NOVEMBRE

 

30 de NOVEMBRE

pec_layEl 30 de novembre de 1920 és assassinat a Barcelona el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Havia nascut el 10 de juliol de 1880 a Barcelona en una família benestant, propietària d’un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l’Associació Escolar Republicana i a la creació de l’Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d’un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d’Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l’ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la CNT li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l’obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d’agost d’aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) –amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l’autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l’administració de l’Estat i la funció de l’Exèrcit –celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l’autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona, quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d’octubre d’aquell any. L’endemà de l’assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l’enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l’obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

mahonEl 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell «Giralda» surt del port de Barcelona amb 36 militants anarcosindicalistes i l’advocat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó. De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d’un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del «Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l’«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l’anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L’endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l’advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

00_Organigrama-CRESVillena_1937El 30 de noviembre de 1936 muere en Villena a causa de una bronconeumonía Francisco Román, zapatero adscrito en su juventud a la CNT local, y que entre 1935 y 1936 fue su secretario. Nacido en 1910, iniciada el periodo revolucionario participa en la toma de Albacete y, de vuelta en Villena, se puso al frente del ramo colectivizado de la piel y el calzado.

afusellamentEl 30 de novembre de 1940 fou afusellat a Alacant Silvestre Calafat Mengual, mecànic o metge, segons les fonts, naixcut a Dénia el 1901, afecte a la CNT local. President del Control Obrer de Xofers, havia estat detingut al final de la guerra i acusat de formar part de la quadrilla La Pepa, suposat grup d’anarquistes que, de nit i amb cotxe, feien els coneguts passeigos a la comarca.

————————————————————————————

29 de NOVEMBRE

soledad_gustavoEl 29 de novembre de 1865 neix a Cubelles la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Mañé i Miravent, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s’ocupaven d’atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l’ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquesta època va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien. En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d’on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l’atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n’és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896 implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l’encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d’aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres –Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s’instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l’Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d’administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l’Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la «Ciutat Lineal de Madrid», que s’acusen d’estafa i d’engany, la parella s’instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d’Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d’una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l’encarregada d’administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l’exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l’hospital de Sant Louis de Perpinyà, on morirà sola el 5 de febrer de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits en La Revista Blanca, ja fos en «Almanaque» o en «Suplementos», però també se’n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX. Entre les seves obres podem destacar La sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891), A las proletarias (1896), El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d’altres.

00_cab-BoletinSindTextil-CNTOposicion_1935El 29 de novembre de 1935 apareix a Alcoi BOLETÍN CNT-OPOSICION, antiga capçelera internacionalista local, recuperada com òrgan mensual del Sindicat de l’Industria Tèxtil i Fabril d’Alcoi. Oposició. AIT -amb el nùm. 5 desapareix CNT-Oposición-AIT-. De tendencia anarcosindicalista, havia sorgit després de l’escissió dels anarcosindicalistes de la CNT el 1933, i fou indicador de la força del corrent trentista dins del Sindicat de l’Industria Tèxtil i Fabril d’Alcoi. Se repartia gratuit pels afiliats. El seu director fou José Aparisi i col·laboraren Rafael Soler, R. Sempere, Emilio Payá i els membres de la comissió del sindicat; Miguel Peidró, Julio Cantó, Antonio Gisbert i Eduardo Cortés. L’últim nùmero apareguè el 10 de juliol de 1936.

El 29 de novembre de 1990 mor Perpinyà l’anarquista i anarcosindicalista Fernando Lozano Vicente. Havia nascut en 1913 a Jumilla. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya i s’instal·là a Badalona on treballà en la indústria i s’afilià a la CNT. El 8 de maig de 1934 va ser detingut amb Rizal Robert Ballester durant una vaga a Badalona acusat de mantenir un tiroteig amb la Guàrdia Civil; jutjats el 23 de novembre de 1935 en consell de guerra, Rizal Robert va ser condemnat a cinc anys de presó i Fernando Lozano a quatre per agressió a la força pública. Amb l’aixecament feixista de juliol de 1936 es presentà com a milicià i lluità als fronts enquadrat en la Columna Durruti i, posteriorment, en la 26 Divisió. En 1939, amb el triomf franquista, s’exilià i patí els camps de concentració. Després de l’alliberament s’establí a Pamiers, on milità en la seva Federació Local de la CNT. Més tard marxà a París on es guanyà la vida com a soldador. Ocupà càrrecs en la CNT de l’Exili. Un cop jubilat s’establí a Bages amb sa família i milità en la Federació Local de la CNT de Perpinyà.

————————————————————————————

28 de NOVEMBRE

El día 28 de noviembre de 1936 desde las 19:50 horas a las 3:00 horas del día siguiente, se produjo el primer bombardeo de la ciudad de Alicante desde el aire, se conoce como el bombardeo de las 8 horas y afectó sobre todo al campo de aviación de Rabasa, la zona portuaria, los depósitos de Campsa y las lineas de ferrocarril. Se dijo que este bombardeo fue llevado a cabo como represalia por el fusilamiento, el 20 de noviembre de ese mismo año, del fundador de Falange, pero este dato es incorrecto ya que no se anunció su muerte hasta noviembre de 1938. Resulta curioso que, pese a ser uno de los bombardeos más nombrados, junto al del día 25 de mayo de 1938, es el más desconocido de todos los efectuados sobre Alicante. El comité popular provincial de Defensa local, antecesor de la Junta de Defensa Pasiva, dice que fueron lanzadas, durante la noche y madrugada de los días 28 y 29 de noviembre, 160 bombas que ocasionaron tres muertos y 26 heridos. Horas después, un grupo de unos 50 presos fueron ejecutados por milicianos del Frente Popular en el cementerio de Alicante.

El 28 de noviembre de 1939 fue fusilado por los franquistas en Dénia, Carlos Bordehose Moreno, procurador y miembro de Izquierda Republicana de Denia con 31 años. El mismo día, cinco años después, fue fusilado en Alicante, el militar alicantino Manuel Villar Vargas, con 50 años.

El 28 de noviembre de 1976 muere en Bourgoin-Jallieu el alicantino Vicente Ivorra Fuster. Nacido en Benidorm en 1907, desde muy joven formó en la CNT. En la guerra fue comisario político y se exilio en el último momento en un barco hacia Orán. Vivió en Boukarik, Argelia, trabajando como calderero-chapista y desde 1962 residió en Burdeos.

————————————————————————————

27 de NOVEMBRE

El 27 de novembre de 1920 és assassinat al bar El Ciclista, de la plaça Bonsuccés de Barcelona, per un escamot de pistolers del Sindicat Lliure –format, segons Innocenci Feced, per Ramon Sales, Josep Cinca i els germans Alvarado–, dirigit pel governador civil Severiano Martínez Anido, el militant anarcosindicalista Josep Canela Recasens –també citat Caneda. Era ja tard i s’havien apagat les faroles públiques. El sereno feia la ronda quan uns desconeguts el van arrossegar a un portal ordenant-li, sota l’amenaça de les pistoles, que callés i no s’hi mogués. Després s’acostaren al bar. Canela seia en una taula a prop de la porta, sempre oberta. Els assassins dispararen des del carrer. Els trets van ressonar al local sobresaltant els clients. Canela es va posar dret d’un bot i es va amagar rere el mostrador; però tocat per tres bales, va caure en terra. Arrossegant-se, va intentar refugiar-se a la rebotiga, on vivien els amos i on estaria fora de perill. Però les forces li van fallar i hi va quedar estès, dessagnant-se. Els agressors van fugir a tot córrer, ja que els trets van atreure la guàrdia de la caserna que havia a la mateixa plaça. Caneda havia estat deportat a Tenerife durant el període que va seguir a les tortures de Montjuïc i en 1916 va estar tancat a la presó Model de Barcelona, des d’on col·laborava en Solidaridad Obrera amb articles anticarceraris. Va ser d’antuvi secretari del Sindicat d’Hoteleria de la CNT de Barcelona i després del Sindicat de Metal·lúrgia, càrrec que ocupava quan va ser assassinat. Va assistir al Congrés del Teatre de la Comèdia com a delegat, on va signar la declaració de principis que establia el comunisme llibertari com a meta. Va participar en un míting a Manresa el novembre de 1920 en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Era assessor de Salvador Seguí i era membre del sector dels sindicalistes «temperats i realistes» (Seguí, Boal, Quemades, Viadiu, Peiró, Nin, entre d’altres).

fvela-valenciaEl 27 de noviembre de 1937 moría por los disparos de un guardia del control de Benicasim Fernando Vela Alegre, anarquista y sindicalista valenciano que utilizó los seudónimos Acracio Progreso y Barbarroja Ferrer. Nacido en 1888, su trayectoria comenzó con el nombre de Francisco Ferrer en 1901 ligada al entramado de disidencias urdidas en torno a entidades pioneras en el ámbito de la renovación educativa como La Primitiva sociedad de Instrucción Laica y la escuela La Luz del barrio de Ruzafa, mientras que con el otro nombre de Acracio Progreso era fundador en Valencia de grupos anarquistas como Los 19 o Büchner, y frecuentando en estos años los principales rotativos obreros y anarquistas de la ciudad – El Corsario, El Progreso de Levante, La Antorcha Valentina, Juventud..-. Aprendiz de conspirador, pudo haber estado en Madrid con el grupo de Vallina, que cayeron en la trampa montada por la policía con motivo de la Coronación del Borbón en mayo de 1902, ya que se vería envuelto en la agria polémica en que degeneró el asunto en los medios libertarios. Sea como fuese, con los primeros procesos por delito de opinión a cuestas y habiéndose ganado la enemistad republicana, dejó Valencia en la primavera de 1903, giró por Andalucía en labores propagandísticas y fijaría residencia en el París ácrata y cosmopolita, desde donde Acracio remitía crónicas para El Productor de Barcelona y otros muchos periódicos obreros, conocería a los grandes revolucionarios de su tiempo, se sumaría a la propaganda antimilitarista desarrollada por Pedro Vallina y el resto del grupo de París. Por todo ello sería detenido por primera vez en septiembre de 1904 en el puerto de Barcelona bajo la identidad de Francisco Ferrer, Barbarroja, permaneciendo encarcelado hasta el mes de febrero siguiente. A su salida regresó a Andalucía, donde en la primavera sería Acracio quien encabezaría los grupos que asaltaban panaderías y agitaban a los campesinos de las campiñas cordobesas. De ahí pasó a París, donde se sirvió de su identidad doblada y tuvo relación directa con el atentado contra Alfonso XIII el 31 de mayo de 1905, e incluso llegamos a acercarlo al esquivo Alejandro Farrás, cuya verdadera identidad permanece aun sumergida en el fondo del pantano de la historia del anarquismo, diseñado para conservar lo que destruye, es decir, lleno de pistas falsas, traiciones varias y cuentas pendientes. Coherente con su implicación en aquel atentado, siguieron años de huida y exilio permanente que le llevaron lejos de Valencia, donde Vela estaba buscado por insumiso militar, y así le localizamos en Portugal y puntualmente a Francia, y quizás en Cuba y Argentina. Fueron años en los que se interesó por las posibilidades propagandísticas del teatro social e incluso el cine, ya que entonces comenzó a trabajar como explicador de películas, barbero y pintor de carteleras en la barraca del Farrusini, que se movía por todo el territorio peninsular, aunque también estuvo muy relacionado con la campaña en defensa de los presos de Alcalá del Valle y mantuvo sus colaboraciones periodísticas, aunque de una forma más discreta. El hecho que hubiera sido uno de los mayores defensores del racionalismo escolar en el Levante peninsular, ya fuera como activista, periodista o maestro, que estuviera directamente relacionado con el movimiento escolar valenciano y que utilizara el nombre de Francisco Ferrer, llevó a la confusión de propios y extraños, antes y después de la muerte del conocido pedagogo barcelonés. De regreso a Valencia tras el fusilamiento de Ferrer Guardia, se implicaría en la nave racionalista de la sucursal valenciana de la Escuela Moderna junto a José Casasola, dispuesto a defenderla con sus puños y sus letras de los coletazos de la reacción, reactivaría los grupos ácratas locales -Cultura y Verdad, Acción, Los 19..-, y se mostraría como un especialista en largometrajes sindicales; reorganizando a la sociedad de pintores y por extensión al ramo de la construcción, encabezando una importante huelga en el verano de 1911 y asistiendo en septiembre, en calidad de delegado de las sociedades obreras valencianas y en representación de los obreros pintores-decoradores al I Congreso de la CNT, donde destacó participando en la discusión de alguno de los principales dictámenes. Todo cambió al ser detenido en Alcoy, la noche del martes 19 de septiembre de 1911, junto a un comité de obreros reunido en el local del Sindicato del Arte Fabril, desde dónde al parecer se coordinaba la huelga general en esta ciudad. Tras salir de prisión en febrero de 1912, probó de retomar durante un tiempo su actividad sindical y societaria, pero los procesos pendientes, la ilegalización de la CNT y la represión tras el atentado contra Canalejas le llevarían al exilio en Marsella a finales de año, dónde, en colaboración con Eusebio Carbó, reorganizarían a los obreros anarquistas y sindicalistas de la región. Allí permanece hasta el comienzo de la guerra europea, cuando regresó a Valencia, aunque no volveremos a localizarle activo hasta 1917, cuando de nuevo pasaría a la primera línea de las grandes luchas sindicales que tuvieron lugar en estos años en Cataluña y Zaragoza, siendo detenido en diversas ocasiones e implicado falsamente en acciones violentas. También volvería a Marsella a partir de 1919 o 1920, siendo uno de los iniciadores de la Confederación de Trabajadores del Mundo, hasta que fue expulsado de Francia a mediados de 1921. Todo apunta a que quedó establecido de forma discreta en Valencia durante los años de la dictadura, donde ejercería de sindicalista emérito, se centraría en la labor cultural -colonias escolares, reactivación de la Escuela Moderna en 1926-, seguiría colaborando en la prensa sindical. En los primeros años 30 se adscribiría a la línea abierta por Ángel Pestaña, y consta entre los fundadores del Partido Sindicalista en Valencia, 1934, llegando a ocupar cargos de responsabilidad en el ayuntamiento a partir de la victoria del Frente Popular en febrero de 1936. Dispuesto a hacer frente al fascismo y a hacer prevalecer la serenidad y el criterio científico ante lo que se avecinaba, después del 19 de julio fue miembro del Comité Ejecutivo Popular en el periodo revolucionario, participó en la incautación del Tribunal Tutelar de Menores y en octubre de 1936 tomaría parte en una misión diplomática para solicitar el apoyo internacional y denunciar la No Intervención. Obligado a morderse la lengua delante de la debilidad republicana y decepcionado con la marcha de los acontecimientos, abandonó el cargo de concejal al disolverse el Comité Ejecutivo Popular en enero de 1937 y se centró en sus responsabilidades al frente del Tribunal Tutelar de Menores y en el comité local del Partido Sindicalista, dejando atrevidas colaboraciones en el diario El Pueblo, que pasó a manos de los sindicalistas a finales de julio de 1937. Resultó muerto por herida de bala en un extraño accidente de carretera cerca de Benicasim la madrugada del 26 al 27 de noviembre de 1937, cuando regresaba con otros correligionarios de Barcelona de parlamentar con Negrín y otros miembros del gobierno republicano-comunista [+].

————————————————————————————

26 de NOVEMBRE

El 26 de novembre de 1973 mor a la Ciutat de Mèxic el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Havia nascut el 26 de gener de 1888 a Iniesta (Conca, Castella, Espanya). Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d’animals, jardiner, capatàs agrícola d’una indústria sucrera, mestre racionalista a l’Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l’Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant…). Membre del sindicat anarcosindicalista CNT des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d’Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l’editorial valenciana «Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d’Émile Armand; a més d’articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels «Aguiluchos» de la FAI. També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l’assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l’editorial «Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d’Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d’Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d’Argelers, i després marxarà a l’Argentina, Uruguai i Mèxic, on s’instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions i llibres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l’acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut «il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l’autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d’una òptica armandiana, i va defensar la idea d’iniciació. En 1970 José Muñoz en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

El 26 de noviembre de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante los antifascistas Antonio García Sebastián, agricultor de Orihuela con 28 años, y los ilicitanos Manuel Lara Manzano, policia municial y militante comunista de 34 años y Bernardo Román Díez, tartanero socialista de 48 años.

————————————————————————————

25 de NOVEMBRE

00_SelloAteneoRacCult_Alicante1923El 25 de novembre de 1929 va morir a Alacant José Dorado Martín, anarquista, lliurepensador i republicà alacantí. Quan tenìa 12 anys va aprendre l’ofici de gravador marbrista i va formar part de la societat de picapedres i marbristes d’Alacant, on va arrivar a tenir carrecs de responsabilitat a la primera década del segle XX. Col·laboracions a Tierra y Libertad. Avans del 1914, possiblement a principis del 1913, un problema intern a la societat de picapedrers, el va portar a deixar els càrrecs i canviar d’ofici, fet que coincideix amb la seua renuncia a l’anarcosindicalisme i el seu nou treball com a tipògraf, alhora que s’apropa al republicanisme més que al socialisme. D’este moment fou la seua implicació en el moviment antiflamenquista a la ciutat d’Alacant, que va romandre actiu a la segona part de la década, i la especiatlizació com a periodista obrer en l’entorn d’un republicanisme local a la baixa, arrivant a ser, un temps, president de l’Asociació de la Premsa local. Va fundar el periòdic cultural Aparte i després dirigì La Raza Ibera, 1929. El juliol del 1919 era secretari d’interior de la junta de delegats de la Federació Local. Va arrivar a tenir alguna resonancia com a propagandista republicà al llarg dels anys 20, degut al seu caire anticlerical i socialista, i aquell resó lliurepensador i noucentista. Va ser un depurat mùsic autodidacta que des d’un principi va formar a l’Orfeó d’Alacant i la seua vessant cultural destacà a les seues habituals conferencies o la implicació a l’efimer Cercle de Belles Arts i a l’Ateneu Racionalista. Va ser un actiu masó i se va casar per l’esglesia.

Cabecera CNT exilioEl 25 de noviembre de 1962 fallece en el exilio francés de Combs-La-Ville el confederal Florencio Conejero Tomás. Nacido en Villena en 1892, marchó a Barcelona militó en el ramo de la construcción de la barriada de Gracia. En el exilio, tras pasar por el campo de Sept-Fonts, laboró en la Federación de Combs desde su fundación, en ocasiones con cargos orgánicos. En 1946 vicesecretario del comité departamental de la CNT ortodoxa en Seine-Marne. Asiduo delegado a reuniones y plenos. En 1957 en la Federación local de Montauban asiste al VII pleno de CNT en el exilio. En 1959 en la comisión de relaciones de la región parisina.

El 25 de novembre de 1985 –algunes fonts citen el 2 de desembre de 1985– mor a Mèxic l’anarcosindicalista Domingo Rojas Fuentes, també conegut sota el pseudònim de José Torres. Havia nascut en 1900 a Santa Eulàlia de Ronçana. Quan tenia nou anys abandonà el poble i es posà a fer feina, entrant aviat en la CNT. Milità en aquesta organització a Granada, on fundà un sindicat. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué a França on ajudà els perseguits que fugien de la repressió a la Península i realitzà gires de mítings i conferències. S’instal·là a Barcelona poc abans de l’esclat de Revolució de 1936. En 1939 des de Perpinyà ajudà els que fugien cap a França. En 1940, perseguit per la policia del Govern de Vichy, fugí cap a Amèrica. En 1942 visqué a Cuba i en 1943 passà a Mèxic on s’establí. Al país asteca participà amb el grup «Tierra y Libertad», de les publicacions del qual fou administrador i col·laborador. Durant la dècada dels anys seixanta mantingué durant dos anys l’estada de Paulino Díez a Mèxic. L’estiu de 1968 fou delegat de la Federació Anarquista Mexicana i, amb Florencio Torres Muñoz, del Moviment Llibertari Cubà en l’Exili en el Congrés Anarquista de Carrara, on topa amb Daniel Cohn-Bendit i les Joventuts Llibertàries Italianes que acusaren l’MLC d’estar al servei de l’imperialisme nord-americà. En 1970 col·labora en Espoir i l’any següent fou nomenat membre del secretariat de la CNT mexicana. L’estiu de 1971 fou novament delegat de la FAM en el II Congrés Internacional Anarquista de París Apassionat per l’art, fou un expert en el període renaixentista. Sa companya fou Lola Amorós i sos fills Eliseo i Floreal.

————————————————————————————

24 de NOVEMBRE

El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l’Escola Francesa de Barcelona i dels 13 als 15 amb les monges salesianes. Als 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró, Alfredo Martínez, Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s’integrà en el grup confederal Agrupació Cultural Femenina de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s’encarrega en solitari de l’organització de «Mujeres Libres» a moltes localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l’Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez, que va ser assassinat durant els Fets de Maig de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus en 1943, va marxar a Veneçuela en 1948, sola amb la seva única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicava a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de J. Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s’hi va inspirar pel paper d’una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d’Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico i actualment viu a Caracas.

El 24 de noviembre de 1918 tiene lugar un mitin en Barcelona en el que, junto a Seguí, Peiró y Viadiu toma parte Emilio Mira, anarquista de Alcoi o de Valencia, según las fuentes, más conocido como Diego Valor. Emilio empezó haciendo propaganda anarcosindicalista en el País Vasco, huido de Alcoi, y había representado a la Federación Local de Sociedades Obreras de Barcelona en el Congreso de Sants de 1918. En 1919 participaría en el Congreso de Campesinos que organizó la CNT en Valencia, dónde se hizo notar por su tono ultrarevolucionario. Presente en el congreso del teatro de la Comedia, sería encerrado después en el buque Pelayo, y encarcelado de nuevo en 1922. Durante la Dictadura se exilia y se desplazaría a París formando parte del comité de relaciones anarquistas, momento en que aparecerían las primeras dudas sobre su labor. Redactor de Liberación, asistió al congreso anarquista de Marsella en 1926. A finales de la Dictadura regresó a España y tomó parte en muchos mítines en Manresa, Vitoria, San Sebastián y otros lugares, y en 1929 intentó reorganizar la CNT en Alcoi, rechaza los comités paritarios y mitinea en la ciudad hasta la llegada de la República. Moderó sus posiciones en este momento y en el Congreso de la CNT de 1931, representando a sindicatos diversos de Alcoi y de Ontinyent, se opuso claramente a la estrategia de la FAI, y después, a los movimientos revolucionarios de 1931 y 1932, alcanzándose la cota máxima de enfrentamiento tras ser designado secretario de la CNT catalana, cargo del que dimitió en abril de 1932. Mitineó en Sabadell, Igualada y Manresa defendiendo tesis treintistas y sindicalistas extremas, y al año siguiente, abril 1933, siendo secretario de la Federación de Sabadell, envió un documento al Comité Regional que acarreó la expulsión de toda la Federación, punto de partida para la creación de los Sindicatos de Oposición. Militó entonces en los Sindicatos de Oposición, partidario de la ruptura con la FAI, y en la Federación Sindicalista Libertaria. Se negó en 1936 a volver a ingresar en la CNT y se incorporó a la UGT. Después de la guerra se exilió en América (Sto. Domingo). Durante los años de exilio se aproximó a las tesis del PCE. Interesado por la psicología y la pedagogía impartió conferencias en la Universidad de Barcelona (1932), y en la Casa del Metge de la misma ciudad (1937). Director de Redención de Alcoi, colabora en Liberación (redactor 1924), y El Trabajo de Manresa. Existen dudas sobre si los datos referidos a Alcoy puedan pertenecer al otro Emilio Mira.

————————————————————————————

23 de NOVEMBRE

El 23 de novembre de 1898 neix a Villena l’anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Fill d’una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d’un oncle seu i amb 14 anys s’afilià a l’Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l’anarquista Enrique Guardiola, el qual l’introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l’any següent passà a un altre taller on s’especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s’establí a Barcelona –segons alguns després d’agredir amb una maça el propietari de l’empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s’afilià al Sindicat de la Fusta de la CNT del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó. En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris que es trobaven desterrats a l’illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l’Ateneu Racionalista i, l’any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista «Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la FAI. Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda, des d’on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l’abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d’aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l’agost d’aquell any retornà a Villena, on s’encarregà d’importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d’Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l’Ajuntament de Villena. L’octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l’Alacant i tancat al camp d’internament d’Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l’octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d’ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d’Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d’evasions de Francisco Ponzán. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d’una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d’anys a Villena. En 1965 s’establí de bell nou a Barcelona i l’any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l’Aliança Sindical Obrera i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. Ginés Camarasa va morir el juny de 1972 a Barcelona.

El 23 de novembre de 1982 mor d’un atac cerebral sobtat a Barcelona el militant anarcosindicalista Tomàs Andrés Andrés. Havia nascut en 1913 a Pedralba. Autodidacte, conegué les idees de Kropotkin, Fauré, Reclus, Malatesta i d’altres, i les publicacions La Revista Blanca, Estudios, El Luchador i les novel·les «Ideales» gràcies a l’esperonament del seu padrastre anarquista. En la seva formació com a militant anarcosindicalista de la CNT de Pedralba jugà un paper essencial la figura Narcís Poeymirau Rochina. Intervingué en la revolta anarquista del 8 de gener de 1933 i per aquest fet fou condemnat a tres anys de tancament que purgà al Reformatori d’Adults d’Alacant. Alliberat gràcies a l’amnistia de febrer de 1936, participà activament en la Revolució i en la guerra civil com a comissari de Cultura. En acabar el conflicte bèl·lic, va fugir en companyia d’Ernesto Solano quan eren portats a un camp d’internament i es refugiaren a les muntanyes. Després s’establí a Barcelona. Formà part de la lluità clandestina, especialment en tasques de propaganda en 1945. Més tard va fer de transportista, activitat professional en la qual prosperà. A la mort de Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara La Protesta Obrera, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. En 1978 publicà el fulletó Algo más sobre la comunidad de Pedralba i l’any següent el relat biogràfic sobre un cosí seu Un amor truncado o el ideal que no muere. Sa companya fou Isabel Mateu.

————————————————————————————

22 de NOVEMBRE

El 22 de noviembre de 1913 nace en Barcelona el antifascista Carlos Monte. Desde niño en Balsareny, trabaja en el textil y se afilia al anarcosindicalismo; sufre persecuciones patronales y policiales; voluntario en 1936 en las milicias de Tierra y Libertad, fue comisario de batallón, luchó en el cerco de Madrid, Belchile, Teruel y otros frentes aragoneses. Pasa a Francia en febrero de 1939 hasta diciembre en que sale para las minas de Grand-Combe (tres años en los poros y hasta la jubilación en el exterior). Reunida la familia (1940) vive en Champclauson, Trescol y se fija definitivamente en Cendras, cerca de Alés. Activo siempre, participó en la clandestinidad antialemana y reconstruyó la CNT: miembro del primer comité comarcal de la Grand-Combe (febrero de 1943), frecuentes cargos orgánicos en la R de ese pueblo y en la comarcal de Hérault. Carlos Monte falleció en Ales el 2-5-1991 tras penosa enfermedad.

00_FosaComunCementerioDeniaEl 22 de novembre de 1939 foren afusellats pels fanquistes a Dènia un grup d’antifeixistes de diferents poblacions de La Marina com el militants de CNT-FAI a El Vergel, acusats d’integrar La Pepa a la localitat, José Rodríguez Bosch, llaurador conegut com Guela i president del Consell municipal des del 25-01-1938, amb 31 anys, i el xòfer Francisco Sendra Chesa, amb 34 anys; juntament amb els antifeixistes locals Vicente Chesa Camarro, jornaler de 32 anys, Antonio González Monserrat, obrer de vila amb 32 i Esteban González Pons, pagés de 35. També caigueren allí mateix els veins de Pego Fernando Canet Sastre, funcionari de 33 anys, Fernando Oltra Ortola, pagès de 33 anys i Joaquín Sala Femenia, industrial amb 37. Tancava el grup Alberto Martí Bolufer, electricista de Pedreguer amb 38 anys. Un any desprès a Alacant, el 22 de novembre de 1940, va ser afusellat l’antifexista de Castalla, José Prats Ganga, pagès de 38 anys.

El 22 de novembre de 1958 neix a Barcelona l’activista anarquista i anarcosindicalista Francesc Xavier Cañadas Gascón. Nascut en una família obrera, son avi fou un cenetista que fou alcalde de la FAI en un poble d’Almeria durant la guerra civil, però son pare, barceloní, milità en el comunista PSUC; sa mare, també barcelonina, era filla d’un republicà aragonès i també era comunista. Amb sos pares, visità anualment exiliats comunistes a París. En 1973, quan estudiava a l’institut, sol·licità l’ingrés en las Joventuts del PSUC, però com que son pare era responsable de la distribució de propaganda comunista i com que el moviment estudiantil es radicalitzava força, li van denegar-ne l’entrada. Després s’afilià a les Joventuts Revolucionàries d’Espanya, adscrites al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya, d’ideologia trotskista-leninista, amb el desgrat de son pare. En les JRE milità durant dos anys i mig, sota el nom d’Isaac, participant activament en l’agitació estudiantil. El febrer de 1976 fou detingut, amb altres tres companys, per participar en un piquet durant una vaga estudiantil, però sortí en llibertat provisional després de pagar una fiança; a finals d’aquest any abandonà la militància trotskista. Després participà en l’Ateneu Popular de Nous Barris i en diversos comitès de suport per l’amnistia i en els Comitès de Suport a Empreses en Conflicte, fent costa les lluites de Seat, Olivetti, Maquinista, Roca Radiadors, etc. Com a treballador d’electricista, el març de 1977 s’afilià al Sindicat del Metall de la CNT. Processat pel «Cas Scala» amb altres companys, fou condemnat a 17 anys de presó, que purgà a les penitenciaries de Carabanchel, Toledo i Segòvia. En 1980 denuncià els moviments escissionistes en el periòdic CNT. Després de complir vuit anys de presó, sortí en llibertat condicional. L’abril de 1997 va fer una conferència a Còrdova sobre el «Cas Scala». A partir de 2000 començà a participar en el grup llibertari barceloní «Llavor d’Anarquia» i aquest mateix any publicà el llibre de memòries Entremuros. Las prisiones en la transición democràtica. En 2003 va fer una conferència a Sallent. El gener de 2008 publicà El Caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más.

————————————————————————————

21 de NOVEMBRE

El 21 de novembre de 1841 neix a Sevilla el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s’enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el «teatre per hores» –peces curtes generalment d’un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació– on reeixí; però ni l’autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d’abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l’actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l’anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l’Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l’any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s’allunyava d’una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d’impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d’amagar Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d’articles en El País que compilà en dos llibres –Mi paso por la cárcel i La celda número 7– on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l’atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Pérez Galdós, fou indultat pel govern d’Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l’havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la «Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d’escriure, ell que era l’únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d’eminents republicans. A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l’any següent l’Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens va morir d’una congestió cerebral a Madrid. Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

0_operador-cine_mi-revista-1937-cecEl sábado 21 de noviembre de 1896 tuvo lugar en Alicante la primera presentación de un programa de películas dentro de un espectáculo de variedades al gran público en una barraca de madera montada en la plaza del Teatro. No encontramos más referencias locales al cine hasta el mes de marzo de 1897 en el que para la primera presentación de la casa Lumiere en la ciudad se levanta otro barracón en la plaza del Teatro. Al parecer surgieron algunos problemas técnicos para hacerlo funcionar y recurrieron a Adolfo Fó Julia, artista alicantino más conocido como el Diablo Fó, para solucionarlos. Adolfo encajó a la perfección en el nuevo mundo del cine y se quedó un par de años como ayudante en esa compañía y llegó a convertirse en el pionero de los operadores cinematográficos en el levante. [+].

El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicat íntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

El 21 de noviembre de 1937 una bomba destrozó la antecámara del refugio antiaéreo de la calle Huerta de Alicante, en las laderas del Benacantil, con un saldo trágico: 37 muertos y 60 heridos.

El 21 de novembre de 1941 fou afusellat Bautista Puerto Ribera pels franquistes a Paterna. Naixcut a Bocairent l’any 1917, fou xòfer i militant de les JJLL a Bocairent i havia estat detingut en Valencia al final de la guerra.

————————————————————————————

20 de NOVEMBRE

Fusilamiento_Facetas de Actualidad 01-05-1938El 20 de novembre de 1939 va ser afusellat pels franquistes a Barcelona Domingo Roig Agut amb 47 anys, militant de la CNT, original de Atzeneta d’Albaida i conegut com El Mingo. L’abril de 1931 havia estat nomenat president del Sindicat de Carregadors i Descarregadors de carbó mineral del port de Barcelona, adscrit a la CNT i el juliol de 1937 sería elegit vicepresident de la secció del carbó mineral del Sindicat d’Aigua, Gas, Electricitat i Combustible de Catalunya.

Cabecera CNT exilioEl 20 de noviembre de 1947 fue detenido en Madrid, cuando se disponía a pasar a Francia, Miguel Monllor Deltell, militante confederal de Alicante. En 1946 había encabezado la CNT escindida de Orán y en el momento de su detención actuaba como delegado de la CNT del exilio en España. En 1958 aun se encontraba en san Miguel de los Reyes cumpliendo condena de 25 años. Nacido en 1906, de joven fue un gran deportista, como arbitro de fútbol en campeonatos locales y lanzador de jabalina perteneciente al Club Atlético Montemar en los primeros años republicanos. Había sido detenido y juzgado en noviembre de 1934 en Alicante por agredir a un guardia que a su vez había maltratado a su perro. Parece que por entonces marchó a Madrid, ya que sería miembro activo de la Agrupación del Ateneo Libertario del Retiro y militante de las Juventudes Libertarias. Apunta en este sentido el que al iniciarse la revolución formara junto a otros anarquistas y sindicalistas alicantinos el Grupo Popeye, adscrito al Batallón Noy del Sucre, del que fue nombrado delegado de Centuria en octubre de 1936. Integrado posteriormente en la 3ª compañía del batallón Juvenil Libertario, fue malherido de bala en una pierna a finales de diciembre de 1936 durante la toma de Alcubierre, ostentando el rango de capitán de la tercera compañía del batallón Juvenil Libertario; siendo trasladado al hospital de la Cruz Roja en Alicante en febrero de 1937. Afiliado a Solidaridad Internacional Antifascista desde el 3 de enero de 1938, permaneció en la retaguardia desempeñando tareas orgánicas el resto de la guerra.

El 20 de noviembre de 1955 aparece la noticia en el periódico España Libre de la muerte en el exilio de Argel del confederal alicantino Antonio Gomez, ferroviario adscrito a la FNIF-CNT. Exiliado al final de la guerra en Argel, su casa fue refugio de muchos confederales y núcleo de conspiración en el norte de África.

————————————————————————————

19 de NOVEMBRE

afusellamentEl 19 de noviembre de 1940 fueron fusilados por los franquistas en Alicante un grupo de antifascistas de Benejuzar cuyos nombres son Juan Hernández Fernández, carpintero y dirigente del Frente Popular Antifascista local con 41 años, y los jornaleros Antonio Frias Vera, con 32 años y Francisco Roca Javaloyes, de 31 años. Les acompañaron los agricultores de Orihuela José García Martínez, de 41 años, Manuel Gómez Boix, de 56, y Pedro Martínez Pardo, con 44 años.

índiceEl 19 de noviembre de 1941 fue fusilado por los franquistas en Valencia el anarquista de Alcoy Enrique Escobedo Vaello, con 36 años. Mecánico de oficio y miembro de la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias de Valencia, Enrique Escobedo había sido detenido unos meses antes con otros 31 militantes de la CNT y de las JJLL por la difusión de un manifiesto pidiendo que España permaneciera neutral durante la guerra mundial. Este manifiesto impreso por la red de Francisco Ponzan Vidal fue transportado desde Francia por Agustín Remiro Manero y se repartió el uno de Mayo. Juzgado ante el Consejo de guerra que fue abierto a Valencia el 8 de noviembre de 1941 sería acusado de “..atentado contra la seguridad del Estado y de traición“, Enrique Escobedo fue juzgado en noviembre de 1941 y condenado a muerte junto con otros nueve de los acusados, de los cuales también fueron fusilados Angel Tarín Haro y Enrique Goig Tostado. Los demás condenados a muerte verían su pena conmutada por una detención de por vida.

El 19 de noviembre de 1980 fallece en Alicante Manuel Tenorio Lalo. Nacido en Ayamonte en 1910, desde joven inquieto caminante en pro de la acracia, con continuos arrestos, encarcelamientos, destierros. Condenado a muerte por Franco, luego conmutada. Murió afiliado al sindicato de jubilados de CNT en Alicante.

————————————————————————————

18 de NOVIEMBRE

El 18 de noviembre de 1863 nace en Zuera el científico, naturalista, introductor del darwinismo, fundador de la oceanografía española y simpatizante libertario Odón de Buen y del Cos. Hijo de Mariano de Buen Ropín, sastre de profesión, y de Petra del Cuerpo Corroza, estudió bachillerato becado en el instituto de Zaragoza, ciudad a la que se trasladó su familia para facilitar su educación. Posteriormente, con otra beca, se trasladó a Madrid para hacer la carrera de Ciencias Naturales. Pensionado por el Ayuntamiento de Zuera, amplió estudios con Máximo Laguna y José Macpherson, con los que se inició en los estudios de petrografía en la sierra madrileña. En esta época, y para ayudarse económicamente, comenzó a dar clases particulares, siendo uno de sus alumnos Miguel Primo de Rivera. Durante este período realizó estudios de hierbas y de plantas que incluiría más tarde en los Anales de Historia Natural (1883). Junto a Vicente Castelló, creó el Anuario Científico Español . Después de un viaje a su tierra natal, donde en 1885 se había declarado una epidemia de cólera, de la que murió su padre, lo que le obligó a hacerse cargo de su familia, volvió a Madrid donde recibió la noticia de haber sido seleccionado para realizar investigaciones científicas a bordo de una vieja fragata, Blanche, superviviente de la batalla del Callao. Este viaje, preparado por la Marina de Guerra, había sido pensado para dar la vuelta al mundo como instrucción de guardamarines, pero por razones presupuestarias se redujo a un viaje en dos etapas: la primera por el norte de Europa, y la segunda por el Mediterráneo y el norte de África. En ambos viajes, en los que no faltaron las penalidades, se formó su vocación oceanográfica. Durante este viaje recogió importantes materiales que sirvieron para clasificar, y entre ellos dos especies de isópodos que fueron clasificados, en alusión a él, como Metropontus Bueno y Porcelio Buen . Aficionado a escribir, relató las peripecias del viaje en la obra Kristan a Tuggurt: impresiones de un viaje , obra que él encontró más tarde ingenua y llena de defectos, pero de interés para el público que había comenzado a aficionarse a estos tipo de relatos. Después de este viaje buscó una estabilidad económica que le permitiera casarse, y en 1889, después de otros intentos, obtuvo la cátedra de Zoología en la Universidad de Barcelona, plaza que ocupó hasta 1911 cuando se trasladó a Madrid. Durante su estancia en Barcelona reformó completamente la enseñanza de las ciencias en esta universidad: introdujo material científico avanzado, estableció prácticas de laboratorio y salidas al campo y estableció relaciones estrechas con la Estación Biológica de Banyuls de la Marenda. Sus extensos manuales explicaban los fenómenos naturales con planteamientos evolucionistas y sin tapujos. Introdujo las doctrinas darwinistas en España, pero esto le valió la oposición del cardenal Casañas, que declaró sus enseñanzas heréticos. La oposición del cardenal consiguió su separación de la cátedra, pero fue acogido por el gobierno francés quien lo nombró oficial de instrucción pública. Participó activamente en política, difundiendo ideas republicanas y librepensadores – fue senador entre 1907 y 1910 en las filas de Nicolás Salmerón y concejal de ERC en el Ayuntamiento de Barcelona. Fue colaborador de Los dominical del librepensamiento que dirigía Fernando Lozano y Montes, con la hija de las cuales, Rafaela Lozano Rey, se casó en 1889. El matrimonio tuvo seis hijos varones. Publicó una Historia Natural completa (Zoología, Botánica y Geología) con ilustraciones y grabados que tuvo gran aceptación tanto en España como en América, a pesar de que los sectores más conservadores de la enseñanza promovieron la prohibición de estos libros como contrarios a las doctrinas de la Iglesia católica, que los incluyó en el Índice . Su separación de la cátedra produjo numerosas protestas y revueltas entre los estudiantes, que llegaron a apedrear la casa del obispo y la de otras personas notorias por su clericalismo. Trasladó sus clases en el salón del Centro Federal y continuó con sus salidas al campo, pero los disturbios no cesaban y al final, durante las vacaciones de Navidad, el Gobierno, aconsejado por el general Valeriano Weyler, capitán general de Cataluña, dispuso que retomara sus clases. En 1906 inauguró un laboratorio oceanográfico en Porto Pi y más tarde otros en Málaga, Vigo y Santa Cruz de Tenerife, en los que se formaron generaciones de oceanógrafos. Fundó más tarde el Instituto Español de Oceanografía, iniciando así el campo de la investigación oceanográfica en España. A partir de 1908 realizó una serie de campañas marítimas a bordo del Averroes , barco bien equipado que pertenecía a la Marina de Guerra, y con el que pudo trazar cartas de navegación, estudiar los fondos del Estrecho de Gibraltar y analizar las corrientes, la fauna y la flora mediterráneas. Durante este periodo sumó al proyecto libertario de la Escuela Moderna de Ferrer Guardia, de quien era amigo personal, con otros científicos, entre los que estaban Ramón y Cajal y Martínez de Vargas. Colaboró en su Boletín y se integró a su patronato, impartió numerosas conferencias y escribió cinco libros de Ciencias Naturales, que sirvieron de libros de texto en este centro. En la prensa anarquista, republicana y librepensadora, sobre todo, usó el seudónimo Polemófilo . En 1907 formó parte de la Junta para la Ampliación de Estudios. En esta época recibió numerosos premios y condecoraciones tanto nacionales como extranjeras. En 1910 asistió a Barcelona el I Congreso Librepensador, donde redactó una ponencia en la que reivindicaba una escuela neutra, lo que lo alejó del movimiento pedagógico herreriano. En 1911 se trasladó a Madrid donde continuó su obra pedagógica defendiendo siempre la enseñanza científica, completa y experimental. En esta ciudad se reanudó su amistad con Ramón y Cajal y con su antiguo alumno Miguel Primo de Rivera. Durante todo este tiempo se preocupó también por mejorar Zuera, logrando la creación de una biblioteca pública. El escultor Mariano Benlliure modeló un busto para este centro, del que en su momento fue entregada una reproducción en la Universidad de Zaragoza que la exhibe en su paraninfo como homenaje. Otra copia se encuentra en el mausoleo erigido en Zuera. Durante la dictadura de Primo de Rivera se creó la Dirección General de Pesca, a la que se agregó el Instituto de Oceanografía, y fue nombrado director general, conservando este cargo durante la II República Española. En 1934 le llegó la edad de la jubilación después de cuarenta y cinco cursos de enseñanza ininterrumpido, habiendo pasado por sus aulas 25.000 estudiantes. Sin embargo, no abandona la investigación. La Guerra Civil española le sorprende en Palma trabajando en su laboratorio, y es capturado por los sublevados, después de restar un año encerrado en prisión de los Capuchinos de Palma, es cambiado por la hermana y la hija del general fallecido Miguel Primo de Rivera – en septiembre de 2004, en desagravio, será nombrado hijo ilustre de Palma. Al terminar el conflicto se encuentra en Banyuls-sur-Mer, pero se fue enseguida en México. Odón de Buen y del Cos murió el 3 de mayo de 1945 en el Sanatorio Español de la Ciudad de México. En este país viven todavía la mayor parte de sus numerosos descendientes. El 4 de abril de 2003 sus restos mortales fueron trasladas a Zuera, su pueblo natal, para ser inhumados en un mausoleo del cementerio. En la actualidad un barco del Instituto Oceanográfico Español lleva por nombre «Odón de Buen». La obra de Odón de Buen es muy extensa y se encuentra totalmente dispersa debido al exilio. Además de su magna obra científica, tradujo las memorias de Giuseppe Garibaldi y una biografía de Ignacio Jordán de Asso, además de ayudar en la traducción española de El hombre y la tierra de Élisée Reclus. Odón de Buen redactó sus memorias en Banyuls con 76 años, y fueron guardadas las 1.177 cuartillas por su familia hasta la actualidad. La Biblioteca de Zuera ha emprendido la tarea de recopilar su obra, contando ya con un importante fondo a disposición de estudiosos e investigadores.

El 18 de noviembre de 1910 sale a Gijón el primer número del semanario Acción Libertaria . El periódico, que aparecía los viernes, fue dirigido por Avelino Iglesias, Eleuterio Quintanilla y Pedro Sierra Álvarez. Salieron 27 números hasta el 14 de julio de 1911. A partir del número 23 (16 de junio de 1911) se subtitulará «Periódico anarquista». Prohibido y sin imprenta, fue continuado por Ricardo Mella en Vigo de septiembre a noviembre de 1911 (seis números) – Pedro Sierra y Avelino Iglesias estuvieron encerrados en este periodo por delito de imprenta – y volverá a reaparecer en Gijón del 8 de enero de 1915 al 14 de febrero de 1916 (47 números), con el subtítulo «Periódico semanal”, dirigido por Eleuterio Quintanilla, con el apoyo de Marcelino Suárez y Pedro Sierra . Además de puramente anarquista (Kropotkin), fue también propagador del anarcosindicalismo de la CNT. Contará con numerosos colaboradores, muchos de ellos teóricos del anarquismo internacional. La circular anunciando su salida iba firmado por Mella, Quintanilla, Sierra, Tarrida, Prat, Lorenzo y Rogelio Fernández, y el nombre que se le quería poner era Acción Social. Fue uno de los periódicos más prestigiosos del movimiento libertario de entonces y tuvo que sufrir numerosas denuncias y abusos durante el tiempo que se publicó. Muchos de los artículos fueron de corte antimilitarista y hacían referencia a la Gran Guerra que devastaba Europa. Desapareció por motivos ideológicos. Antes de la etapa de Gijón, tuvo un periodo madrileño, dirigido por Sierra, entre el 23 de mayo de 1913 y el 22 de enero de 1914 (34 números), pero suele considerarse esta etapa como continuación de El libertario. Este mismo título será utilizado numerosas veces posteriormente.

El 18 de noviembre de 1926 nace en Barcelona el anarquista y resistente antifranquista Félix Perpiñán, citado a veces como Feliciano Perpiñá Plan. En 1946 desertó del ejército franquista y marchó a Francia-según otra versión habría podido huir de las cogidas de militantes de 1945 y se habría enrolado en la Legión Extranjera. Militó en las Juventudes Libertarias de París y fue nombrado secretario de la Federación Local de la FIJL. Realizó misiones de enlace entre el MLE del interior y del exilio. A principios de 1947 se incorporó en los grupos de acción libertarios que actuaban en Barcelona. Detenido, fue cerrado y torturado en Lleida y Montjuïc, pero consiguió huir cuando era traslado a la Jefatura Superior de Policía y regresó a Francia. Más tarde se internó en la Península con el grupo guerrillero de Josep Lluís Facerías. Después de intervenir en un asalto en julio de 1948, fue detenido en diciembre de ese año por la policía franquista en el barrio de Sarrià y encerrado en la cárcel Modelo de Barcelona. Identificado como desertor, fue transferido a las autoridades militares y trasladado a Montjuïc. Félix Perpiñán murió el 9 de noviembre de 1948 en el castillo de Montjuïc a causa de las torturas sufridas.

————————————————————————————

17 de NOVEMBRE

El 17 de noviembre de 1866 nace en Leslie (Michigan), en una familia de origen francés muy humilde, el activista atea, librepensadora, antimilitarista y militante anarcofeminista Voltairine de Cleyre. Su madre, Eliza, era una costurera a domicilio y su padre, Auguste de Cleyre, artesano socialista y librepensador, le puso el nombre en honor de Voltaire, pero con el tiempo recluyó a la fuerza su hija adolescente en un convento católico en Sarnia (Ontario), aunque más por necesidad económica que porque hubiera vuelto al seno de la Iglesia. Huyó del convento en dos ocasiones: la primera nadando en Port Huron Michigan y caminando 17 millas, pero su padre la volvió a internado, y la segunda escapó con éxito y nunca volvió, en total estado tres años y medio cerrada, tiempo en el que aprendió francés y tocar el piano. Esta experiencia, junto con los lazos que su familia tenía con el movimiento abolicionista y el Underground Railroad – el Ferrocarril Clandestino era una red de rutas furtivas construidas por los esclavos afroamericanos para huir y refugiarse en los Estados del Norte y en Canadá con el apoyo los abolicionistas blancos -, sumado a la pobreza con la que creció y la influencia de las ideas librepensadoras, hicieron de ella una atea y radicalizaron su forma de pensar. Cuando dejó el convento ponerse de institutriz, dando clases particulares de música, de francés, de escritura y de caligrafía, actividades que le permitieron ganarse durante toda su vida. Comenzó a implicarse en el movimiento librepensador, especialmente anticatólico y anticlerical, también al salir del convento, realizando conferencias en nombre de la la American Secular Society y escribiendo artículos en los periódicos del libre pensamiento – del The Progressive Age , fue Fue redactora jefe. A principios de los años 1880, se vio influenciada por Thomas Paine y sobre todo por Mary Wollstonecraft, así como por Henry David Thoreau, Big Bill Haywood, Clarence Darrow, y más tarde por Eugene Debs. Se convirtió anarquista después de la ejecución, el 11 de noviembre de 1887, los cuatro anarquistas de los hechos de Haymarket. En esta época empezó a destacar como una excelente oradora, poseedora de un talento literario excepcional, y estuvo bastante unida a Emma Goldman, Alexander Berkman y Lucy Parsons. Después empezó a frecuentar los anarquistas individualistas y adoptó este punto de vista libertario, especialmente en cuanto a los temas de la propiedad – de la que era partidaria, y que le llevó discusiones con Emma Goldman, partidaria de la abolición de la propiedad privada y la instauración del comunismo económico – y de la libertad, pero se calificó como «anarquista sin adjetivos” y trató siempre de armonizar las diversas facciones libertarias siempre que fueran antiestatista y anticapitalistas. En esta época colaboró en Liberty , el periódico de Benjamin R. Tucker. También fue partidaria de la «acción directa» como forma de lucha. Por lo que respecta a su anarcofeminisme, luchó contra los ideales de belleza que atizaban las mujeres a deformar sus cuerpos y las prácticas educativas sexistas; también luchar contra la violencia doméstica y las violaciones dentro del matrimonio.Como antimilitarista se mostró fuertemente en contra de los ejércitos en tiempo de paz, ya que lo único que hacen es que las guerras sean más probables, e hizo un llamamiento a la insumisión. Muy próximo intelectualmente a Dyer D. Lum, que acabó suicidándose en 1893, y T. Hamilton Garside, de quien estuvo locamente enamorada. El 12 de junio de 1890 tuvo un hijo, Harry, con el librepensador James B. Elliot, pero como no se encontraba capacitada para ser madre ni física, ni emocionalmente, ni económicamente, Harry fue subido a Filadelfia por su padre que se había separado de Voltairine, madre e hijo tuvieron muy poco contacto, pero Harry adoraba su madre y su primera hija la bautizó Voltairine. De naturaleza enfermiza y depresiva, De Cleyre intentó suicidarse al menos en dos ocasiones. En 1892 fue una de las fundadoras de la Ladies Liberal League, una organización de librepensadores que trataba temas feministas (sexualidad, aborto, sexismo, etc.) Y temas sociales (criminalidad, socialismo, anarquismo, etc. ) también participó en la creación del Club de Ciencia Social, grupo anarquista de discusión y de lectura. El 19 de diciembre de 1902 sobrevivió a un intento de asesinato, del que salió gravemente herida con tres disparos, por parte de Herman Helcher, un antiguo alumno enloquecido que la asediaba ya quien se negó a reconocer ante la justicia como buena libertaria tolstoianos. En 1905 abrió, con altas compañeras anarquistas (Natasha Notker, Perle McLeod, Mary Hansen, etc.) La Biblioteca Revolucionaria, que prestaba obras radicales a los obreros suscritos por una módica cantidad. En este periodo viajó en dos ocasiones a Europa de gira propagandística y en Inglaterra hizo contacto con los círculos de exiliados rusos, españoles y franceses, además de hacer amistad con destacados militantes. Durante la primavera de 191, en un momento de crisis anímica, sacó coraje y apoyó la revolución mexicana y especialmente el pensamiento y la acción de Ricardo Flores Magón, haciendo conferencias, recaudando fondos para los libertarios mexicanos y distribuyendo Regeneración , su órgano de expresión. Colaboró en infinidad de publicaciones. Entre sus obras podemos destacar The drama of the nineteenth century (1889), In defense of Emma Goldmann [sic] and the right of expropriation(1894), The past and future of the Ladies Liberal League (1895), The gods and the people (1898), The worm turns (1900), Det anarkistiske ideal (1903, en sueco), Crime and Punishment (1903), McKinley s assassination from the Anarchist standpoint (1907), Anarchism and american Traditions (1909), The dominante ideal (1910), Direct action (1912), Sex Slavery (1914, póstumo), The first mayday: the Haymarket Speech, 1995/10 (1980, póstumo), entre otros. También realizó traducciones del yiddish al inglés, obras de Jean Grave, artículos del castellano y también hizo la versión inglesa de La Escuela Moderna de Ferrer Guardia, que tuvo mucha influencia en el desarrollo de la pedagogía libertaria en Estados Unidos. Sus obras se han traducido a varias lenguas. Voltairine murió el 20 de junio de 1912 en el St. Mary of Nazareth Hospital de Chicago de una meningitis séptica y fue enterrada cerca de los Mártires de Haymarket, en el Cementerio Waldheim de Forest Park; dos mil personas le dijeron el último adiós.

afusellatsEl 17 de noviembre de 1939, ante la indignación de los vecinos por tanta venganza y por la presencia en la ciudad de una horda de fascistas ávidos de sangre llegados de diferentes lugares, son ejecutados por los franquistas en Orihuela, después de haber sido juzgados el 14 de septiembre en el colegio santo Domingo, un numeroso grupo de antifascistas cuyos identidades corresponden a la de los oriolanos Emilio Ros Dolón, delegado por Torrevieja al Pleno regional de la CNT levantina en enero de 1938, de 37 años; Antonio Pujazón Sarnos, joven sindicalista de 30 años y ferroviario confederal en Orihuela, donde había sido uno de los fundadores de la CNT en Orihuela en los primeros años 30 – aunque malagueño de origen-, y que en los meses de la guerra había sido miembro del Comité Popular Antifascista, cargo desde el que había salvado la vida a varios fascistas locales, y luego consejero del Comité Municipal; también estaban Luis Carrión Pastor, empleado de 49 años; el estudiante de 22 años, Monserrat Castillo Costa; Juan Pérez García, albañil con 47 años, y los jornaleros Manuel Grau Ruiz con 46 años y Francisco Roca Martínez con 33. También consta en la saca Ginés Cañavate Conesa, herrero de 36 años, militante de UGT y del PCE, que había sido presidente del Sindicato de la Alpargata y secretario de agitación y propaganda del PCE desde 1934, y que formó parte del comité de organización de las Milicias Antifascistas de Elche, marchando voluntario y siendo elegido capitán del Batallón Elche, antes de formar parte de la 42 Brigada Mixta. También encontramos al que había sido joven maestro nacional en Almoradí y luego miliciano en el frente, Ricardo Martinez Fabregat, de 30 años. También fueron fusilados ese día los antifascistas de Redován, Luciano Ruiz Gómez, jornalero y miembro del Comité Revolucionario Local, con 45 años, Jose Cartagena López, agricultor de 47 años y Luciano Ruiz Gómez, jornalero de 45. De Jacarilla constan Antonio Jumilla López, jornalero de 33 años y José Galvez Galvez, agricultor con 42; de Catral, José Rodríguez García, albañil de 26 años, y de Benferri, el jornalero José Mateo Rabasco, con 24 años. Ese mismo día en el campo de la Bota barcelonés, sería ejecutado por los franquistas Vicente Serna Juan, peletero, militante de CNT-FAI en Barcelona que había nacido en Albatera en 1907.

00_CNT 1910El 17 de noviembre de 1966 fallece en París Manuel Juan Juan, vecino de Albatera de 73 años y calderero en la CNT barcelonesa desde 1911. Parece que recaló en Elche, dónde había sido uno de los integrantes del grupo anarquista Los Antijudas, fundado a mediados de 1911 y estuvo al frente del comité pro-Presos a principios de 1912. A mediados de ese año, aparece como uno de los fundadores del periódico Liberación, iniciativa en la que participaban varios agrupaciones libertarias de la localidad. Un homónimo presente defendiendo una de las ponencias del III congreso de la FNA celebrado en Úbeda en 1915. Reacio a cumplir el servicio militar fue enviado a una compañía disciplinaria y deportado a Marruecos (1916-1920). En Barcelona a principios en los primeros años 20, laboró en la clandestinidad y pobló las listas negras de la patronal. Iniciada la guerra, fundó el taller confederal nº 1 que fabricó camiones blindados y con Vicente Pérez Combina equipó camiones de sanidad e higiene. Tuvo problemas en 1937, acusado de sabotaje por el stalinismo, de los que le sacó Amador González. Exiliado en 1939, militó en la CNT de Fumel, y en SIA.

El 17 de noviembre de 1980 falleció en el exilio francés de st. Henri -Marsella- el alicantino Fernando Mas, militante confederal ya desde los años de la dictadura de Primo de Rivera, cuando marchó exliado por primera vez a Francia.

————————————————————————————

16 de NOVEMBRE

El 16 de novembre de 1890 neix a Elda el destacat anarquista i anarcosindicalista Manuel Sirvent Romero. Fill d’una família de jornalers del camp, no va anar molt a l’escola i de molt jove recorregué la comarca buscant feina. En 1897 entrà com a aprenent de sabater. En 1908, mentre feia feina a Almansa, s’introduí en el pensament socialista de la mà del mestre laic José Lorite i el 25 d’octubre d’aquest any fundà a Elda l’Agrupació Socialista i molt probablement la societat La Solidaridad. 1910 el troba ara a Barcelona, on fou responsable del grup «Cultura». De tornada a Elda el 1911, després d’abandonar totalment el pensament socialista, s’integrà en el grup anarquista «Los Invencibles», al voltant de José Gil, llavor del que sería la societat de sabaters La Racional. En 1913 s’uní lliurement a la seva cosina Dolores, que esdevindrà sa companya durant tota sa vida i amb qui tindrà quatre infants, tres dels quals suraren (Amor, Luz i Redención). L’agost de 1913, sense feina pel boicot de la patronal que el vol castigar per enterrar civilment sa mare, viure en amor lliure amb una cosina i militar en l’anarquisme, marxà a Barcelona. Tomás Herreros Miquel i Manuel Buenacasa Tomeo el van introduí en el moviment llibertari català i ingressà en el Sindicat del Calçat de la «Sociedad La Armonía», de la qual va ser nomenat tresorer. En 1914 entrà com a redactor del periòdic antimilitarista de Sabadell Regeneración, d’Eusebi Carbó i Carbó, i a formar part de l’Ateneu Sindicalista de Barcelona. En 1915 retornà a Elda i aconseguí que Carbó i Antonio Loredo Martínez establiren vincles amb el sabaters de La Racional i s’encarreguessin de l’escola i del periòdic confederal d’aquesta localitat, La Guerra Social. Novament el boicot patronal l’obligà a marxar i s’establí a Villena, on en aquest mateix 1915 fundà el grup anarquista «Paso a la Anarquía», i més tard marxà de bell nou a Barcelona. Amb Gastón Leval, Fortunato Barthe i Basilio Artal, milità en el grup anarquista barcelonès «Los Hijos del Pueblo» i formà part del comitè de la societat de sabaters. En 1917 s’integrà en la comissió presidida per Tomás Herreros encarregada d’organitzar una conferència nacional de grups anarquistes en ple moment revolucionari i durant la vaga insurreccional d’agost d’aquell any lluità a les barricades. El juny de 1918, durant la vaga de sabaters que durà tres setmanes, va fer un míting amb Ángel Pestaña Núñez i Josep Viadiu Valls. Buscat per la policia, es refugià un temps a Saragossa. El juny d’aquest 1918 assistí al Congrés de Sants de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i participà en la creació del Sindicat Únic de la Indústria de la Pell. El març de 1919, durant la vaga de la Canadenca, va ser detingut i empresonat a Montjuïc. Després d’un temps deportat a Extremadura, abandonà Barcelona i s’establí a Villena, on realitzà tasques sindicals afiliat a la UGT, ja que no havia sindicat anarcosindicalista a la localitat, i entrà a formar part del Comitè Executiu Local d’aquest sindicat socialista. Presidí un míting contra l’encariment de vida. Cap al 1921, sota el pseudònim de Un noi audaz, col·laborà en el periòdic Redención d’Alcoi i a Villena fundà un sindicat afiliat a la CNT, fet pel qual va ser amenaçat de mort per un oficial de la Guàrdia Civil del poble i retornà a la Barcelona en plena època del pistolerisme. El juliol de 1922, com a delegat de Sant Pere Pescador, assistí a la Conferència Extraordinària de la CRTC a Blanes i aquest mateix any entrà a formar part, com a representant del Sindicat de la Pell, del Comitè Nacional confederal. El desembre de 1922 participà en la Conferència Regional de Grups Anarquistes de Barcelona. A començaments de 1923 va fer una gira propagandística pel País Valencià per recaptar fons per mantenir la defensa armada contra el Sindicat Lliure i una gira arreu de l’Estat per explicar el projecte d’acció revolucionària de la CNT. A mitjans de 1923 substituí el secretari nacional de la CNT Bartolomé Viñas, que s’havia ferit accidentalment amb la seva arma, i convocà un Ple de Federacions de Regionals a València a començaments d’agost el qual decidí traslladar la secretaria nacional confederal a Sevilla. El setembre de 1923 abandonà Barcelona i s’establí a Villena i poc després a Elda, on es guanyà la vida com a representant de llibres i on fou nomenat president del sindicat ugetista, únic legal. Detingut, va ser deportat a peu fins a Motilla del Palancar i romangué tancat quatre mesos a Conca capital, essent alliberat a començaments de 1925. Després d’una temporada a Elda, des d’on va enviar diners per a la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials», en 1925 retornà a Barcelona. Entre 1925 i 1927 patí alguns mesos de presó. En 1927, segons alguns, participà activament en la creació de la FAI i assistí a la seva reunió fundacional a València, però sembla que no va ser així. El juny de 1930 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, amb Progreso Alfarache Arrabal de secretari. També va ser secretari de la Comissió de Relacions de la FAI i, amb aquest càrrec, encarregat de dialogar amb Fermín i Galán i altres militars amb la finalitat de derrocar Primo de Rivera. Al final de la dictadura d’aquest es mostrà força actiu i ocupà diversos càrrecs orgànics: vaga de metal·lúrgics i portuària de Sagunt, organitzador d’un Ple Regional de grups anarquistes del País Valencià celebrat a Villena, gira valenciana en representació del comitè revolucionari, membre del Comitè Peninsular de la FAI, assistència al Ple Regional de Llevant en representació del Comitè Nacional de la CNT, míting a Vitòria amb Sebastià Clarà i Isaac Puente, etc. El Comitè Revolucionari el va enviar per trobar-se amb Ramón Franco a Madrid per tractar temes insurreccionals; després d’aquesta entrevista, el 10 d’octubre de 1930 va ser detingut a Alcázar de San Juan de camí a València i empresonat fins al març de 1931. Un cop lliure, aquest mateix any presidí el Sindicat de la Pell, càrrec que abandonà per entrar en el Comitè de Relacions de la Federació Nacional d’Indústria de la Pell. El juny de 1931, durant la Conferència Peninsular de la FAI, la seva acció conspiradora va ser desaprovada i se li va prohibí exercir càrrecs durant mig any. El seu paper també va ser durament criticat durant el Congrés de la CNT d’aquell any. Marginat per alguns sectors, va ser enviat pel Comitè Nacional de la CNT per participar en un míting a València a favor dels presos, juntament amb Libertad Ródenas i Juan Rueda López, però el grup anarquista local li va prohibí l’accés a la tribuna. L’abril de 1932 representà el Sindicat de la Pell en el Ple Regional de Catalunya celebrat a Sabadell. L’1 de maig de 1932 va fer un míting amb Bru Lladó Roca a Saragossa, pel qual el jutjat de la capital aragonesa el reclamà per processar-lo per injúries; detingut el 4 d’agost de 1932 a Barcelona, va ser alliberat el 12 d’aquest mes. En aquesta època va fer una gira propagandística per Aragó i les Illes Balears. L’estiu de 1932 va estar tancat un temps a la presó Model de Saragossa. Sembla que visqué uns temps a les Illes Balears. Després tingué problemes amb alguns militants del ram de la pell i es va veure obligat a abandonar el sindicat entre 1933 i 1935, muntant un taller de sabateria amb altres obrers anarquistes. El juliol de 1936 lluità a les barricades barcelonines contra l’aixecament feixista. En el període revolucionari participà activament en el procés col·lectivitzador. Va ser nomenat secretari, amb Tomás Ruiz Morales, de la Indústria Socialitzada del Calçat i l’octubre de 1936 assistí a la Conferència de la Pell entre la CNT i la UGT celebrada a València. En aquesta conjuntura, s’oposà a la participació confederal en els governs estatals. El març de 1937 presentà la seva dimissió en la Indústria Socialitzada del Calçat en desacord a certes orientacions polítiques. Treballà després als tallers d’aeronàutica de Sabadell i es presentà voluntari en una missió secreta de muntatge d’avions de combats a Vilabertran, a prop de Figueres. El gener de 1939 intentà creuar la frontera per la Jonquera, però hagué de retornar a Figueres i a Olot. El febrer, finalment, creuà els Pirineus amb la Retirada. A França patí els camps de concentració (Arle, Sant Cebrià, Agde, Gurs, Setfonts) i el febrer de 1940 s’allistà en una Companyia de Treballadors Estrangers que fou destinada a diversos indrets (Sent Medard de Jalas, Mamisan, Bula de Terranera i Campossí). Detingut per les tropes alemanyes a Rennes, va ser enviat a la base submarina de Brest per treballar en el reforçament de dics, a Cherbourg i finalment confinat entre el 22 de febrer de 1942 i el 21 de juliol de 1944 a l’illa anglonormanda d’Alderney. Després de l’Alliberament s’establí a Rennes on ajudà a la reorganització llibertària, fundant la seva Federació Local de la CNT. El març de 1945 dirigí Libertad, butlletí setmanal regional del moviment llibertari espanyol a Bretanya. A partir de l’1 d’abril entrà a treballar com a cambrer a les cantines d’una base de l’Exèrcit nord-americà a Rennes. A començaments de maig de 1945 representà la Federació Local de Rennes en el I Congrés de la CNT en l’Exili celebrat a París. Va ser membre del Comitè Regional de Bretanya i el seu representant en la Junta Española de Liberación. A finals de 1945 s’establí a París, on milità en la CNT i en el grup anarquista «Los Cosmopolitas» de la FAI. L’octubre de 1947 fou delegat per Nanterre, Amiens i Nancy al Congrés de Tolosa de Llenguadoc. L’agost de 1948 enviduà i passà a viure amb son fill Amor. En 1961 una hemiplegia del costat esquerre el va impossibilità per a tasques orgàniques. Manuel Sirvent Romero va morir l’1 de desembre de 1968 a Orsay i va deixar unes memòries inèdites que va escriure als anys seixanta (Un militante del anarquismo español (1890-1947), que abracen fins al 1948 i de les quals es prepara una edició crítica a càrrec de Joël Delhom Kervréhan.

00_grupolibertarios-Elx 1935El 16 de noviembre de 1938 Ginés Maciá Antón fue sustituido como Consejero Municipal en Elche por Jaime Román Lloret, anarquista y zapatero de una conocida saga familiar libertaria en la localidad, ya que sus hermanos Antonio y Diego, también desempeñaron tareas orgánicas en aquellos años. Afiliado a la CNT desde muy joven, en 1917 fue iniciador del grupo anarquista Juventud Ácrata. Participó en el crecimiento de la CNT ilicitana en los años republicanos y en 1931, colaboraba en Cultura y Acción. Elegido presidente de la Agrupación Obrera de Trabajadores de Elche y su Radio, adscrita a la CNT, en julio de 1936. Había de asumir las responsabilidades como consejero municipal, había desempeñados cargos en Agricultura; y luego de Festividades y Espectáculos. Padeció cárcel en la posguerra y le fue aplicada la Ley de Responsabilidades Políticas.

El 16 de noviembre de 1939 fueron fusilados por los franquistas, frente a las tapias del cementerio de Monòver, un grupo de antifascistas de la comarca detenidos al final de la guerra y encerrados en el campo de concentración de la localidad. Todos sus nombres son, María Bellod Pérez, militante confederal y de Mujeres Libres en Elda, con 27 años; Juan García Torres, albañil de Hellín y militante confederal en Elda de 47 años; Manuel Gómez López, zapatero confederal en Elda, con 36 años; el albañil de Elda José Lledó Dura, con 38, Elias Ibañez Morcillo, militante confederal en Elda, aunque nacido en tierras de Albacete en 1917 y que dejó algunas colaboraciones periodísticas en La Verdad de Villajoyosa; el joven impresor y periodista confederal Antonio Martínez Moya, redactor de Crisol de Monòver y colaborador durante la guerra de Nuevo Rumbo de Elda, Liberación de Alicante y Acero de Monòver; Pedro Iñiguez Valiente, zapatero confederal en Elda de 33 años; Francisco Mateo Cerdán, zapatero de Elda y militante confederal con 25 años; el camarero albaceteño y militante confederal en Elda, Domingo Valentín Martínez, con 27; el zapatero de Salinas, Joaquín Almiñana Fuentes de 29 años; los antifascistas de Monòver Vicente Barbera Tordera, cañicero de 52 años, José Esteve Santa, agricultor de 48, Antonio Llorca Poveda, jornalero de 39, el barbero Evaristo Maqueda Payá de 34 años y el chofer Sixto Navarro Perez, con 26 años; el jornalero de Pinoso Luis García Brotons, con 34; el panadero de Petrer, Rosendo García Montesinos, de 39, y el jornalero de Novelda, Luis González Gil, de 23 años.

————————————————————————————

15 de NOVEMBRE

El 15 de novembre de 1901 surt a Barcelona el primer número de La Huelga General. Periódico Libertario. Fundat i finançat pel pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser dirigit per Ignasi Clarià i el publicava clandestinament Batllon en una editorial catòlica. En principi sortia cada deu dies, però a partir del número 8 va ser quinzenal, i es van publicar 21 números fins al 20 juliol de 1903, quan la redacció es va embarcar en el projecte del diari Tierra y Libertad. Entre febrer de 1902 i gener de 1903 no es va publicar perquè va ser suspesa per les autoritats arran de la vaga general de febrer de 1902, que va acabar amb sis mort, i on Clarià mateix va ser greument ferit. El periòdic feia publicitat de la tàctica de la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social i va ser molt perseguit per subversiu, patint Clarià diversos processos i empresonaments. Hi van publicar articles habitualment a més de Ferrer i Guàrdia –que signava sota el seu pseudònim maçònic Cero–, Anselmo Lorenzo i José López Montenegro; també van col·laborar Bonafulla, Castellote, Salvochea, Reclus, Tárrida, Robin, Claramunt, Conelissen, Grave, Hamon, Kropotkin, Malato, Mella, Nieuwenhuis, Pert, Parf-Javal, Soledad Gustavo, Tailhade, etc. L’1 de desembre de 1901, Ferrer i Guàrdia va escriure una carta a Kropotkin anunciant-li el pagament d’un article, carta que constitueix l’únic manuscrit de Ferrer on es comprova la seva connexió amb aquesta publicació. A més a més el periòdic va editar una col·lecció de 14 fullets monogràfics, «Biblioteca de La Huelga General», dedicats a difondre els postulats i les tàctiques del sindicalisme revolucionari francès teoritzades per Fernand Pelloutier, amb obres de Lorenzo, Pert, Robin i Reclus, entre d’altres. Per l’octubre de 1904 va reaparèixer clandestinament un únic número, editat pretesament a París, però probablement imprès a Barcelona, amb un caràcter «exclusivament revolucionari d’acció» i que apel·lava al magnicidi i a la destrucció total de la societat existent, i on tots els articles anaven sense signar. En 1910 Anselmo Lorenzo va recopilar els editorials escrits per Ferrer i Guàrdia en un fullet reivindicatiu titulat Ferrer y la huelga general. En 1975 es va publicar una edició facsímil de la col·lecció prologada per Diego Abad de Santillán.

Pel novembre de 1904 surt a Barcelona el primer número del periòdic neomaltusià anarquista Salud y Fuerza. Revista mensual de la Liga de Regeneración Humana. Procreación consciente y limitada. A partir del número 5 (setembre de 1906) portarà el subtítol «Revista mensual ilustrada de la Liga de Regeneración Humana» i des del número 46 (1912) «Revista mensual neo-malthusiana». Creat pel metge Avelino Luis Bulffi de Quintana, va ser durament perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques i suspès en diferents ocasions i durant diversos mesos. Durant els intervals, va ser substituït per la revista El Nuevo Malthusiano. L’abril de 1909 la Clínica de Salud y Fuerza del carrer Urgell de Barcelona, seu de la Lliga de la Regeneració Humana i gabinet d’assessorament gratuït per a la prevenció d’embarassos, va ser tancada definitivament per les autoritats i Luis Bulffi empresonat. Hi van col·laborar José Alarcón, Émile Armand, Fortunato Barthe, Bellamy, Luigi Berta, Brochón, Luis Bulffi, Lorenzo Cabós, René Chaugui, José Chueca, Corday, Mariano Costa Iscar (Antonio Faciabén), Delastre, Manuel Devaldés, Drisdrale, Juana Dubois, Juan Gallego Crespo, Emilio Gante, Vicente García, Grandidier, H. Grau, Antoni Guàrdia, Ángel Guerra, G. Hardy, Lanoff, Juan Lazarte, Lericolais, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Miguel Martínez, Maymón, Félix Nieves, Lorenzo Pahisa, Pastrejo, Madeleine Pelletier, Potier, Josep Prat, Rafael, Recasens, Paul Robin, Horacio E. Roqué, Satler, Suñé, Frank Sutor i Zuriaga, entre d’altres. Es van publicar 60 números fins al 1914. També edità diversos fullets de diferents autors (Luis Bulffi, René Chaughi, Alejandra David, Manuel Devaldés, G. Drysdale, M. Dubinsky, Sébastien Faure, Pietro Gori, Jean Grave, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Juan de l’Ourthe, A. Pellicer, Josep Prat, M. Rey, Paul Robin, J. Rutgers, J. Sergi, etc.).

00_Casa de los Sindicatos y de la Federación Regional Levantina de la Confederación Nacional del Trabajo_Valencia 1936El 15 de noviembre de 1936, intervino en el mitin final del Pleno Regional de Sindicatos levantinos de CNT, celebrado en Valencia, Pablo Monllor -a veces nombrado Monyor-, veterano militante alcoyano y que por entonces era secretario del Comité Regional. Había sido secretario general desde los años del treintismo, defendiendo posiciones moderadas, ayudando mucho a apagar las divergencias surgidas entre confederales en los años republicanos. Así, desde Alcoy colaboró en Despertad!, en 1929, y en julio de 1931, había mitineando en Alcoy con Mira, Barberá y otros, y de nuevo en mayo de 1932 y en septiembre de 1934 en nombre de los Anexos del Textil de la CNT. Al final de la guerra seguiría en la secretaría levantina y siempre en su puesto del subcomité Nacional de Valencia. Sería elegido secretario del Comité Nacional de CNT en marzo de 1946, pero no aceptó alegando que la policía lo conocía. Por otro lado, rechazó, propuesto por CNT del interior, la cartera de Información en el gobierno Llopis porque afirmó que prefería luchar en España

afusellamentEl 15 de noviembre de 1939 tuvo lugar en Alicante el fusilamiento de un numeroso grupo de antifascistas detenidos al final de la guerra. Los franquistas asesinaron en serie ese día a los alcoyanos Ricardo Baeza Chancleto, militar de 28 años, a Evaristo Botella Jordá, oficinista de 29 y a Emilio Rodríguez Carbonell, empleado de 28 años; al albañil de Banyeres Francisco Berenguer Estenaga, con 29 años; al papelero de Cocentaina Raimundo Cots Alonso, de 32 años; al agricultor de Tibi Rafael García Segura, de 47; a Vicente Rico Mollá, jornalero y militante de CNT en Castalla, con 36 años; al peletero socialista de Petrer Salustiano Espí Reig, de 24 años, a Francisco Maestre Payá, abogado de IR de Elda y vocal del Tribunal Popular nº2 de Alicante con 46 años; a Carlos Jorquera Martínez, barbero de Alicante de 25 años, al albañil de El Vergel Francisco Salort Cristóbal, de 23 años; al paleta de Relleu Antonio Rech Picó, de 30 años. La saca afectó a militantes antifascistas ilicitanos como Pedro Escalante Coves, zapatero de 32 años, Manuel Granados Irles, chófer de 54, Onofre Núñez Cantos, empleado de 39 años y Francisco Valero Quiles, panadero de 27 años; a los antifascistas de Rojales José Pastor Navarro, jornalero de 38 años, Jesús Cartagena Gil, carpintero de 48 años y al agricultor de 35 años Manuel García León; al agricultor de Almoradí Manuel Hurtado Hurtado, de 30 años; al también agricultor de la cercana Callosa de Segura, Cayetano Manchón Sarabia, con 37 años, y al carpintero de Torrevieja Antonio Martínez Sala, de 28 años. También fueron fusilados junto a ellos un grupo de presos de otros puntos como José Acosta Tellez, empleado de Jerez, a los tejedores José Feliu Fernández, de Formentera, y a Francisco Boades Soler, de Girona, y a los metalúrgicos José Martí Guillen, de Nules y a Etelvino Vega Martínez, de Mieres. Lejos de Alicante, en el campo de la Bota barcelonés, fue fusilado ese mismo día Jaime Soler Lloret, maestro confederal de Villajoyosa y secretario municipal en Manresa durante la guerra, con 41 años.

————————————————————————————

14 de NOVEMBRE

E00_fusilamientosl 14 de novembre de 1940 fou afusellat pel franquisme a Alacant l’antifeixista Miguel Bernabeu Barceló, jornaler confederal de la Vila Joiosa amb 49 anys. El mateix día, lloc i botxins, tot just un any desprès, fou afusellat l’alcoià Antonio Javaloyes Lavirgen, fuster i militant de la CNT amb 24 anys. Per últim, el 14 de novembre de 1942, també a Alacant, fou afusellat Antonio Soler Peris, pagés d’Ondara amb 33 anys.

El 14 de novembre de 1949 fou assasinat per la guardia civil l’anarcosindicalista José Bartobillo al pont de Vilada a Berga en aplicació de la lley de fugues. José fou treballador de les mines de Figols, i va estar relacionat en la guerrilla de Massana. Tenia 25 anys. El mateix dia caiguè José Puertas naixcut a Granada i afincat a l’Alt Llobregat on tambè traballava de miner. Va morir afusellat, desprès que ser torturat per la guardia civil.

————————————————————————————

13 de NOVEMBRE

El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada l’anarquista Pere Marbà i Cullet –gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel– i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d’una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d’adolescent pogué assistir a classes a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d’Amics del carrer d’Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d’obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s’afilià a la secció d’Igualada de la FRE de l’AIT. Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l’anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquesta època entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l’agrupació coral L’Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s’apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d’home d’estam i de cotó de Josep Casadesús, feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la FRE, la Societat d’Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d’agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d’Igualada, creà el Grup Lliurepensador d’Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s’establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l’aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l’Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l’organització del «congrés ampli» del Pacte d’Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l’Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l’atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l’anomenat «Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets. En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l’1 de novembre d’aquell any va ser alliberat, formant part d’un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l’homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l’historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l’AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

00_PROA_capceleraEl 13 de novembre de 1931 va eixir a Elda el primer nùmero de Proa, capçalera anarquista publicada a Elda en dues èpoques, la primera entre 1931 i 1932, força irregular on només se conserven 2 números (nº 28 y 29); i una segona on sortiren com a mínim 17 números. Fou sempre òrgan d’expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball – Associació Internacional dels Treballadors, i el periòdic era propietat del Sindicat Únic de Treballadors d’Elda. Els administradors de la publicació foren Carlos Vera (1ª época) i Antonio Esteve o José Juan Romero (2ª época). Hi van col·laborar a la primera etapa, Juan Rovirosa i Antonio Rubio, Cristobal Parra, Antonio Martínez, Pedro Sánchez i Expedito Durán; i a la segona, dirigit per Fontaura i subtitulat Semanario de doctrina, crítica y combate, hi apareixen Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. L’ùltim nùmero existent fou el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques.

El 13 de novembre de 1984 mor a Fàbregues, a prop de Montpeller, la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a Quintanilla. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d’Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en SIA. Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills –Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals– i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Va morir de càncer després d’haver-se traslladat a casa de sa filla a Fàbregues des de feia un temps.

————————————————————————————

12 de NOVEMBRE

Boters_c._1900_AHPNEl 12 de novembre de 1882 finalitza el Xè congrés nacional de la Federació d’Oficials Boters celebrat a Tarragona, començat el 6 del mateix mes, on varen asistir pels noranta boters federats de la secció d’Álacant els alacantíns Amador Martínez, que asolí el cárrec de delegat consultor i Lorenzo Aragones, que parla també de les dificultats que la seva secció tindria si s’adoptes l’idioma castella com oficial per a la Federació, i alhora va integrar la sub-comissió pericial que es va establir a Alacant. Ell mateix, fou triat el gener de 1897 vicepresident de la secció de boters d’Alacant i va formar al comité de vaga de l’ofici a la primavera del 1900. Lorenzo Aragones va morir a Alacant el 20 de setembre de 1910.

Jose AparisiEl 12 de noviembre de 1893 nacía en Alcoi José Aparisi Ivars, anarquista y sindicalista alcoyano activo desde su juventud y que fue iniciador del grupo Juventud Rebelde Anarquista, 1911-1915, con Vicente Tortosa y Francisco Vilaplana. En 1920 era tesorero de la CNT alcoyana. Adscrito a la vertiente treintista en los años republicanos, fue director de Boletín (1935-36). Durante la guerra se responsabilizó del armamento confiscado en el cuartel de Alcoy, y más tarde encabezó el departamento de fabricación Textil e hizo un estudio sobre la marcha de la Industria textil colectivizada. Realizó muchos viajes, dando conferencias y fue concejal del Ayuntamiento, lo era en 1939. Al final de la guerra fue uno de encargados de rendir la ciudad, se le detuvo un par de días después, sin sufrir represión y pasó un tiempo en prisión. En la década de los 40 rechazó la oferta franquista de sumarse al Sindicato Vertical. Siguió ejerciendo su oficio, y fue detenido en 1947 en una redada contra la CNT en el Comptat y el Alacantì. Reconstituida la CNT tras Franco, se afilió de nuevo. Falleció en Alcoi el 1 de junio de 1993.

El 12 de novembre de 1940 fou afusellat pels franquistes a Barcelona Salvador Rostoll Lloret. Naixcut a Altea el 1892, fou mariner d’ofici adscrit a la CNT de Barcelona.

El 12 de noviembre de 1970 muere en Lieja el confederal de Linares José Zaez. Militó en las JJLL y en el sindicato metalúrgico de CNT. Durante la guerra participó en la defensa de Linares, desde noviembre en Madrid y desde principios de 1937 como tornero de aviación en Alicante. Exiliado en marzo de 1939, anduvo por Orán, Bogari, compañía de trabajadores en Colomb-Béchard hasta que se le llevó a trabajar en su oficio en Oudja (Marruecos). Más tarde residió en Casablanca y por último en Bélgica. Dos anos en el comité confederal de Lieja.

————————————————————————————

11 de NOVEMBRE

L’11 de novembre de 1887 és executat a la presó del comtat de Cook l’antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Havia nascut el 20 de juny de 1848 a Montgomery i descendia d’immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d’articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys». Més tard es penedí d’haver fet costat l’esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s’instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d’una mexicana afroamericana i d’un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s’afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d’inspiració maçònica. També s’adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party. En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s’havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d’aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l’SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l’electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s’adherí a l’AIT i, sota la influència dels anarquistes de Lió, fundà amb cinc companys la International Working People’s Association, també coneguda com «Black International». En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L’1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L’endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l’ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha, on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L’advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l’ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d’agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d’Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l’endemà a la presó del comtat de Cook. Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

00_pascual-pla-beltran-1El 11 de noviembre de 1908 nace en Ibi el poeta comunista Pascual Pla Beltrán. De origen humilde y sin formación escolar, en 1928 marchó Valencia, donde encontraría el ambiente cultural e intelectual necesario para su formación autodidacta. Proclamada la República, se afilió al Partido Comunista, integrándose en la Unión de Escritores y Artistas Proletarios. Declarada la guerra civil, su vinculación con los intelectuales antifascistas se incrementó, colaborando en publicaciones como El Mono Azul y Hora de España, entre otras. Participó activamente en el II Congreso de Escritores celebrado en Valencia en 1937  donde conoció y entabló amistad con Nicolás Guillén, Josep Renau, Vicente Huidobro y Bertolt Brecht. Detenido por los franquistas en Alicante, estuvo internado en el campo de Albatera. Condenado a muerte, la pena le fue conmutada, saliendo de prisión en 1946. Permaneció en España hasta 1955, tiempo en el cual su obra se publicó bajo seudónimo y circuló de manera clandestina. Finalmente consiguió salir da España y se estableció en Santo Domingo, para poco después marchar a Venezuela donde vivió hasta su muerte el 24 de febrero de 1966.

L’11 de novembre de 1941 mor al camp d’extermini de Gusen l’anarcosindicalista Miquel Busquets Folquet. Havia nascut el 25 de febrer de 1905 a Corbera d’Ebre. Durant la guerra civil fou capità de la secció d’Informació de l’Estat Major de la 26 Divisió, l’antiga Columna Durruti. En acabar la guerra passà a França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers i portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la Línia Maginot. El maig de 1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys i enviat el setembre al camp de concentració de Mauthausen.

————————————————————————————

10 de NOVEMBRE

El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup «Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l’acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones –10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia– i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l’anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s’hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l’anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors…), que procedien de localitats catalanes gairebé tots –llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d’altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria «Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d’aquest principi social». L’exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l’«anarquisme sense adjectius econòmics». També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d’altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990). El tipògraf i socialista alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. El premi va consistir en una suscripció pública que anava dels 10 centims a 1 peseta, i es posible que els diners recaptats foren destinats a l’inauguració del primer Centre Obrer d’Alacant uns mesos després, donat que Rafael Carratalá fou un dels seus iniciadors i atesa a la convivència transitoria que va existir entre socialistes i anarquistes arrán dels fets del primer 1er de Maig de 1890 [+].

imagesCAZAG83PEl 10 de novembre de 1918 va apareixer a Alcoi el primer nùmero de La Horda, periòdic anarquista setmanal subtitulat ..periódico independente ni tiranos ni esclavos. Esta capçelera va substituïr a La Fuerza, s’imprimia a Monòver i estava dirigit per Eduardo Martínez que signava com a responsable. Col·laboren també A. Llorens, Lucenti i molts d’altres amb pseudònims. L’ultim nùmero fou del 1 de desembre d’aquell mateix any.

El 10 de novembre de 1924, a les cinc de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona són garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer Bertran, català de 26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras, militants de la CNT –Llàcer del Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de l’Alimentació–, condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal Militar per matar un guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i ferir-ne un altre (José Jarque) durant l’assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de 1924, i de la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d’aquell mateix any. Les últimes paraules de Montejo van ser: «Visca l’anarquia!»; l’últim gest de Llàcer va ser escopir el rostre de qui l’havia de matar, el botxí de Burgos. Llàcer, que tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava a sa companya que eduqués de manera llibertària sos fills; aquesta dona, encinta, va posar-se de part per la impressió la nit de l’execució, però la bessonada va néixer morta pel mal tràngol. La militant anarcofeminista Lola Iturbe, que va passar la vetlla amb la família de Montejo a la presó amb els condemnats, va escriure un article antològic, «Héroes de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser publicat en Solidaridad Obrera, el 16 de novembre de 1938, amb el seu pseudònim Kyralina.

————————————————————————————

9 de NOVEMBRE

El 9 de novembre de 1871 neix a Barcelona el dramaturg, poeta, narrador, agitador cultural, tipògraf i propagandista anarquista Felip Cortiella i Ferrer. Nascut –al número 36 del carrer Sant Jeroni, en un edifici emplaçat, actualment, a la Rambla del Raval– en una família acomodada vinguda a menys, primer fill del matrimoni Ferran Cortiella i Salvador i Maria Ferrer i Prats, va anar, com la majoria dels infants de procedència humil, molt poc a l’escola i als 11 anys ja treballava com a aprenent de tipògraf. De molt jove es va apassionar per les lletres i, sobretot, a l’art dramàtic. Les seves aficions culturals les compaginava amb la feina al periòdic La Publicidad, on va desenvolupar la seva afició al teatre sempre en contacte amb els crítics d’aquest periòdic. Per la seva condició obrera, i influït per son germà Josep, es va decantar ben aviat per l’anarquisme. Les lectures de Déu i l’Estat, de Bakunin, i la presència en actes de propaganda internacionalista el transformaran en un actiu militant àcrata. A començament dels 90 es va traslladar a viure a Madrid i seguint les passes de son germà Josep es va introduir en els cercles llibertaris madrilenys. Va fer de tipògraf i va assistir a conferències sociològiques, fent amistat amb el dirigent socialista Pablo Iglesias. Desil·lusionat de l’«ambient de ganduleria» madrileny, en 1894 retorna a Barcelona decidit a consagra sa vida a l’art i aquell mateix any fundarà la Companyia Lliure de Declamació, actuant a ateneus, centres obrers i teatres barcelonins, representant obres modernes d’autors –Pompeu Gener (Senyors de paper), Teresa Claramunt (El mundo que muere y el mundo que nace) i Henrik Ibsen (Casa de niñas, primera representació a l’Estat espanyol)– que les empreses burgeses de teatre rebutjaven; també aquesta companyia va editar un butlletí Teatro Social, del qual només sortirà un número gairebé tot dedicat a Ibsen (23 de maig de 1896). Arran de l’atemptat del Corpus al carrer Canvis Nous, el 7 de juny de 1896, la companyia va ser dissolta i el grup perseguit i patí represàlies, ben igual que tot el moviment obrer llibertari. En 1897 va començar a treballar de caixista en la revista modernista L’Avenç, fet que li influirà des dels punts de vista artístic i de defensa de la llengua catalana. El seu compromís queda recollit en el llibret Anarquines (1908, 27 poemes d’exaltació àcrata) i en l’obra de teatre La brava joventut, on defensarà la catalanització de l’anarquisme. En l’editorial de L’Avenç publicarà obres com El goig de viure (1897), Els artistes de la vida (1898), El cantor de l’ideal (1901), Dolora (1903), El morenet (1904). A començaments de segle va promoure noves iniciatives culturals, com ara el Grup Alba Social, del qual formaven part militants llibertaris com Josep Prat, Ricardo Mella, Pere Ferter, Manuel Freixes, Ramon Costa o els germans Ramón i Cristóbal Piñón. Des de 1901 es va dedicar a traduir al català les obres dramàtiques de diversos autors europeus (Mirbeau, Brieux, Descaves, Hervieu, Hauptmann, Donnay…). Durant la primavera de 1902 viatjarà a París, on va conèixer Octave Mirbeau, de qui traduirà al català la seva reeixida obra Els mals pastors (1902). En 1903 va crear el Centre Fraternal de Cultura, amb el suport de Joan Casanova i de Pere Ferrets, dedicant-se a fomentar activitats culturals, artístiques, excursionisme, etc., entre la classe treballadora. També va col·laborar amb l’Ateneu Enciclopèdic Popular realitzant conferències i organitzant vetllades d’art dramàtic. Les seves idees teatrals i culturals les va difondre a través de conferències i d’escrits en la premsa obrera, essent col·laborador habitual de Ciencia Social. En 1904 publicarà la seva conferència El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo, que va realitzar el 9 de gener del mateix any al Teatre Lara de Madrid. El 4 de març de 1905 surt primer número d’Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció; en aquesta revista anarcomodernista dedicada al teatre, fundada i promoguda per Cortiella, van participar nombrosos intel·lectuals llibertaris (J. Mas-Gomeri, Albert, Claudio Jóvenes, Jaume Bausà, etc.), i a més de notícies artístiques i de divulgació teòrica de l’art dramàtic, també publicava poemes socials. Cap al 1902 havia fundat l’Agrupació «Vetllades Avenir», al barri del Poble Sec de Barcelona, que serà la seva gran obra; durant cinc anys, aquesta companyia estable d’art dramàtic serà la principal experiència organitzativa de teatre anarquista a la península ibèrica, i a més tindrà una editorial de llibres de teatre i un periòdic. El grup Avenir realitzarà representacions dramàtiques a Barcelona i a diverses comarques catalanes i en seran col·laboradors habituals intel·lectuals com Albà Rosell, Joan Lunes, Leopold Bonafulla, Joanet Sallent, Joan Usón i Enric i Miquel Guitart. Les representacions teatrals anaven precedides d’una conferència que emmarcava l’obra i també es repartien els periòdics Avenir i Teatro Social. En 1906 va organitzar l’«Homenatge dels catalans a Enric Ibsen». L’1 d’agost de 1907 va començar a publicar el setmanari anarquista en català Tramontana, que portava com a subtítol «Sociologia. Interessos populars. Arts i lletres» i del qual només sortiran vuit números, passant al castellà en canviar d’editor. En 1910 publicarà la conferència Irradiacions, que va realitzar a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i que portava com a subtítol «De la simplicitat de cor i elevació moral i intel·lectual com a condició essencial per a la més alta creació i fruïció de la Bellesa». En 1911 va caure malalt a causa d’un esgotament nerviós. Fill del modernisme i del naturalisme, sempre es va declarar «anarquista català», fet que va fer que no fos ben acollit en els ambients catalanistes per la seva condició llibertària i que fos marginat en certs sectors anarquistes per la seva fidelitat a la llengua catalana. Malgrat tot, va militar en la Confederació Nacional del Treball, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va ser proposat per dirigir Solidaridad Obrera en 1917, però com que va posar com a condició d’acceptació que el diari confederal fos redactat en català, la cosa no va prosperar. La seva última obra publicada va ser La vida gloriosa (1933), recull d’articles, de poemes i de peces dramàtiques, escrits entre 1918 i 1927, sobre els seus temes de sempre: la cultura, la llibertat, l’emancipació humana i la llengua catalana [«Ditxós el dia, / oh Montserrat!, / que l’anarquia / t’hagi llevat / monjos i frares i el lladre Estat!»]. En plena Guerra Civil va col·laborar en el periòdic cenetista Catalunya. Malalt, Felip Cortiella i Ferrer va morir d’una embòlia cerebral el 31 de juliol de 1937 a la casa del carrer Taquígraf Garriga de Barcelona (Catalunya), on vivia amb sa companya i son fill il·legítim –amb els anys fou reconegut legalment com a un dels seus hereus. La seva esposa i els seus dos fills legítims vivien al carrer Viladomat, al costat del Paral·lel, molt a prop del barri del Raval, on havia viscut la major part de sa vida. Fou enterrar el 2 d’agost i la comitiva fúnebre li retré un homenatge davant el monument dedicat al doctor Martí Julià, íntim amic de Cortiella, a la Diagonal barcelonina. Una bona part de la seva obra ha restat inèdita. En 1941 els hereus de Felip Cortiella llegaren a la Biblioteca de Catalunya un recull de correspondència i d’esborranys d’obres publicades i inèdites del seu pare, entre les quals cal destacar una autobiografia (La vida que jo he viscut); aquest llegat fou augmentat en 1974 per Aureli Cortiella, que feu arribar a la Biblioteca de Catalunya un important recull de premsa compilat pel seu pare i per la seva família que incloïa poemes i articles del seu pare publicats en diverses publicacions, així com recensions de llibres, crítiques teatrals, homenatges i necrològiques, així com un recull d’articles sobre el metge i polític Domènec Martí i Julià.

00_PepeColomaEl 9 de novembre de 1936 lliura la cullera a Alacant, després d’una llarga enfermetat, el periodista i autor teatral Josep Coloma Pellicer. Naixcut el 1874 -pot ser a Alcoi-, fou col·laborador e iniciador de diferents publicacions lliure-pensadores i satíriques alacantines, representatives de l’edat d’or de la premsa local, com ara La Granera -1897-, El Cacahuero -1899, 1905, 1913-, El Cullerot -1897, 1902-, Milord Quico -1905- i El Nano de Xixona, redactor d’El Heraldo de Alicante, 1908,1911, i fundador del periòdic El Popular -1912-. La seua creació periodística més ben parida fou el popularíssim setmanari satíric El Tio Cuc (1914-1918, 1923-1936), autodefinit com a “defensor de la xusma i de la gent de tró”, on era el director i principal redactor -quasi be l’unic-. D’ideologia laica, liberal i republicana, tingué una vida arriscada, patint sovint la censura i diversos processos judicials i, fins i tot, essent víctima de més d’un atemptat provocat per elements reaccionàries. Fou membre actiu de l’Asociació de la Premsa, participà activament en les principals campanyes polítiques i fou un dels fundadors de l’Agrupació Regionalista Alacantina (1933). Pepe Coloma tenia un estil propi, vitalista, lluint la seua ironia personal, tantes vegades exposada en El Tio Cuc, on demostra el seu domini de la tècnica del diàleg satíric, reflectit tambè a les seues obres dramàtiques en valencià. L’endemá, abans del seu enterro multitudinari, el sindicat de venedores de premsa, adscrit a la CNT-AIT, publicà la seguent nota: “Este sindicato asociándose a la gran pérdida del compañero Director de el semanario “El Tio Cuc”, José Coloma, pone en conocimiento del pueblo alicantino que los quioscos y vendedores callejeros, no se abrirán y ni saldrán, hasta después del entierro del compañero y buen amigo Coloma”. Aparegueren d’altres ressenyes a la premsa local com esta: “Cuando estalló el movimiento faccioso, Coloma Pellicer se refugió en su hogar, enfermo de muerte ya: hoy ha caído para siempre. La última vez que con él hablamos, como nos extrañábamos de su ausencia de las tertulias periodísticas, exclamaba: ¡Para lo que hay que oír!. Eran los días iniciales de la guerra en la que tantos fascistas emboscados echándoselas de liberales o disfrazados de izquierdistas se permitían opinar en revolucionario. Coloma que los conocía montaba en furiosa indignación ante aquella farsa y salía a berrinche diario que tenía repercusión en la dolencia que iba minándole desde hacía muchos años. ¡Para lo que hay que oír! Y para lo que había que ver… Estos meses de apartamiento de Coloma de toda relación social no los hubiera podido soportar su espíritu liberal y republicano. Y ha sabido morirse a tiempo este fraternal amigo nuestro que en el periodismo local contemporáneo tan destacado relieve tuvo y que destacó soberanamente en su Tio Cuc”.

El 9 de noviembre de 1984 fallece en Barcelona el camarero y militante del sindicato gastronómico de Valencia Manuel Morell Milla, conocido por el seudónimo de Romero. Nacido en Cheste, militó sobre todo en los comités pro-presos hasta la guerra. Miembro del comité de guerra de la Columna de Hierro (sección de abastos) y con la militarización capitán de intendencia; detenido al acabar la guerra, se le excarceló en Valencia en agosto de 1943; apenas liberado contacta con la CNT clandestina y Sigfrido Catalá; en 1944 secretario de la CNT levantina y, al caer el CN, Morell que representaba a los levantinos contactó con Molina y convocaron un pleno en Madrid (1945) en el que se le nombró vicesecretario y tesorero; también en el mismo puesto en el comité de Ángel Morales, noviembre de 1945, y como vicesecretario suplente en julio de 1945. Fue quien montó la imprenta de la que salieron la mayor parte de los periódicos confederales, y reorganizó la regional valenciana a la que representó en el Pleno de julio de 1945. Vicesecretario en el comité nacional clandestino de CNT de Lorenzo Íñigo, febrero o mano de 1946; detenido el 9 de abril de 1946, fue condenado en consejo de guerra, en Madrid, octubre de L947, a veinte años. Excarcelado, se asentó en Barcelona y se dice que más tarde pasteleó con el franquismo. Colaboraciones en Polémica.

————————————————————————————

8 de NOVEMBRE

El 8 de novembre de 1896 neix a Nerva el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Fill d’un químic que treballava per a l’empresa britànica «Río Tinto Company Limited», era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d’acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l’empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s’interessà per l’anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d’aquell any i va ser acomiadat de l’empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s’instal·là a Barcelona, on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l’any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la «Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma, on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l’editorial Espasa Calpe, i Tarragona, on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París. En 1927 participà en la conferència fundacional de la FAI celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s’encarregà de la secció editorial. L’amistat amb Marí Civera Martínez l’introduí en el món de l’economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L’octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente –amb qui mantingué importants disputes– i José María Martínez, d’una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l’aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT, òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d’Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d’Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l’Associació d’Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per «Radio CNT» i les Oficines d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la CNT i la UGT. El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d’enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions i nombroses obres publicades i sense publicar. Higinio Noja va morir el 2 de febrer de 1972 a València. A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

El 8 de novembre de 1939 fou afusellat pels franquistes a Alacant l’antifeixista de Pego Carlos Giner Moll, agricultor de 48 anys. El mateix dia a Barcelona, també fou afusellat l’oriolá Jaime Canales Grau, militant de la CNT a Vilanova i la Geltrù, amb 27 anys.

————————————————————————————

7 de NOVEMBRE

execucionsjerezEl 7 de novembre de 1891 apareix a Alcoi el primer nùmero del periòdic anarquista El Defensor del Obrero. Va sustituir a El Jornalero, i tot i que s’esmenta que nomès varen pùblicar un nùmero, el mes fàcil es que fora de periodicitat irregular. Hi han noticies que diuen que va ser suspès el 13 de febrer de 1892, arrán dels assesinats dels anarquistes de Jerez.

El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, durant el segon acte de la representació de l’òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l’anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes «Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s’havia convertit en lloc de reunió i d’esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l’execució de Paulí Pallàs el 6 d’octubre d’aquell any, va aconseguir fugir i l’Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d’anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L’atemptat d’antuvi va ser atribuït a l’anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l’11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés –Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» –nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d’aquesta classe–, de la mida d’una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d’una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d’Història de la Ciutat.

00_Germinal-Elx1937El 7 de novembre de 1936 va eixir a Elx el primer nùmero de Germinal, periòdic anarquista que fou òrgan de la Federació Local i Comarcal de CNT d’Elx. El tìtul, clàsic a la premsa llibertaria, se va posar en honor a Domingo Germinal, afincat a Elx on va morir el 1936. L’iniciativa de la publicació la portaren endavant Joaquín Lozano Charco i Manuel Puchol, i duia escrits de col·laboradors diversos com Ginés Maciá, Armonía Miguel, José Navarro González, Rafael Arabid, José Peral, J. Mª Galindo, M. AguIló, Vicente Galiana, Alorda, Martínez Ramírez. L’ùltim nùmero fou del 18 de setembre de 1937.

0_sello AteneoLibertario_Elda_s.fEl 7 de novembre de 1938 va desapareixer en el Sector Nules-Costa el militant anarquista Antonio Cuenca Espinosa. Naixcut a Villena el 1911, vivia, treballava i militava a Elda, i l’1 de maig de 1932 prenguè part a un mitin pro-presos a Santa Pola en nom de la comarcal d’Elda i tal volta fou membre de l’Ateneu Llibertari. Ençetat el periode revolucionari, va combatir el fascio a la seua ciutat, on va seguir dirigint la companyia de teatre infantil de l’Orfeó Eldense. Tot seguit, va estar present al Congrès provincial de les JJLL d’Alacant, novembre de 1936, i fou membre del Comité Popular Provincial de Defensa, el desembre, i deixá col·laboracions a Nuevo Rumbo, 1937. No obstant la seua desaparició, un amb el mateix nom apareix adscrit a la FL de Villefranche sur Saone, 1950, i pot ser desprès traslladat a Canadá.

————————————————————————————

6 de NOVEMBRE

El 6 de novembre de 1888 mor a Madrid Tomas Bertomeu Menor, militant socialista, federal i revolucionari del segle XIX, conegut com El Tomaset de Petrer. Naixcut a Petrer en data desconeguda, el 1859 ja el trobem afiliat al partit democratic de Petrer, i el 1867 s’unì a una partida revolucionaria que encapçalava Francisco Sempere (a) Palloch i se’l declara en rebeldía per actes sediciosos, juntament amb altres de la localitat com Josèp i Vicent Montesinos. Els anys seguents se’l nomenà a la premsa nacional i provincial com un dels revolucionaris més actius, especialista en la lluita de guerrilles contra els carlistes, però també davant de les forçes del gobern. A finals de setembre de 1868, al front de 80 homes, pren la ciutat de Sax, talla les comunicacions, crema els registres i els retrats de la reina. Un any desprès, des de la Serra de Castalla, recolçà l’aixecament del Froilán Carvajal. El desembre de 1872 intentà prendre la ciutat d’Alcoi, se parapeta a les montanyes del Comptat amb una partida d’uns 200 homes, i tot seguit, se dedica a perseguir als grups de carlistes armats, amagats a les serres del Vinalopó Mitjá i de l’interior de Murcia. El maig de 1873 acceptà la plaça de guarda a El Pardo de Madrid, i desprès, al juny, se va desplaçar a Valéncia per comprar armes. En desembre d’aquell any, s’implicà a fons a l’insurrecció cantonal de Cartagena. No tornem a saber res d’ell fins al 1879, quan de nou es detingut a Madrid, relacionat amb l’enviament d’armes cap a València. Es posible que for condemnat a desterrament, donat que el 1880 apareix nomenat vicepresident del Partit Democràtic Historic de Petrer, i un altra volta el novembre de 1885 a Alcoi, perseguit per la policia allá on anava. Tomaset va morir pocs anys desprès a Madrid, i va ser ensorrat al Cementeri de l’Est davant la plana major del federalisme, i sembla que la seua familia retorná i es va instalar a San Vicent del Raspeig.

El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l’anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d’agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l’últim el 31 de desembre de 1895. L’única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l’International Institute of Social History d’Amsterdam.

El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d’un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la CNT; son germà, Antonio, també sentirà l’ideal llibertari. Va assistir a l’escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d’alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l’infant amb els sogres. El 17 d’octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l’Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.

00_ElComunistaLibertarioEl 6 de novembre de 1920 va eixir a Alcoi el primer nùmero del setmanari El Comunista Libertario, òrgan de la Federació Anarquista i portaveu dels Sindicats Unics de la provincia d’Alacant. Feia front al bolxevisme, el comunisme reformat i la burgesia. La seua tirada s’aproximava als mil dos-cents exemplars dels quals un terç es venien a Alcoi. Tot i el seu èxit editorial va deixar de publicar-se per tal de donar-li pas a Redención. Va estar dirigit per Enrique Gisbert. Col·laboren Diego Martínez (administrador), Juan Gomis, I. Rico, Vicente Santonja, José Nadal, Fernando Pastor, Vicente Ribelles, Vicente Lloret, Santiago Miralles. L’ùltim nùmero apareguè el 22 de gener de 1921.

imageEl 6 de noviembre de 1924, en respuesta a la dictadura de Primo de Rivera, se produjo un intento de asalto al cuartel de Atarazanas de Barcelona. Grupos de militantes de la CNT iban tomando posiciones alrededor de la fortaleza en espera de que los conjurados del interior les franquearan la entrada. La sincronización no acababa de producirse, y los revoltosos comenzaron a inspirar sospechas. Consecuencia de lo cual fue la entrada en acción de la policía que en la persecución de los que iban retirándose dejaban un muerto. Hubo consejo de guerra sumarísimo y dos ejecuciones capitales, la de Juan Montejo Aranz y la de José Llacer Bertrán. Casi simultáneamente ocurrió la incursión anarquista por Vera de Bidasoa (frontera vasconavarra). En un choque con la guardia civil varios uniformados resultaron muertos. De entre los conspiradores detenidos hubo tres condenados a muerte; dos de los reos fueron ejecutados: Juan Santillán y Enrique Gil. El tercer condenado, Pablo Martín, se suicidó arrojándose al vacío desde lo alto de la galería carcelaria. Se ha llegado a afirmar que estos movimientos fueron promovidos por actos de provocación de confidentes que obedecían a instrucciones de Martínez Anido, ministro de la Gobernación de la dictadura. Por aquellos tiempos las mazmorras del tétrico castillo de Montjuich volvieron a poblarse de presos sindicalistas [+].

————————————————————————————

5 de NOVEMBRE

El 5 de novembre de 1911 és inaugurat a la plaça de Sainte Cathérine de Brussel·les un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de l’arquitecte Adolphe Puissant i de l’escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a una subscripció popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant cap al cel una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la llum que aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia: «A Francesc Ferrer, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, màrtir de la llibertat de consciència.». A l’acte inaugural van assistir nombroses personalitats i representacions del moviment anarquista, només van ser absents les autoritats municipals que van patir la pressió de l’ambaixada espanyola. L’estàtua va ser retirada del seu lloc original el 1915 per l’exèrcit ocupant alemany, en un gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va rebutjar visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de setembre de 1919, el Consell General de la «Libre Pensée» de Bèlgica va organitzar una concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc. Finalment, malgrat les noves maniobres de l’Estat espanyol contra el monument, va ser reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les autoritats espanyoles, es va suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals judici que el va condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de consciència. L’estàtua no va recuperar el nom fins després de la caiguda de la monarquia espanyola el 1931. L’estàtua serà finalment reubicada i reinaugurada el 12 d’octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, a l’Avinguda Franklin Roosevelt davant de la façana principal de la Universitat Lliure de Brussel·les. En la impressionant cerimònia de trasllat de l’estàtua davant la ULB, el rector va lamentar que no hi assistís cap representant de l’Espanya democràtica. Al costat del pedestal és freqüent veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat, de la Facultat de Pedagogia o d’escoles de la ciutat. Una de les prestigioses escoles superiors de Brussel·les es diu precisament «Francesc Ferrer», en honor seu. Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada 20 de novembre, aniversari de la fundació de la universitat, davant l’estàtua de Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a la ciutat, com a homenatge a qui simbolitza «la defensa de la llibertat intel·lectual». Les cerimònies han canviat des d’aleshores, però sempre finalitzen amb la col·locació de flors al peu del monument. La dreta i l’obscurantisme han mantingut Ferrer Guàrdia en l’oblit, com un personatge maleït en el seu propi país, mentre que és venerat a Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses. Amb tot, el 13 d’octubre de 1990 una còpia exacta s’inaugurarà als jardins de Montjuïc de Barcelona.

El 5 de novembre de 1898 neix a Canals el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d’obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la CNT, en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s’accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l’ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s’instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció –serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931– i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l’aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC. Va combatre durament als Trentistes en l’opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l’Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l’organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió. Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa, d’on fou alliberat amb l’ocupació del nord d’Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d’acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s’estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Ricard Sanz i García va morir el 25 d’octubre de 1986 a Tolosa. Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d’un grapat de llibres.

alicantebEn la madrugada del 5 de noviembre de 1936 se produce el primer bombardeo de la ciudad de Alicante por parte de los aviones fascistas italianos con el resultado de dos muertos y numerosos heridos. Tras este bombardeo, se impuso la necesidad de construir refugios de los que carecía la plaza y sobre todo se extendió como la pólvora un clima de crispación, que se tradujo en la muerte violenta de un ama de casa en la ciudad -suponemos que por los comentarios que hizo- ese mismo día y, presumiblemente linchada a manos de mujeres. En este mismo sentido, se sucedieron otras cuatro muertes violentas los días 5, 6, 7 y 9 del mismo mes en las proximidades de Alicante, y por tanto, atribuibles a represalias por ese primer primer ataque desde el aire que sufrían los alicantinos.

00_fusilamientosEl 5 de novembre de 1940 foren afusellats pels franquistes a Alacant un grup d’antifeixistes de diferents pobles de la província, on eren els veïns de Callosa de Segura Manuel Berenguer Iñigo, pagès amb 35 anys conegut com El Nano de la Felipa, membre destacat del Partit Comunista local i amb responsabilitats a la presó local, els també pagesos de 37 i 36 anys cadascun Vicente Parra Martínez i José Segura Esteve, el jornaler Diego Berna Martínez amb 47 anys i l’obrer de vila José Follana Gràcia de 36 anys. També caigueren afusellats eixe dia els antifeixistes de Castalla Vicente Esteve Gimeno, obrer i militant de la CNT local amb 38 anys, el moliner de 49 anys Joaquín Jover Guillen i Agustín Rico Beneyto, llaurador amb 48 anys i militant de la CNT que havia estat vivint a França molt de temps, prop de Carcassona, i que va vindre a Castalla poc abans de la guerra, on va participar en la col·lectivitat confederal i va ser alcalde uns pocs mesos. Després de la guerra es va amagar a una caseta nomenada Leal, però es va decidir entregar. Tancaren la “saca” d’eixe dia Pascual Maciá Fenoll, filador d’Alacant i militant del sindicat tèxtil de vestir de la CNT amb 28 anys i Francisco Martínez Garri, filador de Galeras amb 31 anys.

El 5 de novembre de 1993 mor a Dènia l’anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Carballo Blanco. Havia nascut el 30 de maig de 1924 a Valladolid. Fou fill d’Aniceto Carballo, obrer als tallers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i militant de la CNT, afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare, Concepción Blanco, fou internada a l’hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra, fou engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En 1940 malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven feina. Fou tancat sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó entrà en contacte amb militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de Vinaròs, València i Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava amb la de tractant d’animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra d’Ebre per resistir-se a un sereno que li volia prendre l’oli d’estraperlo que portava i tancat un any i mig a Tarragona i a Reus en espera d’un judici que finalment no es realitzà. En 1947 fou alliberat, però l’abril de 1948 fou de bell nou empresonat acusat de pertànyer al Socors Roig Internacional; aquesta acusació fou canviada per la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En 1949 fou tancat a El Puerto de Santa María i després traslladat a Ocaña fins l’agost de 1955, que sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà amb Juana Rodríguez Olivar. A la presó aprengué l’ofici de sastre, que serà la feina amb la qual es guanyarà la vida en el futur. En 1963 s’afilià a la CNT clandestina que a dures penes es reestructurava i es dedicà sobretot a tasques propagandístiques. L’11 d’agost de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l’activista anarquista escocès Stuart Christie per tinença d’explosius i per intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS a l’estadi Bernabéu de Madrid que s’havia celebrat el juny d’aquell any. L’1 de setembre de 1964 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El novembre de 1969 portà a terme una vaga de fam per obtenir l’estatus de pres polític. El novembre de 1970, a la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam en solidaritat amb els presos de l’organització ETA. Fins al 1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i després passà per diverses presons fent «turisme penitenciari». El desembre de 1976, quan gairebé ja no quedaven presos polítics a les presons i després de passar 26 anys tancats –244 dies dels quals en règim d’aïllament total–, convertint-se en el pres polític que passà més temps empresonat pel franquisme, des de França s’engegà una campanya per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente Libertario» edità un cartell exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels carrers perquè finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del Reformatori d’Adults d’Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid amb sa companya i amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En sortí de la presó intervingué en mítings i xerrades de la CNT. En 1977 s’instal·là a Alacant i, després, a Dènia. Detingut de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de presó. Fernando Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Dènia d’una aturada cardíaca mentre dormia.

————————————————————————————

4 de NOVEMBRE

El 4 de novembre de 1869 surt a Palma el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D’antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l’òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l’AIT de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d’altres. Deixà de publicar-se l’octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l’extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.

El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d’anar a l’escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes. Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la UGT. Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l’assassinat d’Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d’un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l’anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la CNT, del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l’organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l’estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l’aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una «columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s’havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d’agost combatrà a la serra de Gredos al front d’un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l’Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L’octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l’Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l’Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d’Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s’havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d’una part dels tres cossos de l’exèrcit, dominats pel Partit Comunista d’Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d’una sèrie d’acarnissats combats contra les tropes comunistes a l’interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l’extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d’abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d’enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L’1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L’11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l’interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l’exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l’encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d’aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior i a la FIJL. Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d’haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia –cenetistes expulsats de la CNT de l’exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d’octubre de 1975, d’una malaltia pulmonar a l’hospital Hugueni de Saint Cloud i va ser enterrat el 30 d’octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d’arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa, però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d’autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s’estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez.

El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Fou el major de quatre germans d’una família benestant –son pare era el secretari de l’ajuntament. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d’un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s’instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d’una curta estada a Madrid, l’any següent retorna a Albalat, on crea l’Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L’èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s’escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l’anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l’Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l’Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la CNT d’Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l’Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans –José Pedro, l’únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l’escola; Francisco i Presen–, de l’Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la FAI, en 1936 s’integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l’agost de 1936 s’encarregarà d’organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l’Escola de Militants d’Aragó; l’èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d’aquest avortament, intentà rellançar l’escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l’escola i fugí a França. En 1941, després d’organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d’Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d’aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d’assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s’exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d’Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups «Solidaridad». En 1971 s’instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l’Assemblea de Sans que seria l’inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s’alineà amb l’escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant els últims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries. Va participar en l’Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquers va morir el 7 d’octubre de 1993 a Thil, a prop de Tolosa, i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d’octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente.

————————————————————————————

3 de NOVEMBRE

El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l’AIT creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d’El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l’Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l’abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L’11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s’acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l’internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d’Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l’anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l’AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l’interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme –se n’ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d’acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l’Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l’anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l’organització georgista Lliga per a l’Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l’Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a Melilla i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d’obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l’opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l’obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

00_oficinaPropagCNT-FAI-JJLLEl 3 de noviembre de 1913 nace en Águilas Bernardo López García. De padres campesinos, trabajó de muy niño cuidando cerdos y cabras de varios familiares y de menador en la industria del esparto. Emigrado con la familia a Alicante con diez años, laboró de nuevo de menador y al cumplir los catorce anos en una fabrica de tejas y ladrillos, gremio en el que ingresó en CNT en 1930 y del que fue secretario durante toda la República (hasta comienzos de la guerra). Paralelamente militó en las JJLL y FAI y pasó un año preso (1931) por su actuación en una huelga alicantina en Solidaridad con la madrileña del mismo gremio. Iniciada la guerra fue delegado por el citado gremio al Comité provincial de la Cruz Roja y se encargó de la administración y de la dirección de un hospital de sangre hasta que cansado de las presiones de unos y otros se fue al frente (148 Brigada) sin querer nunca aceptar galones por ser un antimilitarista convencido, terminó la guerra como soldado raso. Al final de la contienda, pretendió hacer vida normal pero detenido por los falangistas sufrió una monumental paliza de la que casi muere y fue encarcelado durante cuatro años eu Alicante y Orihuela. Liberado, se ganó la vida como jugador de fútbol (jugó en el Hércules y en el Gimnástico de Tarragona hasta que se asentó en Villanueva y Geltrú y trabajó en la fábrica de neumáticos (llegó a ser jefe de los servicios varios) hasta Su jubilación con 59 años. Mas tarde retornó a Alicante, ciudad en la que vivía en el 2000. Colaboraciones en Liberación (1937), Nosotros de Valencia, Siembra de Alicante (1997-1999, en la comisión redactora). Autor de: En las cárceles de Franco no vi a Dios (Barcelona LCJ92) y varios libros inéditos (Memorias de un aprendizaje anarquista, Memorias de la guerra civil, Hermanos de la posguerra).

El 3 de novembre de 1939 van ser afusellats pel fascio a Dènia Juan Bautista Berenguer Ferrando, naixcut a Callosa d’Ensarriá el 1911, llaurador i militant de la CNT local, i Eulogio Soldevilla Catalá, jornaler de El Vergel, amb 32 anys.

36938569El 3 de noviembre de 1984 fallece en Nimes la anarquista Remedios Sempere – o Sampere-, militante en CNT y SIA hasta su muerte. Nacida en Elda en 1904 se mostró activa en Barcelona durante la República y bajo el franquismo, hasta su paso definitivo a Francia. Colaboraciones en Boletín, Alcoy-1935, Solidaridad Obrera, 1951.

————————————————————————————

2 de NOVIEMBRE

El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf l’anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d’una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s’instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s’aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d’Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l’atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d’aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s’encarregà d’escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa, fet que va permetre l’inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l’estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d’una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l’11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d’abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d’«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d’un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l’illot del Penyal d’Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d’«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D’antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d’abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres, instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres i en el Cercle Obrer Internacional, mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s’instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d’Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s’arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l’atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l’instigador de l’atemptat contra la vida d’Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d’unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l’aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l’11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s’instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s’afilià al Sindicat de la Fusta de la CNT. Malalt d’arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona. Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l’exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l’homenatjat.

El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera un important motí, d’on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l’Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s’anomenarà «La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l’ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d’ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d’aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s’incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d’aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s’enviaren anònims d’amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l’amplitud dels incidents. A partir d’aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l’acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s’ompliren d’inquietants articles sobre la situació i demanant «mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l’anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l’aparició d’una organització criminal anomenada «La Mano Negra».

E32706004l 2 de noviembre de 1957 muere en Orán Andrés Server, militante confederal y anarquista de Villajoyosa nacido en 1897. Militó en Cataluña, integrado en el sindicato ferroviario, en el que ostentó cargos orgánicos en los años republicanos. Exiliado tras la guerra, fue clave en la reorganización confederal en Burdeos y de allí se trasladó a Orán, donde laboró por los ideales libertarios hasta su muerte.

————————————————————————————

1 de NOVIEMBRE

El 1 de noviembre de 1910 concluyen las sesiones de trabajo del II Congreso de Solidaridad Obrera, iniciadas el 30 de octubre, en el que vería la luz la organización de obreros más importante que ha existido hasta el momento en la historia de España. A causa de la represión ejercida sobre buena parte del movimiento obrero a raíz de los acontecimientos de la Semana Trágica de Barcelona en julio de 1909, se pospuso la celebración del congreso de Solidaridad Obrera. Casi al año de la primera iniciativa fallida, concretamente los días 30 y 31 de octubre y 1 de noviembre de 1910, Solidaridad Obrera convocó un Congreso Obrero Nacional en el Teatro Bellas Artes de Barcelona. En dicho comicio se aprobó trascender el ámbito regional catalán hacia un ámbito estatal español con el nombre de Confederación Nacional del Trabajo (CNT). La organización regional catalana de Solidaridad Obrera no hizo sino catalizar la aspiración generalizada de múltiples núcleos obreros de todo el país que de nuevo aspiraban a estructurar una organización nacional. Cada vez era más evidente que los catalanes no estaban solos, y al consejo de Solidaridad Obrera de Cataluña, se une la Federación Extremeña, los obreros de la región valenciana y en especial del textil alcoyano, las federaciones de la Coruña, Zaragoza, Gijón y los campesinos de las comarcas de Cádiz, Jaén y Córdoba. De las 124 sociedades obreras que participaron en este primer Congreso, Cataluña aportó un total de 67 sociedades. Esta implantación fue parecida y se correspondía a grandes rasgos con la geografía desarrollada por la AIT (FRE y FTRE) en su periodo de asentamiento durante el siglo XIX. El sindicalismo fue definido no como un fin en si mismo, sino como un medio de lucha y resistencia en los antagonismos creados por la existencia de las clases sociales. El Congreso defendió la táctica de acción directa y la aplicación del boicot contra los propietarios que exigían depósito previo en los contratos de arrendamiento, llegándose en caso de necesidad a la huelga general de inquilinos que defendería la negativa sistemática al pago de alquileres. Se acordó reivindicar firmemente la jornada de ocho horas, anteponiéndola a la fijación de cualquier salario mínimo, dado el rápido y constante encarecimiento de la vida. Sobre la huelga general, el Congreso se mostró cauteloso: la huelga general sólo podría ser revolucionaria y, en consecuencia, no debía prodigarse. Por tanto, no debería declarase para reivindicar más salario o disminución en la jornada de trabajo, sino para lograr una transformación total en la producción y distribución de los productos. Además, la huelga general postulaba su promulgación en el plano nacional, dado que en el plano local sería sofocada fácilmente.

L’1 de novembre de 1936, des del front d’Osera, el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d’organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L’endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

00_Humanidad-Alcoi1939L’1 de novembre de 1936 va apareixer a Alcoi el primer nùmero de Humanidad, diari que recupera una antiga capçelera anarquista local de principis de segle XX i que va ser un dels principals òrgans d’informació municipal, de carácter unitari antifascista i subtitulat Diario de la Revolución. Es donava diariament informació militar i de supervivència social básica en temps de guerra, però tambè de les empreses socialitzades locals i el seu funcionament. Es va publicar fins que va acabar la guerra i aconseguí treure 731 nùmeros. El consell de redacció estava format per Camilo Bito, de la CNT, per Eugenio Balaguer, del PSOE, Juan Gisbert Botella en representació d’Esquerra Republicana, que era el director, i pel sindicat d’escritors i artistes Amando G. Monllor i Rafael Mengual. Col·laboraren de forma haitual destacats altres membres de l’esquerra local com Enrique Vañó, Luisa García, Luis Guillén, José Alcina i Copérnico Ballester. L’ultimu nùmero va ser el 29 de març de 1939.

L’1 de novembre de 1937 surt a Alacant el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l’òrgan d’expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la FIJL. Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L’únic exemplar que es conserva està dipositat a l’Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

L’1 de novembre de 1965 surt a Londres el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo, etc. Se’n van editar 47 números, l’últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l’«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

————————————————————————————

Anuncios