Congrès nacional dels Obrers del Mar celebrat poques setmanes desprès.

El 21 de enero de 1940 fue fusilado por el fascismo en Alicante, el escritor noveldense y militante de la CNT Francisco Mira Sellés. Nacido en Novelda el 05-05-1904 en una familia obrera republicana, se trasladó a Madrid en los años 20, donde adquirió cultura y estudios, evolucionando hacia el anarquismo. Parece que a finales de los años 20 regresa a Novelda, donde interviene en actos en la Casa del Pueblo y en abril de 1930 fue absuelto, junto a su hermano José, de una causa de homicidio imprudente.

————————————————————————————

20 de GENER

00_ObrerosZapateros Elda GiraCampestre 1912 [ArxiuEMIDESA]El 20 de enero de 1912 fue instada formalmente la legalización de la Sociedad de Aparadoras y Zapateros de Elda, La Racional, el primer sindicato moderno de las comarcas del medio Vinalopó encargado de transmitir las consignas en torno al nuevo sindicalismo revolucionario y confederal de la CNT. Estrechamente ligado al curso del Vinalopó, fue uno de los mejores ejemplos del cambio y asimilación de los principios confederales en el primer siglo XX, ilustrativo del tránsito del societarismo de resistencia al sindicalismo revolucionario, de camino al sindicato unificado. Creemos interesante estudiar el proceso de su constitución a partir de las primeras sociedades de zapateros de Elche y Elda, o las razones de su alcance geográfico hasta conformar uno de los ejes de la lucha obrera en el interior de la provincia de Alicante, desde Elche a Villena adaptándose al modelo de industrialización difusa que caracteriza al sector del calzado. [+]

E00_cab_Reivindicacx_ALICNTE1919l 20 de gener de 1920 fou detingut desprès d’una redada policial a Alacant i deportat a Cuenca per ordre del gobernador Dupuy de Lome, Luis Pastor Clement, flequer anarquista alacantí conegut amb el malnom de El Boca. Naixcut el 1896, venìa d’una familia de jornalers de Sant Joan, i ja als 9 anys va patir un accident de treball al forn on treballava. El 1912 havia estat detingut desprès de sonar uns trets a una casa del carrer Teatinos i un any desprès de nou detingut desprès d’una barralla al carrer i aviat va agafar fama de tenir bons punys. L’estiu de 1918 pren part a la activa comissió de vaga dels flequers, allargada fins al setembre i resolta amb exit, amb el acord d’establir el nomenat Pa Ùnic. Desprès d’això va ser triat president de la societat La Luz del Día i va col·laborar amb el periòdic anarquista local Reivindicación. Desprès de la detenció del 20 de gener de 1920 i la seua deportació a Cuenca, de bell nou denunciat i empressonat l’octubre del 1924 per infringir les ordenançes municipals. Sembla que estos anys va patir la persecució patronal, deixant la seua feina, i apareix com a vocal dels chofers de La Constancia el 1930.

————————————————————————————

19 de GENER

Proudhon_01El 19 de gener de 1865 mor amb 56 anys, Pierre-Joseph Proudhon, filósof, polític i revolucionari francés, qui, juntament amb Bakunin i Kropotkin fou un dels pares del pensament anarquista i de la seua primera tendència económica, el mutualisme. Fill d’artesans, nascut a Besançon, pot ser considerat com el fundador de l’anarquisme contemporàni. L’artista pintor Coubert el va immortalitzar en un retrat molt famós. El 1849 fou empresonat per criticar a l’emperador Lluis Napoleó. Va fugir i s’exilià a Bèlgica una temporada. Era tipógraf de professió i, per tant, tenia una notable cultura i aviat començà a ser conegut pels seus articles periodístics. El 1858 fou entrevistat i el periodista li va preguntar si era monàrquic i la resposta, naturalment, fou no. Després li preguntà si era republicà: de nou resposta negativa. Aleshores li preguntà si era demòcrata. Va respondre que no. “Doncs que és vostè?” preguntà l’entrevistador. I va contestar: soc anarquista. Ni monàrquic ni republicà ni demòcrata. Simplement: anarquista. Es autor de diverses obres, com “El principi federatiu” o “Qué és la propietat?”, entre d’altres, plens de referències que, com he dit, mantenen una gran vigència. Per exemple: contra la competitivitat del sistema capitalista o liberal, dominant aleshores, mantenia el cooperativisme: un món cooperatiu és un món humà, mentre que el món competitiu és violent. En aquest tema fou influenciat per Robert Owen, socialista i cooperativista anglès, i tanmateix per Charles Fourier, que preconitzava un món harmònic. Mentre el marxisme partia sociològicament del grup per analitzar la història i el porvenir, Proudhon creia en la persona com protagonista. I ho va manifestar en una famosa paràbola que constitueix el fonament antropològic de l’anarquisme. Deia així: “Nosaltres, els anarquistes, lluitarem contra les nacions-estat, és a dir, contra Anglaterra, contra França, contra Espanya, contra Prusia… Quan derrotem a aquestes aberracions nacionalistes i estatalistes, nosaltres, els anarquistes, lluitarem per la Europa dels pobles naturals, és a dir, per l’Europa d’Escòcia, de Baviera, de Catalunya, de Euzkadi, de Galiza, de Castella, de la Toscana, de la Padània, del Langüedoc, de la Bretanya, de Gales, de Normandia, de l’Alsàcia, de Calàbria, lliurement confederades; quan tinguem aquesta Europa seguirem lluitant, ara per l’Europa dels municipis i les comarques, és a dir, per l’Europa de Roma, de Barcelona, de Lisboa, de París, de Londres, de Munich, de Milà, de Madrid, de Praga, de Berlín, de Granada, de Sevilla, de Toulouse… lliurement confederades, junt amb les comarques, com el Berguedà, l’Empordà…, etc. Però tampoc estarem satisfets i seguirem lluitant. I lluitarem per les persones, per l’Europa de les persones lliurement confederades, perquè: que és per a nosaltres una persona? Per a nosaltres, la persona té un cap per pensar, té un cor per sentir i estimar, té unes mans i uns braços per treballar, té uns peus i unes cames per desplaçar-se. Doncs, què més necessita una persona? Una persona és una nació”. [+]

————————————————————————————

18 de GENER

canocasadoEl 18 de gener de 1898 neix a Múrcia el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. De jove s’adherí a la CNT de Río Tinto, on treballava a la mina. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant i s’afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d’Enllaç CNT-UGT. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, en acabar la guerra, aconseguí arribar a Orà i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, on morí en 1975

00_ManifestacionEntierroVictimasMotinHambre_1918El 18 de enero de 1918 estalló en Alicante el llamado Motín del Hambre que, tras los enfrentamientos entre el pueblo y las fuerzas de la autoridad, dejaron en las calles a 3 jóvenes muertos: Antonio Jover Pastor de 19 años, Ramón …Giner Ronda, de 14 y Emilio Espuch Pastor, de solo 12 años. Al día siguiente las sociedadas obreras declararon la huelga general en señal de duelo y como protesta por la actuacion del gobernador, a quien se exigía la dimisión. Más allá de los hechos concretos, meros detonantes de un problema de mayor calado, podemos considerarlos como el desborde de la tensión largos meses acumulada en los barrios obreros de la ciudad, “El hambre asoma su faz siniestra por todas partes. Se carece de trabajo. Empujados por la necesidad, llegan a las capitales los habitantes de las poblaciones rurales en demanda de faena..”, Alicante Obrero, 18 de enero de 1915. Este estallido social de enero de 1918, en verdad fue la réplica de otros motínes similares que días antes habían estallado en Málaga, Madrid o Barcelona. Aquella jornada de ira y sangre en las calles de Alicante fue la última de una larga seríe de las que, ciclicamente brotaron de una manera tan espontánea como previsible. Este tipo de motines, iniciados por lo general por la rebeldía ciega del pueblo ante la privación y la injusticia, tuvo con frecuencia derivas interclasistas, es decir, susceptibles de contagiarse a otras grupos sociales y de ser manipuladas por intereses politicos y electorales; y en nuestra provincia estallaron casi todos ellos entre 1893 y 1918, presentando dos modelos diferenciables. Uno fue el predominante durante la década de los 90, cuando solían ser los jornaleros quienes quemaban fielatos de consumo (como sucedió en Aspe, Novelda, Pinoso, Monòver..) y apedreaban la casa del alcalde al grito de Viva la República!; y otro aquel que, con similares motivaciones, era iniciado mayormente por mujeres, seguido por sus maridos al grito de Pan y Trabajo!; pero que tenía ahora como principal objetivo a colmados y tahonas o la presión sobre las autoridades para solucionar el problema del abastecimiento de subsistencias, algunos de cuyo primeros ejemplos fueron los asaltos a panaderias en la campiña cordobesa de la primavera de 1905, o incluso el que se produjo en el mismo Alicante el 2 de enero de 1906, con el resultado de 2 muertos, o también el protagonizado por las alcoyanas a finales de julio de 1909, aunque en este caso cobrara tintes antimilitaristas, “..estalla el motín del Hambre, la paz se perturba en otras partes y los horizontes del país se entenebrecen cada vez más, no estando lejano el día en que hasta las piedras se levantarán contra un gobernante tan nefasto..”, Heraldo de Alcoy, 11 de marzo de 1904. En la imágen adjunta, la manifestación del día del entierro que congregó a unas 10 mil personas y la conmemoración publicada por un conocido periódico local años después: “El Tio Cuc dedica un recuerdo per el descans de les pobres criatures que demanaven pa i els van donar pa i companache pa tota la vida..”.

El 18 de gener de 1986 mor a Alcoi el militant anarcosindicalista Amando Jordà, també citat com Armando Jordà i Armando Arjona. Veterà militant confederal integrat al sindicat de la Construcció de Cocentaina. Va ser cap al 1918 quan Armando començà a treballar a Alcoi com a metalurgic i s’adhereix a la CNT local, pasant pels càrrecs de tresorer, secrétari de la fedéracio local, secrétari del sindicat del métall i membre del Comité régional del Llevant. Amando, fou peça clau de la Federació Local de Sindicats d’Industria alcoiana durant la revolució, on treballava com a encarregat del depàrtament d’economía i estadística. Com Amando, Ramón visquè amagat a la seua casa desprès la guerra, fins que el 24 de desembre de 1949 va ser detingut i empressonat a Alacant.

————————————————————————————

17 de GENER

osugi01El 17 de gener de 1885 neix a Marugame l’intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d’Azuma Osugi, capità de l’exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l’adolescència es va allistar en l’Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d’expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l’oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d’hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l’escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d’un amic de la infància, Rei, l’assessorament d’un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d’una fase de depressió, es va lliurar a l’estudi i a la lectura, especialment d’autors russos, i va passar per una època espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d’una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l’Església se sumà al patriotisme i a l’esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l’Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l’esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l’amor lliure i l’anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l’augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l’anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l’«Afer del Terrat» i per l’«Afer de la Bandera Roja». Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l’enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l’«Afer de l’Alta Traïció» acusats de conspiració per assassinar l’emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d’aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l’Estat i es va centrar en l’anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L’octubre de 1914 va tornar a editar el setmanari Heimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l’ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d’unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d’aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l’1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d’edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d’una unitat de la policia militar de Tòquio encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L’«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l’ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d’On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d’on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l’anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor –ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

torro01El 17 de gener de 1918 neix a Villena l’anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo en una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l’agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball. El juliol de 1936 combaté l’aixecament feixista primer a Villena i a Albacete i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué una única filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l’Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio va morir el 5 de novembre de 2002 a Villena.

afusellamentEl 17 de enero de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante los militantes antifascistas y zapateros confederales en Elda José González Vera, con 31 años, y José Sánchez Mira, de 28, que durante la guerra fue miembro del Comité de Salud Pùblica en Elx y después, juez municipal suplente en La Alguenya y alguazil. Les acompañó Francisco Santamaria Ferrer, del que no tenemos más datos. Un año después siguió la misma suerte el antifascista de Dénia Angel Colas Vergara, aserrador de 41 años.

————————————————————————————

16 de GENER

E00_cab_BoletinFRE-AITl 16 de gener de 1873 va eixir als carrers d’Alcoi el Boletín de la FRE-AIT, primer periòdic de caire anarquista publicat al Llevant. Amb orientació internacionalista i bakunista fou òrgan oficial de la Federaciò de la Regió Espanyola. La seua publicaciò es va acordar en el Congrès que s’havia celebrat a Còrdova el desembre de 1872 i d’acord amb aixo “…publicaba solamente comunicaciones oficiales, movimiento obrero, gestión administrativa, y anunciará las localidades donde haya falta o sobra de brazos y el tipo de jornaleros..”. Va estar editat a Alcoi des del nº 1 fins al nº 26, aparegut a prinicpips de l’agost, quan arran la insurrecció internacionalista es va traslladar l’admistració a Madrid per la persecució a que van estar sotmesos els membres de l’AIT per les autoritats republicanes.  Tots els artìculs apareixen sense rúbricar.

E00_berneri_Esbeltl 16 de gener de 1938 mor a Cabeza de Buey, al front d’Extremadura, l’anarquista alacantí Tomás Vera Morales. Naixcut al 1913, fou un somniador amb anima d’artista, autodidacta ben format, fotògraf de professió i pintor aficionat. De familia modesta -el seu pare, Tomás Vera Pastor, era venedor de peix al mercat i president de la societat de l’ofici d’influencia socialista el 1928-, va estudiar a l’Escola Modelo (protestant) i promte destacà com a dibuixant a l’escola d’arts i oficis. Aviat se va afiliar a la CNT i va ser un dels fundadors de les JJLL i d’un Ateneu Llibertari a Alacant. Aleshores era fotògraf als tallers Lillo d’Alacant i vivia al carrer de Lepanto, 3, especialitzat a l’art de retocar les fotografies amb llapis. Va ser detingut el 9 de maig de 1933 durant una vaga al port d’Alacant pel sabotatje al ferrocarril i condemnat a deu mesos d’empressonament per tenència d’explosius el novembre. Quan va ser alliberat, va traslladar-se a Barcelona baix identitat falsa amb la seua companya Julia, però va estar a Alacant alguna vegada en tasques d’organització, donat que apareix el 1935 a la foto d’un grup de membres de la FAI a la platja de l’Albufereta, amb motiu de la visita de Domingo Germinal. Arribat a Alacant el 19-07-1936, va ser voluntari de la Columna Ascaso, assolint el càrrec de tinent d’informació de la 128 brigada i després membre del estat major de la Divisió. Va participar el 17 d’abril de 1937 a la reunió a Barcelona del Sindicat d’Ensenyança i Profesions lliberals on es va aprovar l’ingrès dels dibuixants al sindicat, i tambè va ser nomenat Delegat de Treball. Va utilitzar el seudònim Esbelt en les nombroses caricatures i dibuixos publicats que va deixar a Inquietudes, Porvenir, Liberación, Tierra y Libertad i Solidaritat Obrera. En l’imatge l’obra de Camillo BERNERI, Mussolini alla conquista delle Baleari, o la coberta es del Esbelt; i pròleg de D. A. de Santillán. Barcelona, Secció Italiana CNT-FAI, 1937 (Imp. Clarasó) 171 p., 7 làmines.

012_EusebiCarbóEl 16 de gener de 1958 moria a Ciutat de Mèxic l’anarquista Eusebi Carbó Carbó. Nascut en Palamós en 1883, s’establì a Elda en la segona mitat de 1915, des d’on va organitzar la Federación de Grups Anarquistes del Llevant, li va donar una nova dimensió a la publicació local La Guerra Social i consolidà el projecte sindicalista i educatiu de La Racional, societat de aparadores i sabaters. Va deixar Elda cap al 1917 [+].

————————————————————————————

15 de GENER

lasolidaridad1870El 15 de gener de 1870 surt a Madrid el primer número del setmanari La Solidaridad. Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l’AIT i a partir del número 29 (30-07-1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d’actualitat, notícies de l’exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d’un fulletó on s’incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d’Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l’últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d’editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

E32706004l 15 de enero de 1913 daba una conferencia acerca de los beneficios de la huelga general en el Centro de Sociedades Obreras del nº 2 de la avenida de Zorrilla de Alicante la ferroviaria, maestra, librepensadora, propagandista y feminista ilicitana Adelfa Blasco Mendiola, también nombrada Adela. Ya a principios de 1912 dirigía una Escuela Neutra en Elche, que fue cerrada por falta de condiciones higiénicas y por la persecución de los reaccionarios locales. Su intensa actividad societaria, tras el cierre de la escuela, quizás la obligaron a dejar Elche en el verano, desplazándose a Petrer, donde se implicó como delegada sindical en la huelga declarada en la ciudad el otoño anterior. En general se mantiene activa entre 1908 y 1916 por toda la provincia, participando en actos de los republicanos radicales alicantinos y en mítines cercana tanto a los socialistas, mitin contra la guerra de enero de 1912, como a los anarcosindicalistas, apoyo a los metalúrgicos en huelga en 1913, además de sus colaboraciones en el periódico anarquista y sindicalista alcoyano El Selfactinero, 1912. Todo parece cambiar tras asistir a un certamen cultural de Cádiz en 1916, donde parece que conoce a un joven tinerfeño, Ubaldo Rodríguez, y se casa de seguido. El matrimonio concluye en 1919, con la muerte de Ubaldo, y al decir de la prensa sufre una especie de conversión religiosa que la aleja del radicalismo que sostenía. Con el periodo republicano aparece referida como taquillera en la estación de Murcia, al parecer compaginándola con labores pedagógicas, posiblemente en el Colegio provincial de ciegos; retoma sus convicciones y su actividad propagandística a todo trapo, pide incansable el voto para la mujer adscrita a la candidatura de Acción Republicana, toma parte en la huelga de ferroviarios de octubre de 1931 con diferentes actos en el Ateneo Ferroviario e intenta organizar un grupo femenino en Alicante. En 1933 es presidenta de la sociedad Socorro de la República, que destacó en el apoyo a los niños huérfanos de la revolución de octubre del 34, pero vio frustradas sus expectativas al no recibir el apoyo de la Junta de protección de menores. Disuelta la sociedad en 1935, se le pierde la pista.

00_Antulio Sanjuan, hijo de José y popular personaje alicantinoEl 15 de gener de 1916 moria a Alacant envoltat de la miseria material i moral del seu temps, el polític republicà, mestre làic i lliurepensador protestant alicantí José Sanjuan Juan. Original d’Ibi on va neixer el 1869, va arribar a la capital en els últims anys del segle XIX i es vinculà inicialment amb la maçoneria, però prompte s’acostà als cercles lliurepensadors de caire republicà-radical, on va adquirir un cert prestigi com a periodista social i propagandista proper a societats de resistència com la d’alfarers hidràulics en els anys del canvi de segle. L’assetjament del Governador civil i les divisions internes del republicanisme local el portaren el 1905 a Crevillent on va començar a dirigir una escola laica [La Fraternidad] i on continuà amb la seua tasca de dinamització societària fins que l’enfrontament amb el cura local, al que va acusar públicament de pederàstia, i de nou les velles confrontacions internes van forçar el seu desplaçament a San Vicent del Raspeig a finals de 1908. Ací tornà a la feina de mestre en altra escola opular amb bons resultats i una relativa tranquil·litat; però va ser empresonat per la seua implicació en la campaña contra la guerra del Marroc al juliol de 1909 i la escola tancada unes setmanes al setembre. Aleshores va iniciar una cursa política com a propagandista de la nova conjunció republicana-socialista i com a dirigent del republicanisme local que controlà un temps el consistori municipal. Aquesta mena de èxit mediàtic no trigà a esclatar; perduda la estimada escola i les ambicions polítiques, milità a la Agrupació Antiflamenquista Cultural i tornà al periodisme actiu fins que la misèria i la seua fràgil salut precipitaren la seua mort en els primers dies de 1916, en mitj del rumors i el rebuig. El seu fill va ser Antulio Sanjuan Rives, en la foto, fou un conegut artista popular i fester alacantí. [+]

rosa-luxemburgo-fidelvasquezLa noche del 15 de enero de 1919 en Berlín, fue detenida Rosa Luxemburgo por hombres del cuerpo de asalto, que la asesinaron, y arrojaron su cadáver desde un puente al canal. Al día siguiente todo Berlín sabía ya que la mujer que en los últimos veinte años había desafiado a todos los poderosos y que había cautivado a los asistentes de innumerables asambleas, estaba muerta. Todo Berlín sabía que había sido asesinada por ser la cabeza visible de la revolución espartaquista, junto  a Liebknecht, tambien asesinado ese día. Estos asesinatos desencadenaron por todo Alemania numerosos disturbios y motines que se saldaron con 5000 muertos, miles de represaliados y el asesinato de numerosos líderes de la izquierda. Mientras se buscaba su cadáver, un Bertold Brecht de 21 años escribía: La Rosa roja ahora también ha desaparecido. Dónde se encuentra es desconocido. Pocos meses después, el 31 de mayo de 1919, se encontró el cuerpo de una mujer junto a una esclusa del canal. Se podía reconocer los guantes de Rosa Luxemburgo, parte de su vestido, un pendiente de oro. Pero la cara era irreconocible, ya que el cuerpo hacía tiempo que estaba podrido. Fue identificada y se le enterró el 13 de junio. [+]

El 15 de gener de 1921 mor a mans de la policia a Barcelona l’anarcosindicalista Francesc Sabater Arias. Aquell dia, sobre les sis del vespre, Joan Caballé, activista del Ram dels Transports de la CNT, se situà als voltants de l’Arc del Triomf per demanar als obrers que passaven solidaritat econòmica per socórrer els presos i perseguits, mentre diversos companys li guardaven les espatlles. Uns policies que el van sorprendre en plena feina el subjectaren i intentaren portar-lo a comissaria, però els altres companys van respondre a trets, obligant-los a amollar-lo per a defensar-se, moment que aprofità Caballé per fugir amb els diners recaptats, encara que finalment fou detingut. En aquest tiroteig va resultat ferit Francesc Sabater Arias, que fou portat a la Casa dels Socors de la Ronda de Sant Pere on morí hores després. Dies després, el pare de l’infortunat declarà que son fill mai no havia estat afiliat a cap sindicat.

caso-scalaEl 15 de gener de 1978 a Barcelona, després d’una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos CNT contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l’itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d’ells afiliats al Sindicat d’Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l’autoria de l’incendi i per tinença d’explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l’any anterior a la presó amb la missió d’infiltrar-se en els grups anarquistes –ho va fer en l’Exèrcit Revolucionari d’Ajuda als Treballadors de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»– i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d’incloure’l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia –que curiosament havia estat detingut el 27 d’octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l’atemptat– i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l’Estat de la mà del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l’1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l’afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d’interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d’ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l’impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d’altres qüestions sociosindicals molt més importants.

————————————————————————————

14 de GENER

00_Postal-AsesinatoFerrerGuardia_Ateneu Enciclopèdic Popular i Edicions PleniluniEl 14 de gener del 1859 –moltes fonts citen erròniament el 10 de gener– neix a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Àngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s’acabaren els seus dies d’escola. L’octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l’exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia «La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat «Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l’anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar –des d’abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer–, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament racionalista. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat i l’Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol –fet que hauria estat una pretensió modesta–, sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees –de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica. L’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrer crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o «èpoques» d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletí és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene. També l’editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S’insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament «integral», és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d’un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L’Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l’«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les  accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament –i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris– la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Fabra Ribas, Villalobos Moreno i Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d’agost per membres del sometent d’Alella acusat de ser l’autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l’Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc; les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església –a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l’Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica –una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans, fruit d’una subscripció popular internacional. El 13 d’octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d’Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d’Ascaso.

El 14 de enero de 1901 fue enterrado en Alicante Antonio Aragonés en un acto puramente civil, manifestación de sus firme convicciones librepensadoras que fueron leídas por boca de sus amigos Corominas y Vinader ante la tumba, a la que fue acompañado por muchos de sus compañeros republicanos y los representantes de las sociedades obreras locales. Librepensador cercano al grupo Paz, fue también militante de la Juventud Republicana y presidente de la sociedad de toneleros de Alicante durante la primera mitad de los noventa. Hermano de ideal de los que cayeron en la Serreta de Novelda en las navidades de 1896, los recordaba frecuentemente en sus escritos de sus últimos años. En 1899, en nombre la Juventud Republicana, forma parte de la comisión organizadora de los actos que en Alicante secundaban la campaña pro-revisión del proceso de Montjuich, y de la visita de Lerroux a la ciudad. Convencido revolucionario discrepó del proyecto de Unión Republicana, que abandona para militar en el librepensamiento rojo del grupo Nuevo Germinal a comienzos de 1900. Estuvo unido con la también librepensadora Carmen Soler. Dejó colaboraciones en La Marina Mercante, y La Unión Democrática, en especial en los últimos años del siglo [+].

rosalavinya02El 14 de gener de 1918 –algunes fonts citen el 19 de gener– neix a Palafrugell l’anarquista Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari Martí Laviña Torroella, que en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell decidí no seguir amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i d’Engràcia Carreras (Gracieta), obrera del suro i modista. En 1925, a mode d’escarni, va ser intencionadament elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en ocasió de la inauguració de les escoles «Torres Jonama». En l’adolescència llegí la literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i entrà a treballar d’aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però va ser acomiadada, amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina a la sastreria Làrios. Durant els anys bèl·lics començà a militar en les JJLL de Palafrugell, de les quals va ser secretària, i en SIA. Durant una temporada fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del Tèxtil de la CNT de Palafrugell. Després va fer el servei militar i es preparà per a la feina d’infermera. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i durant un any patí el camp de concentració d’Argelers, on va fer d’ajudant d’infermera. En 1940 entrà com a minyona en una casa a Perpinyà; esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a Argelers, amb sa mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran l’ocupació nazi i després de la guerra les seves cases de Montalban i de Tolosa van ser lloc de pas cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris (Marcel·lí Massana, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953 albergà un temps a la seva casa de Montalban l’anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (Tonet), el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor, i poc després, amb 38 anys, hi morí son company Pere Vaqué (Migreio), amb qui havia tingut una filla. En 1954 s’establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà de modista i s’uní sentimentalment amb l’esperantista llibertari Étienne Guillemeau, amb qui muntà un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes i dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la FIJL, membre del Comitè Nacional i tresorera de SIA i realitzà viatges clandestins a la Península per a la CNT per dur a terme accions d’ajut a famílies de militants tancats a les presons franquistes. Va estar molt acostada a Frederica Montseny i al seu cercle. El 16 de juliol de 1999 morí a Tolosa son company Guillemeau. Hi trobem col·laboracions seves en Cenit, Espoir, La Proa i Ruta, entre d’altres. El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibre Éxodos. Historia oral del exilio republicano español en Francia (1939-1945) (1989), per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños republicanos (1936-1995) (1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939 (1999), per Antoni Martí en el documental Anònims del segle XX (2001), per l’actriu Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el cantant José María Sanz (Loquillo) en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra (2003-2004), per «Radio Campus FM Toulouse» en el projecte multidisciplinar Mirada. Regard sur la guerre civil d’Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per Sofía Moro en Ellos y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva documentació a l’Arxiu Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure a Palafrugell i va fer costat ERC –participà com a suplent en les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions municipals de 2003. Rosa Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a Tolosa.

recasensEl 14 de gener de 1926 és guillotinat a Bordeus l’activista anarquista Ramon Recasens Miret –els seus llinatges també són citats com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Milità a Sabadell. Forner de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb altres companys (Domingo Gil, José Carreras, Joaquín Bayona, Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser deportat a bord del vaixell Giralda a la fortalesa de la Mola de Maó amb altres 36 militants llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb altres companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i Vicenç Valls Rovira) per l’assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d’una fleca, esdevingut el 13 d’abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per l’Audiència de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran de la vaga de flequers. Membre d’un grup d’acció, amb altres companys (Marcelino Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc Cunyat Marcó, Manuel Ramos Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles Anglès Corbella i Josep Francès Jorquès), l’1 de setembre de 1922 assaltà el tren Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que portava la paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota, aconseguint un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en la seva totalitat al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores Ramón Arín. Ferit al muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del Camp de la Bota mentre fugia, després d’unes setmanes amagat a la barriada d’Hostafrancs de Barcelona, aconseguí passar a França gràcies al suport de la seva companya Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i d’altres militants. Després d’una temporada a Perpinyà s’instal·là a París, on les autoritats franceses l’implicaren en la preparació de l’assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 6 de novembre de 1924. L’11 de juliol de 1925 participà, amb Isidre Casals, Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de Bordeus, però va ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d’octubre de 1925 va ser jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens Miret va ser guillotinat el 14 de gener de 1926 a Bordeus després de cridar «Visca l’anarquia!» quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el mateix dia.

afusellatsEl 14 de gener de 1941 foren afusellats pels franquistes a Alacant els antifeixistes Antonio Cabanes García, xòfer d’Alcoi amb 29 anys, Andrés Martínez Medina, jornaler de Benejuzar amb 46 anys i  el comerciant de 62 anys José Picó Martínez, que havia estat alcalde de Monòver des del febrer de 1936 fins al 18 de juliol.

El 14 de gener de 1942 morí al Camp de concentració nazi de Gusen, l’alacantí Miguel Llorens Ortiz, que havia naixcut a Penáguila el 05-09-1900.

————————————————————————————

13 de GENER

montjuicexecucions1897El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid l’article de Joan Montseny (Federico Urales) «Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l’anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l’atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l’obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d’aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d’El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d’aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l’expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l’ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l’alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

lamollaEl 13 gener de 1981 mor a Dreux el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili, fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l’acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d’Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d’Art Jaume Morera. Aviat comença l’amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d’artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l’acadèmia, un grup d’artistes, entre ells Lamolla, obrí l’Studi d’Art. En 1932 els components d’aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l’Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d’ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d’èxit –elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre– pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l’Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l’Art Nou a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l’Exposició d’Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d’Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s’establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d’una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l’expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l’Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l’exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s’ha d’incloure en les files de l’impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l’Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d’obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d’Art de Jaume Morera.

umanitanovaEl 13 de gener de 1925 neix a Roma la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d’una família llibertària, son pare fou un ferroviari d’Ancona company d’Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l’institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d’un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Aldo Rossi i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d’Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d’Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l’anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d’un atac armat d’un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d’abril de 1974 en un accident de circulació a l’entrada de Roma quan tornaven d’una reunió.

E32706004l 13 de enero de 1928 fue elegida la junta directiva de la sección de ferroviarios de Andaluces de Alicante cuya presidencia ocuparía Andrés Alarcón Expósito, sindicalista alicantino, aunque original de Alcoy. Adscrito a la sección local de Andaluces de la Federación nacional de Ferroviarios desde su constitución en Alicante el 4 de diciembre de 1912, fue también elegido presidente de la mesa de discusión y contable de la Cooperativa de Consumo de los ferroviarios que funcionaba en 1916. Siguió vinculado a este sindicato durante muchos años, representándolos en numerosos mítines durante los años 10 y siendo su presidente a finales de los años 20. Sin embargo, fue también delegado del Sindicato Único de Laborar Madera de Alicante al II Congreso de la CNT, celebrado en Madrid entre el 10 y el 17 de diciembre de 1919. Por entonces su domicilio estaba en la calle de san Agatángelo de Benalúa, pero en 1929 fue agraciado con una casa que sorteaba un Banco entre sus asociados. En marzo de 1930 apoyaría las iniciativas pedagógicas laicas en el barrio de Benalúa [+].

————————————————————————————

12 de GENER

00_ConcienciaObreraAlcoiEl 12 de Gener de 1907 va eixir als carrers d’Alcoi el primer nùmero de Conciencia Obrera, periòdic socialista-col·lectivista, i l’òrgan de comunicació de l’Agrupació socialista local. Sembla que va tenir dues èpoques, la primera el 1907, nomenat La Conciencia Obrera, directament vinculat a Juan Ortiz, Remigio Payá i Rafael Laliga, fou quintzenal i va suspendre la publicació al juny de 1907. Duia polèmiques amb els anarquistes locals. Després va reapareixer a una segona etapa entre 1912 i el 1914 quan s’edita setmanalment i anava subtitulat òrgan del partit Socialista i defensor de les societats de resistencia i de tots els treballadors en general. Va ser denunciat el maig de 1913 per injuries a la religió, i un altra volta el nº 19, de juliol del mateix any per amenaçes, Sembla que va sobreviure fins al gener de 1914. Escrit en castellá, col·laboraren també Rogelio Cantó, Federico Silvestre, Salvador Palacios, J. Marhuenda, Oliver, E. Falcó, J. Miró, Francisco Montanva. Esporadicament aparegueren Armando Guerra, Joaquín Bueso, A. Fabra Ribas, Luis Villanueva i Ángel Dubán.

00_CNT 1910El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona un míting d’afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya. Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l’Art Fabril; i Ángel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l’adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d’un conegut patró s’acordà recórrer a la violència per a anihilar l’acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l’operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l’atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d’assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s’engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

————————————————————————————

11 de GENER

eyssoisrescapesdescamps_1L’11 de gener de 1907 neix a Puigpelat el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball. Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s’exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d’agost de 1941 al camp de Gusen.

Ealicante-diputacionl 11 de gener de 1941 va morir a mans dels feixistes a Alacant José Antonio Molla Bernabeu, conegut amb el alias de Puntero. Naixcut a Beneixama el 1904, va estar adscrit a CNT del seu poble des dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, quan va empentar a la comarca de Beneixama i Canyada el Sindicat de Jornalers del Camp. Als anys republicans fou perseguit, i empressonat el desembre de 1933 fins l’agost seguent. Va fer amistat amb Ginés Camarasa i, fins i tot, va utilitzar la seua documentació per despistar la policía. Arribada la Revolució, va fer front al feixisme i va prendre part a les col·lectivitzacions del camp, alhora que assolia el càrrec de concejal al seu poble fins que va ser movilitzat al front. Al final de la guerra, va patir l’angoixa del port d’Alacant i els camps de concentració fins que va anar a parar a la presó de Beneixama i desprès a Villena, on els maltractaments el van deixar paralitic parcialment. Uns diuen que desprès el van afusellar a Alacant, i d’altres, que fou torturat a les dependencies de l’inmoble de la Diputació, esdevenit centre de tortures oficial, i assenyalen que es va poder suicidar.

————————————————————————————

10 de GENER

El00_OrfeonAlicante 10 de enero de 1902 los miembros del Orfeón de Alicante interpretaron por primera vez el famoso himno de la ciudad en el teatro Principal de Alicante, originalmente titulado.. ¡Viva Alacant! y tal fue el éxito que a partir de entonces, se hizo imprescindible en su repertorio. A los nervios que debieron pasar por debutar ante tal auditorio, se añadía el hecho que tan solo contaban con tres meses de vida. El coro había sido fundado en el mes de septiembre anterior, tras la visita a la ciudad de una representación de los Coros Clavé de Barcelona, y su exitoso concierto en la plaza de toros. Entre los iniciadores de trasladar a Alicante aquella idea de elevar la cultura de las clases populares por medio de la música, alejándolos de las tabernas, resultó imprescindible la presencia tan imponente como tierna de Antonio Rico, el doctor de los pobres, la sensibilidad del poeta republicano y convencido espiritista Salvador Sellés, y por supuesto la maestría del popular director de orquesta y pianista Vicente Poveda, responsable del éxito del Orfeón en sus primeros años de vida. El himno había sido compuesto, pues, para la ocasión, siendo la letra obra de los periodistas José María Milego y Antonio Martínez Yagües, mientras que la música corrió a cargo del maestro Juan Latorre Baeza, quien siempre se mostró dispuesto a colaborar con la causa de los necesitados, y trabajaría en 1937 para el Sindicato Único de Espectáculos Públicos de la CNT en diversos actos solidarios y culturales celebrados en el Salón Monumental de Alicante.

Au00_oficinaPropagCNT-FAI-JJLLnque no existe confirmación del lugar y se da como fecha y lugar de nacimiento, Barcelona y el 10-06-1916, y otras fuentes citan el 06-07-1906, un informe policial menciona que el militante anarquista Miguel Silvestre Talón nació en Villena el 10 de enero de 1914. Fue un militante extremadamente valeroso, que desde su juventud se enroló en el anarquismo, y que compatibilizaba con aficiones deportivas, en especial como campeón de lucha grecoromana. A comienzos de 1937, era miembro del grupo anarquista Rodius que pide el reingreso en la FAI barcelonesa. Hizo la guerra en la 119 brigada, formó en una comisión anarquista, en representación de las JJLL con Juan Jiménez, encargada de pulsar las opiniones de los milicianos. Al final de la guerra pasó a Francia, recorriendo los campos de concentración, Vernet. En los años siguientes aparece ligado a los grupos de acción anarquistas que combatían e las comarcxas catalanas y a las redes de evasión de demócratas perseguidos por los nazis hasta España. Fue de los primeros en inciar la reconstrucción de las FIJL, 1943, al lado de Pintado y también de los primeros en adherirse a los trabajos de reorganización dela CNT en Francia, en su casa se instaló el comité nacional de Carreño en 1944. Acabada la guerra en Francia, intensifica sus contactos con el interior clandestino, realizando numerosos viajes a Barcelona, uno de los cuales contactó con Melis con vistas a favorecer la salida de algunos perseguidos, lo que le supuso muchas críticas. En marzo de 1946 se encuentra en Toulousse y al poco aparece muerto, el 17 de marzo, en un canal con huellas de tortura, sin que el episodio haya podido aclararse. Perteneció a la fracción ortodoxa y en sus últimos viajes a España se le confió el cargo de secretario de la FAI catalana. Usó los seudónimos de El nano, Juan Ferrer.

ramonliarte01El 10 de gener de 2004 mor a Tolosa el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Havia nascut el 28 d’agost de 1918 a Almudébar en una família humil. Des d’infant visqué a Barcelona, on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L’aixecament feixista del juliol de 1936 l’agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d’Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seu òrgan d’expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries celebrat a València, en va ser designat secretari d’Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d’aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball, en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d’aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l’Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d’Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d’aquell any, en un míting defensà l’Aliança Juvenil Antifeixista i ocupà la secretaria d’Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica, fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s’integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d’envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l’Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l’MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors. També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l’Exili, per la qual va lluitar força, s’afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu. En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors i el Sindicat de Treballadors Bascos– i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings. En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d’Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial  de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets.

————————————————————————————

9 de GENER

4.1.1El 9 de enero de 1905 se celebró en el domicilio de la sociedad de albañiles La Constructora de Alicante, situado en el nº 15 de la calle de Liorna, un mitin de protesta contra la actitud de los patronos del sector que se encontraba en huelga desde semanas atrás, contra el posicionamiento parcial de algunos periódicos locales y de afirmación proletaria. Al acto se adhirieron las sociedades obreras de aserradores mecánicos, La Terrestre, La Marítima, la de Canteros, los Tipógrafos, Carpinteros, Arqueherradores, Pintores, Toneleros y otros; instandose por el Comité de Huelga la convocatoria de una manifestación y declarar la huelga general en todo el oficio desde ese mismo día, pero las divisiones entre los obreros del ramo y la negativa de las autoridades a permitir manifestaciones frustró el intento, significando un punto de inflexión a la baja entre los obreros del ramo de la Construcción en Alicante [+].

00_El Luchador1930El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d’aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d’uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d’altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació –tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932–, deixà de publicar-se el 4 d’agost de 1933 després d’haver tret 122 números.

CAMP DE CONCENTRATION D ARGELES LE 7-3-1939El 9 de gener de 2010 mor a Adra l’anarquista i anarcosindicalista Manuel Suárez García. Havia nascut el 17 d’abril de 1921 a Adra. Quan era infant entrà en contacte amb el pensament llibertari llegint els clàssics i la premsa i a través de les conferències d’Antonio Morales Guzmán en les seves gires propagandístiques. En 1936 s’afilià a les JJLL i al Sindicat d’Oficis Diversos de CNT. Amb la Revolució passà al Sindicat de Camperols de la CNT, del qual va ser nomenat tresorer i des del qual impulsà la incautació de finques rústiques. Amb el triomf feixista, aconseguí fugí amb un pesquer cap a Orà, però no dels camps de concentració (Suzzoni i Morand) i de les Companyies de Treballadors Estrangers, de les quals va fugir, vivint clandestinament sense papers a Orà fins al desembarcament aliat de Casablanca. Durant aquesta època africana aprengué esperanto. Amb l’Alliberament passà a França i, després d’un temps a la col·lectivitat d’Aymaré, s’establí a Tolosa de Llenguadoc, on participà en la reorganització confederal. Després s’instal·là a París, on treballà en la construcció i en la metal·lúrgia fins a la seva jubilació en 1981. A partir de 1977 realitzà viatges regulars a Adra i en 2006 s’hi instal·là, afiliant-se a la Federació Local de la CNT d’aquesta localitat.

————————————————————————————

8 de GENER

larevolucionsocialEl 8 de gener de 1871 surt a Palma el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social. Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l’AIT i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l’aparició d’aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d’El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l’últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S’edità en paper de color rosa.

E00_LibertariosIlicitanos_1936l 8 de enero de 1954 muere en el exilio de Bou Haroum, Argelia, Salud Galiano Asencio, militante de la CNT ilicitana y miembro de una conocida saga de libertarios ilicitanos. Hija de Jose Galiano Bonmatí y hermana de Libertad, Palmira y Jose María. José María, que aparece en la fotografóa junto a su padre y otros compañeros confederales, fue conocido con el aias “Palmiro”, y parece que en los años 20 fue campeón local de boxeo ya que utilizaba el nombre de Palmiro, y era Galiano de apellido. En el periodo republicano y durante la guerra civil, fue uno de los militantes más conocidos y destacados de la CNT – FAI ilicitana. En la posguerra, buscado por los fascistas para aplicarle la ley de Responsabilidades Políticas, marchó al exilio y vivió muchos años en Francia.

————————————————————————————

7 de GENER

Eimagesl 7 de gener de 1906 apareix a Alcoi el primer nùmero del periòdic Humanidad, setmanari anarquista dirigit per Miguel Martínez Bosch, que va ser processat després de ser asaltada la redacció pels militars de la caserna d’Alcoi el 27 de gener, quan fou segrestada la publicació, cremats els exemplars del periódic i empresonat el Miguel Martínez, que va pasar un any tancat. Va ser el primer periódic anarquista a Alcoi desprès de molts anys i duía col·laboracions de Antonio Apolo, Antonio Sala, M. Martínez. L’administrador del periòdic Rafael Matarredona, (a) Cap de Ferro, sembla que venía d’una familia local d’industrials del cartró i algun dels seus familiars va ser procesat pels fets d’Alcoi del juliol de 1873 [Bautista Matarredona, (a) Cresta]. El seu pare, Vicent Matarredona Jordá, havia perdut un bras a un accident de treball, i va estar entre els fundadors de la societat cooperativa El Trabajo. President de la societat La Unión en 1902, i el setembre de 1904, al capdavant del grup alcoià 11 de novembre, pren part a un mitin regional a Valencia exigint l’alliberament dels presos d’Alcala del Valle, i com administrador del periòdic Humanidad el 1906, tot i que no va ser empressonat. Participà en nom de l’Art Fabril de Sabadell a l’Assamblea regional de l’ofici el juny de 1909 a Barcelona i sembla que es va exiliar a Marsella arran dels fets del juliol. El juliol de 1922 pren part a l’acalorada asamblea per aclarir la financiació del setmanari Renovación, financiat pel Sindicat Ùnic de Traballadors. El 1927 al capdavant de les protestes obreres pels abusos patronals al tèxtil i a la comissió encarregada de negociar. El 1932 signa des d’Alcoi un manifest contra la guerra al costat de l’Agrupació Cultural d’Alcoi.

E00_PortadaReglamentoSUnicoTl 7 de enero de 1920 fueron detenidos por orden gubernativa buena parte de los representantes del Sindicato Unico de Trabajadores de Alicante y  algunos delegados de las principales sociedades obreras de la ciudad que celebraban una asamblea en la Casa del Pueblo. Solo algunos lograron escabullirse saliendo por una puerta trasera, mientras que los demás fueron conducidos en cuerda, hasta la cárcel. La medida formaba parte de la contraofensiva patronal para frenar el auge sindical y organizativo del Sindicato Unico de Trabajadores de Alicante, que a lo largo de 1919 y  en especial durante la segunda mitad del año habían preocupado a las fuerzas vivas de la ciudad, que encabezadas por el gobernador Dupuy de Lome, miembros de las fuerzas de seguridad y algunos consejeros en nombre de la patronal local habían decidido seguir la táctica que se estaba empleando en Cataluña contra frente proletario sindicalista, es decir represión y cierre patronal. Fue clasurada la Casa del Pueblo de Alicante y fueron detenidos ese día Juan Ortega, Federico Mollá y Juan Meseguer, delegados de La Terrestre, Salvador López, de los zapateros de La Unión, Francisco Carrasco, Enrique Nondedeu y Francisco López, delegados del sindicato La Textil, Carlos Botella, de los pintores de La Lucha, Juan Gomis, Emilio Lozano, Antonio Gisbert y José Puch, de los panaderos de La Luz del Día, Francisco Aguado y Segundo García, de los zapateros, Francisco Ferrer, Miguel Lloret, Cristóbal Lloret, Amadeo Blanco y Antonio Alemany, de La Marítima, Jose Robert y Adolfo Lamadrid, de la sociedad de Salazones, Fernando Garrido y José Reyes, de los gabarreros de La Paz, Antonio Such, de los albañiles de La Constructora, Vicente Torregrosa de los almacenistas de La Defensa y Antonio Giner, de los carpinteros y ebanistas de El Gramil. Sus compañeros en respuesta declararon la huelga general que se mantuvo unos días, pero comenzaron los cierres patronales selectivos que llevaron a la división entre los obreros, que asistieron impotentes a una nueva tanda de detenciones el día 22 de enero, acusados de maniobras y propaganda sindicalista, y pocos días después a la deportación de una parte de los detenidos a Villena, Cuenca, Madrid, Teruel y otros puntos, de los que no regresaron hasta muchos meses después.

00_AdolfoFo_1924El 7 de enero de 1926 fallecía en Valencia Adolfo Fó Julia, artista alicantino mas conocido como el Diablo Fó que fue decano de los operadores de cine levantinos. Fue hijo de uno de los principales propietarios locales y concejal liberal-conservador, Pedro Fó Oliver. La primera noticia sobre las actividades artísticas de Adolfo las situamos en un espectáculo de ilusionismo y entretenimiento en Alicante en 1880, y en el cual tomaba el nombre artístico de Mefistófeles que le acompañará a lo largo de su carrera. Su actividad artística comenzó a combinarse en la década de los noventa con su faceta como emprendedor cultural y artesano, por ejemplo como voluntario mecánico bombero a principios de siglo XX en el que aprovechaba los conocimiento adquiridos en el uso de artefactos pirotécnicos y malabarismos con fuego. Atento a los cambios de su época, había experimentado con el fonógrafo y se dejó seducir por el primer celuloide, siendo uno de los primeros en instalar una barraca de madera dónde presentó su cinematógrafo Mágico. En Alicante trabajó también en el Cine La Paz, Novedades y Cine Moderno, cuando estuvo éste instalado en la calle de la Sangre, frente al Ayuntamiento. Consiguió un relativo éxito desde los primeros años del siglo XX, lo que le lleva a desplazarse por buena parte del territorio peninsular, e incluso se aprecia que toma parte por la causa popular y republicana; a medio camino entre el espectáculo de variedades, la agitación social y la divulgación cultural. Allá por 1905 radica en Valencia, donde venía trabajando desde 1903, y dónde permanece hasta 1909 al frente del Cine de la Paz, compaginando su maestría como operador cinematográfico con la de pintor de carteleras, ocupación cada vez más demandada. Finalizada la Exposición valenciana en 1910, fue contratado para marchar a Játiva, dónde se le llegó a considerar una institución viva del cine en el Levante. Así era reclamado para tirar de sus viejos números en 1913, con algún espectáculo de ilusionismo en el teatro de verano de Mahón, y en 1919 enmarcado como excéntrico en una compañía de circo que paraba por Vigo. Luego se establece de forma definitiva en Valencia donde seguía vinculado al cine y reclamado como pionero del 8º arte, poco antes de su muerte a comienzos de 1926.

————————————————————————————

6 de GENER

faure01El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Etiève l’intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Fou fill d’una família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l’Imperi, fou condecorat amb la Legió d’Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s’havia criat. El novembre de 1878 s’allistà a la Infanteria per canviar d’aires, però la classe militar el va decebre tot d’una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d’un any al Regne Unit, esdevingué inspector d’una companyia d’assegurances i es casà, malgrat l’oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure –homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s’instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D’antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès a les eleccions legislatives d’octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d’oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s’instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s’allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d’Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d’una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d’aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L’Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d’Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l’Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d’aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d’aleshores, acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d’aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l’execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s’oposà tant a l’anarcosindicalisme com a l’anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l’accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l’educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l’any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J’acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l’affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s’impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s’embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d’un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d’un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet, una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys — una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d’aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s’alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l’Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d’abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu’il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l’Interior, l’obligà, sota amenaça d’un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista. A partir de 1925 començà a escriure l’Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d’articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s’oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l’Associació de les Federacions Anarquistes, oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària. No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l’Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d’on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L’Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de SIA i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d’Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l’Estat de la CNT i de la FAI el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d’abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s’havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de nombrises obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l’Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d’Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945.

00_ExLibris_JDieguez-276El 6 de enero de 1909 muere, en la más absoluta de las miserias, el librepensador  alicantino José María Santelices y Peñón. Republicano de los años de La Gloriosa, masón evangelista, espiritista y pieza clave en organizaciones interclasistas a comienzos de los ochenta, como la Sociedad de Escritores y Artistas o el Nuevo Recreo Alicantino. Su radicalismo republicano, su amistad con destacados federales y su militancia cercana al socialismo de la sociedad tipográfica de la que fue presidente inicial le llevó necesariamente a los círculos librepensadores de la capital, siendo presidente del grupo Paz en 1887. Fiel representante de aquella primera generación de librepensadores alicantinos, destacó por sus dotes como orador más que por las de dirigente político, participó de las iniciativas unionistas desde el republicanismo progresista que defendía en los años del cambio de siglo, fue un infatigable periodista vinculado a El Republicano, siendo además miembro fundador de la Asociación de la Prensa; y junto a Cabot, uno de los iniciadores de la sociedad espiritista La Caridad.

barrancoEl 6 de gener de 1919 neix a Barcelona la resistent antifranquista anarquista Julia Barranco Hanglin. Son germà fou el destacat militant llibertari Antonio Barranco Hanglin. En 1947 va ser tancada per penar dos anys per la seva participació en la lluita clandestina en l’Espanya franquista i per l’ajuda prestada al seu germà. Quan fou alliberada s’exilià a França. Fou companya del militant anarquista Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez). Julia Barranco Hanglin va morir el 20 de gener de 1998 a París.

julianfloristan01El 6 de gener de 1997 mor a Royan l’anarquista i anarcosindicalista Nieves González, també coneguda com Nieves Floristán, amb el llinatge del seu company, l’anarcosindicalista Julián Floristán Urrecho, amb qui visqué més de seixanta anys. A començament de la Revolució de 1936 participà activament en l’organització de les Joventuts Llibertàries i de les col·lectivitats de la comarca de Vall-de-roures fins a la seva destrucció en 1937 per les tropes contrarevolucionàries estalinistes d’Enrique Líster. En 1939, amb el triomf franquista s’exilià a França amb son company. A començaments dels anys cinquanta començà a militar en la Federació Local de la CNT de Royan fins a la seva mort.

fentpropaganda1937El 6 de gener de 1988 mor al Brasil la propagandista anarquista Maria Duran, també coneguda com Rosina. Havia nascut en 1912 a Rubí en una família de pagesos acomodats catalanistes i va rebre una bona instrucció. Molt jove va marxar a Granollers i va entrar a fer feina en una fàbrica, on va conèixer alguns militants llibertaris, entre ells Valerio Mas Casas, i va afiliar-se en les Joventuts Llibertàries cap al 1932. A causa de la seva preparació cultural, va començar a participar en la premsa i a la tribuna en els actes de propaganda, a Catalunya i altres zones, destacant en els comitès pro presos i d’enllaç i en els cercles de la FAI. Va formar part del grup anarcoindividualista «Sol i Vida» del Clot i més tard del «Grup A», amb Jacinto Toryho i altres joves militants, i va participar en l’Escola Racionalista Natura, també al barri del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. En 1934, a la sortida d’un míting a Màlaga on va intervenir amb Francisco Ascaso, van ser detinguts, declarant-se en vaga de fam per l’arbitrarietat i per les pèssimes condicions de la presó. Quan es van clausurar els sindicats durant el Bienni Negre, va actuar en la clandestinitat fins el restabliment de la normalitat, tornant a la seva activa tasca de propaganda. També va participar en «Mujeres Libres». Durant els dies previs a l’aixecament feixista, va intervenir en una gira propagandística per Andalusia amb Parera, Martínez Arín, J. Sendón i Zimmerman. El 18 de juliol de 1936, amb Martínez Arín i Parera, van celebrar l’últim míting; retornant a Sevilla, són detinguts aquests darrers a l’hotel i més tard afusellats. Maria Duran, per atzar, va arribar més tard i previnguda per un cambrer, va amargar-se a casa d’uns companys. Però aviat va ser detinguda amb falsa identitat i condemnada a mort, pena que li va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Va ser empresonada a València i a Amorebieta, abans de ser traslladada a la presó de Saturrarán en un impressionant comboi de 450 dones condemnades. En 1942 va estar tancada a la presó de dones de Palma. Un cop aconseguida la llibertat condicional, i sortejant la dura repressió policíaca, va tornar a Barcelona, on va participar en diverses missions entre els anys 1947 i 1948. A punt de ser detinguda, va aconseguir arribar a França i marxar a Amèrica, refugiar-se almenys a partir de 1970 al Brasil, juntament amb son company, mort posteriorment.

220px-Comandanta_Ramona_by_bastianEl 6 de enero de 2006 muere en San Cristóbal de las Casas, México, La Comandanta Ramona. Nacida en Chiapas en 1959, fue una mujer indígena tzotzil y comandante del Ejército Zapatista de Liberación Nacional de Chiapas, que falleció el 6 de enero de 2006 a causa de cáncer en el riñón. Fue una de las representantes más destacadas del EZLN durante los primeros años de vida pública del movimiento. El grupo musical chicano Quetzal de Los Ángeles grabó el tema Todos somos Ramona en su honor. [+]

————————————————————————————

5 de GENER

E00_BautistaBernabeul 5 de gener de 1927 va morir la seua casa del carrer Picasent de Valencia Bautista Bernabeu Sirera, teixidor internacionalista alcoià membre de la primera generació de lluitadors anarquistes alcoians. Actiu des de xiquet, segons el seu net Gerardo va començar a militar als primers 80 -fundador del grup ácrata La Benéfica i/o pot ser de la secció de obrers teixidors del mateix nom- i va integrar aleshores diversos grups teatrals i artistics. L’agost del 1889 va signar des de València un manifest lliurepensador front dels reaccionaris. Va ser tambè un dels animadors de la prensa obrera local [El Defensor del Obrero, El Clamor del Oprimit, de 1891]. Aleshores es va unir amb Dolores Vilaplana, treballadora de la fàbrica de mistos d’Alcoi. Tambè segons Gerardo va fugir a Barcelona el 1891 amb Bautista Mira i Josep Paya per formar part del Comité revolucionari d’Alcoi. A Barcelona va treballar en el seu ofici i milità intensament als anys seguents. Allí varen neixer Gerardo, 1896 i Liberto, 1906. Poc desprès marxà a Catarroja, Valencia, però no va poder establirse per problemes econòmics i es traslladà a Valencia on va ingressar en el republicanisme. Al llarg de la década següent va ser president del Comité del districte de Ruzafa -Cercle Instructiu Republicà El Popular-, membre del sindicat de teixidors i passamaneria i destacat dirigent del partit republicà de Valencia -el seu retrat hi era a la galeria de personalitats del partit fins al 1939-.

nellyroussel05El 5 de gener de 1879 neix a París l’assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l’any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d’esquerres; moltes conferències les acabava amb «l’escena simbòlica» dramàtica Par la révolte, que va representar per primera vegada l’1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice, La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration, Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l’église: comédie en un acte, Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d’espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L’eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d’altres. Va ser companya de l’escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París. El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.

frehelEl 5 de gener de 1918 mor a París, a causa d’un congestió pulmonar, l’escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Havia nascut en 1861 a Saint-Servan. L’abril de 1899 conegué l’escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d’argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d’una història d’amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l’estoïcisme, l’epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde, Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L’Union Agricole de Quimperlé, L’Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.

zazziEl 5 de gener de 1993 mor a Bolonya l’anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante Marie. Havia nascut el 10 de juny de 1904 a Perino i sos pares es deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva infància i primera joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en tasques agrícoles. En 1923 emigrà a França per reunir-se amb son germà Luigi, socialista maximalista que havia marxat clandestinament d’Itàlia fugint dels escamots feixistes i l’esposa del qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A París va fer contacte amb els cercles d’exiliats italians i aviat s’acostà a les idees anarquistes, sobretot de la mà del llibertari bolonyès Armando Malaguti, que esdevindrà son company sentimental. Mantingué una estreta amistat amb la família dels Berneri i destacà en tasques propagandístiques i de solidaritat amb els presos anarquistes. A París treballà com a sastressa d’homes. Després de diverses detencions, a començaments de 1927 les autoritats gales expulsaren Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i després a Bèlgica. A la capital belga va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l’italià Giulio Manon. A Bèlgica també destacà des del punt de vista propagandístic i per les visites solidàries que feia als presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual cosa va ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie. Amb Angelo Sbardellotto i Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l’execució d’aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d’aquell país. Perseguits per la policia belga, en 1932 la parella retornà a París. En aquesta ciutat conegueren l’anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la parella visqué entre Brussel·les i París. L’agost de 1936, quan havia començat la Revolució espanyola, Armando Malaguti s’enrolà en la Columna Ascaso i marxà al front d’Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria es traslladà a Barcelona, on participà en diverses tasques revolucionàries i de solidaritat. El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís a França, va ser detingut per les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a París, encara que va ser alliberat després. Quan la victòria franquista va ser un fet, participà en l’organització del suport als exiliats que creuaven els Pirineus. Durant l’ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda per la Gestapo i interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual es negà a divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure, passà a Bèlgica. Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de 1941, amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes, fou confinat a Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l’entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci d’Anghiari, el 8 de setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué reunir-se amb sa companya, afegint-se la parella al moviment de resistència bolonyès. En 1955 morí Malaguti i després es va fer companya d’Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini), que havia conegut feia anys a l’exili. El seu domicili a Bolonya es convertí en un lloc de referència del moviment anarquista italià. Esdevingué tutora de Horst Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un llarg empresonament a causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys setanta participà en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part en la campanya organitzada per Alessandro Galli per abolir l’obligació que tenien els ensenyats de jurar fidelitat a l’Estat, anant a Roma amb altres anarquistes per entrevistar-se amb el president de la República italiana Sandro Pertini. Durant la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses conferències i congressos de la Federació Anarquista Italiana, fins que patí una greu paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un greu deteriorament psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de desembre de 1985. Maria Zazzi va morir a Bolonya, a la residència on passà els últims anys de sa vida.

————————————————————————————

4 de GENER

olivaEl 4 de enero de 1879 fue ajusticiado con veintitrés años el internacionalista y tonelero de oficio original de Cabra (Tarragona) Juan Oliva Moncusi – o Moncasí -. Fue quien disparó dos tiros contra Alfonso XII en la calle Mayor de Madrid el 25 de octubre de 1878.  Detenido por la muchedumbre, Moncasi es condenado a muerte y ajusticiado tras haber rechazado la gracia. Este ataque utiliza como una excusa para detener a muchos militantes internacionalistas, sobre todo en Andalucía.

armandguerra02El 4 de gener de 1886 neix a Llíria el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut com Armand Guerra. Nascut en el si d’una família pagesa molt creient, després de fer d’escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d’una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdic Tierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s’estableix al Caire, on participa en la publicació del periòdic trilingüe L’Idea. Després de la prohibició d’aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville, on treballarà en una impremta i s’apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica «Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune –on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards–, Les misères de l’aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros; Umbral; Popular Filme; L’Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l’expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l’UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França. De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d’abril a finals d’agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d’aneurisma el 10 de març de 1939 a París. El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.

Firma Cabot_CDMH_MASONERIA_B_C0012_0029El 4 de enero de 1923 fallecía en Barcelona Juan Cabot y Cahué, republicano y librepensador afincado en Alicante. Marino federal nacido en Vilasar de Dalt en 1859, debió formarse en alguna de las escuelas laicas fundadas por Gabarró en Palamós, donde integraba un grupo librepensador en 1887 y fue iniciado en la masonería, Logia Redención. Llegado a Alicante como discípulo de Gabarró, se integró en el grupo Paz, donde fundó diversos periódicos -El Crisol- y desempeñó el cargo de director del colegio laico entre 1888 y 1897, momento en que volvió al mar, esta vez como capitán de marina mercante y para el resto de su vida, aunque también desde aquí realizó una intensa labor asociativa creando en Alicante la Asociación de Capitanes y Pilotos, o editando el semanario La Marina Mercante Española a partir de 1900, al frente de los cuales seguía en 1913. Fue siempre un activo masón vinculado en Alicante -al menos hasta 1918- a las logia Numancia y Constante Alona con el nombre simbólico de Magallanaes, aunque también aparece como director de El Alicantino Masón [1892-1893], periódico órgano de la masonería local pero que acogía los postulados del librepensamiento. Esto le llevo a ser procesado judicialmente y anatemizado por la iglesia, en ambos casos sin éxito aparente. Moderó su anticlericalismo y aparece en 1896 como uno de los fundadores del Ateneo Popular y también del Ateneo Científico y Literario de Alicante. Fue además de un convencido espiritista que colabora en la fundación y dirección de la sociedad de estudios psicológicos La Caridad en 1899 en la que permaneció muchos años, pero tuvo que abandonar el cargo de presidente en 1908 por sus repetidas ausencias. Establecido en Barcelona, se dedicó a su profesión y durante la primera guerra mundial corrió graves riesgos por la amenaza de los submarinos alemanes. Su hijo, Juan Cabot Vilar, que en 1908 aparecía en los círculos radicales, se sacaría el título de maestro poco después. Llegado el periodo republicano, padre e hijo, que ejercía entonces como maestro de la Escuela Libre de Terrassa, obtendrían la calificación honorífica de Maestros Laicos Históricos.

oriolsolesugranyes01El 4 de gener de 1948 neix a Barcelona l’activista revolucionari català d’ideologia marxista radical i anarquista que va formar part del Movimento Ibérico de Liberación de tendència llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor. De professió tipògraf, havia militat en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar l’Assemblea constitutiva de l’SDEUB al saló d’actes del convent dels Caputxins de Sarrià, la policia, després d’assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part dels 500 assistents, entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després, però l’acció policíaca va passar a la història de l’antifranquisme amb el nom de «la Caputxinada». En 1967 s’havia afiliat a les Joventuts Comunistes de Catalunya i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d’Espanya Internacional. En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i condemnat a dos anys de presó pel Tribunal d’Ordre Públic, sota l’acusació de propaganda il·legal i associació il·lícita, purgant la pena a Jaén. Quan va sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué hacer? i posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase, portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar ideològicament cap a posicions lligades a l’autonomia obrera i a l’anarquisme i va entrar en contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de començaments dels anys setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien protagonitzat l’escissió en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer d’enllaç amb el MIL. El setembre de 1969 Oriol s’exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la seva participació en un acte de protesta contra l’anomenat «Procés de Burgos», acte que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de l’emigració, i va col·laborar en la constitució del MIL, després d’entrar en contacte amb els joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquest últim fundador del grup Action Directe. El 25 de març de 1971 va ser detingut per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i Vicente Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda del MIL (l’edició impresa a Tolosa de Boicot elecciones sindicales). Oriol fou condemnat a nou mesos i empresonat a França; pogué fugir de la presó de Perpinyà l’agost de 1971, però serà capturat a prop de la frontera espanyola i ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre de 1973 va tornar a ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet després d’atracar una sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24 de juliol de 1974 va ser condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de presó. Tancat a la presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5 d’abril de 1976, quan va participar en l’espectacular evasió de la citada presó amb un grup de 29 presos polítics, 24 d’Euskadi Ta Askatasuna, després de cavar un túnel a través del col·lector d’aigües fecals. L’endemà de la fugida, a les 11 del matí del 6 d’abril de 1976, fou mort d’un tret a l’esquena per la Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi, quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser l’únic mort de l’evasió. L’octubre de 2003 es va restaurar l’estela funerària que recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel pas del temps; s’hi pot llegir: «Utopia – Llibertat – Il·lusió – Anarquia – Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 – 6.4.1976)». El 9 d’abril de 2005 va ser col·locada una placa d’homenatge a Capellades, poble d’on era veí Oriol Solé.

————————————————————————————

3 de GENER

federicoborrell1El 3 de gener de 1912 neix a Benilloba el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d’aquí el malnom Taíno) va enviduar –son pare Vicente Borell era llaurador– quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L’octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d’un transformador elèctric. Quan va esclatar l’aixecament militar de 1936 va participar en l’assalt de la caserna d’infanteria d’Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d’Alcoi el 7 d’agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano, en plena batalla, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo, una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d’un milicià, que així s’anomena la fotografia, s’ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l’únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die. El 19 de desembre de 2008 s’estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s’intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

culturayporvenirEl 3 de gener de 1937 surt a la Seu d’Urgell el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol «Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l’Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l’Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d’Urgell. L’administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d’altres. En sortiren 18 números, l’últim el 16 de maig de 1937.

————————————————————————————

2 de GENER

El 200_TeatroPrincipalAlicante de gener de 1907, esclatà un moti popular pel conflicte dels abastiments i de l’augment de les taxes municipals als productes bàsics a Alacant, com passá tambè a altres poblacions com Sagunt. Les societats obreres locals – en especial carreters, paletes i comerciants – acordaren el tancament dels establiments comercials i industrials i foren llençades pedres al teatre Principal i algunes cases particulars. Els aldarulls s’escamparen per tota la ciutat, i tingueren el seu punt tràgic quan fou dispersada per la força del mausser el grup de gent que s’enfrontà a la guardia civil al carrer de l’Aduana amb el resultat de 2 morts; Francisco Rios, treballador de correus, i José Martìnez, a més de nombrosos ferits. Al dia següent, desprès de l’enterrament, una comissió cívica protestà per l’afussellament de la població davant de les autoritats municipals.

albarojaEl 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d’Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d’altres. A vegades s’ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l’últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d’aquesta publicació en facsímil.

El 2 de gener de 1942 morí al Camp de concentració nazi de Gusen, l’oriolá José Mestre Mestre, naixcut el 04-05-1913.

Ecolumnadurruti01l 2 de gener de 1995 mor a Lobón l’anarquista i anarcosindicalista Antonio Cano. Havia nascut cap al 1915 a Múrcia. Fill d’una família llibertària, quan era molt jove emigrà a Barcelona, on milità en la CNT, en el grup anarquista «Los Intrépidos», adscrit a la FAI, i en els ateneus llibertaris. Realitzà diverses gires de propaganda arreu del país. En 1935, fugint de la policia, es trobava per Amèrica. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la Columna Durruti. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant i, a més del camp de concentració d’Albatera, patí diverses presons. Un cop alliberat, continuà militant en la CNT clandestina; detingut, va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada. En els anys cinquanta va ser novament empresonat i va ser enviat a treballar al «Pla Badajoz». Un cop alliberat s’instal·là a Montijo, on continuà militant.

————————————————————————————

1 de GENER

judicigirochinshaL’1 de gener de 1900 neix a Tòquio el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d’haver obtingut el diploma d’estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s’adherí a la «Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l’anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l’organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l’atemptat contra el príncep d’Anglaterra, en ocasió d’una visita al Japó, i contra el regent de l’Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d’un robatori en un banc d’Osaka matarà un empleat. També participà en l’atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l’assassinat de l’intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d’octubre de 1925 després d’haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del «terrorista de gran cor», com era anomenat, –Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d’un condemnat a mort, 1930)–, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.

heliosPel gener de 1916 surt a València el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l’esperanto, la teosofia, l’orientalisme, la medicina natural, l’ecologisme, l’urbanisme, etc., des d’una una perspectiva llibertària. Trobem articles d’Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, Lucio Álvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l’estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l’últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

06_quinzenal_berenguerL’1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén –pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d’un paleta anarcosindicalista de la CNT que va morir al front d’Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d’un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l’aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d’armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d’Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l’Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d’infants sense escolaritzar a l’Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de SIA, amb Ángel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de «Mujeres Libres», per acord d’un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d’Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d’enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l’Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l’exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d’una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d’acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d’Alberola, de Mera, de Cañete i d’altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l’execució de Granado i de Delgado, per «associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l’anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d’Honor per la seva participació en la resistència durant l’ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca, Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga, Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy, Cultura Libertaria, ECA, Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica, Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989), El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d’altres. Jacinte Rausa va publicar l’octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l’Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores. Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin i va ser enterrada dos dies després al cementiri d’aquella localitat al costat de son company Guillembert.

luchasocialL’1 de gener de 1925 surt a Barcelona el primer número del setmanari comunista Lucha Social. Portavoz de las Minorias de Oposición dentro de la C. N. del T. Es publicà com a substitut de La Batalla i seguint l’estela del setmanari del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim Maurín Julià, que també dirigí aquesta nova època. Defensà l’URSS, criticà la socialdemocràcia i l’apoliticisme anarquista i impulsà la unitat sindical al voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional del Treball. Després dels primers números inclogué a la capçalera l’anagrama de la Internacional Sindical Roja comunista. Hi van col·laborar Pere Bonet Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza, Ángel Samblancat Salanova, Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín, entre d’altres. Es publicà fins l’abril de 1925.

eticars2Pel gener de 1927 surt a Barcelona el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol «órgano del “Ateneo Naturista Ecléctico”». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l’Ateneu Naturista Eclèctic i l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se’n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l’individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l’eugenisme, el neomaltusianisme, l’avortament, els anticonceptius, el nudisme, l’Esperanto, l’Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l’estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d’autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937) (2001).

E0861l 1 de enero de 1937 fue enterrado en Alcoy el miliciano de la Centuria de Alcoy en la Columna de Hierro, miembro de la FAI y militante del sindicato del ramo del Papel y Cartón alcoyano Francisco Blanes, apodado el Gato, muerto al ser abatido en el frente de Aragón unos días antes.

elincontroladoPel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l’únic número d’El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la CNT oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía, Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l’article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d’Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l’Anarquisme de Lausana.

————————————————————————————

Anuncios