JORDÀ, El Talp de Cocentaina

Ramon JordàRamon Jordà Mullor  [1902-1998] –militant confederal adscrit al sindicat de la Construcció de Cocentaina i activista de la CNT d’Alcoi– segons consta en l’acta de Consell Municipal en sessió extraordinària de 19-11-1936 va prendre possessió del nou Consell Municipal en companyia d’altres companys guanyadors de les eleccions del 16 de febrer. Va ocupar el càrrec d’orde públic.

Durant el període revolucionari, va formar part d’un grup d’agents polítics. En haver d’anar a escorcollar la casa d’Elies Esteve, persona de dreta desafecte al règim republicà, va formar part de la colla. Cal dir que les institucions republicanes estaven alerta per tal de desarticular qualsevol reacció local de la quinta columna. Quan estaven fent l’escorcoll per tota la casa, en obrir Ramon la porta d’una habitació i veure amagat el Sr. Esteve, el va veure tant espantat que va fer un gest duent-se el dit índex creuant la boca indicant-li que callara. “Ací no hi ha ningú”, va dir a la resta del grup i abandonaren la casa. Sempre va reconèixer el Sr. Esteve aquesta acció humanitària de Ramon.

El final de la guerra el va agafar Ramon mobilitzat en el front i, conforme va poder, va tornar a casa. En arribar al cap d’uns dies a Cocentaina, ignorant la repressió que s’havia iniciat per les autoritats locals del nou règim, es va presentar en casa. En veure’l entrar la dona li va fer saber, tota preocupada, que s’havien endut a la presó molta gent de l’aparell polític republicà. Aleshores, va decidir amagar-se sense deixar-se veure’s pel poble i així va estar fins onze anys.

dibujo. topo con un hilodeluz.jpegDurant aquest període es va desenvolupar per la majoria del veïnat de Cocentaina una actitud de solidaritat extraordinària en Ramon. Va estar amagat en diferents llocs, la majoria de temps en la seva pròpia casa, però també en casa de la tia Úrsula del carrer la Paella, hui Mestre Pérez Vilaplana; en casa d’Eduardo i Pepeta, del carrer Jesuset de l’Hort, etc. També va estar en diferents masies amb la complicitat dels masovers: Benataire (que eren parents seus), Casablanca, el Sompo, la Cabanya, etc. L’estada a la masia de Casablanca –hui un restaurant rural– va suposar un dels casos de solidaritat i humanitat més dignes que recordava Ramon. Estant amagat en una caseta que tenia la família a la Cabanya prop d’aquella masia, solia passejar durant el dia pels voltants. Un matí va veure un adolescent que s’acostava on ell estava i li va dir: “m’ha dit mon pare que vinga a la Casablanca”. En arribar allí, el masover, que el coneixia, va dir que allí no estava be perquè era un lloc enfonsat i era vist des dels voltants més alts. La Casablanca està situada en un tossal de la zona on hi ha un domini visual excel•lent; continuant dient-li: “fa dies que et veig i crec que havies de vindre-te’n ací. El mateix que et veig jo, poden veure’t altres. Vine-te’n ací perquè des d’ací pots veure qui ve i pegar a fugir ”. Així ho va fer, quedant-se algun temps, anant i venint ajudant-los en el que podia. Potser algú va creure veure’l per allí, perquè un dia va aparèixer una parella de la Guardia Civil acompanyada d’uns falangistes per fer un escorcoll. Era l’estiu i estaven batent a l’era. Per assegurar-se que no estava amagat entre la palla o les garbes de blat, punxaven en una forca diferents llocs, on podia estar, sense cap resultat. Aquell dia Ramon no estava allí. En això va tindre molta sort, sempre que arribaven a un lloc que creien haver-lo vist, no estava o havia canviat d’indret. Em contava la seva filla la multitud de vegades que van anar a escorcollar la casa seva de la placeta de la Mel. Eren tres o quatre falangistes capitanejats per J.B. i es presentaven a qualsevol hora del dia o de la nit. “Pujaven i baixaven les escales com si foren cavalls”. I sempre ho feien casualment quan Ramon no estava, per la qual cosa els parents no passaven gens de por. Sembla també que s’havien habituat a viure així.

Escondite encontrado en Béjar que se cree fue ocupado por un topoRamon sentia per sa mare una gran estima i devoció, per la qual cosa quasi totes les nits anava a visitar-la, tot i que allí mai no va estar amagat per creure que seria el primer lloc que anirien a buscar-lo, com així ho feren en més d’una ocasió. No sols eren els amics els qui oferien la casa, també hi havia coneguts que s’oferien. Al voltant del cas Ramon hi havia una espècie de xarxa espontània, com si haguera estat perfectament organitzada, perquè no l’agafaren. La tia Úrsula, que era molt amiga de la família, el va tindre uns dies a casa seva, però era una casa tan petita que ella mateix li va buscar una família que no tenia fills al carrer Jesuset de l’Hort: casa Pepeta i Eduardo; dos bones persones i molt solidaris. Es dona el cas que, durant l’estada de Ramon en aquesta casa, el matrimoni va tindre un fill: Eduardet. Durant el dia, quan el pare estava treballant i Pepeta havia d’anar a rentar la roba al llavador o al Mercat, Ramon es feia càrrec del xiquet. Aquest infant, poc a poc anava prenent-li estima a Ramon i en començar a parlar, per motius de seguretat, van decidir que el xiquet no coneguera el nom de Ramon, tot ensenyant-lo a dir-li “Xe”.

La filla Nati m’ha contat anècdotes d’una qualitat humana indescriptible. Després que Ramon va deixar, també per motius de seguretat, la casa de Jesús de l’Hort, un dia va passar Pepeta, amb Edurdet de la mà, per davant d’on vivia Ramon i ingènuament va dir al xiquet: “ahi viu Xe”. Uns dies més tard, la família de Ramon va tindre la gran sorpresa de rebre la inesperada visita d’Eduardet que, tot sol, volia veure a Xe. Cal dir que Ramon el tenia també en gran estima i es va alegrar molt. Malauradament, aquesta relació entre les dues famílies va acabar en un drama irreversible. Quan, agents franquistes l’any 1950, van agafar Ramon l’amfitrió Eduardo, que tant de temps va mantenir amagat un roig republicà, es va suïcidar tirant-se al tren. Podríem deduir que ho va fer per por a ser castigat per haver donat recer a un fugitiu, tot i que de cap manera puc afirmar-ho. De qualsevol manera considere que Eduardo també forma part de les víctimes del terror franquista.

Durant el llarg període que Ramon va estar amagat va rebre tota classe d’ajuda i solidaritat d’ampla part de la població; més de la que hom s’imagina. Durant algun temps anava a casa seva un íntim amic, Ramón el Coixo, barber de la plaça del Mercat, a fer-li exercicis musculars a les cames perquè es trobava molt malament per falta d’activitat. En una ocasió, va tindre un atac de gota o ciàtica per la qual cosa el seu amic Luis Ferre, el taxista, van haver de cridar confidencialment el seu cunyat, metge cocentainer, Joaquin Moltó Reig. Aquest el va veure tant malament que va aconsellar ingressar-lo a l’hospital. Naturalment Ramon es va negar perquè allò era posar-se en mans de la represàlia franquista. El Dr. Moltó va haver de fer-li un tractament basat en antiinflamatoris injectables per la qual cosa necessitava un practicant en medicina. Va ser l’amic Ramon, el barber, qui va proporcionar els servicis desinteressats del seu fill estudiant d’ATS, qui també va quedar implicat en el cas d’encobriment de Ramon.

548b1965ba938

Els primers anys d’estar amagat Ramon van citar moltes voltes a Elisa Sellés, la muller, a la seu de Falange perquè diguera on estava el seu marit. Testimoni directe és la seva filla Nativitat, que aleshores tenia entre 10 i 13 anys, la qual sempre se l’enduia sa mare per sentir-se protegida. En entrar Elisa i la xiqueta, la feien seure en una cadira davant de mitja dotzena de falangistes. Elisa, es posava la xiqueta sentada sobre la falda i començaven a fer-li preguntes; uns pegant crits i enfadats, altres més pacíficament. Sempre preguntaven el mateix; on estava Ramon; fent-li dir una i altra volta els domicilis de tots els parents que tenia a Muro, a Benimarfull, etc. Naturalment, tot seguit anaven a fer escorcolls. Elisa sempre deia el mateix: “Jo no se on està Ramon”. Tot i atemorir-la, amenaçar-la i bonegar-la, mai no la van tocar, segons testimoni de la seva filla Nati. Això si, per maig de 1939 va estar Elisa Sellés Domènec 15 dies empresonada a Cocentaina. També la seva sogra, Josefa Mullor Bravo, la mare de Ramon, aquesta durant una setmana. Totes dues amb la intenció que digueren on estava Ramon.

SO 04-02-1950El 1950, no han sabut precisar-me la data exacta, després d’11 anys d’anar canviant d’un amagatall a un altre, fora per excés de confiança o cansat d’estar amagat, fou sorprès fortuïtament una nit a l’eixida de casa. Era un agent d’investigació política local, F.S.V., el que li va tocar l’esquena amb la punta d’una enorme clau de porta de carrer, fent-li l’alto. Ramon no va posar gens ni miqueta de resistència. Potser aquella detenció va ser més un alliberament per a Ramon i la família que altra cosa. El van dur a la presó local de Cocentaina on, primer de res el falangista E.C.G. el va fer agenollar i va rebre algunes bofetades; menys –em va dir– de les que esperava. Al cap de dos mesos el van dur a la presó d’Alacant.

EPresó Alacant Plantat a la dretancara va estar aïllat en una cel•la durant un determinat temps abans de jutjar-lo. Finalment, el van jutjar sense especificar-me la data i el condemnaren a la màxima quantitat d’anys de reclusió; possiblement trenta anys. Quan feia set anys que estava a la presó i quan la majoria de presos polítics estaven en llibertat, se li va ocórrer a Ramon escriure una carta al general Franco, ignore en quins termes. La veritat és que al poc de temps aquella carta va fer efecte. Un dia, un funcionari de la presó, que casualment era casat en una xicota de Cocentaina i que havien fet amistat pel fet de ser del mateix poble de la seva muller, va anar on estava Ramon molt eufòric dient-li que havia estat indultat per Franco. Després d’onze anys amagat i set de presó, el 1957, Ramon va eixir en llibertat incondicional.

Quan va arribar a Cocentaina Ramon ja estaven esperant-lo perquè el funcionari en qüestió ho va dir a la família abans que Ramon poguera tindre l’oportunitat de dir-ho. Elisa, la muller, tota eufòrica va dir a la filla d’anar a la parada de LA CONTESTANA a esperar-lo. Però la filla, ja adulta i possiblement amb més serenitat que sa mare va dir: “Mare, el mateix que sabem nosaltres que ve, ho sabran molts de Cocentaina i allò estarà ple de gent. El pare no està bovo per fer un número d’atracció de fira; veuràs com no ve en La Contestana”. Efectivament, Ramon en arribar a Alcoi, discretament va agafar un taxi i va anar directament a casa quedant-se tots esperant-lo a la parada d’autobús.

Per rematar la sort que Ramon ha tingut en la vida, segons conta la seva filla, al poc de temps d’estar en llibertat, als 55 anys, va trobar faena en una fàbrica tèxtil d’Alcoi on encara va fer suficients cotitzacions per jubilar-se amb una pensió. A més a més, va rebre una indemnització de 1.200.000 pessetes l’any 1994 per privació de llibertat.

Malgrat haver-me confirmat la família l’estada de Ramon durant set anys al Reformatorio de Adultos de Alicante, l’arxiu històric de Fontcalent (Alacant), ha certificat que en aquest nom no hi ha cap expedient. És una certificació que m’ha fet arribar el Servicio de Información y Atención al Ciudadano de Madrid. No descarte la possibilitat de trobar un dia l’expedient penitenciari, a més a més, quan tots els arxius estiguen normalitzats, també trobaré el sumari amb la sentència”.

Conclusions:

Estem davant d’un cas singular que pot semblar una mica rocambolesc, però, per la qualitat dels testimonis, és totalment fiable. He volgut llevar-li el dramatisme que sens dubte hi ha implícit en els fets, per tal de destacar solament la seva càrrega humana. La trajectòria biogràfica de Ramon en el període 1939-1957, pot reflectir la singularitat d’una època d’una forma versemblant. Vull fer constar la coincidència i complement de dades que m’han donat els dos entrevistats, malgrat haver passat entre una i altra quasi 12 anys, però sobretot, destacar l’absència de rancor que he trobat en tots dos.

Francesc Jover

Fonts:

Entrevistes fetes a Ramon en 1996 i a la seva filla Nativitat en 31-5-2007. Arxiu Històric Municipal de Cocentaina. Altres documents d’arxius militars.

Anuncios

2 Respuestas a “JORDÀ, El Talp de Cocentaina

  1. Pingback: G – M | Alacant Obrera·

  2. Pingback: SILUETES NEGRES | Alacant Obrera·

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s