MAIG

31 de MAIG

El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l’alçada del número 88 del carrer Major de Madrid, l’anarquista Mateu Morral Roca llança des d’una finestra del quart pis d’una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d’Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l’església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L’explosió de dinamita va provocar, segons fonts oficials, 24 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateo Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s’havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, pel de «Mateo Morral», en honor de l’anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l’actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

El 31 de mayo de 1909 finaliza en Barcelona, en el local de la dependencia mercantil dónde solían reunirse las sociedades vinculadas a Solidaridad Obrera, una asamblea catalana de sociedades del Arte Fabril y Textil de Barcelona, Sabadell, Terrassa, y en la que toma parte la delegación alcoyana del ramo, seguramente encabezada por Rafael Bernabeu. Allí se discutió y se acordó la rebaja de las horas de trabajo, protestar contra la ausencia de los delegados de Igualada, y probablemente se fijó una estrategia común de oposición frente a la guerra de Marruecos.

00_fusilamientosEl 31 de mayo de 1939 fueron fusilados por el franquismo en Alicante Francisco Alonso Vera, nacido en Elda en 1912, zapatero confederal de Elda, el mismo sitio de donde era Luis Santos Olcina, nacido en 1898, y también zapatero militante confederal en Elda. Les acompañaron Carlos Torres Soler y Antonio Guillo Sierra  de Elche, y sin más datos Ernesto Conte Vaño de 24 años, Constantino Navarro García, Tomas Navarro Soriano, Antonio Rocha Calderón y Antonio Vico Albert. El mismo día pero de 1941 se produjo una nueva saca de presos que incluye a los alcoyanos Vicente García Villaplana, camarero de 36 años y Agustín Martínez Pérez, albañil de 35 años que según la causa general franquista, se había encargado de la custòdia dels presos en la ciudad. De Callosa de Segura eran Antonio Medina Salas, jornalero de 26  años, Jose Medina Salas, carpintero de 18 años y su hermano Manuel Medina Salas. Cerraba el grupo Roberto García Gómez, barbero de 20 años original de Rafal. 

El 31 de mayo de 1997 falleció en París el antifascista alicantino José Lanuza. Nacido en Altea, la guerra le pilló como estudiante de medicina, se incorporó a la marina y al final de la guerra se refugió en Argelia y fue internado en el campo de Bou-Farik. Tras varios intentos de evasión, lo consigue, y trabaja con la resistencia preparando el desembarco de los aliados en África. Acabada la guerra mundial, se trasladó a Francia y militó activamente en la CNT hasta su muerte. Durante los años 70 fue miembro de la Agrupación confederal de París. Colaboraciones en Siembra de Alicante, 1991 y siguientes.

——————————————————————————————

30 de MAIG

El 30 de maig de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver el revolucionari i pensador polític rùs Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d’una família aristocràtica terratinent d’idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l’Escola d’Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d’artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L’estiu d’aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l’administració de l’Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d’estudiar filosofia. A la capital de l’Imperi va fer amistat amb un grup d’antics estudiants universitaris compromesos en l’estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d’obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d’esquerra. En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l’empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l’exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d’un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco; a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l’escriptor Henry Longfellow. Després d’una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l’exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l’Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d’aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l’Associació Internacional dels Treballadors. Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l’abolició de les classes socials i de l’herència; la igualtat de sexes; i l’organització dels obrers al marge dels partits polítics. L’entrada de l’Aliança en l’AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d’una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l’Aliança es va desfer i els seus membres s’integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l’abolició de l’Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l’AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l’expulsió dels anarquistes de l’organització arran del Congrés de l’Haia, celebrat en 1872, i d’aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno, on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d’urèmia l’1 de juliol de 1876 a Berna i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d’usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l’anarquisme, i és el primer gran impulsor de l’anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d’autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s’organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d’impedir el sorgiment d’una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L’empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost’ i anarkhija (1873), Dieu et l’état (1882, pòstum).

El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns com El Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare, obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare, treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l’Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d’escolà. Durant sa vida va fer de tot, però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d’agost de 1918 l’apartà de l’arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d’Automòbils del Ram de la Fusta de la CNT de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s’instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s’afilià en la socialista UGT i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l’Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l’«acció directa» i reivindicava l’«anarcohumanisme» i l’«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s’afilià immediatament i n’acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l’Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L’octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s’entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l’1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d’arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d’Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d’acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l’existència de txeques estalinistes; per eliminar les tretes –prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí–; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats –alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com El Ángel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d’estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d’Alcalá de Henares i assassinar presons «nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l’aviació feixista a Madrid. L’1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del PCE, Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d’alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germans Álvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso –que el fotografià en nombroses ocasions–, etc. En 1938 s’encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d’abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l’enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s’exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol a França i el 28 de març d’aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l’encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d’agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans, que declararen al seu favor recordant l’esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l’Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d’Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per «difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s’oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme –en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l’Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol, ¡Despertad!, Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!, Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d’assegurances i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l’esposa d’aquest. Melchor va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la CGT, se li reté un homenatge a l’Ateneu de Madrid.

El 30 de mayo de 1900 el popular astrónomo francés Cammile Flammarion deja nuestra provincia en dirección a Madrid, tras haberla elegido para estudiar desde algún punto en el campo de Elche el eclipse total de Sol que se había producido el día anterior. Posiblemente lo hiciese desde casa del capitán Lagier, su gran amigo y fallecido poco tiempo antes, pero el caso es que su visita fue todo un acontecimiento, siendo aclamado en las estaciones de Alicante y Elda, de camino hacia Madrid. La figura de Flammarion suscitó siempre interés entre los medios anarquistas y librepensadores, sobre todo por aquello de la fe en el progreso de la ciencia, y por ejemplo se sabe que fue gran amigo de Ferrer Guardia, o que en Barcelona existió, entre 1904 y 1909, un centro escolar racionalista llamado Escuela Flammarion, ligada al movimiento de la Escuelas Moderna y dirigida por Antonio Gay. Flamarión afirmaba en 1878 que, “..La escuela de que hablamos enseña el desarrollo de la idea en la naturaleza, lo que ha de llegar á ser universal . El universo camina hacia la perfección sin obedecer por eso a una dirección inteligente..”.

El 30 de maig de 1910 va neixer a Villena Miguel Perona Valera, també nomenat Varela de segón cognom. Sabater i militant confederal i faista a Elda, quan va acavar la guerra se va exiliar i els franquistes l’acusaven de ser membre del Comité de Salud Pública amb responsabilitats al Tribunal Popular a Elda.

——————————————————————————————-

29 de MAYO

El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt l’escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel –també sota el pseudònim literari d’Enjolras–, una de les figures més importants de l’anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis –o més probablement de son fill Laurent–, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d’haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l’Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s’instal·là a París i continuà fent de mestra a l’escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d’Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l’oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l’escola de la rue Houdon –externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes– i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l’uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l’Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d’inèrcia, de covardia i d’esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d’ambulància i com a assessora d’instrucció i d’educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l’església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d’Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d’Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d’estar tancada durant vint mesos a la presó central d’Auberive, fou embarcada el 24 d’agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l’arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l’ensenyament, d’antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l’estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l’esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d’Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l’autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d’emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l’esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d’aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l’enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d’una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l’Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l’1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d’exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències –tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia–, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d’agitació de l’afer Dreyfus. En tornar d’Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l’Hotel de l’Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d’un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l’estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

00_Milicians-ColFerro-VicentVilaSabater1esquerraEl 29 de maig de 1915 va neixer a Monòver l’anarquista Vicent Vila Sabater, conegut com El Pelillo. Naixcut a una familia molt pobreta, els seus pares foren Remedios i Vicente, que va morir a l’epidèmia de grip del 1918. No mes amb 4 anys, Vicent començà a treballar de pastor d’ovelles a la zona de Fontanes a canvi del menjar i l’estància, i desprès com a burrer fins al 1929 quan, tot i ser menor, començà a treballar a una pedrera de Monòver, on va aprendre a lletgir i tinguè els primers contacte en les posicions llibertaries. Poc desprès cap a Elda, on començà a treballar a una fàbrica de tacons i s’afilià a la CNT de Monòver, fortament desenvolupada al anys republicans. Esclatada la revolució s’integrà en la Columna de Ferro que va eixir a prinicpis d’agost cap a Valencia. Finalitzada la guerra fou empresonat i va patir les humiliacions de la llarga nit del franquisme.

El 29 de maig de 1917 neix a Barcelona la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris. Amb vuit anys va emigrar amb sa mare i germans a Mèxic. Va assistir a l’escola durant sis anys i va tornar-se una gran lectora, especialment de literatura social i llibertaria. Arran de l’expulsió de son pare de Mèxic en 1933, tota la família va retornar a Catalunya. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la CNT i a les JJLL, i va ser elegida delegada de la FIJL d’Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l’expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va restar a Barcelona, participà en l’FIJL i a ca seva es van compondre diversos números clandestins de Solidaridad Obrera –almenys 14 números entre gener i novembre de 1945.En aquests anys de clandestinitat esdevé la companya de Diego Camacho Escámez. Quan aquest va ser alliberat de la presó i va exiliar-se a França en 1953, mesos després també va creuar la frontera i la parella es va establir a Brezolles i després a Clarmont d’Alvèrnia en 1954, on va militar activament en la CNT, en el Moviment Llibertari Espanyol i en grup artístic local. En 1958 se separa de Diego Camacho i amb son fill Ariel s’instal·len a Dreux. En 1960 es va unir a Antonio Cañete Rodríguez i va continuar amb múltiples activitats orgàniques i culturals. A més de participar en un grup teatral, va redactar el butlletí Surco. Militant de la Federació Local de CNT de Dreux fins a la seva dissolució.Va militar en les Agrupacions Confederals, que reagrupaven els militants editors del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la CGT entre 1983 i 1997. Actualment viu a Dreux, a prop de París.

——————————————————————————————-

28 de MAIG

El 28 de mayo de 1785 el rey Carlos III eligió, tras un concurso, el diseño de la actual bandera del Estado español. Los colores encarnado y amarillo (por aquel entonces no era ni rojo ni gualda) fueron los elegidos para ondear en los buques de la Armada, y acabar con la costumbre de usar diferentes emblemas, provocando incluso que se dispararan entre ellos. Sería Isabel II quien, pasados los años, impuso al resto del ejercito, que por entonces se las tenía tiesas con los carlistas, y por extensión al estado constitucional, el uso de la dichosa banderita. Aquel emblema, que con carácter provisional sería asimilada por la I República, sería modificada en la II, 1931, añadiéndole una banda morada. Además de querer simbolizar un cambio radical, la inclusión del tercer color buscaba el reconocimiento al pueblo de Castilla, bajo el supuesto de que los colores rojo y amarillo representaban a los pueblos de la antigua Corona de Aragón, y creyendo -erróneamente- que la bandera de Castilla había sido morada.

El 28 de maig de 1898 neix a Santander el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l’exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d’Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers. Durant l’ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l’alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la CNT de l’Exili i després es va establir a Antíbol, on va fer d’apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics. Luciano va morir el 23 de gener de 1983 a Canes i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan.

El 28 de mayo de 1911 tiene lugar un mitin en el Teatro de Verano de Alicante a iniciativa de la sociedad de pintores-decoradores La Lucha para solidarizarse con los revolucionarios mexicanos y exigir la liberación de los presos sociales, en el que toman parte gran número de sindicatos y agrupaciones de la ciudad, claramente influidas por el proyecto de renovación sindical que ofrecía la CNT recién nacida. Presidió el pintor anarquista Carlos Botella, y tomaron la palabra Miguel Pujalte y Antonio Mingot por los pintores, Tomás Ferrero por los metalúrgicos, Emilio Reig y Francisco Aguado en su nombre, José Reyes por los gabarreros del puerto, Guillén por los canteros, Vargas por los zapateros, Ricardo Carrasco por la sociedad espiritista La Caridad, Bruno Ibañez por la sociedad El Esperanto, José Lledó por los hiladores de Crevillente, Rafael Millá por los tipógrafos, Francisco Botella por los republicanos de San Vicente, Emilio lledo, por varias sociedades socialistas, Mariana Cortés por La Feminista y Juan Gomis por los panaderos.

E00_PROA_capceleran la madrugada del día 28 de mayo de 1932, la Guardia Civil asaltó el local de la CNT de la calle Canalejas de Elda y detuvo a todas las personas que allí se encontraban, tanto dirigentes cenetistas como el conserje del centro y su familia. Todos los detenidos, veinticinco en total, fueron conducidos a la cárcel de Alicante, donde todavía los encontramos a mediados del mes de junio sosteniendo 15 de ellos una huelga de hambre y negándose a salir de sus celdas. Con estas detenciones la autoridades habían abortado el acto de protesta previsto para el día siguiente organizado por los grupos anarquistas y la CNT contra las arbitrariedades llevadas a cabo por el gobierno de la República, pero de paso se clausuró el Centro Obrero y se vio obligado a suspender su publicación al periódico local Proa, que dependía del Sindicato Único de Trabajadores de Elda, aduciendo falta de pago de tasas administrativas, y que no volvería a ser ver la calle hasta mayo de 1935. En protesta por esos hechos fue convocada para el lunes siguiente una jornada de huelga general que fue secundada mayoritariamente, incluso por los obreros de la UGT, aunque sin incidentes graves. Esa jornada se produjeron nuevas detenciones, entre ellas la del maestro de la escuela racionalista local, Fortunato Barthe, por intentar sabotear el fluido eléctrico de la ciudad.

00_mujerlibreEl 28 de mayo de 1938 tuvo lugar el Pleno Regional de Mujeres Libres celebrado en Valencia al que asiste cuanto menos Josefa Soriano Beltrán, activista de la Agrupación Mujeres Libres de Petrer.

00_fusilamientosEl 28 de mayo de 1941, tras haber sido condenados a muerte por el delito de adhesión a la rebelión, fueron fusilados por el franquismo en Alicante Juan Lillo Planelles, barbero alicantino de 32 años, quizás el mismo que fue miembro del grupo anarquista Optimismos en 1934. También fue fusilado ese día Juan Martínez Ramírez, el Orejitas, nacido en Villena en 1918, zapatero que trabajó en la fábrica de Sansano de Elche, militante de la CNT ilicitana y su representante durante la guerra en el Auxilio Social. Había destacado en los llamamientos a la colaboración CNT-UGT y dejó escritos en Germinal, Elche, 1936-37.

————————————————————————————–

27 de MAIG

El 27 de maig de 1908 neix a Nalec la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d’Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l’actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l’hospital de la ciutat i va ser membre de l’ajuntament. L’octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l’Argentina, on va militar en la CNT i en la FORA, amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart –secretari i administrador de Vida Nueva, de Terrassa; delegat municipal de Cultura d’aquesta localitat durant la guerra, va morir al front– i sogra de Víctor García. Teresa Torrelles Espina va morir el 18 de maig de 1991 a Montadin.

Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja el III Congrés de l’Associació Internacional dels Treballadors. Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya –Frei Arbeiter-Union Deutchlands–, Argentina –Federació Obrera Regional Argentina, Bèlgica, Espanya –Confederació Nacional del Treball en l’exili–, França –Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire–, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond –, Itàlia –Unione Sindacale Italiana–, Mèxic –Confederación General del Trabajo–, Portugal –Confederação Geral do Trabalho– i Uruguai –Federación Obrera Regional Uruguaya–, etc. Formaven part del Secretariat de l’AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s’obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l’anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d’Ushuaia. En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l’antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».

panoramica-elda-años-30El 27 de mayo de 1931 se declara el estado de guerra en Elda a consecuencia de la huelga que afectaba al menos a 5 fábricas de calzado y un total de unos 300 obreros que amenazaban con declarar la huelga general si no se reconocía como interlocutor válido al Sindicato Único. La ciudad amaneció tomada por una cincuentena de guardias civiles y un destacamento militar y como consecuencia de ello se produjeron unas treinta detenciones de militantes anarco-sindicalistas, siendo prohibidas todas las actividades sindicales, así como clausurado el Ateneo Popular eldense y la escuela racionalista, todos ellos ubicados en la calle Canalejas, 11. Se mantuvo el estado de sitio hasta el 3 de junio.

El 27 de00_fusilamientos mayo de 1939 fueron fusilados en Alicante por los fascistas un grupo de militantes comunistas que formaban Cayetano Sánchez Alarcón, hilador y militante de las JSU de Crevillente durante la guerra y que había sido miembro del Comité Revolucionario local con 26 años, José María Jover Escolano, comerciante de Novelda afiliado al Partido Comunista con 27 años y Luis Carranque Alvarez, comunista madrileño de 34 años.

——————————————————————————————

26 de MAYO

El 26 de mayo de 1813 se ordena la desaparición de las picotas de piedra que, situadas a las afueras de la ciudad o villa, servía para atar a los delincuentes con delitos leves, para vergüenza y escarnio público. La Picota era emblema de que la población era villa y no aldea, tenía jurisdicción civil y criminal, y alcaldes propios que juzgaban en primera instancia los delitos, sirviéndose de ellas para dar publicidad a la ejecución de las penas corporales. La picota elemento de orden penal peninsular, tuvo influencia en Portugal y Sudamérica, también se extendió a casi toda Europa, siendo utilizada para la aplicación y ejecución de la pena impuesta al condenado desde el siglo XIII.

El 26 de maig de 1886 neix al barri de Las Injurias de Madrid el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Fill de pare desconegut i d’una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d’haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d’intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s’instal·là a París , on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d’altres grups d’anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l’assalt del domicili d’Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l’Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d’abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l’exili. Després del robatori d’un arsenal d’armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l’estació d’Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d’on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l’atribueix la preparació de l’assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d’agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d’espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l’agafada coneguda com «Expedició dels 101» –dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d’Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d’Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid i fou enterrat l’endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l’Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

nouvellon02El 26 de maig de 1889 va neixer a Sars Poteries el sindicalista, anarcopacifista i fotògraf esperantista francès Aguste Nouvellon, que va viure i treballar a Alacant, i fou conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). De jove aprengué l’ofici de vidrier durant anys d’aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista «Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d’Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d’esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L’Unique (1945-1956), d’Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet. Va morir a Orà, el 30-07-1953, després de patir una malaltia llampant.

El 26 de maig de 1939 fou afusellat pels franquistes a Barcelona Ricardo Ruiz Gómez, amb 46 anys. Naixcut a Alacant el 1895, emigrá a Barcelona on treballá de cotxer adscrit a la CNT.

—————————————————————————————

25 de MAYO

El 25 de mayo de 1909 tuvo lugar un mitin del socialista Pablo Iglesias en el teatro Principal de Alicante, el primero de una serie que le llevaría en peregrinación por diferentes enclaves de la provincia dónde el organigrama socialista perdía influencia entre las sociedades obreras (Elche, Crevillente, San Juan, Villena y Alcoy). Se mostró enérgico contra la guerra de Marruecos y ambiguo respecto a la colaboración con los republicanos. El mismo día en Alicante, tenía lugar el juicio contra cuatro activistas alcoyanos, que se significaron en contra de la visita del obispo Guisasola a Alcoy, y que fueron acusados de instigar al pueblo para oponerse, con una contundente pitada, a su entrada a la ciudad en octubre de 1906. Los imputados, los republicanos Juan Botella Asensi y José Martínez Bayarri, y los anarquistas Ricardo Gil y José Claramunt Creus, fueron absueltos y masivamente a su regreso a Alcoy, contribuyendo a consolidar los objetivos comunes entre radicales y libertarios, que se pondrían de manifiesto unas semanas después [+].

El 25 de maig de 1918 neix a Borriana la militant anarquista Maria Gràcia Ventura Fortea (Gracieta). Filla menor de quatre germans, deixà l’escola primària quan tenia nou anys per fer-se aprenent en un taller de sastreria. Quan esclatà la guerra civil, s’afilià a les Joventuts Llibertàries i, sense abandonar la seva feina de sastressa, formà part del Comitè Local d’aquestes. El juliol de 1938, quan la fàbrica de municions de Borriana on treballava fou evacuada, marxà a la seva nova ubicació o Ontinyent i hi va fer feina fins al desembre, quan es traslladà a Barxeta, on vivia sa família. En acabar la guerra tornà a Borriana i el 20 d’abril de 1939 fou detinguda, empresonada i condemnada el 16 de gener de 1940 a 20 anys de presó per «adhesió a la rebel·lió, profanació de tombes i participar en l’enterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar». Després d’estar tancada a les presons de Castelló, Lleida i Saragossa, penà més tres anys a la de Saturraran fins al març de 1944. En 1947 fou alliberada totalment i marxà a València a treballar. En 1950 s’instal·là a Barcelona i des de finals de 1954 a París. En 1955 s’uneix amb son company Josep Peirats Valls a Tolosa de Llenguadoc, on va fer feina de modista. En 1968, per circumstàncies alienes a la voluntat dels contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A partir de 1971 s’establí a Montadin i s’encarregà de l’administració de la revista Mujeres Libres (1971-1976). En morir Franco, la parella s’instal·là a la Vall d’Uixó. En 1999 participà en el llibre conjunt Mujeres Libres. Luchadoras libertarias. Després de la mort de Peirats, a partir del 2004 formà part de la redacció de la revista alcoiana Siembra.

7300828502_bf4636b457_zEl 25 de Mayo de 1938, a las 11 horas y 20 minutos de la mañana – El reloj del Mercado se paro justo marcando esa fatídica hora- entre 7 y 9 aviones Savoia italianos, al servicio del bando nacional y procedentes de Mallorca, lanzaron sobre la población de Alicante alrededor de 90 bombas, algunas de las cuales impactaron de lleno en el Mercado Central, repleto de gente pues extraordinariamente se había conseguido recibir suministros frescos de verdura para una población hambrienta. La ciudad de Alicante estaba muy mal defendida, con cañones antiaéreos en su mayoría obsoletos. En el cercano aeródromo de Rabasa no había ese día ningún avión de caza. Se contaba con refugios antiaéreos para 38.000 personas, pero la alarma antiaérea no funcionó, por lo que los civiles no tuvieron tiempo para guarecerse. El número de víctimas mortales oficial es de 311 incluyendo hombres, mujeres y niños, y mas de 1.000 heridos, curiosamente es un informe posterior elaborado por la autoridades franquistas quien da una de las mayores cifras de muertos 393, todos ellos civiles. La comisión británica que investigó el bombardeo dictaminó que había sido un ataque deliberado contra la población civil. Las víctimas, en su mayoría, fueron enterradas en fosas comunes del cuadro nº 12 del Cementerio Municipal de Alicante y tras la guerra, feron dejadas sin lápida ni recordatorio alguno hasta el año 1995 ya bien pasados mas de 20 años de la muerte del dictador y la caída de su régimen.

El 25 de maig de 1940 fou afusellat a Alacant l’antifascista d’Ibi Primitivo Sanjuan Rico amb 47 anys. Segons la Causa general franquista, jornaler i membre del Comité Revolucionari local, cap de la milicia rotja i encarregat dels tres diposits de presos que hi haguè a la localitat.

El 25 de maig de 1975 mor a Mèxic el professor mercantil, comptable, publicista, maçó i anarcosindicalista Marí Civera Martínez. Havia nascut el 15 d’abril de 1900 a València en una família de classe mitjà. Estudià comptabilitat i treballà en una empresa consignatària de fustes del Grau valencià, alhora que estudià economia, disciplina que considerava fonamental per al progrés social i el sindicalisme. Afiliat a la CNT, en 1919 representà el Sindicat Únic d’Empleats de Comerç de València en el Congrés Nacional de CNT ; en aquest congrés la delegació de la qual formava part va ser l’encarregada de proposar la creació de Sindicats de Professions Liberals i Sindicats de Distribució per a enquadrar tècnics i intel·lectuals en la CNT, mesura que fou acceptada i que suposà un avanç en la direcció cap a les tesis del sindicalisme revolucionari. El 20 de gener de 1925 ingressà, sota el nom de Mario, en la francmaçoneria valenciana, de la qual aconseguí alts graus fins al final de la guerra civil. En 1930 fundà, edità i dirigí, fins al 1933, a València Cuadernos de Cultura, publicació quinzenal en forma de fulletó distribuïda per la revista anarquista Estudios, i després per Orto, i de la qual es publicaren gairebé un centenar de títols sobre diverses disciplines, sempre d’interès per al moviment obrer, i escrits per autors de diverses tendències polítiques. En 1931 publicà El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, llibre del qual es publicaren 10.000 exemplars. Durant els anys republicans publicà articles en el periòdic El Luchador. Entre 1932 i 1934 dirigí la prestigiosa revista mensual valenciana Orto, on van publicar autors anarquistes, però també marxistes. En aquests anys intentà lligà els pensaments doctrinals marxista i liberal amb la pràctica anarcosindicalista i s’allunyà de l’anarquisme pur, en la línia d’Ángel Pestaña, Pierre Besnard i Christiaan Cornelissen, dels quals fou un dels seus divulgadors. En 1933 va treure una plaça per oposició a l’Institut del Vi i s’instal·là a Madrid. El març de 1934 participà en la fundació del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña, del qual fou un destacat teòric, i col·laborà en el seu òrgan d’expressió, El Sindicalista. L’estiu de 1936 dirigí Pueblo, antic diari blasquista valencià. En 1937 fou membre fundador de la Secció d’Estudis Econòmics de l’Institut d’Estudis Valencians. El 28 de novembre de 1937 substituí Pestaña al capdavant del barceloní Mañana, periòdic de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. L’11 de desembre de 1937, després de la mort de Pestaña, assumí la presidència d’aquesta partit. En acabar la guerra creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració d’Argelers. Després aconseguí embarcar cap a Mèxic, on s’establí. A partir de 1943 treballà com a gerent de producció de l’editorial mexicana Uteha, amb Estanislau Ruiz Ponseti i l’exmembre del Partit Sindicalista Agustí Cabruja Auguet. Al país asteca col·laborà en diverses publicacions.

—————————————————————————————–

24 de MAYO

El 24 de maig de 1909 neix a Albocàsser el resistent antifranquista llibertari Josep Albalat Ripollès. Fuster ebenista de professió i exiliat a França després de la Guerra Civil, va fer de guia i d’emissari de la xarxa d’evasió llibertària de Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 va ajudar a passar la frontera Ponzán i tres companys més fins a Boltaña camí d’Osca per establir els seus contactes. Detingut per la policia del Govern de Vichy el 14 d’octubre de 1942 en un pis franc a Tolosa amb altres membres del grup, va ser tancat al camp de Vernet. Tot el grup va ser posat en llibertat el 22 de desembre gràcies a una falsa ordre d’alliberament emesa per la resistència, llevat Albalat perquè havia una errada en el nom. El febrer de 1943 els alemanys el van enviar a treballar a Donibane Lohizune, però va escapar a Perpinyà. El 2 de novembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo a Banyuls de la Marenda i portat a París, on va ser torturat salvatgement i portat a la presó de Fresnes. Transferit al camp de trànsit de Royallieu a Compiègne, va ser deportat a Alemanya i tancat a diversos camps de concentració fins al seu alliberament per les tropes aliades. En 1982 vivia per la zona oest d’Occitània.

00_JULIO1909El 24 de maig de 1910 foren condemnats pel consell de guerra per la seua participació en els fets  del juliol de 1909 a Sabadell Santiago Molina Botella, anarcosindicalista, teixidor i venedor ambulant alcoià naixcut el 1886, que encara en Alcoi el 1905 va ser president del Centre Instructiu del teixidors mecànics, centre que va ser dissolt poc desprès. Emigrat a Sabadell, juntament amb Agustí Jordá, va ser elegit delegat per l’assemblea que va celebrar la Federació de Societats Obreres de Catalunya a l’abril de 1906, com a membre de la Federació Obrera de Sabadell, on feía de caixer de la secció de Teixidors Mecànics. També va ser condemnat Baldomero Tomás Cortés, revolucionari alcoià naixcut el 1876 acusat de formar la nomenada “colla del petroli” durant els fets de la Setmana Trágica a Sabadell. Santiago Molina va ser condemnat a dotze anys de presó, pero no dubtà en continuar la seua activitat anarcosindicalista i davant les dificultats per a trobar feina a les fábriques, el 1913 es va dedicar a la venda ambulant. Va portar el pes de la vaga iniciada pels treballadors de l’Art Fabril a Sabadell el juny de 1913. Fou detingut amb la plana major de la FOS el 4 d’agost d’aquell any i encartat per la seua actuació. Pot ser va tornar a Alcoi. El gener de 1915, algú amb el mateix nom, fou membre de la junta directiva de la societat alcoiana de selfactiners La Constancia. Sembla que va morir a Sabadell, cap al 1962.

El 24 de maig de 2007 mor a Barcelona l’anarquista Purificación López Mingorance. Havia nascut el gener de 1920 a Lanjarón. Arran de l’aixecament feixista de juliol de 1936, son pare, Manuel López López, i son germà, Miguel López Mingorance, van ser afusellats pels franquistes, i ella va estar tancada uns mesos. Altre germà seu, Germinal López Mingorance, va ser afusellat en 1945 a Granada. El desembre de 1946 va ser detinguda a Barcelona en una agafada contra la impremta clandestina de Ruta, de la qual s’encarregava amb son company Francisco López Ibáñez. Anys després es va unir sentimentalment amb el destacat militant clandestí Manuel Fernández Rodríguez. En 1988 vivia a Granada i després es traslladà a Barcelona. En 2004 sol·licità a diverses institucions, que mai no li van contestar, la recerca i exhumació de son pare i son germà Miguel afusellats i enterrats en una fossa comuna del barranc d’El Carrizal, a la localitat granadina d’Órgiva. En 2010 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo d’Eulàlia Vega.

——————————————————————————————-

23 de MAYO

El 23 de mayo de 1871 aparece en Valls el periódico quincenal internacionalista El Tejedor, subtitulado órgano del centro de las sociedades de Tejedores a la mano de la nación española. En un primer momento “La Federación”, da cuenta de su aparición diciendo que era órgano de la Federación del oficio de tejedores a la mano de la Región Española, pero pronto comenzaría a polemizar hasta tildarlo de ser todo lo contrario que internacionalista. Es posible que volviera a aparecer de nuevo. Continuó como “Revista Social”.

El 23 de maig de 1896 surt a Barcelona el primer i únic número del periòdic anarquista Teatro Social. Boletín de la Compañia Libre de Declamación. Dirigida per Felip Cortiella, era una publicació dedicada exclusivament al teatre. La Companyia Lliure de Declamació, que va durar entre 1894 i 1896, era un grup de teatre que pretenia mostrar les obres modernes del teatre europeu que les empreses burgeses rebutjaven. Aquest número serà una mena de monogràfic dedicat a Henrik Ibsen: retrat i biografia de l’autor escrita per Clarià, un estudi del drama La casa de les nines, una salutació de Raimon Costa i un article sobre el teatre i l’anarquisme. La publicació es repartia en les representacions de les peces muntades per Cortiella. Es dóna la casualitat que Ibsen va morir el 23 de maig de 1906, just 10 anys després de la publicació d’aquest homenatge.

El 23 de maig de 1910 l’activista anarquista italoargentí José Coregia Taborello, de 27 anys i de professió cisteller, mor a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid a resultes de l’explosió fortuïta, al carrer Major madrileny, de la maleta carregada d’explosius que portava quan es dirigia a l’Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d’Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d’aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l’agent anava a detenir l’individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Coregia tenia la mà dreta cremada per l’explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar. La detonació no matà Coregia perquè aquest s’adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d’ell. Gairebé amb tota seguretat Coregia, que havia militat en la FORA, no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral.

El 23 de maig de 1996 mor a València l’anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. Havia nascut en 1897 a Llíria En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria. Més tard s’instal·là a Pedralba, on mantingué amistat amb el misteriós Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 marxà a França fugint del servei militar. Milità en el grup d’agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la FAI, assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any. En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano. Entre l’11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT a Madrid en representació dels sindicats de Xàtiva i dels de Construcció i Pell de València. En 1932 inaugurà amb una conferència l’Ateneu Llibertari d’Alacant. Arran dels fets de Fígols fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre. Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT. El març de 1933 assistí a l’assemblea de la Federació Local de València de la CNT, on criticà durament els militants més moderats. En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària. Durant la guerra civil es dedicà a l’ensenyament infantil. En acabar la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos. Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se a França, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, participant activament en el Sindicat d’Oficis Diversos de la CNT. En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia.

—————————————————————————————

22 de MAIG

El 22 de mayo de 1844 tuvo lugar un aparatoso incendio en la Fábrica de Tabacos de Alicante, que afortunadamente no produjo víctimas, y que dejó una honda impresión entre las cigarreras, que muchos años después -1904- aun conmemoraban aquella fecha, con una ceremonia religiosa en el monasterio de la santa Faz, de la que eran bastante devotas, ocupando su imagen diferentes estancias de este importante establecimiento fabril, uno de los primeros de la ciudad de Alicante.

00_selloFRE-AITEl 22 de mayo de 1877 fallece de tifus en Madrid el internacionalista y anarquista Vicente Fombuena, aunque también aparece nombrado como como Fontbuena. Fundidor de oficio, nació en Valencia en 1839. Fue el organizador de la FL alcoyana. Tesorero del CF de la FRE elegido en el congreso de Córdoba de 1872-1873, en el que asistía como delegado por Alcoy. Como tal firmó la circular fechada en Alcoy (24-0l-1873) y se quedaría sin trabajo por la persecución patronal. En julio de 1873 con Albarracín, Tomás y Seguí en la comisión que dialogó con el alcalde de Alcoy. Murió de tifus y dejó viuda e hija en la miseria, por lo que la CF envió ayuda y abrió una suscripción.

El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals l’anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Afiliat a la CNT quan tenia 14 any, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l’Ateneu Llibertari de Granollers. El març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya celebrat a Barcelona. El març de 1934 va ser detingut, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l’aixecament d’octubre a Granollers. Quan esclatà la guerra, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics. El gener de 1937 formà part del Comitè d’Enllaç. Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del CR de Catalunya de la CNT ocupà uns mesos la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat per la CNT. L’abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i JJLL, que tractà sobre l’evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del CR de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del MLE i membre del Consell General. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l’Àfrica del Nord, i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l’alliberament del camp, s’instal·là a Orà. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d’Àfrica del Nord, oposant-se al sector «col·laboracionista». L’agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox. En 1949 treballava en una granja a l’occitana Sabardu. El juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l’Exili en el VIII Congrés de l’AIT a Puteaux. Valeri va morir el juliol de 1973 a Lissac.

navarrofadrique02El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Emigrada a Catalunya cap al 1925, quan tenia uns 11 anys abandonà l’escola i començà a treballar, integrant-se poc després en el moviment llibertari. Amb 16 s’integrà en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la CNT Teófilo Navarro Fabrique (El Negro). Quan esclatà la guerra civil, l’agost de 1936 s’incorporà a la Columna Durruti. Després de patí la retirada d’Aragó, va romandre al front malgrat la prohibició de permanència de milicianes. Després d’uns mesos a Lanaja realitzant tasques culturals i artístiques, fou detinguda a Mollerussa per tropes comunistes de El Campesino, però aconseguí escapar a Lleida. Quan la derrota era un fet, passà a França per Puigcerdà-El Pertús el febrer de 1939 i fou internada en un asil religiós a Saugues. En 1940 participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista formant part dels grups de Sabaté i Facerías. En aquest època col·laborà en Ruta. El desembre de 1946, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d’organitzar un pas per determinat lloc. El gener de 1947 tornà a Perpinyà amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals, sobre tot amb les JJLL, i recaptat diners per als presos. Més tard, a Tolosa de Llenguadoc, desenvolupà càrrecs orgànics. En aquesta època organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch i Frederica Montseny. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al MIL i als Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista. En 1999 vivia a Tolosa.

El 22 de mayo de 1938 se produjo la fuga del Fuerte de San Cristóbal, destacada tanto por el número de fugados como por las sangrientas consecuencias. En 1938 había 2.487 personas detenidas, en su mayoría dirigentes políticos y sindicales y militantes revolucionarios, tratados de forma inhumana con maltratos múltiples. La operación se inició a la hora de la cena y, en distintos grupos, fueron desarmando a varios de ellos y tras coger su armamento, rindieron también a los soldados de las garitas. Un soldado que opuso resistencia, murió. En una media hora el fuerte fue tomado por los reclusos, que salieron al exterior. Algún soldado y un preso falangista corrieron monte abajo para avisar. Se fugaron 795 de los detenidos -siendo detenidos 585-, que iban mal calzados y vestidos, desnutridos, con escasos fusiles y en desbandada, sin plan de huida. Se inició inmediatamente la caza de los mismos, que sin apenas resistencia fueron siendo abatidos y detenidos. El último el 14 de agosto. En total, 211 asesinados. De los capturados, 16 fueron sometidos a juicios, uno internado en el manicomio de Pamplona y 14 condenados a muerte: Gerardo Aguado Gómez, Teodoro Aguado Gómez, Bautista Álvarez Blanco, Calixto Carbonero Nieto, Antonio Casas Mateo, Daniel Elorza Ormaetxea, Antonio Escudero Alconero, Ricardo Fernández Cabal, Francisco Herrero Casado, Francisco Hervas Salome, Primitivo Miguel Frechilla, Miguel Nieto Gallego, Rafael Pérez García y Baltasar Rabanillo Rodríguez. En mayo de 1988, se erigió un monumento en homenaje a los fugados y caídos por la libertad, que se encuentra, escondido entre la maleza, en la cima del monte Ezcaba. Ha sido atacado tres veces, la última fue destruido a mazazos en agosto de 2009 por miembros de la extrema derecha. Este último fue condenado por todos los partidos políticos con excepción del PP de Navarra.

00_fusilamientosEl 22 de mayo de 1939 fueron fusilados por los franquistas en Alicante uno de los primeros grupos con antifascistas de Elche y la Vega Baja. Vecino de Elche era Antonio Román Lloret, nacido en 1896, zapatero de saga familiar libertaria y afiliado a la CNT, aunque para algunos afecto a la UGT. Era tío de Liberto López Román y sus hermanos también confederales Jaime y Diego. De Crevillente era Antonio Belén Cárceles, hilador nacido en 1905 y militante comunista y jefe de las Milicias de Crevillente durante la guerra. Cerraban el grupo José Ballester Navarro, original de Daya Nueva, Pedro Cano Blanco de San Fulgencio, José Fenoll Bailen y Joaquín García Culiañez de Almoradí, Atanasio García Gil de Daya Nueva, José Martínez Ramírez de San Fulgencio  y José Martí Alberola de Novelda. Nada sabemos de Juan Montalvo Gordillo y Tomas Andreu García, que cerraban el grupo.

—————————————————————————————–

21 de MAIG

El 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon. És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben resistència. Ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s’assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l’última a l’Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d’Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona, són afusellats, als crits de «¡Visca l’Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l’atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l’any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry. La detenció posterior del vertader autor de l’atemptat, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions.

El 21 de mayo de 1904 se inicia en el Centro Obrero de la calle Liorna de Alicante el I congreso nacional de Federación nacional de obreros albañiles. El acto está organizado por La Constructora, sociedad de albañiles refundada en 1901 bajo influencia ugetista, aunque por entonces con una fuerte inercia revolucionaria. Presidió el delegado madrileño, Modesto Aragonés, y como secretario actuó el alicantino Juan Verdú. El congreso que representaba a unos 10 mil obreros de la construcción de todo el estado, se caracterizó por la disputa entre revolucionarios y reformistas, y sobre todo por la falta de acuerdos de relevancia. Se destaca la proposición del delgado alicantino Bernabeu para dejar en suspenso la adhesión de la Federación a la UGT hasta mejor ocasión, que no fue aceptada, siendo votada mayoritariamente la adscripción a la UGT, aunque entre otros, se opusieron los de Alicante y los de La Emancipación de Novelda; a favor se posicionaron los de Crevillente y los de Almansa.

00_fusilamientosEl 21 de mayo de 1940 fue fusilado en Alicante Vicente Marco Martínez, jornalero de Redován de 51 años, miembro del Comité Revolucionario Local y fiscal municipal. Le acompañaban un grupo de jornaleros y agricultores que habían de pagar con su vida, haber defendido el proceso colectivizador que se había producido en la Vega Baja. También fueron fusilados ese día José Castaño Soriano, jornalero de Dolores con 30 años, Vicente Gamuz Andreu, agricultor de Torremendo de 24, Francisco Navarro Manzanera, hilador de Redován de 30 años, Manuel Navarro Manzanera, jornalero de Redován con 28 años, Gines Pérez Egido, jornalero de Rafal con 30 años, José Ros Molina, agricultor de Redován de 27 años y José Seller Davo, agricultor de Novelda con 38.

El 21 de mayo de 1961 muere en el exilio de Roanne el confederal alicantino Antonio Ortega Corbí. Nacido en la capital en 1902, fue marmolista y militante del ramo de la Construcción de Alicante. Ocupó cargos en la CNT y la FAI alicantina, por ejemplo como miembro del tribunal Popular en octubre de 1936 y, por la FAI, en el consejo provincial en febrero de 1937. Exiliado en 1939, residió en Roanne y laboró con vigor en pro de una Confederación unida. Desempeñó cargos orgánicos.

El 21 de mayo de 1966 fallecía en Elche José Guilabert Mico. Nacido en la misma ciudad en 1889, ejerció el oficio de zapatero en la fábrica de Viuda de Pérez y militó en el bando confederal durante la guerra; siendo elegido sexto teniente de alcalde de la Comisión Gestora (Festividades y espectáculos). Había padecido cárcel en la posguerra y le fue aplicada la Ley de Responsabilidades Políticas.

—————————————————————————————-

20 de MAIG

00_LaRevistaBlanca_El 20 de maig de 1899 surt a Madrid editat per Federico Urales el primer número d’un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l’anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça. Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l’òrgan de la FAI, i portarà a partir d’abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com a òrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

El 20 de maig de 1897 neix a Reyero un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d’una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d’anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d’alliberar-se, rebutjant l’anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d’avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l’Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanya és tasca de tots… Abad de Santillán va morir el 18 d’octubre de 1983 a Barcelona. En 1935 l’International Institute of Social History d’Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l’arxiu d’Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l’IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d’Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l’IISH va rebre adicions a l’arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona. [+]

El 20 de mayo de 1910 fueron juzgados en consejo de Guerra los alcoyanos acusados de haber tomado parte en los violentos levantamientos del verano anterior, en el marco de las protestas antimilitaristas conocidas como la Semana Trágica. Por un lado se juzga este mismo día a Aniceto Masiá Coloma y 55 más por delito de insulto y enfrentamiento con las fuerzas policiales, y finalmente se pidieron 6 años para Enrique Barrachina, 3 para Isabel Satorre, y 1 año para Gonzalo Nacher y Vicenta Ferrando, quedando el resto de los acusados en libertad sin cargos. [+]

El 20 de mayo de 1921 fueron juzgados y condenados a la pena de 1 año, 8 meses y 21 días a tres militantes anarcosindicalistas alicantinos por la supuesta agresión al delegado sindical católico Tomás Pérez Cisterna, ocurrida meses atrás. Entre los condenados aquel día se encontraba Francisco Carrasco Belmonte, sindicalista alicantino, que el 1912 comenzó su militancia cerca de los socialistas, poco a poco se fue decantando por el sindicalismo revolucionario, y ya en 1917 figura entre los primeros nombres de los carteles de la Casa del Pueblo, probablemente vinculado a los trabajadores del Puerto. Así mismo, toma parte en el congreso provincial de la CNT en 1919 y después en el nacional del teatro de la Comedia de Madrid. En su caso, todo indica a un ensañamiento por su activismo, ya que había sido detenido a principios de 1920, como delegado del Textil, Dupuy -como a otros- lo deportó a Cuenca, pero en su caso extendidas a Madrid y Teruel. Volvió cuatro meses después para defenderse de la acusación de tenencia de explosivos, del cual finalmente, delante la debilidad de les pruebas, fue absuelto. Parece que abandonó Alicante.

El 20 de mayo de 1938 fue elegida la primera mujer concejala del Ayuntamiento de Petrer María Soriano Beltrán, activista de Mujeres Libres durante la guerra. Hermana de la libertaria Josefa, ocupó junto con Ana Martínez, compañera del conocido cenetista Ramón Congost, diversas responsabilidades municipales en los últimos meses de la contienda.

——————————————————————————————-

19 de MAIG

culturayaccion1930El 19 de maig de 1895 va naixer a Oñate, Guipúzcoa, Nicolás Sainz Arabaolaza, sabater anarquista a Elx, Als anys finals de la dictadura de Primo de Rivera col·laborà a la societat Cors Clavè d’Elx i fou col·laborador al seu periòdic Amanecer. El 1927 va ingresar en la logia Illice Constante, amb el nom simbólic de Reclús. Fou l’administrador de Cultura y Acción. El 1962, amb 67 anys, fou condemnat a 12 anys de presó pel Tribunal de represió de la masonería. Va morir a Becedas, Ávila, el 28 de gener de 1975.

El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel l’anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d’una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d’Alcoi. Com que son pare es va veure inútil d’una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l’escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l’ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s’afilià al Sindicat Únic de la CNT d’Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista UGT. El novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància i operària de la fàbrica de paper de fumar «Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d’Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l’Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d’una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó «Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d’automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l’abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d’Estudis Socials, creat l’agost d’aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el «Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d’afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l’UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L’estiu de 1932, arran d’un incident amb Quico l’Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d’Alcoi i s’instal·là a Vila-real on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l’UGT. L’octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l’octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el Sindicat Únic d’Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l’aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s’encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d’Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d’octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquesta època intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l’UGT. El juny de 1938, davant l’avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d’Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s’encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d’Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d’obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l’endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà. Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l’hospital militar d’Oudja a conseqüència d’un càncer d’estómac i després d’una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l’Associació de Veïns del «Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino –embrió de l’Ateneu Llibertari del mateix nom– i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la CNT i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d’Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d’esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social i organitzador d’activitats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, al qual s’havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l’Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques –va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l’Exposició Internacional de l’Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto, La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica, Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc. És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L’efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres) i La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), a més de prologar nombrosos llibres.

—————————————————————————————

18 de MAYO

El 18 de mayo de 1924 fueron absueltos del consejo de Guerra y puestos en libertad un grupo de anarquistas alicantinos, detenidos al inicio de la Dictadura de Primo de Rivera acusados de constituir un grupo de acción contra la Guerra y la Dictadura. Entre los excarcelados Cipriano Bertomeu Cremades, y otro de Dénia, permaneciendo unos días más en el castillo de santa Bárbara, Vicente Gomis Hernández y un joven de Dénia.

El 18 de maig de 1935 apareix a Elda el primer nùmero de la 2ª época de Proa, periòdic anarquista fundat i dirigit per Fontaura i subtitulat Semanario de doctrina, crítica y combate. El periòdic era propietat del Sindicat Únic de Treballadors locals i els administradors de la publicació foren Carlos Vera (1ª época: nov, 1931 – ¿maig, 1932?) i Antonio Esteve o José Juan Romero (2ª época). Els seus redactors habituals eren Cristobal Parra, Antonio Martínez, Pedro Sánchez i Expedito Durán. Hi van col·laborar, entre d’altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l’últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Realment era una segona època d’aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d’expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la CNT-AIT. Hi van col·laborar, entre d’altres, Juan Rovirosa i Antonio Rubio.

El 18 de maig de 1991 mor a Montadin la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Teresa Torrelles Espina, també coneguda com Teresina Torrelles o Teresa Torrella. Havia nascut el 27 de maig de 1908 a Nalec. En 1924, amb 16 anys, va començar a militar en els grups de joves llibertaris d’Esparreguera. Qualificada com a «roja», va haver de marxar a Terrassa, on es va adherir a la Mutualitat Cultural i va fundar l’actiu Grup Femení. En 1930 va portar armes a Barcelona amb motiu de la vaga general de la capital catalana. Va militar a Terrassa i en 1938, durant la Guerra Civil, va tenir responsabilitats de gestió a l’hospital de la ciutat i va ser membre de l’ajuntament. L’octubre de 1938, en el Ple Regional de «Mujeres Libres» de Barcelona, va rebutjar la Secretaria de Propaganda. Exiliada a França després de la derrota, en 1948 es va instal·lar a l’Argentina, on va militar en la CNT i en la FORA, amb Jacinta Escudero. En 1958 es va traslladar a Veneçuela. Companya de Joan Graells Llopart i sogra de Víctor García.

—————————————————————————————–

17 de MAYO

El 17 de mayo de 1902 fueron encarcelados un buen número de militantes anarquistas en Madrid, la mayoría sin fichar como consecuencia de una encerrona policial montada para frustrar la emergencia revolucionaria en la ciudad. Se trataba de un supuesto complot con dinamita contra Alfonso XIII preparado para el día de su coronación, y que quedó en nada para buena parte de los detenidos, Antonio Apolo, Manuel Muñoz, Fermín Palacios y Pedro Vallina, exiliándose este último en octubre de 1902 tras salir de la cárcel, evitando así una petición de cárcel de 8 años. Si fueron procesados Francisco Suarez, condenado a 7 años en mayo de 1903 junto a otro preso, Gabriel López, quienes murieron durante la conducción ordinaria hacía una prisión del sur a mediados de julio, por un golpe de calor según las fuentes oficiales. Todo apunta a que se cebaron con él, dada su edad (más de 50 años) o el cierto grado de incapacidad derivado de las heridas que sufrió en el intento de atentado contra Cánovas del Castillo en 1897 o de los largos años de presidio a continuación (alrededor de 6 años). La que parece la causa más verosímil de esta razzia policial, puede atribuirse a las inquietudes que despertaban el programa unitario de acción entre republicanos, socialistas y anarquistas; quienes tras la iniciativa de la llamada Sociedad El Libre Pensamiento y bajo el paraguas de la Acción Democrática iban a celebrar, entre el 18 y 19 de mayo, un Congreso Pedagógico Social, y que fue suspendido.

00_ernestoroman_ppis 30El 17 de maig de 1912 va neixer a Monòver Ernesto Román Alfonso, militant confederal a Monòver des dels anys republicans i casat amb Emilia Albert Corbí en març de 1934. Va asolir càrrecs al Consell Municipal des del 15 d’octubre de 1936, i fou triat primer tinent d’alcalde del Consell Municipal el 3 de març de 1937. També fou dirigent de la Cooperativa de producció i consum Universo, creada a finals de 1937 i amb el seudònim Ibero, deixá col·laboracions a Crisol, 1937. Va abandandonar el Consell amb els demés membres de la CNT el 30 de gener de 1938. Detingut al final de la guerra, fou empressonat i afusellat a Alacant, tal volta el 12 de febrer de 1940.

El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó, durant la celebració de la Festa Major, l’exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral –un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint– és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L’autoria d’aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri i Antonio el Toto, membres del grup d’acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

00_marianolopezgimenezEl 17 de mayo de 1976 fallece en Elche el confederal alicantino Mariano López Giménez. Nacido en Monóvar, 1892, fue uno de aquellos zapateros emigrados a Elche a comienzos de la segunda década del siglo, y que llegó a ser secretario General de la CNT y de la FAI ilicitana en los años republicanos. Durante la Guerra Civil fue consejero municipal -Policía y Ornato- y representó al sindicato confederal en diferentes actos y manifestaciones. Sustituyó a Joaquín Lozano Charco en Abastos el 10 de noviembre de 1937 y fue elegido segundo teniente de alcalde el 1 de febrero de 1939. Fue también miembro de la Comisión Ejecutiva de la Asociación de Amigos de la Unión Soviética en un homenaje con motivo del XX aniversario de la Unión Soviética, noviembre de 1937. Al finalizar la guerra, se exilió en Argel. Murió en Elche. Padre de Liberto López.

—————————————————————————————–

16 de MAIG

El 16 de mayo de 1894 nace en Barcelona el escritor Juan Salvat-Papasseit. Hijo de un fogonero, a los siete años, huérfano, ingresó en el Asilo Naval Español y pasa unos meses en la Escuela Salesiana movido por una cierta vocación religiosa que acaba a los trece. En 1911 conoce al librero Emilio Eroles que lo introduce en el mundo del libro y de la literatura; hacia 1913 conoce los medios separatistas a través de Daniel Cardoua.. Frecuenta el AEP y funda el Grupo Antiflamenquista Pro-Cultura que desarrolla campañas antitaurinas, forma en la redacción de los Miserables (condenado a dos meses en 1916 por un artículo). En 1913 inicia una etapa de bohemia que compatibiliza con asidua presencia en el AEP (bibliotecario y secretario de la sección literaria en 1913-1915). En principio (1915-1916) escribió eu castellano y catalán: artículos en el socialista Justicia Social de Reus (1914), Sabadell Federal (1915). En 1916 un manifiesto (Hermanos oprimidos) auspiciado por las Juventudes socialistas y por entonces vive pobremente trabajando de vigilante en el muelle; mis tarde lo vemos dirigiendo la sección literaria de unos almacenes y regentando una tienda de antigüedades en Sitges (1916) y simultáneamente publica artículos, con el seudónimo Gorkiano, de marcado tono anarcosindicalista. En 1917 rompe con el socialismo y se acerca al anarquismo, funda la revista Un Enemic del Poble, hoja de subversión espiritual. En 1919 está en Barcelona y colabora en la revista Mar Vella, al par que se convierte en uno de 105 más destacados representantes del vanguardismo teñido de un acentuadísimo tinte social y contrario al esteticismo (Manifiesto contra los poetas en minúscula, 1920), recuperador del tema de la juventud y de los héroes juveniles, del pirata, del payador. Contrae la tuberculosis y recala en varios sanatorios y pueblos en busca de una mejoría, donde escribe Les conspiracions.

El00_TeatroLorente+CirculoObrero Elx-ppisXX 16 de mayo de 1937 dimitió de su cargo de consejero municipal de Elche Pedro Román Sánchez, zapatero y militante de la CNT y de la FAI en Elche, siendo sustituido por el cenetista Ramón Tremiño Ródenas. Pedro Román había sido primer teniente de alcalde de la Comisión Gestora, nombrada el 09-11-1936 y fue además presidente de la Comisión de Instrucción Pública y Bellas Artes, y se tuvo atribuciones además en cuestiones de Hacienda,  Festividades y Espectáculos. Marchó al exilio con la debacle. Tío de Liberto López.

El 16 de mayo de 1939 fou afusellat a Barcelona Salvador Serralta Llorens, naixcut a Beniardá el 1886 i militant de CNT i ERC en La Nou de Berguedá, provincia de Barcelona, d’on va ser alcalde durant la guerra. 

E00_GrupoMujeresFcaAlpargatasyBotascosidasamano_Nvld1910_ArchivoCIENl 16 de mayo de 1956 falleció en Sueca José Lledó Coves. Nacido en Crevillente hacia 1877, este alpargatero socialista fue miembro fundador de la Sociedad de Hiladores de Crevillente, en 1906, y por entonces en la órbita emergente del sindicalismo revolucionario. En el mismo sentido toma parte en junio de 1908 del mitin en Alicante contra la proyectada ley del terrorismo, en la órbita de la emergente Solidaridad Obrera. Luego, ilegalizada la CNT, pasa a la UGT, aun como delegado de los hiladores de Crevillente en el X Congreso de la UGT en 1911. Seguramente boicoteado por la patronal crevillentina, se le localiza continuando su labor en Sueca, donde participó en la constitución de la Agrupación Socialista en enero de 1913. Allí seguía en febrero de 1918, cuando fue elegido secretario de la Juventud Socialista. Desde 1927 a 1930 presidió el Centro Obrero de la citada población. Representó a la Agrupación Socialista de Sueca en el Congreso Extraordinario del PSOE en 1931. Elegido concejal del ayuntamiento de Sueca en febrero de 1936 permaneciendo en el cargo hasta diciembre de 1937. Finalizada la guerra civil ingresó en prisión el 5 de diciembre de 1939.

El 16 de mayo de 1960 murió en Barcelona el anarquista alicantino Salvador Tamarit. Nacido en la comarca de Alcoy hacia 1893, desde antiguo unido a la CNT y recaló en Villena durante la dictadura de Primo de Rivera, donde con ayuda de otros compañeros montó una trapería, y se mantuvo activo en la extensión de las ideas en Villena y su comarca. Fue herido de cuchillo en Novelda, 1932, en el trascurso de un mitin en el que discutía con socialistas. Huido de Villena en octubre de 1934 hacia Barcelona, combatió con tesón al fascio y al final de la guerra, herido, no pudo pasar a Francia. Rodó por hospitales y cárceles durante más de tres años y participó en la lucha clandestina.

————————————————————————————–

15 de MAIG

El 15 de mayo de 1904 aparece en Cádiz La Voz del Obrero del Mar, mensual obrerista-anarquista que se subtitulaba defensor de los intereses de la sociedad de Fogoneros y Marineros. En su primer número declaran que “Hay algo más grande, más sublime, más heroico, en la lucha del capital y el trabajo, que la conquista de una pequeña ventaja positiva sobre el salario actual; no se lucha solo por la mejora material, que si algo resuelve no llena las totales aspiraciones del oprimido; se lucha por la instrucción de la clase, de nuestros hijos, por la emancipación de la sociedad futura”. Aparecen firmas de Salvochea, Lorenzo, Bonafoux, Mella, Antonio Trejo, etc.

El 15 de maig de 1920 neix a Calanda l’anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. El febrer de 1937 s’enrolà en la 55 Centúria de la Columna Durruti. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, i serví com a sergent d’informació. Fou, per la CNT, secretari del Consell d’Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes comunistes. Després retornà a la 119 Brigada i s’incorporà a l’Escola d’Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit durant l’ofensiva feixista de l’Ebre. El febrer de 1939 martxa a França, i passà per diversos camps. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l’ocupació alemanya, s’instal·là a L’Avelanet i va fer de llenyataire, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L’abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s’integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l’Alliberament s’establí a L’Avelanet i milità en el sector ortodox. En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l’FIJL, i ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. Entre el 26 d’agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència «Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior, amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. Durant els 60 realitzà conferències, va fer de periodista per a la premsa llibertària i animà els cursos d’esperanto organitzats per la Federació Local de l’FIJL de Tolosa de Llenguadoc. El març de 1977 participà, a San Sebastián de los Reyes, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l’Interior. Miguel va morir el juliol de 2007 a Cépet i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.

El 15 de maig de 1925 mor a Viareggio l’anarquista italià Antonio Lami. Havia nascut el 12 de desembre de 1880 a Pontedera. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans, començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l’orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l’esperà i l’apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio a resultes dels cops rebuts.

El 15 de mayo de 1935 aparece en La Coruña el quincenal anarquista de orientación, Brazo y Cerebro, órgano de las JJLL coruñesas aunque declaraba que no era sectario, y que defendería a todos aquellos que se reclaman del anarquismo. Sus objetivos fueron “combatir sin tregua ni cuartel todo principio autoritario y político, hasta llegar a la total destrucción del estado y de la propiedad privada y formar una sociedad de libres e iguales”. Mantuvieron relaciones permanentes con la América latina, y en algunos momentos tuvo problemas con las autoridades gubernativas. En el grupo editor figuraban, Gregorio Quintana, Antonio Varela, el dependiente de comercio José González, el fontanero Arturo Meirás y el exiliado argentino de origen griego, A. Furnerakis, uno de los principales ideólogos de las JJLL coruñesas. Como colaboradores, Jaime Baella, Francisco Iturralde, los doctores Pardo Babarro y Royo Lloris que trataban respectivamente de sexualidad y medicina social, etc., además de otros muchos españoles y extranjeros.

El 15 de mayo de 1937 aparece en Barcelona El Amigo del Pueblo, órgano de prensa portavoz del grupo anarquista los amigos de Durruti. Fue mutilado por la censura su primer número, y afirmaban que “Nacemos en pleno frenesí revolucionario. Nuestro portavoz sale a la calle a recoger las experiencias de las jornadas de julio y mayo“. Casi todo su contenido iba dirigido en defensa de la revolución de julio, y publicaron en folleto: “Hacia una nueva revolución“, donde se hacía un balance desde el 19 de julio y presentaban el programa de “Los Amigos de Durruti”. En 1977, los grupos autónomos de Barcelona realizaron una edición facsímil de los ocho primeros números del periódico y todo el material que se pudo recuperar de la Agrupación a través de Jaime Balius.

El 15 de maig de 1981 mor a Rimini l’anarquista italiana Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Havia nascut el 28 de novembre de 1895 a Senigallia. Fou la primogènita d’Ercole Girolimetti i, com sos germans Carlo, Mario i Ferrucio, fou militant anarquista. En 1912 s’instal·là a Santarcangelo di Romagna, on va fer de domèstica. En 1924 emigrà a Montbéliard on trobà un important grup d’anarquistes italians exiliats i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d’haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a l’Estat francès i s’establí a Grassa amb sa germana Felicia, companya del militant Domenic Nanni, amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d’aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d’«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes.

—————————————————————————————-

14 de MAIG

El 14 de maig de 1866 a través d’un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l’illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l’ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d’aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S’adduïa que, a causa d’aquestes lectures públiques, les reunions d’artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l’ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava impedir aquestes activitats. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a «tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. La lectura pública serví, per tot arreu, com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores, i l’utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l’organització sindical i fer costat les vagues. [+]

El 14 de mayo de 1903 comienza en Madrid el III Congreso de la FSORE, organizado por los albañiles madrileños de El Porvenir del Obrero, que ya habían acogido los congresos de 1900 y 1901. El certamen obrero concluyó el día 16, con la asistencia de unos 40 delegados, entre los que contamos a un representante de las sociedades alcoyanas (Jose Claramunt?), y otro alicantino integrado en la estructura societaria de la sociedad de albañiles, Jesús Navarro, que pronto pasaría a colaborar con Francisco Soler, secretario de la Federación. Entre las conclusiones adoptadas en este congreso; descanso dominical, jornada de 8 horas, abolición de los destajos, trabajo femenino sólo en los sectores adecuados, crear una liga de defensa de la enseñanza laica, abolición de los ejércitos y acción internacional.

00_accioncasadelpuebloalicante-1911_seccionEl 14 de mayo de 1915 fallecía en Alicante Juan Sellés Peidró, pintor socialista alicantino afiliado a La Lucha desde principios de siglo, y en 1904 vocal de la Federación nacional de Obreros Pintores, y un habitual de las giras de propaganda socialista por el medio y alto Vinalopó. Fue presidente de la Agrupación Socialista entre 1904 y 1912, en la Comisión de Reformas Sociales en 1908 y asistente a los congresos socialistas nacionales y regionales de aquellos años. Durante la primera década del siglo XX se le conoce una breve actividad masónica, con el nombre simbólico Goya en la logia Legalidad y Justicia. Veterano delegado del Centro de Sociedades Obreras desde 1903, fue presidente del mismo 1910, y uno de los iniciadores de la Casa del Pueblo, constituida en 1913, momento en el que funda y dirige el Grupo Artístico de dicha entidad -en los años 90 había integrado algún cuadro de declamación- y se encarga de la programación cultural en los primeros años de vida del centro, hasta su muerte precipitada en la primavera de 1915.

El 14 de maig de 1999 mor a Mutxamel l’anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Havia nascut el 3 d’agost de 1916 a Barcelona. Milità activament en les JJLL d’Alcanyís i en l’organització anarcofeminista MMLL. En 1938 col·laborà en el periòdic Titán, òrgan de les JJLL d’Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de MMLL. Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del «Teatre del Front» de la UGT. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo. Al camp d’Argelers, on organitzà activitats culturals, conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s’unirà sentimentalment. Estigué a càrrec de l’escola de la Colònia Escolar Canigó. Afiliada al PCE, amb l’Alliberament s’instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 marxà a París i treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard fou locutora, fins a 1974, de les emissions de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol. Amb la mort del dictador, la parella s’instal·là a Mutxamel i viatjaven per realitzar tasques a l’Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel i fou enterrada al cementiri d’aquesta localitat.

—————————————————————————————

13 de MAIG

El 13 de maig de 1875 neix a Lludient el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la CNT i l’últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso. Com a president de L’Art d’Imprimir, va participar en el comitè de vaga durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L’agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d’Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s’acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l’Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l’Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d’octubre de 1913, on, segons l’anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d’una comissió clandestina de la CR del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l’equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Seguí, Quemades i Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l’ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l’agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d’Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Josep va morir el desembre de 1939 al camp d’Argelers i sa companya i sos infants van ser recollits per l’anarquista Maxime Mattéi.

El 13 de mayo de 1906 aparece en Barcelona el periódico quincenal Anarquía, que afirmaba que “..Anarquía es el molde trazado por la vida en donde la confusión desaparece, alzándose, sobre la torpe pirámide de prejuicios acumulados por los siglos, el hombre fuerte, viril, consciente y creador de la colectividad fuerte, viril y sana. Por esto venimos al estadio de la prensa a propagarla y a defenderla…”. Hay muchos extractos de textos anarquistas, y los acontecimientos rusos son tratados con expectación. Abundan los pseudónimos, y entre otros colaboran, Anselmo Lorenzo, José Prat, J. Médico, José Arbós, etc.

El 13 de mayo de 1931 fue enterrado el trabajador alicantino Luis Masiá, envuelto en la bandera republicana, su féretro cubierto con la de la CNT y tras ser velado unas horas en la Casa del Pueblo. Luis había sido herido mortalmente la noche anterior por los disparos efectuados por algunos de los ocupantes del convento de Salesianos de Alicante durante los sucesos conocidos como La Quema de Conventos, que consistió en el asalto y desalojo de edificios religiosos, extendidos por toda la península republicana e iniciada la tarde del día 11 en Madrid. Solo la intervención de un concejal republicano, Antón, había evitado que la gente ahorcara al cura y al cocinero, autores de los disparos contra Luis -los cuales serían pasados por las armas 5 años más tarde en Valencia-. Las palabras del presidente de la Federación Local, el confederal Carlos Botella durante la conducción de su cadáver, no evitaron que aquella misma tarde siguieran los asaltos y los enfrentamientos. En cualquier caso en la provincia, ningún cura, monja o subalterno al servicio de la iglesia, resultó herido. De forma cronológica, fueron asaltados en aquellos días de furia los siguientes edificios: Diario La Voz de Levante en la Calle de Castaños. Convento e Iglesia de los Salesianos, detrás de la Diputación. Convento de Franciscanos, calle Segarra. Convento y cementerio de las Capuchinas, luego derribado, y colegio de los hermanos Maristas, ambos en la Rambla. Colegio de Jesús y María, en Avda. Ramón y Cajal (Paseo Canalejas). Parque-Escuela de la cía. de Jesús, en Benalúa. Iglesia de Benalúa, posteriormente derribada. convento, asilo y ermita de las Oblatas, en Los Ángeles. El Chalet del obispo, en la avenida de Alcoy. Escuela de la cía. de María, en El Alto-Sano. Convento de Capuchinos. Escuelas del ave María y escuelas del divino Maestro, en Carolinas. También los sucesos se extienden a poblaciones de la provincia como Alcoy, Campello, Elda, Monóvar, La Vila, San Vicente, Orito, Biar, Benissa, Jávea y Onil.

——————————————————————————–

12 de MAIG

El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé. Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d’obres, alhora realitzà estudis artístics i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d’humor i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d’aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d’Ajuda Mútua. En 1867 s’instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París. A partir de 1869 s’establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor pel Partit Republicà Democràtic Federal. Poc després participà en la creació de la FRE-AIT a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l’escissió marxista de l’AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l’època, fent de corresponsal i d’il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876). Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s’establí un temps a Montsó. En 1878 es traslladà a París, des d’on envià col·laboracions periodìstiques, en les quals introduirà l’impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d’obres literàries, dibuixà cartells de diferents exposicions d’arts, decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics, dirigí la secció artística de l’editorial Montaner i Simon, participà en l’Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges. En 1898 co-fundà l’Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona.

El 12 de maig de 1918 surt a Tarragona Acracia. Periódico quincenal. A partir del número 14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà «Periódico semanal». Editat pel grup «Acracia», fou dirigit per Hermós Plaja Saló i finançat per sa companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d’una cantina. Recollia una extensa i continuada informació de l’activitat sindical (informació de conferències, mítings, vagues, campanyes de propaganda, etc.) i de la vida orgànica de la CNT. Hi van col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés, José Arranz, Fortunato Barthe, Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet, Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja Ruiz, Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé, Onésimo Ruiz, entre d’altres. En sortiren 17 números, l’últim el 25 de desembre de 1918. Comptà amb una «Biblioteca Acracia», continuada en la seva segona època a Reus –cinc números entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923–.

El 12 de maig de 1954 neix a Sabadell l’historiador i militant anarcosindicalista Just Casas Soriano. Fill de pares egarencs, entre els 14 i els 36 anys va fer d’electricista i als 18 anys s’afilià a la CNT de Sabadell. La seva militància el portà a ser detingut en dues ocasions (1972 i 1979). En 1994 s’instal·là a Terrassa. De formació autodidacta, començà els estudis d’història i acabà llicenciant-se en Història Moderna i Contemporània i doctorant-se posteriorment. En 2001 fou nomenat secretari de la CNT de Terrassa i en 2004 membre del CR de Catalunya. En 2003 començà a fer de professor titular en el Departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma. En 2007 fou un dels impulsors, fundadors i primer president del Centre d’Estudis Llibertaris Francesc Sabat de Terrassa. A més de conferències i de mítings, ha col·laborat en la premsa llibertària. Està especialitzat en les activitats cenetistes durant els anys republicans, en el sistema laboral de la Generalitat de Catalunya, sobre el periòdic Solidaridad Obrera, etc. És autor de Ca n’Anglada, lluita d’un barri (1996, amb altres), Historia Social de San Adrián de Besós (1996, amb Manuel Márquez Berrocal), Del molí a l’ordinador. Passat i present de Barberà del Vallès (2002, amb altres), La política de treball de la Generalitat republicana (1931-1938) (2003), etc.

———————————————————————————

11 de MAIG

L’11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc l’anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l’Audiència Benoît i del seu substitut. Per aquests el van condemnar, l’abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l’anarquista Clément Duval. El 22 d’octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació», es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l’anarquia!».

L’11 de maig de 1878, a l’avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, el lampista anarquista, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d’edat, dispara tres trets sobre l’emperador d’Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l’aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat, durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort cridant «Visca la Comuna!». Max va ser decapitat d’un cop de destral el 16 d’agost a la presó de Moabit de Berlín.

L’11 de maig de 1918 neix a San Clemente l’anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d’una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la CNT, es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l’aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d’una sala de 66 llits de l’Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l’Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s’uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l’Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare. En 1953 se casà amb l’escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s’encarregà de difondre el seu llegat. Carmen va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid i fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT.

L’11 de maig de 1938 mor al front de la serra de Castelfrío l’anarcosindicalista Miguel Gella Pardo. Havia nascut en 1898 a Osca. Pagès, fou president de la Societat de Camperols, adscrita a la CNT d’Osca, i estava considerat per la Comissaria d’Investigació i Vigilància com a «anarcosindicalista perillós», especialista en explosius i protagonista d’actes de sabotatge en línies elèctriques i vies fèrries. Durant la vaga de transportistes i de mecànics, el 25 de maig de 1932, la Torre de Felipón on vivia, situada a les afores d’Osca, va ser escorcollada per la Guàrdia Civil i es trobà pólvora, metxes i el fullet Las tareas de las organizaciones sindicales revolucionarias y su trabajo en las fábricas. Per aquest fet fou detingut 23 dies, jutjat el 23 de setembre de 1932 i condemnat per «tinença d’eines per a la fabricació d’explosius» a tres anys i dos dies de presidi correccional. Quan l’aixecament feixista, el mateix matí del 19 de juliol de 1938 aconseguí passar-se a zona republicana i s’allistà en les Milícies Confederals de Barbastre. El maig de 1938 s’engegà l’ofensiva de les tropes feixistes al front d’Alfambra sobre la posició de Castelfrío, fortificada per sapadors de la 127 Brigada Mixta. La posició va ser bombardejada per artilleria, tancs i aviació enemiga i va ser ferit per la metralla. Evacuat a un hospital de reraguarda, morí dies després, l’11 de maig de 1938. Va ser enterrat a València enmig d’una gran manifestació de dol davant la gran popularitat assolida per la 28 Divisió.

—————————————————————————

10 de MAIG

calle Alfonso El Sabio _1900-1910El 10 de mayo de 1892 tiene lugar una reunión en ayuntamiento de Alicante, a la que asiste una representación del Centro Obrero de Alicante, convocada por el nuevo gobernador para acallar las voces del reciente 1º de mayo. La comisión obrera estaba compuesta por tres delegados, de los que no se cita el nombre, sí sabemos que la voz cantante la llevaba el delegado de los albañiles, que propuso se iniciaran obras municipales para paliar la crisis de trabajo que afectaba al millar de obreros de la construcción. Esta y otras circunstancias que dividían por entonces a las sociedades obreras adscritas al Centro Obrero de la calle Liorna, provocarían la ruptura, provocando la salida de sociedades cercanas al republicanismo y a los socialistas, además de algún grupo librepensador, que ocuparían a partir de entonces, una casa levantada de nueva planta en la calle Alfonso El Sabio [+].

El 10 de maig de 1889 neix a Caudete l’anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s’afilià al Sindicat de Correus de la CNT. En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l’abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d’aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s’exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol en l’Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. El 26 d’abril de 1970 mor a París.

00_PortalSanRoc_CasesPenjades_AlcoiEl 10 de mayo de 1913 escribe el sindicalista alcoyano Rafael Soler una carta desde la cárcel de Alcoy, denunciando la falta de libertades y que se le encarcelara por su implicación en la comisión pro-presos creada a raíz de la huelga de septiembre de 1911 y su papel al frente de las publicaciones libertarias locales (El Selfactinero y Acción Solidaria), que acompañaron al reverdecer sindicalista en la comarca a partir de 1912. La causa directa de su encarcelamiento, haber leído una carta remitida por uno de los presos desde Valencia, casi dos años atrás, denunciando los malos tratos y las torturas sistemáticas que padecían los encartados por los sucesos de Cullera. Rafael, apodado el Barberet, entabló amistad con el médico de la prisión, lo que le llevó a estudiar medicina y que se sepa, a distanciarse de la primera linea sindical.

El 10 de maig de 1914 neix a Suflí l’anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita. Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s’establí a les Cases Barates del barri barceloní d’Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la CNT i en la FAI, i més tard en les JJLL. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l’aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s’enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, i desprès integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera i va romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, abans d’anar a una Companyia de Treballadors Estrangers el novembre de 1939, enviada a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint fins arribar a Marsella. Restà a França fins a la derrota nazi. Amb l’alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del CIRA de Marsella, on va morir el 3 de novembre de 2001.

El 10 de maig de 1944 mor a l’hospital d’Épinal el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d’octubre de 1866 a Nancy. En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d’expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d’una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d’Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L’esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.

—————————————————————————–

9 de MAIG

El 9 de mayo de 1887 se inaugura el ciclo de conferencias llamadas filosófico-religiosas con que el Grupo Paz de Alicante se daba a conocer a la opinión pública. Pese al titulo conciliador generaron mucha polémica, ya que coincidían con los últimos trámites antes de la probación de la ley de Asociaciones y porque, tras un periodo de años de clandestinidad, podían dar luz y letra a sus actividades y organizaciones. Pronto nacerían otros grupos en Elche, Dénia, Alcoy y Elda. [+]

El 9 de maig de 1899 arrivà a Alacant la propagandista lliurepensadora Belén Sarraga, començant a la capital una gira que la portaria per diferents llocs de la provincia. En este primer mitin al teatre Circ, va estar recolçada pel Grup Paz i els espiritistes, i es probable el seu ajut en l’edició eventual del periòdic La Conciencia Libre, que just havia deixat de publicarse a València per l’assejament dels reaccionaris, i avans del seu trasllat a Málaga. Es pot dir que deixant certa emprenta, donat que esta visita marcà el punt d’inici de l’ultima etapa del lliurepensament organitzat a Alacant, i alhora, el creixement en diversos punts de l’interior de la provincia. [+]

00_manifestacion1demayoayuntamiento-PETREREl 9 de mayo de 1917 nace en una familia de modestos zapateros socialistas de Petrer el militante confederal José Beltrán Montesinos. Fue poco tiempo a la escuela, y a los 12 años se pone a trabajar como zapatero en Elda, interviniendo en los principales conflictos laborales de aquellos años en Elda y Petrer. Adscrito a las JJLL de la localidad, allí recibió sus primeras lecciones de cultura general. Comenzada la guerra, se alista voluntario y sale de Petrer con la expedición que marcha el 2 de agosto de 1936, pero a las pocas semanas cae enfermo y es trasladado del frente en Somosierra a un hospital de Madrid y de allí a Petrer, donde descansa unos días antes de reincorporarse al frente con una compañía de morteros en la Columna Durruti en el frente de Aragón, y luego en la 70 brigada de la 14 División en el frente de Guadalajara. El final de la guerra le pilla en una escuela militar de Guadalajara, preparándose para sargento, siendo detenido y encerrado en la plaza de Toros, para pasar luego a unas instalaciones de un aeródromo de Zepelines y mas tarde a San Marcos de León, donde fue puesto en libertad a mediados de 1939. Sin documentación, volvió a Petrer, donde fue de nuevo detenido y trasladado a Monòver, donde fue juzgado y condenado a muerte acusado de haber colaborado en la detención de un derechista luego “paseado” y por adhesión a la rebelión. Fue trasladado al reformatorio de Adultos de Alicante, encerrado en “el tubo” y al tiempo le fue conmutada la pena por una de 30 años. Trasladado a Santoña, Rentería, Burgos y Carabanchel  hasta la nochebuena de 1945 en que fue puesto en libertad y confinado en un pueblo de Valencia, pero al no poder regresar a Petrer, se instala en Elda donde trabaja y duerme en una fábrica. Con el tiempo acabaría militando en el Partido Comunista. Vivía en Petrer a finales de los 80.

El 9 de maig de 1923 neix a Linares l’escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la CNT i a les JJLL de Linares. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la FIJL i responsable de l’emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura. En acabar la guerra reorganitzà les JJLL a Linares, i el setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s’exilià clandestinament a França, on, d’antuvi, va fer feina de miner. Després s’instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A l’exili desenvolupà càrrecs orgànics rellevants i com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l’exili i en nombroses revistes americanes. En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d’un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d’Espanya i d’Europa. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, titulat El violento oficio de la Historia. Francisco va morir el 16 de març de 2011 a París.

fets1933desembre01El 9 de mayo de 1933 estalla la huelga general en la provincia de Alicante declarada por la CNT, que es secundada de forma mayoritaria. Suenan diferentes explosiones por la ciudad de Alicante e incluso en la vecina San Vicente, afectando a las lineas de ferrocarril y los tranvías, y se producen algunos enfrentamientos callejeros entre anarquistas y fuerzas del orden, que dejaron una baja por cada lado, algún herido como Tomas Cano Ruiz e incontables detenidos. Aquel día cayó tiroteado por la espalda en una esquina de la calle Mayor de Alicante Manuel Martínez Castellanos, faista y confederal ilicitano conocido como el Artista, que ya había sido detenido en octubre de 1920 por la muerte de un pistolero de la patronal. Más allá de Alicante, destacó por su contundencia, el movimiento huelguístico en Alcoy, aunque sin apenas enfrentamientos, como sucedió también en Cocentaina o Villajoyosa. En Elda la huelga cobró tintes insurreccionales tras las primeras detenciones, ya que se impidió el entierro de un famoso industrial y hubo enfrentamientos armados con la guardia civil, así como se sabotearon algunas instalaciones de agua y electricidad, huyendo un grupo de anarquistas a los montes circundantes, donde resistieron unos días antes de ser detenidos.

————————————————————————–

8 de MAYO

El 8 de maig de 1916 neix a Casinos el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la CNT. Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo». Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les JJLL. El juliol de 1936 va intervenir en l’assalt de les casernes de l’Alameda i dies després, va ser reelegit secretari de la FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d’uns mesos que va estar al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l’ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir passar la frontera. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a Bélgica. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d’un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Ponzán, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors. Eduard va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l’Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l’interior sobre les de l’exili.

El 8 de maig de 1928 és assassinada a Rosario la militant anarcosindicalista Luisa Lallana. Havia nascut cap al 1910. Obrera portuària de l’establiment industrial Mancini dedicada a cosir bosses d’arpillera per a embossar cereal destinat a l’exportació, estava afiliada a la Federació Obrera Local de Rosario, adherida a l’anarcosindicalista FORA. Mentre repartia pamflets del Comitè de Dones de Portuaris en suport a la vaga dels estibadors del port de Rosari a un grup de treballadors contraris a l’aturada de la feina organitzada per la Societat d’Estibadors, va ser assassinada d’un tret al front per Juan Romero, esquirol d’Avellaneda a les ordres de Tiberio Podestá, gerent de l’Associació del Treball, i membre de la ultradretana i paramilitar Lliga Patriòtica Argentina. Ferida de mort, expirà al vespre. La indignació va ser impressionant i es decretà la vaga general a Rosario. L’endemà 9 de maig, el seu seguici fúnebre, encapçalat per un milenar de dones, i el seu enterrament al cementiri de La Piedad, enmig d’una vaga general convocada per la FORA, el Partit Comunista i la Federació Obrera Local. El clima d’agitació obrera va ser tan gran, que l’explorador torpediner Córdoba i el canoner Independencia, atracaren al port per reforçar l’acció de la Sotsprefectura Marítima i la Prefectura de Policia de Rosario. Luisa Lallana va ser un símbol, però només va ser una de les 11 persones de la classe treballadora que van morir en aquella vaga de maig de 1928.

El 8 de maig de 1937 mor a Alcolea de Cinca el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Havia nascut el 6 de gener de 1900 a Candasnos i estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de la Escola Moderna. Restà fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué a Àfrica més de tres anys i en 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano, on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a l’Havana. Cap al 1932, retornà a la Península i s’establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d’una granja agrícola i d’un hort. Quan esclatà la Revolució, col·laborà amb la CNT, elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris. El 13 d’octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d’Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la FETE de la UGT, passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

El 8 de maig de 2006 mor a Thil la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. Havia nascut el 12 de desembre de 1913 a Vilafranca i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d’Eivissa, on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, integrant-se en l’Escola Racionalista dirigida per José Berruezo a Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Contrària a la reforma escolar del CENU, el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, i va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell. Arran de l’ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat. Després serà professora a l’Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d’Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó. En 1960 la parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc, en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l’Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó. En 1971 van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris. Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

————————————————————————————–

7 de MAYO

El 7 de mayo de 1872 tuvo lugar el II congreso de la Unión Manufacturera. Al mismo asiste José Segui Valls, tejedor de Alcoy que fue elegido miembro del consejo. También en la CF constituida en enero de 1873 fue secretario comarcal (hasta octubre) por la comarcal del este. Con Fombuena y Tomás se entrevistó con el alcalde de Alcoy ese año para solucionar los problemas obreros, y se le consideró con Albarracín y Tomás dirigentes del movimiento insurreccional de Alcoy (detenido el 31-10-1873).

El 7 de mayo de 1890, un número especial de La Humanidad, órgano de prensa de la logia Constante Alona de Alicante, sale dedicado al recientemente fallecido Eleuterio Maisonave, que ejercía el cargo de Gran Comendador y presidente de la cámara consultiva del Gran oriente Español, y al que habían dedicado velada necrológica los masones de la ciudad. En aquel momento, se desató una fuerte polémica en la prensa local, en el que unos decían que si masón, otros que si murió con la cruz y el cura comiéndole la oreja. El caso es que a ojos de los revolucionarios de la septembrina, muchos de ellos luego aventurados en la insurrección federalista-cantonal del 73, no fue más que un traidor.

El 7 de mayo de 1908 el periódico Tierra y Libertad publica un artículo firmado por Un Compañero, en el que encontramos apuntes de las innovaciones en materia de propaganda que bien podrían significar un precedente de Internet. El articulista afirmaba que había recibido de Francia un ingenioso método de propaganda, un sistema sencillo basado en que un compañero copiaba y cortaba un tema de interés, procurando que no fuera largo, pero sí contundente; el original se copiaba cinco veces por lo menos, y se remitía a cinco camaradas o más, quienes a su vez harían lo otro tanto. Se recomendaba cifrar cada una de las copias para establecer un contabilidad.

El 7 de mayo de 1915 se declara, de hecho, la huelga en el oficio de los zapateros de Elda organizado por La Racional, por no aceptar los obreros externos, la mayoría, la condición que querían imponer los patronos, de entregar las labores a una determinada hora de la mañana, en el fondo una estrategia para dividir a la federación local del oficio. Los obreros de la comarca, que fabricaban botas para el ejercito francés, no movieron sus posiciones, y sabiendo de la fuerza que tenían si seguía unidos, fueron consiguiendo desde el otoño del año anterior, diferentes logros laborales y salariales (eliminación destajo, unificación de tablas salariales, reducción precio materiales..). Esta huelga que afectaba a 1.500 obreros repartidos por fábricas en la poblaciones de Elda, Petrer y Monòver, fue solucionada favorablemente para los obreros a principios de junio.

El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball, presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d’Associacions Sindicals de Madrid per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s’acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.

———————————————————————————-

6 de MAYO

El 6 de mayo de 1856 nace Sigmund Freud, el padre del psicoanálisis. La influencia del psicoanálisis en el anarquismo y viceversa se establece alrededor del interés suscitado ante la nueva concepción del instinto, de las pulsiones y del deseo. La permeabilidad entre ambos, puede sondearse a través del austriaco Otto Gross, uno de los primeros discípulos de Freud, que más tarde se hizo anarquista y se unió a la comunidad utópica de Monte Verità. Gross, defendió de una forma temprana de antipsiquiatría y de liberación sexual, desarrolló también una forma anarquista de psicología profunda (que rechazaba la necesidad civilizadora de represión psicológica propuesta por Freud). Otro representante sería el médico anarquista Felix Martí Ibañez, que propuso uno de los intentos más innovadores de eso que luego se llamó psico-historia. Su ensayo de gran fuerza teórica, Psicoanálisis de la Revolución Social Española (1937), desarrolla los estadios de la revolución desde la infancia a la madurez, atravesando el ineludible periodo edípico. «…la Revolución es ante todo una renovación, un verdadero renacimiento, y en él revive el pueblo las mismas fases mentales y sociales por las cuales pasaron el niño en el orden individual y la Humanidad en el histórico cuando tuvieron que sufrir la crisis precursora de un cambio de personalidad (..) 1) Patriarcado tiránico; 2) Parricidio y castración patriarcal; 3) Banquete totémico; 4) Incesto edípico; 5) Etapa de los fratricidios; 6) Expiación del parricidio; 7) Instauración del totemismo; 8) Aparición de los tabús; 9) Fase de la exogamia; 10) Etapa del matriarcado». Actualmente, Freud no anda bien considerado entre los anarquistas, encontrando a algunos como el francés Michel Onfray, que le acusaba no hace mucho de mentiroso: “El psicoanálisis cura tanto como la homeopatía, el magnetismo, la radiestesia, el masaje del arco plantar o el exorcismo efectuado por un sacerdote, cuando no una oración ante la Gruta de Lourdes” Además de cuestionar su método, Onfrey ataca su personalidad y lo tacha como una persona homofóbica, con un especial interés en temas como el abuso sexual, y que coqueteó con el fascismo de Mussolini.

El 6 de maig de 1903 neix a Inca l’anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l’abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França. Sense estudis, es formà de manera autodidacta i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l’anarquisme i s’aficionà a la literatura social i a la filosofia. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. Afiliat a la CNT, col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta, Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d’Inca. En 1935 va ser un dels fundadors de l’«Ateneo Cultural Inquense», del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l’aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció; el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Gabriel va ser afusellat el 2 de juliol de 1938 a les tàpies del cementiri d’Inca. Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva.

El 6 de mayo de 1941 fue fusilado en Alicante Rafael García Segura, labrador de Tibi de 59 años y presidente del Comité Revolucionario local – luego vicepresidente-. Detenido al final de la guerra, fue trasladado a Alicante y fusilado.

——————————————————————————————-

5 de MAIG

00_circularCentroFraternalCultura_abril1903_JuventudValEl 5 de maig de 1903 es va constituir a Barcelona el Centre Fraternal de Cultura. L’iniciativa s’atribueix al dramaturg anarquista Felip Cortiella, amb el suport inicial de Joan Casanova i de Pere Ferrer, dedicant-se a fomentar activitats teatrals, artístiques, excursionisme, higiene basica, etc., entre la classe treballadora. El seu local provisional va estar a la seu dels Cors Clavè al nº 83 del carrer Sant Pau i contà amb l’ajut de simpatitzants republicans com el concejal Salas Antón. Se pot dír que el mes granat de l’anarquisme va donar suport al projecte -Lorenzo, Jacquinet, Bonafulla, Prat…-, que recollía per primera volta una proposta integral de regeneració fisica i moral pels obrers mitjançant la cultura. Afirmaven que: “..El objetivo de su existencia al cual tienden todas sus manifestaciones es coadyuvar a formar la cultura del pueblo; el centro no es una sociedad recreativa, es escuela y cátedra; no se va allí a derrochar el tiempo, sino a emplearlo en lo más útil, en el estudio, en la formación de la propia conciencia..”.

00_calle mayor noveldaEl 5 de mayo de 1904 nació en Novelda Francisco Mira Sellés, escritor anarquista y militante de la CNT noveldense. Nacido en una familia obrera republicana, se trasladó a Madrid en los años 20, donde adquirió cultura y estudios, evolucionando hacia el anarquismo. Parece que a finales de los años 20 regresa a Novelda, donde interviene en actos en la Casa del Pueblo y en abril de 1930 fue absuelto, junto a su hermano José, de una causa de homicidio imprudente. Detenido al final de la guerra, fue fusilado en Alicante el 21 de enero de 1940.

La madrugada del 5 de mayo de 1939 fueron fusilados un grupo de antifascistas alicantinos en el cementerio de Alicante.  La parte más numerosa del grupo lo formaban una serie de jornaleros y vecinos de Catral, significados en la defensa de las colectividades agrícolas en la localidad -Antonio Guirao Estañ de 31 años, Antonio Ibañez Llopis de 26 años, Antonio Leal Cerezo de 36 años, José Cerezo Leal con 37 años y José Rodríguez Calvo. Un caso similar debió suceder con los vecinos de Almoradí Francisco Bailen Cardenas y Juan Sala Andreu, sobre los que no tenemos más datos. Cerraban el grupo dos personajes relevantes en la defensa de la legalidad republicana, el comerciante ilicitano Juan Oliver Brotons de 43 años y el catedrático alicantino Eliseo Gómez Serrano, destacado en la renovación pedagógica de los años anteriores. Fue una de las primeras sacas que, con burda cobertura judicial, indicaba cual iba a ser el alcance social de la represión en el nuevo régimen franquista; es decir, cortar los brazos, anular la cabeza y cerrar el bolsillo de la causa antifascista española.

El 5 de mayo de 1940 moría en la cárcel de Orihuela, a manos de un centinela, el campesino confederal de Villena, Antonio Baena Pérez. Tenía 24 años.

Prisionero en mauthause edicions de ponent (1)El 5 de maig de 1941 lliurava la cullera al camp de concentració nazi de Mauthausen Demetrio Poveda Bellot. Naixcut a La Romana el 1910, havia estat traslladat des de l’Stalag XI-B (camp de presoners) on tenia el núm 41.634 el dia 8 d’octubre de 1940 al camp d’extermini de Mauthausen on va ser registrat com a presoner amb el núm 4.313. Més tard, el dia 29 de març de 1941 va ser de bell nou traslladat a Güsen (Kommando de Mauthausen) on va morir el dia 5 de maig. Hi ha un parent localitzat, Leandre Poveda que vivia a Salelles d’Aude (Aude, França), i al costat de la seua partida de naixement apareix una inscripció del l’any 1980 on diu que va morir a Fuente del Ebro, Saragossa el 20 de novembre de 1938.

————————————————————————————-

4 de MAIG

El 4 de maig de 1892 neix a Burgos el militant anarquista Paulino Díez Martín. Paulino va ser un d’aquells grans militants de l’anarcosindicalisme, casi be anònim, però que forma part de la història mès humana i directa de l’anarquisme a la Península Ibérica i l’exponent d’una rebeldía dels convençuts que n’hi ha un mon millor. [+]

El 4 de maig de 1897 són afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona els anarquistes Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras, processats com a responsables de l’atemptat comès el 7 de juny de 1896 al carrer dels Canvis Nous de Barcelona. La repressió que es desencadenà contra el moviment obrer català ha passat a la història sota el nom de «Procés de Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties i moltes de les confessions varen ser tretes sota tortures. Cap a les cinc de la matinada els reus sortiren fortament vigilats per dues companyies de soldats. Anaven descoberts i fermats de mans a una única corda. Un oficial dirigí ordres al piquet d’execució i manà que els condemnats s’agenollessin. Antoni Nogués cridà als soldats: «Foc! Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»; Josep Moles s’escanyà cridant «Visca la Revolució Social!» i altres clamaven la seva innocència. La descàrrega dels màusers apagà totes les veus. Després seguiren els trets de gràcia. Mesos després, el 8 d’agost de 1897 l’anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, responsable polític.

El 4 de maig de 1937 mor a Barcelona el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Havia nascut el 10 de juny de 1895 a Almudébar i fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso. Forner de pa de professió a Saragossa, ben aviat s’adscrigué als grups d’acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en mort del redactor en cap d’El Heraldo de Aragón en 1920. Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de 1921 s’instal·là a Barcelona, on entrarà en contacte amb Buenaventura Durruti i l’octubre de 1922 s’integrà en el grup d’acció «Los Solidarios». Durant la dictadura va viure amagat al cementiri del Poble Nou fins que pogué passar a França. A França serví d’enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari. Formà part de la comissió encarregada d’organitzar l’expedició i d’obtenir l’armament necessari per a l’expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup de la FAI «Los Indomables», fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros fins al setembre. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes i dirigí la Columna Ascaso al front d’Aragó, que abandonaren quan la militarització de les milícies. De tornada a Barcelona, caigué abatut el 4 de maig de 1937 a la Gran Via de Barcelona a les lluites de barricades durant els «Fets de Maig de 1937» i fou enterrat a Montjuïc.

00_fusilamientosEl 4 de mayo de 1940, después de ser condenados a muerte en juicio sumarísimo, fueron fusilados en Alicante un grupo de 3 militantes de las Juventudes Socialistas de Dolores por haber hecho una pintada en el pueblo, con la frase -Viva la JSU-. Fueron asesinados ese día José María Sansano Navarro, carpintero  de 22 años, José Nortes Esteban, jornalero de 21 años y Josefa García García, joven socialista de 16 años y a la que hubieron de trasladar malherida al lugar de la ejecución, por las palizas y torturas sufridas.

—————————————————————-

3 de MAIG

El 3 de maig de 1904 neix a Fuente Álamo l’anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Ruipérez Sánchez. Fill d’obrers temporers, començà a treballar quan tenia 11 anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i emigrà a França, on entrà en contacte amb el moviment anarquista, incorporant-se a més en «La Libre Pensée». Després s’instal·là a Villeurbanne, on el maig de 1925 s’afilià al Nucli de la CNT i en diversos grups anarquistes de militants espanyols, comptant amb el padrinatge de Francisco Ascaso. Durant la guerra civil espanyola destacà en els Comitès d’Ajuda a la Revolució Espanyola i en la colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la UGT, al Château des Halles. El desembre de 1942 va ser detingut pels alemans fins a l’agost de 1944. Amb l’Alliberament retornà a Villeurbanne, on continuà militant en la CNT i allí va morir el novembre de 1980.

El 3 de maig de 1913 neix a València el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. En 1930 es va afiliar a la CNT en el ram ferroviari i a les JJLL. Quan va començar la guerra va combatre en la Columna de Ferro i després en la 215 Brigada Mixta, sobre tot al front de Terol i d’Extremadura. Va ser detingut a Alacant i internat als camps d’Albatera i Los Almendros; i el setembre de 1939 va poder passar a França. A Perpinyà va ser detingut i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d’on va sortir enrolat com a Voluntari Estranger de l’Exèrcit. A Síria va desertar de les tropes de Vichy per unir-se als aliats, i va formar en la Primera Divisió de Leclerc combatint als nazis per tot arreu. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser. El maig de 1945, amb l’escissió de la CNT a França, es va alinear amb els col·laboracionistes. Després de la detenció de Juanel, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera i es dirigeix a Madrid. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals. En aquesta època la CNT de l’Interior va organitzar atemptats contra Franco, i en un viatge a Barcelona per gestionar l’arribada d’explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947. Jutjat i condemnat a mort, li va ser commutada per 30 anys –gràcies a les gestions de les autoritats aliades pels seus serveis durant la guerra–. Finalment, va ser alliberat en 1964 i en 1966 es va aliar amb el cincpuntisme. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va ser president del Sindicat del Transport a València. Es va enrolar en les files escindides durant el V Congrés. Enric va morir el novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l’Horta.

El 3 de maig de 1920 es defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York, el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo. Havia nascut a l’illa mediterrània de Pantel·leria i va ser acomiadat de la feina per les seves idees i condemnat per primer cop arran d’un article publicat en L’Avvenire Sociale de Messina. En 1904 marxà a Tunísia on aprengué l’ofici de tipògraf. L’octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista Cronaca Sovversiva i participà en els lluites sindicals pels drets dels immigrants. Desprès de fer el servei militar, marxà a Nova York on esdevingué director de l’impremta Canzi i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. Considerat com el cap de l’organització dels grups anarquistes italians, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l’edició de pamflets subversius. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat pel FBI juntament amb el seu company Roberto Elia, torturat i tancat en una cel·la al 14è pis del Park Row Building. El cos d’Andrea fou trobat als peus d’aquest gratacel després de ser llançat per la policia. Dos dies després d’aquest «suïcidi», van ser detinguts Sacco i Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

El 3 de maig de 1937, en un clímax de tensions entre anarcosindicalistes i comunistes a Barcelona, es produì l’enfrontament armat entre forces d’ordre públic de la Generalitat, militants del PSUC, de la UGT i d’Estat Català, d’una banda, i militants de la CNT-FAI, grups anarquistes, i del POUM, d’altra. Els Fets de Maig començaren quan Eusebi Rodríguez Salas, exanarquista, expoumista i ara militant del PSUC i comissari general d’Ordre Públic, intentà amb forces de guàrdies d’assalt apoderar-se de l’edifici de la Telefònica a la plaça de Catalunya, controlat per la CNT. La lluita de barricades als carrers va ser intensíssima, i els combats van durar fins al 7 de maig. Hi hagué uns cinc-cents morts i més d’un milenar de ferits. D’aleshores ençà, els estalinistes del PSUC van aconseguir l’hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

El 3 de maig de 1955 mor a l’Argel Joaquín Corbí Ramírez, confederal i faista de Monòver. Conegut con Chasmí, fou president del Sindicat Únic de Treballadors durant els anys republicans i la Revolució. Va asolir càrrecs al Consell Municipal durant la guerra i va integrar la Comisión Comarcal de Propaganda Unificada CNT-FAI-JJLL, 1937. Exil·liat a Argel al final de la guerra, militá en la sub-delegació de l’Africa del Nort fins la seua mort. La seua dona es deia María, i les seues filles Minerva i Remi.

——————————————————————-

2 de MAIG

El 2 de mayo de 1879 se fundó la Agrupación Socialista Madrileña, germen del futuro Partido Socialista al fundirse con el grupo barcelonés de Pamias. Formaban parte de la escisión marxista que se produjo tras el Congreso de la FRE de Zaragoza en 1872, conocidos como el grupo de los 9: Francisco y Ángel Mora, Iglesias, Valentín Sanz, José Mesa, Víctor Pagés, Panjy, Calleja y Castillón y que fundaron en junio la llamada Nueva federación Madrileña. El grupo arrastró una existencia lánguida hasta julio de 1881 cuando se publicó el Manifiesto Programa del Partido Democrático Socialista Obrero Español, y en agosto de 1882 fundan tras la celebración de un congreso en el Teatro Circo de Barcelona una Asociación Nacional de Trabajadores, esbozo de la futura UGT y el PSOE, que no se fundan formalmente hasta 1886. En este proceso cabe reseñar la influencia de la figura del acaudalado filántropo José María Muñoz que llegó a encabezar y patrocinar en mayo de 1882 la celebración del mencionado Congreso Obrero Nacional ligado a los orígenes del socialismo reformista. Así se expresaba al respecto nuestro personaje cuando los obreros de la zona de Azuaga y Jaén le pidieron que avalara la celebración del evento. “Hijo yo del trabajo, amante del oprimido por las desdichas y defensor  de los que padecen sed y hambre de justicia.. [..] respondo a los deseos que me señalan en su carta del 6 del corriente, en nombre de miles de obreros que representan, y sépanlo todos los demás hijos del trabajo, y que pueden contar conmigo y con cuanto esté de mi parte, para el logro de estos ideales que siempre tuvieron eco en mi corazón, empleando para ello los medios más eficaces, pero pacíficos y legales..”. Entre los datos reseñables del personaje, se sabe que fue un antiguo cura al servicio de los carlistas en las guerras civiles del primer siglo XIX, enriquecido luego en la explotación de diversos yacimientos mineros de sur del país, entre ellos Azuaga o Jaén. Parece que se asienta en Alicante tras el sexenio democrático, momento en que comienza a destacar por su labor asistencial (presos, leprosos, huérfanos, …) extendida también en otras ciudades del levante peninsular. Cabe añadir, que buena parte fue invertida en la ayuda a las víctimas de las inundaciones de Orihuela, Málaga o Murcia, en donaciones para mejora de infraestructuras hídricas en Almería, o en el intento pionero de crear un hospital de leprosos en Ágres en 1887, frustrado por la oposición popular y eclesiástica. Su casa en Alicante estuvo siempre en lo que hoy es la plaza de Ramiro, justo en el inmueble de la biblioteca municipal, siendo además responsable de la primera urbanización de la zona y de un proyecto urbanístico fantasma que con el nombre de barrio de La Caridad se inició a principios de los años 80 en el cercano Raval Roig. No menos significativa fue su afinidad por las organizaciones espiritistas locales [+].

El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. En l’adolescència aprengué l’ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. A Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s’afilià a la CNT. Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear JJLL de la vila, exercint càrrecs orgànics i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, i fou autora de nombroses obres literaries, moltes inedites. Maria va morir el 31 de desembre de 1995 a La Chapelle-Saint-Mesmin, prop d’Orleans.

El 2 de maig de 1921 varen morir a causa d’una explosió diversos militants d’un grup d’acció anarquista de Barcelona, entre ells Rosario (o Roser) Benavent, que havía oferit el seu taller de modista al carrer Toledo del barri de Sans, com a pantalla per les activitats clandestines del grup. Rosario era una jove cosidora i era membre del Sindicat del Vestit de la CNT, unida lliurement amb el tambè confederal Vicente Sajes. Eren els anys en què la patronal va organitzar una gran campanya d’atemptats en contra dels líders obrers, dirigida per Anido i Arlegui, i que va durar fins a 1923. El grup que se reunia a casa de Rosario, estava format per l’artista anarquista Juan Bautista Acher (Shum), Saturnino Elias, Vilà, Lérida i Sánchez Raja (el negre). En manipular els elements que havien de formar part d’un dels explosius, es va produir un accident que va acabar amb la vida de Rosario, de 19 anys, i va motivar que Acher, l’unic supervivent, quedés amb les mans completament destrossades; a partir d’aquí serà conegut com “el artista de las manos rotas”, fet que no li va impedir -amb el temps- seguir dibuixant i col·laborant amb la premsa anarquista fins al seu exili a Mèxic. Tots els sobrevivents van ser empresonats i condemnats a mort, si bé no es va aplicar la pena i quedaren en llibertat al 1931 amb la República. Rosario Benavent es va convertir en un nom de referència en l’imaginari anarquista, en els anys de clandestinitat.

——————————————————————————————-

1º DE MAYO

El 1º de mayo de 1890 se celebra en diferentes poblaciones de la provincia de Alicante, como en el resto del planeta proletario, la primera jornada de lucha y reivindicaciones laborales y sociales conjuntas, o no tanto. En las manifestaciones que tienen lugar en estos días en nuestra provincia, se encuentran comportamientos diversos; síntoma de evidente vitalidad y de que cada municipio escogió su propia opción reivindicativa. [+]

El 1º de mayo de 1903 coincidían una jornada electoral con la conmemoración de uno de los 1º de mayo más agitados que se conocen, convertido en jornada de lucha social que se extiende a diversos puntos de la península, Almería, Infiesto, Vigo, Valencia, Madrid, Salamanca, Terrassa.. y como no, a nuestra provincia. Desde las irregularidades electorales que se dieron en Dénia, pasando por los altercados entre socialistas y republicanos durante un mitin organizado por los primeros en el teatro Principal de Alicante, y especialmente en la cercana Jumilla, donde la detención de un par de jornaleros la tarde del día 30 acusados de robar esparto, junto a la grave crisis de trabajo que atravesaba la región derivaron en una manifestación frente al ayuntamiento en demanda de su libertad y ante la actitud de las autoridades la toma del consistorio y un posterior enfrentamiento a las fuerzas de la guardia civil, con el resultado de 4 muertos, dos hombres y dos mujeres, incontables heridos y 18 detenidos. Se da el caso que andaba por allí Constancio Romeo, dirigiendo una improvisada escuela racionalista que había organizado tras ser condenado a destierro tras los acontecimientos del Corpus del año anterior y tener que abandonar el colegio que dirigía en la capital.

L’1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona un míting organitzat per l’organització Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de Maig, es parlà en contra de l’aprovació de la llei antiterrorista, sorgida arran del muntatge policíac de la «Banda Rull», i sobre la preparació del primer congrés de Solidaritat Obrera per al setembre d’aquell any. També es van celebrar mítings d’aquesta organització a les localitats catalanes de Badalona i Sabadell.

L’1 de maig de 1912 surt a Elx el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l’òrgan d’expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d’Elx i s’imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D’antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d’Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d’Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l’últim el 30 de novembre de 1912.

L’1 de maig de 1920 començaren els problemes de Ernesto Clavel Quintar, anarquista i sindicalista alacantí amb la justicia, quan va ser detingut per repartir fullets a la porta del Teatre Principal cridant a la vaga general. Pot ser primer va ser barber o perruquer, donat que fou triat delegat de l’ofici a la Casa del Poble el setembre de 1918, però des del 1921 ja pertanyia a la secció de ferroviaris de la companyia d’andalusos, on milità durant tota la dècada. Un altra volta, va ser detingut en una razzia policial vers el sindicalisme local a finals de gener de 1921, acusat d’un atemptat amb explosius contra una serreria i va pasar en presó mes d’un any abans de ser alliberat sense proves. Tambè participà a les comissions de Fogueres del carrer Alfonso el Sabio als anys 1929 i 1930, i s’implica en la comissió pro-escoles laiques al barri de Benalùa, 1930.

L’1 de maig de 1932 Antonio Cuenca, militant anarquista i anarcosindicalista d’Elda, pren part a un mitin pro-presos a santa Pola en nom de la comarcal d’Elda. Ençetat el periode revolucionari, va combatir el fascio a la seua ciutat, on va seguir dirigint la companyia de teatre infantil de l’Orfeó Eldense. Tot seguit, va estar present al Congrès provincial de les JJLL d’Alacant, novembre de 1936, i fou membre del Comité Popular Provincial de Defensa, desembre. Exil·liat, apareix adscrit a la FL de Villefranche sur Saone, 1950, i pot ser desprès traslladat a Canadá. Col·laboracions a Nuevo Rumbo, 1937. 

L’1 de maig de 1932 va apareixer a Vila-Joiosa La Verdad, quintzenal anarquista escrit en castellá que anava subtitulat Doctrina, Crítica y Combate. La seu de la redacció era la mateixa que la del grup Cultural Luz, al carrer Sant Telmo, 22. Caire literari i propagandistic, sembla que habitualment duia informació del Angel Pestaña. L’Ultim nùmero fou del 17 de Juny de 1933.

L’1 de maig de 1936 surt a Madrid el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d’expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l’esclat de la Revolució, s’imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos –escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones– i l’esperit revolucionari que l’animarà durant els 13 números que van publicar fins a l’octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de «projecte separatista».

00_LIberación-Alcnt1937L’1 de maig de 1937 va apareixer a Alacant Liberación, diari òrgan de CNT-FAI-JJLL a la provincia d’Alacant. En termes generals, va defensar l’unitat CNT-UGT, pero combatia als comunistes. Administrat per Benjamín López Cano i dirigit per Puyol Albéniz i Muñoz Congost. Segons altres fonts el director era Miguel Llopis, que pot ser utilitzava el pseudònim León Sutil, que va plegar acusat a la mort d’uns fascistes a Asp, i li va substituir Ramón Perelló. Textos de Agulló, Aliaga, Ballesta, V. Gomis, Morales Guzmán, Cano Ruiz, Cernadas, J. Esteve, Manuel Gisbert, Frato, Honorato Martínez, Acracia Sellango, Francisco Sempere, V. Lillo, José G. Morato i de molts d’altres. Tenia corresponsals a la majoria de les poblacions de la provincia i als fronts de guerra (Nord, Madrid, Aragó). En setembre de 1937 tenía una tirada de 4 mil exemplars, segons un informe intern del PCE. L’Ultim numero fou del 28 de març de 1939, tot just quan les tropes fascistes italianes van entrar a la ciutat d’Alacant.

00_Organigrama-CRESVillena_1937L’1 de maig de 1937 apareció en Villena el primer número del Boletín mensual del Consejo regulador Economía Socializada de Villena, CRES. Este organismo creado durante la guerra civil, integraba a la Federación Local de Sindicatos Obreros de UGT y al Sindicato Único CNT de Villena, ejemplo de colaboración sindical en las colectivizaciones del municipio porque.. “la verdadera cuna para la unidad económica está en el taller, en la fábrica y en el campo”. En sus 4 números, lleva artículos generalmente sin firma, sobre asuntos administrativos, abundantes gráficos y balances económicos del proceso socializador en la localidad.

Anuncios

2 Respuestas a “MAIG

  1. Com va?
    És curiós que la major part de les vostres Efemérides Obrera s’hagin tret d’Anarcoefemèrides, de l’Ateneu Llibertari Estel Negre, i ni tan sols citeu aquesta aportació en els vostres vincles…

    • No ha estat intencionada la absència, estavem convençuts que hi era… A més de l’errada als nostres vincles, pensem incloure aviat referencia d’agraiment a l’anarcoefemérides i d’altres utilitzats al nostre Kronòfago. Salut

Los comentarios están cerrados.