DESTRUCTORS de MÀQUINES

INTRODUCCIÓ:

00_LudditaAquests breus escrits que presentem a continuació parteixen de la necessitat de conèixer una mica el nostre passat. Alcoi va ser una plaça forta del moviment obrer i llibertari, però la majoria dels qui hui tractem de seguir la seua lluita, tot just coneixem els fets ocorreguts en aquesta vall, en aquests carrers. Un dels primers esclafits revolucionaris contra el llavors naixent imperi capitalista fou la destrucció de màquines. A la nostra comarca aquest episodi es va caracteritzar per la força i determinació dels seus protagonistes. Després de la derrota les conseqüències de la maquinització es patiren amb una intensitat escruixidora, cosa que va fer especialment patents les desigualtats socials.

A l’època medieval, especialment entre els segles XIII i XVIII, les revoltes camperoles es van propagar al llarg i ample del continent europeu. A les nostres contrades tenim constància de la derrota dels camperols a Setla, el 1693. El procés d’industrialització precipitaria la fi del llarg enfrontament entre l’antic règim absolutista i la nova burgesia liberal, a favor dels segons. Els conflictes ulteriors veurien emergir un nou subjecte històric: el proletariat, que es declararia en guerra permanent davant el nou règim de dominació. Els destructors de màquines, amb la seua lluita, s’avançarien a un moviment obrer encara en bolquerets.

Aquests dos textos són declaradament incomplets, per la seua brevetat i senzillesa. Només pretenen girar la mirada sobre l’origen i la profunditat d’uns fets, obrir preguntes que ens permeten abocar una mica de llum i traslladar les conclusions que en puguem treure al moment present. És important mantenir la història viva, crear espais per al debat on reapropiar-nos d’ella i posar-la en comú, obrir la diversitat de coneixements i interpretacions, allunyar-nos de la visió unitària i determinista del passat per entendre millor on estem, i com hem arribat. Hem decidit compartir aquestes pàgines com avançament d’un treball més ampli sobre els inicis del moviment obrer a les nostres comarques.

El MÓN de la MÀQUINA.

17 de desembre de 1816

Screenshot

Imatge actual on s’aprecia el creixement urbà en altura.

L’any arribava al seu final. El sol començava a despuntar per darrere de les serres i el seu mant s’anava trobant amb una vall desperta, un bullici d’activitat omplia les terres i prop de les cases mares i fills es preparaven per a cardar i filar la llana sota l’escalfor de l’astre hivernal. Camps i pobles plens de vida.

A la vila, els homes importants s’anaven amuntegant a les portes de la Reial Fàbrica, un cop acabada la Guerra del Francès semblava que res podia interposar-se en el seu camí. Un ciutadà alt i flac fumava inquiet mentre tractava de respondre amb amabilitat forçada la conversa que li oferia un jove de poca estatura, segurament un dels nebots de la família Silvestre ─pensava mentre dibuixava un somriure hipòcrita al seu rostre i s’estirava repetidament la barba. Era José Antonio Mérita.

Les portes es van obrir, l’expectació arribava al seu súmmum i com si es tractara de cabres que tornen al corral en completar-se el dia, s’anaven embotint per la porta amb una sort de pressa desordenada. Amb tanta gent la sala principal semblava més petita, a dins les fileres perfectes de cadires i al fons, centrada, la taula des d’on es dirigiria la conquesta. La sensació de triomf no podia ser més gran.

El matí havia anat avançant i la sessió s’estava fent més densa del que calia esperar, des del centre de la taula un home baix i gros prenia la paraula, un raig de llum entrava de gaidó per la finestra il·luminant el seu cabell greixós i fent que una gota de suor li baixara pel front, estava visiblement nerviós i parlava botijós. Era el president.

  • El senyor Torregrossa ja ens ha explicat com funcionen les màquines a Catalunya, els nostres comissionats han viatjat per tota Europa i sabem que són el futur, no podem seguir competint amb els nostres adversaris si seguim depenent d’eixes mans lentes i rudes.

Un assentiment generalitzat va creuar l’estança mentre el senyor Mérita tornava a prendre la paraula. A diferència de la majoria dels presents ell representava la petita noblesa i, donat que la seua família havia construït alguns molins que llogava als fabricants, havia aconseguit mantenir la seua quota de poder.

  • I en quina fàbrica s’instal·laran les màquines?

El Senyor Gosàlbes ─així es deia el president─ lluitava per amagar el somriure que li pressionava els llavis, era la pregunta que esperava i ningú millor que Mérita per pronunciar-la:

  • Per a ser justos amb tots els nostres afiliats hem preparat una gran cambra en aquest mateix edifici, allí seran posades en funcionament per a vostés ─deia mentre agranava la sala amb una mirada de dreta a esquerra─ segons les aportacions de cada soci.

Mérita va intervenir de nou, sense deixar que començaren a sonar els aplaudiments, aquesta vegada més sarcàstic i fort que de costum.

  • Una sala! I què collons anem a fer amb una sala? L’any passat van eixir més de quinze mil teles. Quantes màquines faran falta per a preparar tota eixa llana? Com anem a comprar-les? Cadascuna d’eixes màquines que tant lloeu costa més que tot el que paguem en un any a eixes males bèsties que treballen per a nosaltres, i en necessitem més de cent!

Un murmur es va anar intensificant al llarg i ample de la gran cambra. En la taula, a l’esquerra del president el senyor Albors que fins ara no havia intervingut es va posar en peu, un dels industrials més poderosos de la vila, era alt i reservat i la seua sola presència va fer callar tota la concurrència. La veu va brollar intensa, ferma, sense fissures.

  • Però tan cecs esteu que no voleu vore? No s’adoneu del que està passant? Durant segles Mérita i els que són com ell ─deia mentre li llençava una mirada directa─ no han sabut fer obeir al poble, el resultat: una Europa assolada per les revoltes camperoles, les epidèmies i les guerres, i ací volen fer el mateix. Quant de temps penseu que podrem contenir els camperols si aquestos carcamals segueixen ofegant-los amb impostos i tributs? ─El silenci era total. A Catalunya a Bilbao… ho hem vist amb els nostres propis ulls: el seu temps s’ha esgotat. Ara és el temps de la llibertat i de la igualtat de condicions. Cap llinatge es manté pur entre els impurs, nosaltres, els que sabem com i de quina manera hem d’actuar, aquells que tenim la facultat de dirigir el poble som per fi els que guiarem el vaixell. El govern està amb nosaltres cavallers, les màquines mantindran als homes nit i dia a dins les fàbriques, els llogarem les terres i les cases perquè visquen a prop d’elles, no tindran motius per a enfrontar-nos, els nostres productes es vendran a tot el món: la prosperitat d’aquest poble vindrà de les nostres mans!

Tota la sala en peu va esclatar en una immensa ovació. Mérita estava acabat.

2 de març de 1821

Molinar

Fàbriques al voltant del riu Molinar a finals del segle XIX.

Estic ací. El sol ja no tardarà a eixir. La fona ben agafada. Alguns germans porten matxets i uns pocs sostenen armes de foc, tot com havíem planejat. En marxar dos xiquets em passen corrent pel costat, una mica més avant la Ramona els atura amb el braç.

  • Però què feu ací? No vos han dit en casa que no podeu vindre?

Un d’ells es mira fixament la dona, no tindrà més d’onze anys.

  • Anem amb vosaltres.

Segueixen corrent cap avant, decidits, esquivant la gent.

Tot just portàvem un parell d’hores de marxa quan als afores d’Alcoi s’uneixen els germans de Cocentaina. Amb tots els que pel camí han anat afegint-se hem de ser ja més de mil. Tot el treball que hem fet ha donat el seu fruit i el més important: seguim units. Des d’Alcoi ens arriben bones notícies, els companys de les fàbriques estan amb nosaltres i això ens dóna encara més força. És l’última part del camí, apretem el pas, cantem, armes i ferramentes comencen a elevar-se en senyal de brega. Molt prompte eixes rates sentiran una mica de l’amor que els tenim reservat.

Ja a l’entrada de la vila, a tocar del riu, albirem la primera fàbrica. Els empleats ens esperen fóra impressionats pel que veuen, al capdavant del nostre grup uns quants arranquen a córrer i a cridar, una pedra impacta contra una finestra que esclata en mil trossos i una altra gira ja en la meua fona, algú està encenent una torxa quan els primers homes arriben a la porta. Una vegada dins, el foc ja s’ha fet amb part dels sinistres monstres mecànics, però prompte advertim que no serà suficient i caldrà destruir-les a trompades. Dos homes s’encaren a colp de mall amb la més gran de les dues màquines, altres van sumant-se i amb tots els que som no ens costa gran cosa reduir eixos maleits engranatges a un muntó de ferralla. La fàbrica rebentada, una bonica estampa. Però encara queda molta feina per fer i l’escena va repetint-se per cadascuna de les edificacions a mesura que anem remuntant el riu: una gran festa de destrucció i germanor s’ha apoderat de la petita conca. Fins ara no m’havia adonat però a la crestallera del barranc s’han anat dibuixant diverses siluetes, algunes armades, sembla que l’alcalde ha reunit uns quants homes. No poden fer res, només mirar. Doncs que miren, que miren bé i recorden aquest dia per sempre!

El maIncendio de “El Vapor”. Grabado de la épocatí s’ha anat esgolant ràpid com una solsida, hem destruït almenys dèsset màquines i hem fet un muntó de mal a les fàbriques però la feina encara no està acabada. Tots sabem el que hem vingut a fer: remuntar el barranc, creuar la vila i acabar amb els mecanismes que giren a l’altra banda del riu, allà altres germans ens esperen. En veure’ns pujar l’alcalde i els seus homes es retiren.

Una vegada en la vila avancem pels carrers plens de gent, som rebuts amb afecte i veig cares conegudes entre la gentada però de cop i volta el grup s’atura. A uns cinquanta metres d’on em trobe quatre homes s’apropen i diuen alguna cosa però no puc escoltar-los ni veure el que tramen. No entenc per què ens aturem. Algú em toca el muscle, em gire i accepte de bon grat el cigarret que m’és ofert, ens somriem, els ulls li brillen. És un bon moment per a fumar ─pense, però oblide donar-li les gràcies. Certament estic cansat, em deixe caure una mica enrere i mire el cel, anit vam acabar tard i ja no vaig poder dormir, encenc la cigarreta i els pensaments es deslliguen com ocells volant en direcció al sol. Quan m’adone una mà m’està sacsant fortament la camisa a l’altura del pit, em dec haver descuidat, és Josep.

  • Han demanat que una comissió vaja a parlar a l’ajuntament. Tomàs i quatre homes més pujaran.

  • Què?

    L’espente i comence a caminar cap avant, una mica després em trobe amb Joan.

  • Què ha passat?

  • Han anat a parlar amb l’alcalde, diu que han avisat l’exèrcit.

  • Merda!

Merda, merda i merda. Però quin truc és ara eixe de l’exèrcit? Tomàs… espere que no et deixes enganyar tan fàcilment. Comence a impacientar-me, no sé quanta estona porten allà dins però no m’agrada gens, a més a més, la feina encara no està acabada. Ja ixen, l’alcalde i un representant dels fabricants els acompanyen, pugen dalt d’uns escalons i Tomàs es dirigeix a la multitud.

  • Companys i companyes, l’ajuntament ha acceptat les nostres exigències, les màquines que queden seran desmuntades a les mateixes fàbriques ─diu mirant als dos homes situats a la seua esquerra que fan un gest d’assentiment─, demà seran disposades perquè una comissió formada pels nostres homes puga comprovar que s’ha portat a terme. L’exèrcit no intervendrà companys, la victòria és nostra!

Volen bastons, ferraments, boines i barrets, els crits s’eleven i comença la celebració. Avui cada poble, cada caseriu, tota la vall serà una festa sense límits.

Jo no m’alegre, no sé què em passa. Les nostres exigències, però què dimonis són les nostres exigències? Havíem d’haver acabat el que havíem vingut a fer.

7 de març de 1821

Ahir va ser un mal dia. La tempesta no ha parat en tota la nit, estic tremolant, si almenys poguera deixar de pensar en el dolor de genolls. Sort que vaig poder fugir abans que els soldats d’infanteria tocaren a la meua porta, espere que Carme i Miquel estiguen bé. Més us valdrà que estiguen bé, condemnats gossos fastigosos. Passar tota la nit al bosc no ha sigut fàcil, abans de separar-nos vam saber que molts dels nostres havien estat empresonats i les màquines que no vam destruir muntades de nou. Ni tan sols al bosc estem segurs, la cavalleria va arribar també ahir a aquestes valls i quan despunte el sol seguiran pentinant les arbredes. Necessite menjar alguna cosa i no sé quant de temps porte sense dormir. Crec que no tindré cap altra ocasió de passar per casa, el guisat de creïlles deu estar encara a la taula, si ho intente tal vegada m’agafen però si no ho faig no sé fins on podré aguantar. No deixa de ploure. M’alce, estic engarrotat i encara tremole però comence a caminar, les cames van soles, avance pel bosc, després pel carrer empedrat. Sense saber ben bé com, he arribat. El guisat. Menge i el brou em regalla pels costats de la boca, quina escena. El foc està encès. Calfaré el guisat, m’he de tranquil·litzar, mentrestant beuré una mica d’aigua. Hauré d’anar-me’n abans que es faça de dia, però on? Menge el guisat calent, sembla que he deixat de tremolar però el meu cos és un turment. Unes passes, les escales: Carme.

  • Però què heu fet Miquel? No vos adoneu del perill que correu i que ens feu córrer a nosaltres? Ara com aconseguirem treball? Cada vegada les regalies són més altes i amb el que cultivem no en tenim prou! El teu fill i jo cardem i filem la llana per a tindre forment al rebost, és que no te n’adones?

Carme està plorant, Miquel s’ha despertat, jo mire per la finestra: el sol encara dorm. Amb els ulls entornats em gire lentament i la mire.

  • Ací tenim tot el que volem.

Ella es pega la volta negant amb el cap i puja a consolar el nostre fill. No sé què és el que hem fet mal però té raó. La meua dona i el meu fill marcats a foc, allò que més estime. Tota la raó. I jo em trenque. El món que coneixíem ha esclatat pels aires, senzillament ja no hi és, tot allò que vam viure, on haurà anat a parar? Obscuritat, cor brut i sec, món sense ànima, què hem fet? No es pot saber. El foc s’ha apagat, la tremolor torna i el sol no tardarà a sortir, el cap em dóna voltes, massa coses, he de fugir: corre! M’alce quasi sense adonar-me que amb el moviment llance la taula a terra, l’olla regola però no hi ha temps per aturar-se, òbric la porta i córrec com mai ho havia fet. Ràpidament deixe enrere el poble i enfile la muntanya. La pluja, les llàgrimes, el dolor, la roba… tot tan intens i alhora tan irreal. Tot perdut, cap identitat, cap camí a seguir. Córrec i les argelagues em fereixen les cames, la sang brolla i estranyament això em reconforta. El cor m’explota però no m’ature, no puc. No sé què hem fet mal però ella té raó i sols una forma de salvar-nos. El cel negre, la boira m’envolta, òbric els braços i la boca, vull sentir la pluja, ser la pluja, i el cos, ja no tremola, vola, com una melodia. Dec haver perdut la consciència, les cames corren soles i tot s’esvaeix: ingràvid.

De sobte tot recupera el seu pes. Em sorprenc a mi mateix. Sí, sóc jo. M’ofegue. El meu cos una presó. Sembla que el cor anara a sortir-me per la boca, inclinat amb les mans sobre els genolls el dolor no cessa, quasi es diria que puc tocar-lo, ell i jo, els dos sols damunt la penya. Davant el barranc. Com hem arribat ací?

  • Ah! ─Cride amb totes les meues forces. Aaah!

Per un moment deixe de respirar, d’existir, o potser existisc com mai ho havia fet abans, com mai no ho havia fet ningú. Mire el cel però el cel no hi és. Pluja. Note com s’inclina el meu cos. No sé si he saltat o estic caient. O potser és el món, que s’inclina? Què importa ja. Tot gira. Una música. Carme, Miquel. Vos estime.

En memòria dels destructors de màquines.

EPÌLEG:

Per General Ludd_Fuente_DITMAR-Belleville de l'anexion de la Commune_París_2007poder comprendre amb més amplitud els successos luddites1 d’Alcoi hem d’acostar-nos al seu context històric. La major part de la població local es va dedicar a l’agricultura durant molts segles, el cultiu de cereal era força important juntament amb les hortes que majoritàriament eren de secà. La ramaderia va ser bastant nombrosa. Quasi totes les cases tenien corral on criaven animals i així mateix la cacera, sobretot de conills i perdius, era bastant comú acompanyada en menor mesura de la pesca. La vila era en general autosuficient.

L’origen de la manufactura preindustrial es situa al segle XIV, en l’activitat dels artesans, llavors orientada als mercats locals. Una sèrie de factors faran que durant els segles XVII i XVIII passara a ocupar un paper primordial en l’economia alcoiana, convertint-se en un dels principals centres industrials del País Valencià. Entre aquests factors caldria destacar la relativa disponibilitat d’aigua i l’orografia dels rius, que permetien aprofitar els seus salts per obtindre energia; el favorable tracte institucional amb l’exempció de totes les contribucions reials des de 1733, incloent la de l’Equivalent que es pagava en funció de la producció, així com el títol de Reial atorgat a la Fàbrica de Draps d’Alcoi eixe mateix any; l’apertura de nous mercats que incloïa la confecció de vestuaris per a l’exèrcit espanyol o les exportacions a altres comunitats autònomes, països i continents. Així les coses, cap a mitjans del segle XVIII la població urbana superaria la rural, el que feia que Alcoi deixara prematurament de ser un poble agrícola.

A principis del segle XIX la indústria tèxtil alcoiana abastava ja una àmplia regió circumdant. Els primers treballs que es realitzaven sobre les matèries primeres, el cardat i el filat, tenien lloc als pobles veïns. Els camperols, especialment dones i xiquets, portaven a terme aquesta activitat a canvi d’un salari, generalment pagat en espècie2. Aquest procés venia donant-se de forma continuada, acompanyat d’un també progressiu increment de les regalies sobre l’agricultura, ja fora en règim de senyoriu o de reialenc, és a dir, a pagar a l’oligarquia local, als senyors feudals o a la corona. Un nombre creixent de famílies camperoles es va anar fent dependent d’aquests ingressos, necessaris per poder fer front a les altes càrregues impositives, al temps que anaven descurant les feines del camp. La sisa de matèria primera que els camperols duien a terme per aconseguir uns ingressos extra, preocupava en gran mesura els fabricants. A tot aquest potent conjunt d’indústria domèstica se li anomenaria sistema de manufactura dispersa3.

Els paraires tenien el control sobre la producció, d’aquesta manera s’encarregaven de la distribució de la llana, que aconseguien dels seus propis ramats o comprant-la, i del control sobre la venda, ja que eren els únics que podien comercialitzar el producte final4. Aquesta situació va precipitar diversos conflictes, sobretot amb els teixidors, com la primerenca vaga que van protagonitzar a l’octubre de 1610 amb la què van aconseguir arrancar un augment de salaris. Però a partir de 1733 els paraires aprofitarien les exempcions impositives i la condició de Reial Fàbrica per imposar-se a la resta dels artesans. Els teixidors formarien el seu propi gremi demanant millores salarials, però sense aconseguir-ho. El 1798 la victòria definitiva dels paraires va ser maquillada de fusió dels dos gremis en un.

El capitalisme en expansió no podia detindre el seu creixement i la maquinització obriria noves perspectives per als seus anhels mercantilistes. L’emergent burgesia, tan aviat com va prendre posicions a nivell econòmic, ho va fer també a nivell polític. Volia tenir un major control sobre els treballadors i la concentració fabril seria la seua pedra angular. Basats en els exemples europeus, i en menor mesura en els estatals, entre 1790 i 1821 va tindre lloc un fort procés d’innovació tecnològica. A principis de segle José Antonio Torregrossa (comissionat per la Reial Fàbrica de Draps), es desplaçaria a Catalunya per veure les millores que la maquinària incorporava a la producció tèxtil. Industrials alcoians realitzarien també diversos viatges a països europeus per tal d’adquirir els coneixements tècnics necessaris, però l’esclat de La Guerra del Francès (1808-1814) aturaria les investigacions. Amb la maquinització de les tasques de preparació de la llana es pretenia combatre les despeses que suposaven els sous i el transport. Per poder abastir un teixidor eren necessaris de l’ordre de quatre a cinc filadors i açò, juntament amb la possibilitat de competir amb altres nuclis tèxtils incrementant la producció, feien de la mecanització d’aquesta primera etapa l’objectiu primordial dels fabricants. Però cal dir que les mateixes màquines suposaven una despesa enorme i que per tant, a curt i mitjà termini, els interessos econòmics no eren tan evidents com els que tenien a veure amb la capacitat de control sobre la força de treball i sobre el territori. La centralització productiva no responia a cap necessitat o desig social: era una exigència del capitalisme.

Esquema

Aprofitament del salts d’aigua per a la indústria.

El 1816, un cop acabada la guerra, s’arribaria a un acord per a la introducció de maquinària. El 1818 es comprarien les primeres màquines de cardar i filar, després d’haver observat el seu funcionament a les fàbriques d’Ezcaray (La Rioja). El seu cost fou superior a 70.000 reials de velló i el venedor va ser Pedro Miramon, del poble de Beasain (Guipúscoa). Van ser instal·lades a un edifici de la Reial Fàbrica de Draps i es trobaren ja en ple funcionament al voltant de gener de 1819, fet que va impulsar la majoria de patrons a instal·lar-les a les seues fàbriques, així com a la conversió d’alguns molins paperers en tèxtils. La nova burgesia que s’havia anat formant des de mitjans del segle XVIII assoliria amb la mecanització i el sistema fabril, el control sobre quasi tots els sectors de la vida pública. Els fabricants, representats ara per famílies com els Gosalbes, els Silvestre o els Albors, formarien part del nucli principal de la Reial Fàbrica de Draps, substituint l’antic poder econòmic i polític que representava la petita noblesa dels Mérita, els Almúnia o els Puigmoltó. No obstant, alguns com els Mérita, construirien molins que arrendaven als fabricants, d’aquesta manera mantenien les seues quotes de poder.

Aquestos fets van suposar la desaparició del sistema de manufactura dispersa. Els camperols es van trobar en una situació difícil: prescindir dels ingressos que obtenien del treball domèstic i què en molts casos s’havia tornat imprescindible o emigrar en busca d’un treball que no sabien si anaven a trobar. A Alcoi tot el procés trobaria una fortíssima oposició, especialment a les tasques de filat i cardat a diferència, per exemple, del perxat o el premsat dels draps, tasques que es realitzaven comunament a la mateixa vila. “Arrancar als camperols de les seues terres, tancar-los en la fàbrica i convertir-los en obrers no es dóna, òbviament, sense una gran violència (legislativa, militar, econòmica, quotidiana…) per part de la classe burgesa, i sense una clara resistència obrera.”5 Quan l’any 1818 es compraren les primeres màquines corrien rumors que podrien ser assaltades i destruïdes, motiu pel qual foren escortades. El matí del 2 de març de 1821 unes 1.200 persones, moltes d’elles armades, es dirigiren cap a Alcoi provinents dels pobles del voltant (Cocentaina, Benilloba, Ares, etc.). El consistori, sense forces per contenir-los, va veure com atacaven les fàbriques i destruïen les màquines situades al voltant dels rius, als afores de la vila. Només quan van prometre desmuntar la resta, acceptarien retirar-s’hi6. Finalment 17 màquines foren destruïdes i les reivindicacions foren recolzades pels obrers alcoians.

Quatre dies més tard entraven a la ciutat dos regiments encomanats per l’alcalde, un d’infanteria des d’Alacant i la cavalleria que arribaria des de Xàtiva. La remaquinització es duria a terme el 6 de març sota la protecció de l’exèrcit, després que un bon nombre de veïns foren empresonats. La forta repressió deslligada aturaria en gran mesura les protestes, mentre que moltes famílies dels pobles del voltant i del mateix Alcoi es veurien sumides en l’absoluta misèria. La destrucció de màquines va tenir una gran transcendència i va ocupar la seua discussió vàries sessions a Les Corts. Finalment s’indemnitzaria els fabricants amb la totalitat dels costos que es van calcular dels danys materials: dos milions de rals. La revolta es convertia així en una qüestió d’Estat.

La greu situació dels camperols aguditzada per les tempestes i les males collites, va provocar nous intents de destrucció de màquines en desembre de 1821. Dos anys després, el 29 de juliol de 1823, al voltant de mig centenar de persones procedents majoritàriament de Cocentaina i Penàguila marxarien cap a Alcoi amb la intenció de destruir les màquines. Però aquesta vegada els rumors farien que l’alcalde disposara les tropes amb què comptava a l’entrada de Cocentaina, mentre que els Voluntaris Realistes7 controlarien l’interior de la vila. Davant la situació, els revoltats s’entrevistaren amb el batlle i exigiren mil racions i el trasllat de les màquines per poder destruir-les. L’ajuntament no va acceptar i va fer que marxaren les tropes que manava Tomàs Sempere a l’encontre dels avalotats. En un intercanvi de trets resultarien ferits diversos camperols, el que va provocar l’escapada cap a Cocentaina, on cinc luddites serien fets presoners. En els anys posteriors el desafiament seguiria present. El 1825 es donarien a diverses places de la ciutat concentracions de bracers en protesta contra la maquinària i noves mobilitzacions tindrien lloc a finals de juny de 1826. Per aquesta raó huitanta homes de la Companyia Provincial de Múrcia s’instal·larien a Alcoi de manera permanent, però l’amenaça de destrucció i incendi de maquinària seria utilitzada pels treballadors durant anys. Encara en 1844, amb la incorporació en la indústria alcoiana d’una nova màquina, tindrien lloc diversos conflictes i concentracions. La forta presència estatal a nivell econòmic, legislatiu i militar, deixaria al descobert la dimensió política de l’industrialisme.

El rellançament de la indústria tèxtil local arrel de la introducció de màquines va provocar un fort augment demogràfic i es va passar de poc més d’11.000 habitants l’any 1820 a més de 18.000 en tan sols sis anys. La població obrera va viure apilada durant tot el segle XIX als barris més insalubres de la ciutat. Els rius van determinar el creixement urbà en altura. Es superarien densitats de 2.000 habitants per hectàrea, inclús de 2.500 a determinats sectors. Les característiques dels habitatges i la falta d’higiene farien a la població especialment propensa a les malalties i epidèmies. Segons un testimoni de l’època: ”L’obrer pateix no una fam canina, però si una fam crònica, que va minvant progressivament la seua empobrida constitució”8. A les fàbriques el treball infantil es va generalitzar i la jornada laboral arribaria a límits insospitats, allargant-se en ocasions fins a les díhuit hores diàries. La tendència viraria cap a la carestia dels productes bàsics i la minva dels salaris, i aquesta situació va anar, per a més inri, empitjorant al llarg del segle. Ja a l’any 1834 durant una epidèmia de còlera moririen al voltant de 1.200 persones i al 1854, més de 1.800. La malaltia es repetiria amb menor intensitat el 1855 i el 1859. Però el còlera només era la part més espectacular d’uns fets comuns: les afeccions infectocontagioses lligades a l’industrialisme. Altres malalties més quotidianes, algunes de les quals afectaven principalment la població infantil, com la verola, el xarampió o la tos ferina, mataven cada any a centenars. Aquestes malalties causarien al voltant del 30% de les defuncions entre 1871 i 1900. Les dures condicions de vida foren el detonant que faria esclatar la solidaritat i la consciència de classe, valors on s’assentarien les revoltes posteriors. Curiosament a la burgesia industrial se la recordarà, sobretot, per les anomenades obres civils: ponts, carreteres, hospitals, ferrocarril, enllumenat públic, obres de sanejament, conducció d’aigües potables, clavegueram, ordenances de salubritat i higiene… Als fets més dramàtics, a la contracara de la seua delirant empresa, la historiografia oficial ho anomenarà vicissituds del progrés.

La lectura més generalitzada sobre la destrucció de maquinària li atorga el paper de mesura de pressió per fer front a l’empitjorament de les condicions laborals, “com diria Sartre, “un moviment de meditació de les masses” en un moment en què encara no existien sindicats organitzats”.9 Per a nosaltres simbolitza la més contundent negació de la suposada neutralitat de la tècnica, un xoc brutal entre dos mons diametralment oposats. Sense caure en idealismes d’èpoques pretèrites, però sobretot, esquivant els prejudicis progressistes projectats sobre la nostra història, no és molt difícil identificar la ruptura entre per exemple l’harmonia familiar on cadascú marcava el seu ritme de treball i la fèrria disciplina de la fàbrica; entre la casa en el poble o en el camp i l’apilament als habitatges obrers, entre el dur però creatiu treball a camp obert i l’inanimat i monòton treball en sèrie, etc. Així, les revoltes luddites foren un esclafit violent contra les màquines, sí, però també i sobretot la defensa d’un mode de vida, la lluita contra un capitalisme industrial que agranaria tot al seu pas. Si bé és cert que les relacions capitalistes es donaven des de temps enrere, l’industrialisme avançaria les seues fronteres, transformant radicalment les formes de relació entre les persones i el medi físic en el qual es desenvolupen, i entre les persones mateix. Els destructors de màquines van intuir que la maquinització industrial marcava el final del seu mode de vida, dels lligams comunitaris i de les bases materials que feien possible el seu major grau d’autonomia. A finals del segle XIX, Piotr Kropotkin deixaria escrit al seu llibre Camps, Fàbriques i Tallers el següent paràgraf: “Per més que siga poc, comunament, el que guanyen els teixidors dels camps, ells prefereixen les seues cases, el seu petit cultiu i el seu bestiar; i només crisis comercials repetides, així com algunes de les causes abans esmentades, hostils als xicotets agricultors, van poder obligar-los a donar-se per vençuts i cercar treball en fàbriques, malgrat això una part d’ells ha tornat una altra vegada a l’agricultura o s’ha dedicat a l’horticultura”.10

La màquina encetaria l’època de la desestructuració social dels camperols i artesans, de la dictadura del treball assalariat. L’industrialisme s’encarregaria de posar preu a tots els béns i a totes les activitats, d’imposar un nou sistema de relacions, que deixaria caure la seua llarga ombra fins als nostres dies. Sempre es parla de la introducció de màquines, però no podríem dir que foren els nous obrers, procedents en la seua majoria del medi rural, els qui foren introduïts a la força en el món de la màquina?

Alcoi, gener de 2013

Rafa Arques

————————————————————————————————————————————————————————————————————–

NOTAS:

1Els primers actes generalitzats de destrucció de maquinària dels que es tenen constància es donaren a Anglaterra a partir de l’any 1779, però sobretot entre 1811 i 1817. Allà es va dictar la pena capital i es van mobilitzar més de 12.000 soldats. Els destructors anglesos s’autoanomenaven col·lectivament com: General Ludd, King Ludd o noms similars, fet que posteriorment serviria per acotar el terme.

2Acostumava a ser cereal en gra, comunament forment, què és un tipus de blat. Aquest acte suposava el major control sobre el procés de producció del que disposaven els fabricants, vist que el salari era normalment avançat (a crèdit).

3Putting out system per la seua veu en anglés.

4Segons les ordenacions aprovades el 1561 i recollides en: Capítols y ordenacions del Offiçi de Perayres de la vila de Alcoy (sic).

5VV.AA. (2009) Días rebeldes – Crónicas de insumisión. Barcelona: Ediciones Octaedro.

6Serien desmuntades al dia següent.

7Una espècie de selecció dels ciutadans de millor conducta, armats al servei de l’absolutisme més ranci sota les ordres de la jerarquia local.

8Aracil, R., Cerdá, M. y García Bonafé, M. (1980). Arqueología Industrial de Alcoi. València: Excmo. Ayuntamiento de Alcoi.

9Ibidem.

10Citat en Los Amigos de Ludd (2009). Antología de textos de Los Amigos de Ludd. Bilbao-Granada: Muturreko Burutazioak & Biblioteca Social Hermanos Quero

————————————————————————————————————————————————————————————————————–

Anuncios

2 Respuestas a “DESTRUCTORS de MÀQUINES

  1. Pingback: SEGLE XIX | Alacant Obrera·

  2. Pingback: SEGLE XIX | CES - ALACANT OBRERA·

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s